Els catalans som gent agraïda. Perquè tenim poca memòria i perquè no fem les preguntes adequades. Aquest passat cap de setmana es va acabar la celebració del festival musical Primavera Sound amb gran èxit. No només per la xifra de públic espaterrant que hi va assistir (i va poder fer cues extraordinàries) i va disfrutar d’Antònia Font o de Beck sinó perquè ha renovat el seu compromís amb Barcelona fins al 2027. Visca! Tots contents. I és que semblava que la cosa perillava. Perquè fa poc, hores abans de començar l’edició d’enguany, un dels directors del festival no ho veia gens clar i va lamentar que “Barcelona no ens estima”, en relació amb els grups del govern municipal, que sembla que no acaben d’ajudar. La lògica feia dir que l’Ajuntament d’Ada Colau i Jaume Collboni hauria de fer mans i mànigues per retenir aquest esdeveniment 100% barceloní. I més tenint en compte que l’estimació d’impacte econòmic a Barcelona del Primavera Sound és de 349 milions d’euros, cosa que el converteix en el festival amb més impacte a la ciutat, just rere del Mobile World Congress.
El Primavera Sound i la polèmica sobre la seva permanència o no és un gran exemple del que ens passa com a país. No tinc cap problema ni amb el festival ni amb els productors, crec que és un esdeveniment important per la ciutat però que cal pensar i repensar el seu impacte en el circuit musical i cultural del país i també en la resta de la indústria del sarau. Per exemple, aquest cap de setmana passat per poder contractar una barra i uns barrils de cervesa amb una coneguda marca de cervesa molt barcelonina per una petita festa al Baix Llobregat calia anar a llogar al País Valencià. O també saber que des que va començar el Primavera Sound, durant aquests dies, “ha costat molt trobar tovallons de paper o personal de seguretat”, asseguren fonts del gremi. Deia que aquesta polèmica és metafòrica de Catalunya i de la cosa nostra. És un festival total, grandiós i integrat a la zona urbana, per molt que molesti a l’ajuntament de Sant Adrià del Besòs.
I aquesta polèmica d’on venia? Per què teníem por de perdre aquesta joia nostrada? Doncs perquè el febrer d’enguany vam saber que l’edició del 2023 recuperava el format de dos caps de setmana, vella reivindicació de la promotora. “Però en aquesta ocasió, se celebrarà en dues ciutats espanyoles diferents: els dies 1, 2 i 3 de juny tindrà lloc, com ja és habitual, al Parc del Fòrum de Barcelona-Sant Adrià del Besòs, i el 8, 9 i 10 a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rey, a Madrid”, diu el web oficial. Ah, ja estem al cap del carrer. El Madrid liberaloide de Martínez-Almeida i Díaz Ayuso sempre preparat per acollir als catalans blasmats i incompresos. O sigui que la cosa era fer dos caps de setmana -a Barcelona ha passat enguany- i a la “villa y corte” se’ls hi deu tenir més carinyo, que és una manera de dir que no hi ha tants interlocutors i requeriments fastiguejadors. Ara que s’ha renovat fins a 2027 el mateix director del festival assegura que hi ha entesa 100% amb l’alcaldessa Colau i que hi ha “confiança”. Per cert, el cartell serà igual a Barcelona i a Madrid, una gesta de programació impressionant que ajuda a entendre com és d’important aquest festival.
Agraïts estem perquè es queden, però com deia el mestre Capri: l’amor se’n va però ella es queda. Seguim amb la metàfora perquè quants emprenedors o joves han de marxar a Madrid per trobar oportunitats, no ja carinyo, en aquests temps que corren. I les preguntes. Sabem ben bé què vol el Primavera Sound? Més enllà dels titulars, de l’amor no correspost i de si Madrid o de si des del Fòrum es provoca un soroll terrible en dos cap de setmana terribles pel veïns. Sembla un joc de poder. De fet, ho és. Ningú ha mentit gaire, però no s’ha dit tota la veritat perquè fa com coseta. I com diuen els Mishima “Ara ens acompanyen com fantasmes / Que no obliden ni perdonen / Sé que no us descobreixo res, / Però és així com ens menteix / La primavera”. I la banda de Barcelona, com tantes d’altres, actuarà aquest estiu en molts altres festivals que també són estupendos i fan indústria: Random, Vida, Istiu, Begur, Vallviva… i al FIB. Llàstima que no actuïn al Sonar.
Semblava bona idea reunir quatre polítics catalans a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per tractar la relació entre diàleg i reforma en política, elements que semblen més gastats que dir “bon dia” quan entres en una botiga. Amb l’acord del català a l’escola de frontispici, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Alícia Romero (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú) han mantingut un diàleg respectuós –quasi carinyós– i no massa pesat, per fer palès que s’han difuminat les trinxeres del procés sobiranista. Amb el president Montilla de cos present a l’auditori semblava important mantenir el bon humor després d’haver signat un acord sobre la llengua entre quatre, haver-lo desfet al cap de poques hores i haver-lo refet dedicant dos mesos a buscar sinònims (vehicular/curricular). Potser, però, no s’han difuminat tant les trinxeres si tenim en compte que l’acord es va acabar presentant sense foto i amb cada part explicant que el pacte era tal o qual. És molt difícil ser català…
L’associació Portes Obertes del Catalanisme, que va néixer la tardor del 2016 perquè el moment era el que era, havia convocat l’acte per tractar el tema del mentrestant amb el suggerent títol I ara què? Diàleg sí, reformes també, com si entre dialogar i reformar hi hagués un abisme difícil de superar. Els quatre ponents han defensat amb solvència les previsibles línies dels seus respectius partits: la taula de diàleg d’ERC (encara que sempre estigui buida), la confrontació total de Junts (sense sortir del Govern), el diàleg i les reformes del PSC (amb el 35% d’execució de les inversions) i el compte que el PP és pitjor que els comuns.
Un debat fraternal
La portaveu Albiach, que té “molt de carinyo” per Rius, ha exposat que la recepta per un món millor passa per “la federalització i democratització de l’Estat i té com a eina la taula del diàleg”. Però, malgrat tot, la recepta no acaba de tenir els ingredients adequats perquè “hi ha tres elefants a l’habitació: el cas Pegasus, els greuges històrics en inversions i la judicialització de la política”. Vaja, ara que ja gairebé ho teníem. Del seu discurs en podríem arribar a pensar que Podem no és al govern espanyol i que tot és culpa del PP. Però no tot està perdut perquè Alícia Romero ha dibuixat tot seguit una Espanya “on hi ha molts federalistes i reformistes, com Ximo Puig i Francina Armengol”, obviant que prediquen en el desert progressista.
Per si les estructures de l’Estat no són suficients, encara queden les persones. “L’acord pel català semblava impossible i ho va ser per la voluntat de les persones que estàvem negociant”, ha ressaltat Vilalta. El diàleg és com l’amor, ho pot tot. O gairebé tot, perquè segons la mateixa portaveu d’Esquerra “no sabem si Espanya es vol reformar”. El típic cas d’amor no correspost. Com el que de vegades sembla que hi hagi entre ERC i Junts, que segueix blasfemant de la taula de diàleg, tot i que el diputat Rius s’hagi apuntat la paternitat “de la taula genuïna de diàleg”. El dirigent de Junts i home de Puigdemont ha recordat que “abans de l’1 d’octubre es va demanar diàleg fins a 18 vegades perquè volíem consultar el poble de Catalunya”.
“Perdoneu, que us estimo molt, però demostrem ara que podem fer les coses abans de ser independents, no siguem infantils”, ha acabat dient Romero als seus companys de diàleg. S’ha evidenciat que tots quatre sortien d’un acord molt recent. Tot plegat ha estat molt fraternal, i potser alguna cosa més, però com en una aplicació de cites: molta aparença i poca concreció.
Beneïts siguin els anys electorals. Més promeses que en les primeres cites. Més esperances que quan comences una feina nova. I tots sabem que qui dia passa, any empeny, i que bàsicament votarem a qui ens caigui més simpàtic o qui representi més o menys unes idees de les que un dia ens vam enamorar. Amor i odi, som això. Perquè per poder prometre també has d’estar preparat, has de guanyar credibilitat diguem-ne. Ens arreglem per les cites, ens motivem per les feines i ens convencem per votar. L’Ajuntament de Barcelona, preocupat per aquest estiu on tot tornarà a esclatar, està reforçant la presència policial. Bé. I per començar enfortirà la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana. D’això, però no l’havien desmuntat? Sí, el govern d’Ada Colau va desfer l’anomenada Unitat de Suport Policial (USP) dos mesos abans de les eleccions de 2019. Va complir una promesa feta. Però no. No et pots refiar dels amics ni dels amants. Perquè la USP va perdre el nom però els antiavalots -ara uns 179 agents en actiu- van passar a anomenar-se Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat (UREP). El nom sona molt millor, suposo.
Amb tot plegat aquest estiu hi haurà noves places i nous vehicles a la UREP aquest estiu. Bona notícia, la seguretat és una de les principals polítiques públiques de benestar. Que el cos de la Guàrdia Urbana compti amb una unitat així és positiu. Però a la banda dels comuns del govern municipal això és combregar amb rodes de molí. Costa d’empassar i per això no en parlen. Però quan governes, quan tens responsabilitats la broma s’acaba. I està bé. El realisme que impregna la gestió del dia a dia ha anat fent forat en el colauisme, malgrat els estirabots d’alguns dels seus regidors. I no ho volen dir, i sí que cal dir-ho: no només hi ha antiavalots amb Colau, n’hi haurà més. Benvingut l’any electoral que provoca que els alcaldes facin coses, ni que sigui projectes de superilles amb poc consens o bé encarar-se amb la indústria turística de la ciutat.
Les alcaldies no es guanyen, es perden.Aquesta màxima de la política municipal que va ser aplicada salvatgement sobre Jordi Hereu i Xavier Trias, per dir algun nom, és ben present en el llibret de Colau. L’alcaldessa va detectar problemes i els hi està dedicant la seva preuada atenció. El desinterès per la seguretat pot tenir cert origen en el dogmatisme ideològic, però i la qüestió de la neteja? La capital catalana està bruta i ha estat molt bruta, fins i tot en època pandèmica, però això s’ha acabat. Si una enquesta veu un problema, l’alcaldessa t’ho arregla. Barcelona comptarà amb Els Hombres de Harrelson de la neteja. L’Ajuntament ha anunciat fa pocs dies que destinarà 40 milions d’euros a la neteja i el manteniment de l’espai públic fins al final del mandat, el pròxim any, vaja (el pressupost per 2022 en aquest apartat és de 470 milions). Anem al detall de què farà aquest Equipo A de les escombres: Seran més de 3.100 actuacions de millora als carrers, parcs i places de la ciutat que s’emmarquen en el pla anomenat Cuidem Barcelona. Es veu que fins ara, ni els set anys anteriors, no era una cosa que preocupés. El famós pla també compta amb la creació d’una brigada de manteniment que se suma a les 10 ja existents, una per districte. Servirà per reforçar-ne el servei i serà més flexible i d’intervenció ràpida, en menys de 24 hores. A favor de la neteja. Sobretot en el país del “ni un paper a terra”.
L’alcaldessa Colau, que és una de les polítiques més hàbils d’aquest país sense cap mena de dubte, va indicar en una entrevista recent que les properes eleccions no van de “Colau sí o no”, que cal parlar de projectes. Se m’escapa el riure. Tots som fruit de les nostres contradiccions. Però amb l’alcaldessa de Barcelona la fruita ja és molt madura, tantíssim que es presenta per tercer cop. Òbviament, seran unes eleccions de Colau sí o no, sobretot perquè les tres forces majoritàries -comuns, PSC i ERC- tenen molt complicat explicar projectes diferents quan porten tres anys ballant la sardana. Tot el que faci l’alcaldessa Colau és criticable i lloable, és qüestió de política pública i s’ha de valorar. Però ara també tenim, de nou, la candidata Colau. Ella ha estat qui ha encès la precampanya per les eleccions de maig de 2023, i tothom hi va darrere. En política la gestió dels temps és molt important, i potser ella sap coses que no sabem la resta de mortals, però aquests propers dotze mesos seran molt llargs. De moment, que segueixi fent promeses i creant millores per la ciutat, això és bo per tothom, hauria d’estar sempre en any electoral. Més neteja i més seguretat, gràcies, candidata Colau.
Se atribuye a Napoleón Bonaparte la máxima de que “la historia es la versión de hechos pasados en los que la gente ha decidido ponerse de acuerdo”. Este provocador axioma no funciona con Autobiografía del general Franco, una de las obras cumbre de Manuel Vázquez Montalbán, que es un diálogo y una confrontación histórica e ideológica con el dictador. Este libro, como muchos otros del prolífico autor barcelonés, hace tiempo que no se encuentra en las librerías y la editorial Navona ha decidido recuperarlo. A partir del pasado lunes ya se puede localizar este volumen inevitable para comprender la historia de España del siglo XX. Una obra publicada en 1992, diez años después de la victoria del PSOE y con cierta decepción por cómo había desaparecido la memoria histórica del debate público, entre otros desengaños. Y es la memoria la protagonista de uno de los libros más radicales que un intelectual realizó sobre el general Francisco Franco, y lo tuvo que hacer Vázquez Montalbán, represaliado, hijo del bando derrotado pero fiel a lo que Georges Tyras denomina “la ética de la resistencia”.
Tyras es catedrático emérito de literatura española contemporánea de la Universidad Stendhal de Grenoble, y fue uno de los muchos amigos que Montalbán cosechó gracias a su curiosidad y considera que “se trata de un libro de gestación lenta, que él empezó a plantearse cuando salió de la cárcel de Lleida”. Daniel Vázquez Sallés, escritor, periodista y guionista, además de hijo de Manuel Vázquez Montalbán, resalta que “fue el libro que más daño le hizo, le provocó el infarto que tuvo con 53 años” y añade que “le produjo agotamiento mental, había mucho suyo ahí, de su familia, era rendir cuentas con Franco y con la sociedad española y su desencanto”. Así, Autobiografía del general Franco vuelve a los estantes de las librerías tres décadas después de su publicación y extraordinario éxito.
La sinopsis del libro es clara y tiene su retranca: Marcial Pombo, un escritor poco brillante y desencantado con su militancia política y castigado por el franquismo, recibe la propuesta de escribir una autobiografía del general Franco. La sombra de que Pombo sea el alter ego de Vázquez Montalbán es más que alargada y crece con todas las contradicciones y decepciones. Sobre la vigencia de esta obra de 1992, Quim Aranda, periodista y editor de la reedición de Barcelonas de Vázquez Montalbán, mantiene que “lamentablemente tenemos pruebas de que Franco no está muerto, que ha resucitado, lo vemos vivo hoy y no se me ocurre nadie mejor para combatir con un crucifijo literario a este Drácula que Vázquez Montalbán”. Según Tyras, el padre de Carvalho sentía “una fascinación crítica por el personaje de Franco que en varios libros previos él va cultivando, y culmina con este monumento antifranquista, como lo definió Eduardo Haro Tecglen“. De hecho, Vázquez Sallés se extraña de que con el “intento de blanqueamiento del franquismo” la recuperación de este volumen no saliera a la luz antes. “Cuando se movió el cuerpo de Franco del Valle de los Caídos y la polémica de entonces hubiese sido un buen momento”, mantiene el hijo del autor.
La recuperación de este título, y de un par más el año que viene, por parte de Navona tiene como responsable al editor Ernest Folch, que indica que “este es un libro básico de Vázquez Montalbán y queremos recuperarlo”. La memoria de los lectores con los grandes autores es cíclica y a veces caprichosa, explica Folch, que considera que es habitual que grandes autores caigan en el olvido y que volver a impulsar las obras de Vázquez Montalbán que van más allá de la serie del detective Pepe Carvalho es “una gozada”. María Lynch, agente literaria que gestiona los derechos de Vázquez Montalbán, destaca que “con autores con una obra tan extensa no es poco frecuente que haga falta rescatar y reeditar títulos, hay que combatirlo aportando nuevos puntos de vista”. Para Lynch se trata de un libro “vigente” y que importa la mirada del autor y “cómo el pasado habla al presente”.
El ejercicio narrativo de Vázquez Montalbán en Autobiografía del general Franco es de un atrevimiento importante y con una intencionada confusión de géneros. En En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea, primera tesis doctoral dedicada al estajanovista autor barcelonés, se señala el quid de la cuestión: “Se puede afirmar que Vázquez Montalbán adopta en esta novela nuevas estrategias narrativas de intervención política, que surgen de una nueva conciencia narrativa de la textualidad de la historia”.
El vasto conocimiento de la historia de España, la detalladísima documentación y, sobre todo, una ingente capacidad de trabajo -y llevar veinte años escribiendo ya la novela en la cabeza- permiten entender la ingente información que compone este volumen. Y también el espíritu crítico inherente en Vázquez Montalbán con propios y extraños. Valga tan solo este fragmento de sus diálogos con Franco como ejemplo, muestra y dardo: “Le estamos olvidando general y olvidar el franquismo significa olvidar el antifranquismo”.
“Manolo tenía una conciencia literaria muy fuerte”, subraya Georges Tyras, gran conocedor de la obra de Vázquez Montalbán, que agrega que con Autobiografía del general Franco el autor barcelonés “era muy consciente de que hacía una autobiografía con un contradiscurso que venía a desmentir la misma, con un mecanismo narrativo muy complejo y completo”. Tyras disecciona la obra asegurando que va más allá de la auto ficción y que “hay dos discursos diferenciados, dos relatos interconectados: una conferencia de historia hecha por el personaje de Franco que queda opuesto a la memoria que le pone el personaje de Marcial Pombo delante”.
En este sentido, Quim Aranda sostiene que “esta técnica que usa, de indagar, de añadir comentarios o postillas que hace Pombo está relacionada con su propia obra”. Es más que evidente que Marcial Pombo es un alter ego de Vázquez Montalbán, y uno de los divertimentos del libro es tratar de descubrir qué partes son las ‘más Manolo’. Un libro pensado durante años en el imaginario del autor, y trabajado luego también con orfebrería. Vázquez Sallés rememora que Montalbán “no era un escritor hermético, hablaba, comentaba, sabías qué hacía”, y que su método era poco lírico: “Decía que la inspiración solamente venía cuando escribía, que si hubiera esperado a que llegara la inspiración para empezar no hubiera escrito nunca”.
El libro que la editorial Navona recupera también permite definir que Vázquez Montalbán “no era un intelectual de torre de marfil”, según apunta Tyras. Por su parte, Vázquez Sallés abunda en la tesis de que no se trataba de una persona altiva o arrogante a pesar de su amplio conocimiento y su incesante curiosidad, y cómo esa actitud se transmitía en sus obras: “Con las obras de Vázquez Montalbán puedes conocer muy bien la realidad española del siglo XX”, asegura. Además, Vázquez Sallés pone de ejemplo las novelas de Carvalho que son un “gran retrato” de la transición y del fin del siglo anterior, así como su enorme producción periodística. En ese sentido, el hijo de Vázquez Montalbán hace hincapié en la voluntad del escritor de ser activo en el debate público. Y otro apunte significativo que deja la agente literaria María Lynch: “es relevante el comentario político que puede seguir vigente, más allá del periodístico”. De nuevo la intelectualidad sutil del autor barcelonés Quim Aranda también incide en que “Vázquez Montalbán era un intelectual de los pies a la cabeza, quería intervenir en la sociedad”.
El periodista catalán apunta que el hecho de que se vuelva a editar este volumen es “un acierto” ante la posibilidad de que en las próximas elecciones generales pueda florecer un gobierno en el que la ultraderecha pueda condicionar la mayoría gubernamental, cuando Vázquez Montalbán “siempre hablaba de recuperar la memoria de los vencidos”. Vázquez Sallés advierte de que en el momento político español, el deshilachamiento de la memoria pública está provocando “un blanqueamiento del dictador”, por lo que reclama poner en valor la memoria, pero trabajada, con intención. Incluso la poesía del autor barcelonés se basa en el compromiso social, cuando no la militancia política. “Tenía muy presente el oficio de periodista que había ejercido mucho y muy bien”, asume Tyras para añadir que “esa faceta de periodista le permitía evitar la vertiente desagradable del intelectualismo, era una persona humilde y con conciencia política que él podía traducir en los miles de artículos publicados”.
En el capítulo que En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea dedica a este volumen que recupera la editorial Navona se destaca que la ventriloquía de la que hace gala Montalbán quizás no sea una novedad estilística, pues es un utensilio retórico clásico, pero que sí permite dos elementos clave para entender su obra. Por una parte “la textualización explícita de la recuperación de la memoria histórica –la versión de los vencidos de la historia—como resistencia contra un poder presente y personalizado dentro de la novela” y, por otra, “la introducción de la desbordante erudición histórica del autor como central de la narración”. Así es como el escritor, mediante su alter ego, dialoga y discute con el general Franco no con la ficción sino con el rigor histórico. “Poniendo a Franco delante del espejo”, asegura Tyras.
Vázquez Sallés recuerda una máxima importante para entender de lleno que significa Autobiografía del general Franco: “mi padre decía: entre memoria y nostalgia prefiero la memoria porque la nostalgia es la censura de la memoria y este libro es memoria”. Memoria sin excusas, el Manuel Vázquez Montalbán más mordaz vuelve a las librerías.
Más Vázquez Montalbán, por favor
La apuesta de la editorial Navona por recuperar grandes autores o descubrirlos al gran público le ha llevado a repescar Autobiografía del general Franco ahora, pero esto no acaba aquí. “La obra de Vázquez Montalbán estaba en parte descatalogada, y hemos trabajado para tener tres libros“, cuenta el editor Ernest Folch. No es una cosa extraña que autores consagrados con los años tengan parte de su bibliogafía fuera del circuito. Folch cuenta que “es muy típico con los grandes escritores con mucho éxito en vida que bajen de lectores pasadas su muerte, caen en el olvido y hasta unos veinte años después de su muerte no resurgen como un clásico”. Con una mezcla de ingenuidad y sinceridad, Folch aduce que “el secreto es que no hay secreto” y que “solo se trata de recuperar grandes autores”.
Esta recuperación se ha podido hacer porque quien gestiona los derechos de autor de Manuel Vázquez Montalbán es la agencia Casanovas & Lynch y dice “tener el reto de revitalizar una obra que ha tenido mucho éxito cuando el autor estaba vivo, además siendo un escritor carismático y visible”. La idea también es dar a desarrollar otras áreas para esos títulos que han caído en la apatía de la difusión editorial.
En el primer trimestre de 2023 verá de nuevo la luz gracias a Navona la novela Los alegres muchachos de Atzavara que es una descripción descarnada de un grupo de jóvenes burgueses que juegan a ser alternativos y progresistas en su periodo estival. A mitad de 2023 será el turno para Crónica sentimental de la Transición, que es una astuta recopilación de varios reportajes escritos por Manuel Vázquez Montalbán para el suplemento dominical de El País a lo largo de 1984 en los que disecciona el momento que vivía España mediante retratos de diferentes personajes. Diferentes géneros de un mismo autor con un mismo objetivo: explicar la sociedad española sin tapujos, con ironía y desde la distancia que aconseja tomarse las cosas en serio.
Gran alegria. Perquè Chanel ens posa davant del mirall. I no pas Coco Chanel, paradigma de l’elegància i accelerador necessari per trencar arquetips femenins rònecs. Parlo de Chanel Terrero, o tan sols Chanel. Dissabte passat va quedar tercera al mediàtic festival d’Eurovisió. Des de 1995 cap artista espanyol arribava al top 3. L’alegria no és perquè aquesta catalano-cubana hagi triomfat internacionalment sinó perquè ha provocat la reacció pròpia d’una comunitat nacional tímida i curta de mires com és massa sovint la catalana. Més enllà d’Olesa de Montserrat, municipi que la va veure créixer quan va arribar al nostre país de l’Havana, no hi ha hagut programes especials als mitjans (més enllà de seccions especialitzades) ni tan sols cap dels nostres polítics muntant una recepció per la reconeguda artista. Chanel no va amb nosaltres.
Quan va guanyar el concurs de Benidorm -que dona accés a Eurovisió– fa uns mesos contra tot pronòstic no se la va trobar adequada des de molts sectors que avui l’entronitzen com una mare de Déu perduda. Això són els crítics i els mitjans direm, potser sí. Però crec que per molts, per massa, ciutadans d’aquest país Chanel no és una cosa pròpia. I no pretenc que seguir Eurovisió sigui obligatori o preceptiu. Però comparant-ho amb esportistes -no tothom segueix el futbol o el bàsquet o les motos–, d’altres artistes o fins i tot científics -que han estat de moda per motius complicats-, trobo que s’ha foragitat a l’olesana de l’interès general perquè tenim aquesta espècie d’anticòs a allò que pugui semblar una mica massa espanyol.
El nacionalisme català, com a mínim el modern perquè ni se m’acut pensar com Enric Pratde la Riba, en el món actual no té cap sentit si és tancat i intolerant. I no hi ha cosa més salvatgement intolerant que ignorar o eludir una qüestió o persona. Chanel és incòmoda per part de la societat catalana? No, tan sols l’òbvia. Perquè és massa espanyola. Ah sí? És com estar contra les curses de braus perquè és un esdeveniment massa espanyol i no pas estar-hi en contra pel que té de tortura animal.
Bona part del nostre país viu en una Arcàdia feliç on tot és com en uns episodis de Les Teresines, però sense ironia ni intel·ligència. Un món de dues dimensions on la immersió lingüística és un fet incontrovertible, un dogma de fe, i tots els nens fa dècades que surten de l’escola no només parlant un català com el que parlaria Enric Calpena sinó que a més no dubten en anar al cinema en versió doblada al català o implicar-se en la cultura popular. Tenim massa unicorns, massa reis que van nus, i molt poques ganes de saber qui som i per on anem.
L’artista més internacional i reconeguda que té aquest país és Rosalía. De Sant Esteve Sesrovires. També del Baix Llobregat, com Chanel, que no només també és Catalunya: sobretot és Catalunya. Perquè un país de mosaic està molt bé, però un país de trencadís no és un país ni res que mereixi aquest nom, només és un mirall per a estúpids i frustrats.
A mi Eurovisió m’interessa d’aquella manera, la cançó de Chanel no m’entusiasma, però quan una catalana surt al món i triomfa a mi m’alegra una mica la vida, el meu cor batega amb una mica més de sentit. Carla Simón o Paula Badosa són referents a nivell nacional. No sé què voten, ni quin idioma parlen a casa, però com deia Mariano Rajoy: “hacen cosas”. I tal com està la crisi de lideratge a Catalunya no es poden deixar perdre referents, i menys femenins. És de país miop i mediocre obviar els actius del present que poden millorar el futur basant-se en no sé quin precepte del passat. Menystenir Chanel -en aquest cas- per no sé quina puresa com a excusa no és només agafar-se-la amb paper de fumar, és realment tenir molt poca substància i molta por.