Tatuatge: modes i patiment

Sempre he estat reaci a les modes, sobretot des de que vaig descobrir que passaven, que eren fugiceres i que l’únic record que et deixava era el de la teva joventut perduda. Els pantalons d’elefant, el ‘frisbi’, els pantalons pirata, les espatlleres de les americanes, les pulseres amb dues boles que et treien el mal de cap. Ser conservador és una manera de blindar-se contra aquesta manera de fer: esperar sempre un nou Messíes que et renovarà la vida i, per tant, la il·lusió. T’ha d’agradar molt poc la teva vida si el que et cal és el nou ball de l’aserejé o saber si enguany es porta el fúcsia o el morat en la roba de bany.

Hi ha una moda, crec, però, que ha vingut per quedar-s’hi. Els tatuatges. Fa vint anys recordo que només els portaven els molt punks o molt heavies o molt presidiaris. Ma mare deia, i diu, que és una cosa de pirates i esclaus. Potser la dona que em va donar la vida viu anclada al segle XIX però potser té raó. Al Mundial de futbol d’aquest juliol francament veies algun equip i semblaven sortits d’una d’aquestes sèries de narcos que tant d’èxit tenen.

És com tot. N’hi ha que queden bé i d’altres que no. N’hi ha d’amagadets i íntims, i n’hi ha de fets perquè et mirin. N’hi ha de lletjos, de bruts i d’irritants. N’hi ha que no. De moment sóc verge en aquest aspecte. I haig de dir que sempre, sempre, que veig algú que en porta m’agafen desitjos de fer-me’n un. De que em picotin la pell, de que m’injectin tinta a l’epidermis, de que em deixin gravat amb un somni o un record vàlid per l’avui però que no sé si vull que em condemni demà.

Trobo que la cosa de que sigui una moda fa que avui ho trobem atractiu, però com que és quelcom que ja és habitual ja ha perdut la categoria de moda. Considero que això pot fer que perdi atractiu. Deixes de ser alternatiu quan ets majoritari. Una mica com li passa a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, però això ja són figues d’un altre manter.

Concha Piquer, diva primerenca, cantava allò de “era hermoso y rubio como la cerveza. el pecho  tatuado con un corazón, en su voz amarga, había la tristeza doliente y cansada del acordeón”. Versos que m’acompanyen sovint sense voler. I sempre penso en aquell tatuatge mariner i tavernari. En l’amargor que suposa per algú haver d’esculpir el seu cos amb la malenconia d’un moment que serà crònic, un dolor etern. No em deixa de sorprendre la capacitat de l’ésser humà per fer-se mal. Encara més, per considerar que es mereix la penitència, que hu ha un bé comú que necessita del seu dolor. Comprenc el sacrifici i el defenso, però em costa acceptar el martirologi. Un tatuatge és tan innocent i tan criminal com tu el vulguis veure. I això ho complica.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-11 a les 12.56.47

Anuncis

​Pensant (seriosament) en les municipals

Ja està tot inventat. L’alcalde té la culpa de tot, però és el nostre home/dona. “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar“, deia l’alcalde de Villar del Río a Bienvenido, Mr Marshall, la genial pel·lícula de Luis García Berlanga i amb Pepe Isbert fent de Don Pablo, el batlle del poble metafòric. És un discurs hilarant i repetitiu en què l’alcalde no pot donar cap mena d’explicacions sobre un fet que no en té. En el cas de la pel·lícula és que una comitiva d’americans que havien mostrat interès en el seu poble al final no hi fan parada. Era la manera de parlar a l’Espanya de llavors sobre com el Pla Marshall dels Estats Units, que permetia reconstruir Europa, passava del règim de Franco. Això era llavors, i ara una mica també.

No és qüestió de censura, de presos polítics, de justícia teledirigida, de poder corromput i casta podrida. No és només això. Una de les coses que més debilita és no saber la força que tens. Aquest és el moment català, endormiscat a l’agost, recuperant forces per tornar-hi per la Diada. Sempre és així. Deu ser cosa del seny i la rauxa. En tot cas, la força del sobiranisme no rau en les tertúlies de ràdio, en les notícies interessades dels diaris ni tan sols en els articles d’opinadors espavilats. La segona llei de Newton indica que quan sobre un cos s’aplica una força, aquest adquireix una acceleració el valor del qual és directament proporcional a la força aplicada i inversament proporcional a la massa del cos. Resumint: si els sobiranisme pot arribar a fer por o si té sentit com a sobiranistes, és per la força dels vots. La xifra.

I l’única manera que es coneix de comptar vots es dona a les eleccions. I el sobiranisme haurà de tenir paciència. L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, cada cop que ve a Catalunya -sobretot darrerament- ho diu ben clar: “Què us penseu, que ho fareu en dos dies això? Nosaltres portem més de cinquanta anys”. Per no parlar del Québec. Esclar que tenim pressa. Molta. L’acció de l’estat espanyol ja és inequívocament contra Catalunya. Després d’anys sense tenir Estat estem amb un Estat en contra: no només pels presos polítics o per tenir el president del país a l’exili. Els catalans, tots, patim el dèficit d’inversions públiques i socials. Tots.

Mentre es parla de primàries amb tota una sèrie de condicions potser caldria ser pragmàtic. Cal tenir en compte forces que aglutinin, com la Crida, i d’altres. Cada cas és un món i l’autonomia local i tot allò que ja sabem. Però el que és important és guanyar i no restar. Al poble A potser val la pena fer llista conjunta, però al poble B potser cal donar suport a l’alcalde o alcaldessa que ja és independentista. A més, cal tenir en compte que caldrà tractar el fanal, la piscina i les escoles bressol en la campanya de les eleccions municipals, que ja veurem que comença molt abans de Nadal. I és que és la primera ocasió que tindrem de votar i de comptar vots. També a les europees. I al sobiranisme només li fa bombejar la sang guanyar a les urnes, vots com globus vermells i alcaldes i alcaldesses com leucòcits. La mala salut de ferro del catalanisme i del nacionalisme català ha de poder ser base per poder guanyar les municipals. Si no és així penseu en Pablo Casado i Albert Rivera ballant una polca de celebració.

Article publicat a Nació Digital

L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit
Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.29.47

 

Et citaré

Sóc un gran amant de les cites, fins i tot de les que són autèntiques. S’atribueix aquesta a la terrible Mae West: “Hi ha deu homes a la meva porta? Enviï’n un a casa, que estic cansada”. Les cites són com petites històries, metàfores que expliquen fets o vides en forma de caràcters. Hi ha les de Paulo Coelho, o d’altres gurús, de l’estil “no saps què estàs esperant fins que saps que estàs esperant el que creus que esperes mentre estàs esperant que esperes”. Però després les usem per eslògans o a l’inrevés: “no surrender”, “yes, we can”, “tenim pressa”, “no passaran”, i ens ajuden a dir sense dir, però a que se’ns entengui.

Sempre he estat un fanàtic de les cites llatines “delenda est Cartago…”, “ubi sunt…”, “alea iacta est”. Crec que em ve de l’Astèrix, i no només perquè sigui un pedant. Sempre que es trobaven el vaixell pirata el nostre gal preferit i el seu company Obèlix l’havien d’enfonsar, i el més vell del barco, a sobre d’una fusta enmig de la mar, acabava dient: “sic transit gloria mundi”. Així passa la glòria del món, mai hagués pensat que uns dibuixants francesos puguessin tenir tant de sentit de l’humor. Com quasi sempre m’equivocava.

Ja deuen saber que l’ofici (o professió com es diu ara) de periodista es basa de manera impenitent en la vanitat. Ni en la veritat ni l’objectivitat, que són coses que no existeixen, ni tan sols en la veracitat. Tothom escriu, explica, grava,… el que sigui, per un mateix. No hi ha més, no busqueu més enllà: egomaniacs egòlatres i egocèntrics.

I de vegades, ja ho deia Aristòtil (una altra manera de citar, perdoni), que en retòrica és important tenir una referència d’autoritat. Si ho ha dit Obama, Pilar Rahola, o si ho ha dit Jordi Molet serà que és veritat, ja m’entenen. Així doncs si hom escriu per si mateix ja sap que està sent egoïsta i per això prèn la cita com si fos un ribot o una aixada, una eina, per dissimular la vanitat. És encara més pretensiós. I entre periodistes encara pitjor, no s’ho poden imaginar. Un et vol agafar una idea i per curar-se en salut et diu “et citaré”, i així les idees volen lliures com mosquits d’estiu, sobretot les males idees.

La filòsofa, avui gens de moda, Ayn Rand deixà escrit això: “Pregunteu-vos si el somni del cel i la grandesa hauria d’estar esperant en les nostres tombes, o bé si haurien de ser nostres aquí i ara i en aquesta terra”. És una bona pregunta, i jo la vaig responent cada dia, polzada a polzada. Perquè per viure i no es pot pensar només en passat o en futur, cal serrar les dents i tenir el valor per entomar l’avui.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-03 a les 13.12.48

El contacte, contactar, el teu contacte

Diuen que el més important és tenir contactes. Sona a Wall Street però és que et diuen que si no coneixes a la gent adequada no te’n sortiràs a la vida. Mou-te noi. Resulta que ser un home de profit, valer-te per tu mateix, ser un bon fill del que els seus pares se sentin orgullosos depèn de si vas trobar-te amb un en un bar o amb un altre a la cua del super. Tenir contactes, quina expressió més freda. Poc a veure amb les carícies de l’ànima o els pessics dels somriures.

Tota aquesta idea de l’amiguisme s’atribueix sempre a la llatina manera d’entendre la vida. Suposo que ho diuen pels Kennedy, els Milliband o el matrimoni Mugabe. Tots som humans, sovint massa humans, ja m’enteneu. El contacte com a connexió és més fred però és molt més raonable. En una empresa quan et demanen liderar un projecte i has de muntar un equip tens en compte l’expertesa dels individus, però també quin grau de confiança et mereixen i altres imponderables com el grau de responsabilitat o d’empatia o l’actitud. Un element és qui et cau millor que l’altre. Això és amiguisme? Si el teu germà és el millor mecànic que coneixes per què no tenir-lo al teu taller? No és recomanable treballar amb qui saps que ho farà millor? Això va en contra dels que no coneixes, de nou el contacte, i de nou pot ser una barrera, fins i tot injusta.

Contactar és viure. Som animals socials. Hi ha qui és una mica bestiota fins i tot. Però és fer el primer pas. Allò d’aguantar-te la mirada. Allò de passar pel costat i aguantar la respiració. El primer cop que et dones la mà. El somriure, primera batalla de la guerra de la seducció. És el teu contacte el que dóna màgia a l’experiència entre humans. I entendre que el contacte pot ser de moltes menes. La meva adolescència es va basar en entendre malament les senyals de les noies que m’agradaven i també de no saber què era ben bé el que jo volia. I tot es resol amb el contacte. L’experiència. Entrenament vital sí en voleu dir, però sense massa tonteria. Sota, cavall i rei, la vida és bàsicament això, tot i que has de saber encaixar quan et ve un as i quan et ve un vuit.

El teu contacte, contactar amb tu, això és una altra cosa, la millor. Saber que només un gest o una manera de tocar-te i ja està tot dit. De fet no es pot dir millor. És aquest el millor dels contactes, el que té tot el valor i que no pot tenir preu. Poc a poc sapiguem què volem en cada moment, és la única manera de viure a llarg.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180730