Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital

 

Anuncis

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Opinió i mentida, camí curt

Sempre cal llegir i escoltar als que són més grans que tu, no per edat si no per experiència, que és més que un grau, i ser humil, sobretot quan no s’hi està d’acord. Diuen que de jovenet vols matar al pare i que quan t’adones que ton pare tenia tota la raó del món vol dir que has madurat. L’experiència és valorable però no és un element que atorgui infal·libilitat. Per això podem llegir com un dels més ínclits periodistes catalans, senyor Lluís Foix, assegura que “les divisions dintre de l’independentisme són una causa principal de la inoperativitat del Govern”. Em sembla una mica curt de vista o, com a mínim amb molt de prejudici. Perquè calen dades, ni que sigui per comparar o per confrontar les nostres propes idees.

El Govern és inoperatiu? No m’ho sembla pas. En el nou curs escolar hi haurà 5.465 centres docents, onze dels quals són de nova creació, i es comptarà amb 71.865 places de docents, 690 de noves. Aquest any hi ha 4.000 alumnes nous en FP i s’ofereixen 53 cicles de grau nous. Això quant a Educació ara que tothom torna a escola, i que és una de les polítiques socials irrenunciables de qualsevol Govern.

Si sou més de la cosa tecnològica recordar que el sector TIC creix cada any un 17% i genera més llocs de treball que el sector automobilístic o bé que Catalunya és la regió líder a Europa amb 1.200 startups i centres TIC i de recerca de referència. Potser hi ha qui, suposo que com el senyor Foix, necessiten de dades macroeconòmiques més dures. Aquí van: El valor de les exportacions ha pujat un 71% des del 2009, que va ser ja un gran any. I també pot interessar que la indústria ja és el 19,7% del PIB, segons l’Informe anual de l’economia catalana 2017, i símptoma de que la nostra salut es recupera.

Tot depèn de com es miri. I sobre aquest particular és senzill perquè les dades ajuden a posar llum. Però i en les valoracions més polítiques o ideològiques? I sí, haig de dir que els periodistes, que sempre estem per sobre del Bé i del Mal, també aportem opinió política o ideològica quan valorem un fet. Res és pur, i és bo que així sigui.

Llavors quan un director d’un diari no vol acceptar un fet, en aquest cas que la Diada d’enguany ha estat un altre èxit, doncs ha d’esgarrapar: “La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com imposició, sinó com a transacció”. Tot això després d’aplaudir a la presidenta de l’ANC, senyora Elisenda Paluzie, quan demanava al Govern que no deixés tota l’empresa independentista a la societat civil. Ai, que se’ns nota una miqueta. Posats a destacar frases de la Diada em quedo amb una del president d’Òmnium Cultural, senyor Marcel Mauri quan va subratllar que “cal sentit d’estat i unitat, no uniformitat”.

No citaré ningú més però cal estar atent al que es diu. Tothom pot fer la seva, però no podem tolerar la mentida, no per més temps.

el 9 magazin 180914

Article publicat a El 9 Magazín

El nou ‘sereno’

Per edat, no vaig viure la figura del ‘sereno’. Un vigilant nocturn, que tenia les claus de les cases del barri o poble, i cada hora deixaven un crit informant en punt i de com estava el temps. Així doncs era habitual sentir “les deu, i sereno”, perquè no plovia ni nevava en aquella ocasió. D’aquí el nom de ‘sereno’. Per mi és un record manllevat de pares i avis, que només vaig veure en els TBO antics o en ‘Zipi y Zape’ que devorava de petit. Però sempre ho he associat a un home gris, a algú que estava per sobre dels altres, com un ‘kapo’ dels camps de concentració.

I en això pensava quan he sabut que el ministre de l’Interior del Regne d’Espanya, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat el comissari principal José Antonio Togores Guisasola nou cap superior de la policia espanyola a Catalunya. Ja tenim qui porti la franquícia dels Piolins. Togores, que fins ara dirigia la Prefectura Superior d’Extremadura, compta amb una acreditada carrera professional i una sòlida experiència en diverses especialitats de la policia espanyola.

També va ser responsable a Andalusia oriental, però costa creure que Togores tindrà un coneixement més o menys adequat de la realitat catalana. La policia és una de les autèntiques estructures d’Estat, de qualsevol Estat. I cal que siguin organitzacions ben girbades però sobretot ben arrelades a la realitat que han de servir. Jo sóc dels que estic a favor de la policia, però no me’n refio de qui no em respecta. I la policia espanyola, dita nacional, a mi –i a més catalans també, em permeto suposar– m’ha deixat de representar. No hi tinc res en contra com a cos, però ens van picar, tot just fa un any. I han volgut humiliar als nostres presos. M’alegra saber que els Mossos d’Esquadra s’incorporaran al CITCO en un termini màxim de 30 dies i de forma permanent per garantir la màxima seguretat a Catalunya. Bona feina, i a qui li toqui, doncs, que faci de ‘sereno’.

Article publicat al setmanari Ripollès

Ja no és cosa de hippies

Totes les peces de Lego seran reciclables l’any 2030. L’empresa danesa aposta per eliminar la dependència dels derivats del petroli. Van forts i decidits. Toyota és líder en venta de cotxes al món, i també és capdavantera en automòbils híbrids i elèctrics, sector amb empreses com BMW i Tesla donant-ho tot. Poca broma  Dos exemples per entendre que la sostenibilitat o l’ecologisme no són temes de hippies o de persones que estan al marge del sistema. No. Si la política és tot allò que afecta als homes (i dones) l’economia ha ser tot allò que afecta al que afecta als homes (i dones). Segur que ja ho han llegit algun cop amb avorriment o poc desfici. Els presento l’economia circular: una estratègia que té per objectiu reduir tant l’entrada dels materials com la producció de deixalles, tancant els cicles o fluxos econòmics i ecològics dels recursos. Aprofitar l’aigua, tancar el llum, escriure per les dues cares del foli. S’ha fet tota la vida.

De fet, durant anys s’ha dit que l’ecologisme no era res més que una altra cara del conservadurisme més radical. Estar en contra del progrés es deia (què vol dir progrés per cert?). Però no és una qüestió de noms, és una qüestió de valors i, ja fa temps, de necessitat. No només perquè el món s’acaba, si no que perquè l’economia ja camina per aquí. Avui l’economia circular està en el punt de mira de les polítiques europees i de les seves estranyes regulacions. En un context mundial de recursos sobreexplotats i sota pressió, ningú ja no es qüestiona la importància de prendre en consideració la “sostenibilitat” en les estratègies empresarials, els models de negoci i el disseny de productes i serveis. Això és clau per avançar cap a una economia més competitiva, responsable i circular per al progrés i el benestar social. I Catalunya, com gairebé sempre, és pionera però cal que aquest país faci un esforç per superar el seu marc de comparació.

Estar per sobre de la mitjana espanyola està molt bé, és el nostre mínim, l’standard si voleu. Estar al nivell d’altres regions europees és desitjable però no és només això: Xile, Xina, Canadà, Japó,… allà és on cal ser presents. Sé que no és sexy parlar de gestió de residus, però és el principal àmbit de l’economia circular. A nivell català aquest sector engloba el 75% de la facturació associada a l’economia circular i el 60% del nombre d’empreses a Catalunya. Més xifres per entendre de què parlem. Amb dades de 2017, s’han detectat a Catalunya 391 empreses que ofereixen solucions d’economia circular, tenen una facturació agregada d’11.038 milions d’euros i donen feina a 70.419 treballadors. 4.090 milions d’euros de la facturació d’aquestes empreses està exclusivament vinculada a l’economia circular, un volum que representa el 2% del total del PIB català. El turisme en representa un 12%, tot té el seu lloc i el seu pes. Però és la suma el que ens fa més forts.

Som un país petit, sense gaires recursos energètics i entaforats en una bogeria geoestratègica, però tenim molt d’esperit de superació. Emprenedoria se’n diu. I en un món cada cop més petit on els nostres fills estudien en un altre continent i potser faran la vida adulta en un altre de més llunyà és qüestió de posar-se les piles i fer el que hem fet sempre: aprofitar al màxim el que tenim. No són paraules d’autoajuda. Tinguem orgull de ser qui som i entenguem d’on venim, si no no sabem on coi hem d’anar.

el 9 magazin 180907

Article publicat a El 9 Magazin