Principi d’olor d’estiu

Just avui. Ha tornat. L’olor d’estiu. Bé, de primavera però que identifico amb l’estiu. És pels vols de Sant Joan. És un perfum fresc, que se t’emporta, com si el vent t’inflés, com si la fredor agradable corrés per l’espinada. Fantàstic. Habitualment comencen els indicis pel meu aniversari, en la segona quinzena d’aquest mes.

M’ha fet il·lusió. No portava un bon dia. Correctet, que diria aquell. Però aquestes coses petitetes, o potser no tant, em fan revifar.

Eficiència anglesa

Futbol, estil de vida, estil de joc. Tàctica i estratègia. Valen només els triomfs a la vida, oi? Doncs ara al futbol manen els anglesos. El Barça suicida deixa l’hegemonia a la que havia aspirat. Els anglesos tornen a explicar-nos-ho tot. És com amb la llibertat, ells l’inventen i després la perfeccionen ara passa el mateix amb el futbol. Curiosa comparació. També amb el luxe, amb la cuina, amb l’elegància seriosa i serena, amb dominar el món tal i com volen.

Notícies de la victòria del Chelsa contra el Liverpool. The Guardian i BBC

El nom del porc

El Partido Popular està fent el canvi que se’n diu, com si fos un adolescent que passa a edat mig adulta. Què vull ser de gran? Haig de matar el pare? Què fan els meus amics del veïnat? Amb què coi m’identifico? La disputa soterrada però airejada entre Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre pretèn amagar-se rere etiquetes ideològiques. És paradigmàtic. Ve un congrés i és moment de “debat d’idees”, diuen, quan només volen discutir qui ha d’anar aquí o allà. Aguirre es declara liberal i a més titlla al seu rival de socialdemòcrata. Que lleig. Aquestes coses es parlen a casa i cara a cara, no de qualsevol manera i amb tothom mirant.

El majestàtic Valentí Puig en un article el passat Sant Jordi ens recordava que l’aposta –i obtenció- de progrés de Ronald Reagan i Margaret Thatcher no es podria entendre sense la juxtaposició de liberalisme i conservadurisme. El gran poeta defensa la seva tesi, l’horitzó d’entesa del liberal-conservador. Tot plegat molt britànic. Fóra meravellós tenir l’opció de parlar clar, però no es pot tal i com subratlla Valentí Puig a ABC “el primer compromís en un debat d’idees és donar suport a les normes de la semàntica”. I el PP s’amaga en el joc dels noms. També ho fa el Govern de la Generalitat amb “les captacions temporals d’aigua” o els “aularis externs”, però això és una altra història.

Friederich Hayek digué que no es podia parlar de liberalisme com un bloc homogeni. És a dir, un no és liberal i prou perquè dintre de la familia cadascú tira per la seva banda. Calen matisos. No val recitar noms i etiquetes per a confondre el personal. El matís, però, cal guanyar-se’l, estar disposat a pensar i a innovar. Coneixem els liberal-conservadors, inclús liberal-demòcrates. A Espanya tot de nom, de fets pocs, i a Europa mig continent no saben de què els hi parles. Però els que els alts dirigents del PP –que són als que els hi toca rebre ara- han de veure que llençant-se etiquetes sobre els altres no assoliran res. Bé, sí que es desprestigiï encara més el veritable debat polític o ideològic. A més mediocritat en el sistema polític, menys idees o paradigmes a defensar. I d’això viuen tots els partits, tots, ja s’ho faran.

Els grans polítics europeus contemporanis –Blair, Sarkozy, Merkel, Rasmussen- no han tingut por de la semàntica, l’han fet jugar al seu equip. La política o la fas o te la fan, com deia el geni. Quina llàstima haver hagut de parlar del PP per posar exemples, perquè a casa nostra –i per molt que ho vulguin alguns sectors minúsculs dels partits catalans- no hi ha possibilitat d’aquest debat. Ofegat l’eix nacional per un fictici joc de pilota entre dretes i esquerres –que no és una discussió d’idees, ni molt menys, si no de marquèting polític de baix cost- que porta a la centrifugació als catalanistes/nacionalistes els hi queden dues opcions; o deixar passar el temporal per veure que en queda després o bé llevar-se del son dels justos i plantejar a la societat perquè és millor la seva idea, que no és qüestió de banderes si no d’eines. Aquest és el primer debat sí, però no cal renunciar al segon; més o menys Estat, més o menys llibertat, més o menys individu. I és això, cal dir-se el nom del porc d’una vegada.

Jean-François Revel alertà de que “al començament una ideologia és una foguera de creences que, tot i devastadora, pot inflamar noblement els esperits i al final es degrada cap a un sindicat d’interessos”.

Si può fare, dopo?

Silvio Berlusconi guanya les eleccions. A la cambra de diputats i al senat de la república. Com sabeu ambdúes instàncies tenen el mateix pes. Bé, no hi ha gaire més a dir la veritat. L’esquerra italiana venia d’on venia, d’un govern fracassat d’un personatge amb molt de renom com és Romano Prodi. No era fàcil lluita contra això, malgrat que aquí no ho vulguem entendre gaire.

Walter (Valter antigament) Veltroni és un bon líder per a l’esquerra italiana i per al que representa el Partit Demòcrata -somiat per Pasqual Maragall-, però necessita d’aquest periode d’oposició. Primer perquè Berlusconi no és etern i el seu partit no té herència ni grans futuribles. I després perquè ha d’entendre la política nacional i ensamblar bé el seu propi partit, ell ex comunista juntament amb democratacristians. Ara bé, és molt interessant aquest bipartidisme de facto.

Jo sóc molt de Pierferdinando Casini, que ha quedat com a tercer grup parlamentari, però no caldrà que tingui protagonisme degut a la abassegadora victòria de Berlusconi, de la mà dels autonomistes del Movimento pel Sud i de la Lega Norte.

Deia Veltroni en la seva campanya que “Si può fare”, i tant que sí, però encara no.

Per cert, haig de denunciar de nou el papanatisme dels analistes de política exterior del nostre país. Es confonen els desitjos amb la realitat, com passa amb la política nord-americana. Mai encerten. És una llàstima. 

Què diu la premsa: Avui / Vilaweb / El Periódico / La Vanguardia / El País / El Mundo / ABC / La Razón / Público / Expansión / El Economista

Corriere della Sera / La Repubblica / Il Mattino / La Stampa / Il Giornale /

Finantial Times / The Independent / The Guardian / Daily Telegraph / The Times / Time / CNN / Le Monde / Le Figaro / Libération /Frankfurter Allgemeine / BBC /

New York Times / Washington Post / Wall Street Journal /

Socialistes i ministres

El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ja té nou gabinet. Cinc ministres nous, carteres noves i cares que se’n van. Destaca la sortida del salmantí Jesús Caldera, que ho havia estat tot en el zapaterisme. Deu manar més el secretari d’organització del PSOE, el valido José Blanco, i també l’amic i fracassat alcaldable Miguel Sebastián. Tan la premsa com la numerologia destaca dos fenòmens. Primer, que hi ha més dones que homes en aquest govern, i, és més, una senyora serà ministra de Defensa, Carme Chacón. Ja avanço que la carrera de Chacón serà molt i molt llarga. De fet, crec que podria ser candidata del PSOE, en un futur post-Zapatero, a la presidència de l’executiu espanyol.

Em sorprèn -bé, no gaire degut al papanatisme imperant- la fixació amb la paritat o no dels governs. Sóc contrari a la llei d’Igualtat. No a l’esperit, esclar. S’ha de garantir la igualtat de drets i oportunitats. Ara bé, s’han de guanyar, siguin homes o dones, blancs, negres, blaus o protestants. I em sembla que ens encanten les quotes i em preocupa. Es crea un ministeri d’Igualtat -potser amb la titular de menys perfil de tot el gabinet- i caldrà veure si és només una absurda operació estètica.

Per altra banda és molt destacable la continuïtat de Magdalena Álvarez, la Maleni, al capdavant de Foment. Els partits catalans bramen contra aquesta situació. Fonts socialistes diuen a la premsa, i menteixen, quan s’amparen en el gran resultat d’Álvarez a la seva circumscripció en les darreres eleccions, tal i com podreu comprovar aquí. Estic ansiós per veure què diu demà el genial Miquel Iceta en el seu bloc setmanal.

El nomenament de Chacón a Defensa i de Celestino Corbacho com a ministre de Treball i Immigració diuen que és una bona recompensa al PSC. I a Corbacho, que és com una tercera via dels socialistes catalans. Alcalde, parla clar i sap què vol, olé! Dos ministeris de pes polític per al PSC deiem. Sí. La veritat és que és sorprenent. Aquests darrers dies pel Congrés dels Diputats corria una opinió que aquí a Catalunya se’ns escapa. Si el PSC va obtenir 25 (dels 47) escons catalans això és un èxit però amb contrapartides. I és que si hi ha èxit a Catalunya, fagocitant els seus socis de govern -ERC i ICV-EU, per motius diferents- aquest és inversament proporcional a les xifres dels germans del PSOE a tota Espanya. O sigui que molt bé pel PSC però que no es passin, diuen a Madrid. Així que Álvarez i el que convingui, fins i tot carícies de Zapatero amb CiU.

Territorialment el PSC només ha deixat de banda Girona, on va recollir bones xifres. Teresa Cunillera, de l’Urgell, és vicepresidenta del Congrés i el reusenc Francesc Vallès és coordinador dels diputats i senadors catalans. Prou bé l’aterratge dels socialistes catalans a Madrid. Ara bé, la responsabilitat que hi ha sobre les seves esquenes és tan gran que no m’estranya que puguin patir de vertigen.

Què diu la premsa: Vilaweb / Avui / El Punt / La Vanguardia / El Periódico / El País / El Mundo / ABC / La Razón / Público

I com ho veuen fora de la seva àrea d’influència: Corriere della Sera / Le Figaro / CNN / BBC

I ara amb els Simpson

Com que avui m’he assabentat que l’omnipotent i prepotent Hugo Chávez ha decidit prohibir The Simpson’s en horari infantil res millor que fer aquest modest homenatge a un dels productes televisius -naturalment yankee- que més han despertat les ments dels preadolescents i dels postadolescents. Gràcies Groening. Ai, comandante, ja no saps què fer. És increïble com els enemics de la llibertat no descansen mai.

Apologia de Charlton Heston

Després de la mort del gran Charlton Heston vaig pensar que el panorama comunicatiu català i espanyol està malalt. Veig que en el seu article d’avui en Toni Vall opina una mica com jo. Ja estic més tranquil.

En Heston fou un dels grans actors de tots els temps, sobretot en aspecte èpic. Relaciono heroi a Heston, John Wayne, Stewart Granger o Lee Marvin. Però no, aquí fem befa de que Heston fos un defensor de l’esmena constitucional americana que garanteix el dret a tenir un arma. No ho entenem, doncs ens en fotem. Quanta tonteria. Això sí, tots a córrer a veure pelis de Woody Allen perquè així entenem als americans. Quin papanatisme per Déu! En Toni Vall diu que el problema és la doble moral del políticament correcte. Però no, crec que és una voluntat fèrrea de ser curt de gambals, de no voler comprendre. Visca! Estem salvats per aquest tipus de gent que parla de nova cultura de l’aigua o de conflicte palestí.

Probablement això sigui Catalunya

Trobo per la xarxa videos d’un dels meus ídols, com ja he dit alguna vegada; Mikimoto. Sobretot a l’època de Persones Humanes, a meitat dels noranta. Aqui hi poso un dels gags que ell feia. I fa gràcia, perquè fent conya sobre Catalunya s’acosta bastant al moll de l’ós.

 

Flaire de renovació

Avui tinc la sensació de que potser alguna cosa canviarà. Quan estàs ficat en un món, com és el de la política en el meu cas, sovint creus que no es mou, que tot perdura i que està enquistat. Però no sé perquè avui, repassant premsa i mirant cosetes he pensat que potser sí, potser les coses canvien.

Notícies dels partits que m’inspiren a creure això: Convergència / Partido Popular / Esquerra Republicana

Si no hi ha canvis ni modificacions com a mínim si tinguem un altre estil si us plau.

Placidesa dominical matutina

Diumenge. Matí plàcid. Poca cosa. El queixal es recupera, la boca li dona la benvinguda al forat nou i al punt de sutura. No puc obrir molt la boca, potser és millor així. Entre la blancor de les parets sanfeliuenques i poc abans d’anar a dinar em ve de gust escoltar això: