Una altra gran mentida

Un dels canvis de consum audiovisual més consolidats és la ingesta compulsiva de podcasts: programes de ràdio gravats per consumir quan hom vulgui. Ara mateix en aquest país si no tens un podcast no ets ningú, i de fet el que es porta és participar en més d’un. Jo soc usuari de diversos: La sotanaL’ofici de viureLa ruinaEn GuàrdiaBuenismo Bien o Pop y Muerte (i qualsevol cosa que faci Benja Villegas) i francament m’acompanyen en les llargues hores del teletreball o de les cues a les rondes de Barcelona. Per recomanació d’una persona molt més intel·ligent i divertida que jo estava escoltant el darrer capítol de Deforme Semanal Ideal Total, recomanadíssim podcast, que tracta de la mentida. Enmig d’una hora realment divertida i exigent apareixen diverses qüestions sobre no dir la veritat i ens recorden les vuit formes de mentida que Sant Agustí (un senyor que tocava fi) va tipificar: Mentides pietoses, promeses trencades, mentides instrumentals, mentides cap a un mateix, rumors, l’exageració, el plagi i les mentides compulsives. I clar, parlen de política.

I tot ve a tomb perquè l’actualitat ha creuat Albert Rivera i Yolanda Díaz. Per una banda, l’exlíder de Ciutadans, càrrec a què va arribar gràcies a la posició a l’alfabet de la inicial del seu nom de pila, que és notícia perquè ha estat despatxat del bufet d’advocats Martínez-Echevarría degut a la seva baixa productivitat. I, per altra banda, la vicepresidenta del govern espanyol, candidata de Podem i membre del Partit Comunista, que acaba de tirar pel dret (visca el diàleg social) i anuncia que l’executiu espanyol establirà el salari mínim interprofessional en la màgica xifra de 1.000 euros. Aquest anunci ve una setmana després d’aprovar, pels pèls i amb vergonya parlamentària de propina, la reforma laboral. No la derogació de la reforma laboral del PP, que havia promès: ara tan sols es tracta de posar una mica de sentit comú. I només l’olla de grills de la política espanyola ha tornat a fer veure que la política és una cosa de bons i dolents, depenent de la teva trinxera, quan del que es tractava era de facilitar la vida a empreses i treballadors.

Rivera i Díaz són fruit de la màgia, del somriure i la promesa, del “sí se puede” i del ‘pelotazo’. Són ambdues cares de la moneda de la mentida. Són la gran mentida. Hi ha molts més noms i partits que entren en aquesta categoria amb facilitat i alegria, i s’ha tractat a bastament la centrifugadora del Parlament. Però en el cas de Rivera i Díaz (que també té nom de bufet o de duet de detectius) la qüestió és que l’actualitat ens permet veure l’oportunisme flagrant. Rivera, quan era el doberman de l’Ibex-35, demanava acomiadar amb 20 dies d’indemnització per any treballat i ara reclama cobrar el bonus mentre recull les coses del despatx que quasi no trepitjava. Més enllà d’aquesta reclamació legítima però una mica barruda, sembla fora mida demanar un bonus com una cosa que et deuen després que et facin fora per gandul com assegura un comunicat duríssim del mateix bufet. Costa de creure que aquest senyor fos el defensor dels emprenedors i empresaris. 

Pujar el salari mínim interprofessional a les capes més baixes és una bona idea, potser un 2,5% o un 3% diuen els que en saben. La xifra màgica del miler d’euros, que era promesa electoral, és una altra qüestió. Perquè vindran les negociacions col·lectives i els moviments seran tectònics en les petites empreses. Cada reforma que fa el govern espanyol és una bufetada a la pime. A les grans companyies és una petita molèstia però a les petites empreses, sovint familiars, els hi ve un bon mal de cap i alguna reunió tensa amb el gestor i sobretot amb els seus treballadors. Això sí, Yolanda Díaz té el seu titular, i sense que cap diputat cap quadrat i vegetal li hagi de fer un favor.

Díaz i Rivera provenen de l’anomenada nova política i són tan sols una versió de karaoke de cançons que ja coneixem. Són una gran mentida sobretot perquè mai han sigut veritat. Perquè va arribar un moment en què algú va poder creure en ells, en el seu desinterès i en què venien amb la cara neta. I tot és efectisme, tot és tàctica, poc és estratègia i només alguns mitjans i comentaristes de Madrid els hi donen vida que tal com ve se’n va, i que siguin unes marionetes no les disculpa, i segur que no es mereixen fer cap podcast.

Publicat a Nació Digital

De fora vingueren, i que som sexys ens recordaren

“A mi el català m’és útil per la feina sí, però sobretot és que m’agrada”. Aquesta frase és del Carlos -no es diu així en realitat, però no té cap culpa que jo sigui un bocamoll- i és la meva parella lingüística. És d’un país del sud d’Amèrica del Sud i és un investigador científic centrat en aspectes biològics que a mi em fascinen i que no acabo d’entendre, talent que suma. Des de fa ja unes setmanes, i amb una puntualitat exquisida malgrat tots els meus desajustaments, en Carlos i jo fem quasi una hora de conversa via videoconferència.

Sí, sóc voluntari lingüístic. Sí, és una cosa molt senzilla de fer i hi ha moltíssimes formes d’accedir-hi. No vull fer massa publicitat, però està molt ben muntat i funciona. Però les paraules d’en Carlos, que a més està estudiant per treure’s els certificats pertinents de domini de la llengua catalana, són reveladores. Fa poc vaig participar en una tertúlia a CatOpina i discutint sobre la qüestió de la salut de la llengua diversos espectadors van trucar denunciant que, tot i conèixer el català i usar-lo durant anys malgrat no ser la seva llengua materna, ara veien com se’ls imposava el seu ús. I que davant d’això, en rebel·lia, preferien no utilitzar-lo.

No sé si són casos comptats. Potser tan sols és una percepció. Visc al Baix Llobregat i aquest darrer cap de setmana a Cornellà vaig trobar cartells de la campanya de Asamblea por una Escuela Bilingüe que reclama el 25% de classes en castellà. Moviment que està tenint cert èxit en la via judicial i que fa trontollar el sistema educatiu català i la immersió lingüística.

Amb en Carlos parlem de tot. De com cuida als gats amb una sèrie d’eines increïbles, de com és viure a Barcelona, que té un familiar periodista i que, per tant, entén que jo sigui tan pesat i parli tantíssim. Però quan li demano perquè viu a Barcelona m’explica que amb la seva parella, que feia un màster a França, van visitar diversos llocs de turisme aprofitant la seva estada a Europa. Van decidir-se fàcilment per casa nostra. I li faig broma dient-li que no comptava amb el català com a problema. En Carlos, que és un home seriós i de mentalitat científica, em diu que no només no és un problema sinó que aprendre una llengua nova no és només un repte, és també una forma de créixer i que el sorprèn no trobar més presència del català.

Li he recomanat llibres de la Carlota Gurt i d’en Jaume Cabré, de Josep Pla i de Maria Barbal. Li faig autocrítica del nivell del català que usem els periodistes actualment, però que consumir mitjans de comunicació segur que l’ajudarà. Ja ho fa. No m’ho diu obertament, però sé que ho fa. Però encara no he tingut el valor de dir-li que aquest país va viure una època en què l’audiovisual era de primer nivell. El propi i el que importàvem. Com una generació va acceptar que el català era una llengua de prestigi per Bola de Drac i pels 30 Minuts, per La Vida en un Xip o per Nissaga de Poder. Em costa argumentar a favor d’alguna cosa que estimo com és la llengua catalana posant-me ploricó. És que abans si que anava tot bé. No ho vull fer. Sóc reiteratiu. El futur del català és ser sexy. Perdó, tornar a ser sexy.

Dono voltes a tot plegat mentre parlo amb en Carlos i li recomano Plats Bruts i li passo la piconadora del rotllo que el que cal fer és tenir productes bons per poder arribar al públic. I poso d’exemple Merlí, la sèrie protagonitzada per Francesc Orella, que té tant d’èxit arreu. I llavors Déu Nostre Senyor il·lumina la conversa quan em diu que el seu pare, des de Sud-Amèrica, n’és un gran seguidor. I que, coi, que ell encara no l’ha vist i que potser s’hi hauria de posar. Perquè els catalans podem decidir si som sexys o no, però el català ho és vulguem o no i malgrat nosaltres.

Publicat a Mèdia.cat

Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.


Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

Quan per fi sabem que no sabem

Fa uns dies la diputada Jèssica Albiach publicava a Twitter unes dades esgarrifants: “La pandèmia ha deixat empremta en la salut mental de tothom, però les dades entre les persones joves són veritablement alarmants. El 2020, 314 joves van suïcidar-se. 4 suïcidis per cada mort per COVID”. De fet, segons The Lancet, la pandèmia ha fet augmentar més d’un 25% els casos de depressió i ansietat. «La Marató» de TV3 i Catalunya Ràdio que es fa ben aviat té la salut mental com centre d’atenció. No és una cosa menor, mai ho és el tema de La Marató, que tantíssim critiquen els benpensants. Aquest dimarts el president Pere Aragonès ha demanat al Parlament un pacte nacional de salut mental i benestar emocional per fer front als problemes que ha comportat la pandèmia a moltes persones. De fet, tot això ho demanava al ple monogràfic d’aquest dimarts sobre la salut mental. És un tema, és possiblement el tema d’actualitat.

És nou? Doncs no, però ara la debilitat de la salut mental com a “ramat” s’ha agreujat i sobretot: ara n’hem pres consciència. Som així d’estúpids. Tard i malament. Ens donen la bufetada i encara no sabem per on ha vingut. Tenim una dependència extraordinària de la moda de l’opinió pública. Som addictes a la urgència, que per defecte té poc espai pel matís i encara menys per la infidelitat temàtica. Sembla que només podem tractar d’una qüestió rellevant a cada moment com a societat. Toca la salut mental, benvinguda sigui la urgència ara si serveix per posar al nivell que li cal aquesta autèntica pandèmia.


Prou amb allò de què tothom és una mica nerviós i tothom té problemes. Doncs sí, però ni a tothom l’afecten per igual -no hi ha forts o dèbils en això- i tot sovint són els desajustos que es pateixen els que ens provoquen els problemes. Estem parlant de malalties. Encara fan molta por els noms, encara pensem en bojos i persones perilloses fins i tot. Llegim frases on apareix brot psicòtic i ja tenim la pel·lícula muntada. Ens fa por el que desconeixem. I això provoca la presó de les persones que ho pateixen, no ho diuen. No volen ser incompresos quan per fi s’expliquen.

Vivim entaforats en el telèfon o la televisió i tenim més informació que mai. L’entenem molt poquet. I entenem els problemes de salut del cos com puguin ser el càncer o el coronavirus però, en canvi, la salut mental ens fa cosa. Ens fa mandra, perquè ens pot passar a qualsevol. En qualsevol moment. I sense saber de quina manera. De fet, moltes vegades no saps què et passa, o si realment t’està passant alguna cosa. Ai la incertesa, que poc ens agrada i com la dissimulem. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament tinguin la salut mental com a objectiu públic és una bona notícia. Però, com sempre passa en política, si la societat no s’hi posa els polítics poden dir missa.

El pla nacional per la salut mental hauria de ser assolir que la societat catalana primer comenci a parlar de la qüestió, retiri prejudicis sobre la mateixa, i comenci a sortir de l’armari. Ara bé, no ho convertim en una moda si us plau. No ho rebaixem. No val que ara tothom digui que té depressions o que els atacs de pànic siguin trending topic. No. Seriositat per no relativitzar. I començar a tractar els temes amb propietat i no riure’s de la mateixa conversa. Si algú parla d’emocions cal parar l’orella i començar a entendre quines són i com ens afecten. No és mindfulness o xerrameca de xarxes socials (alerta amb això també). Sigmund Freud digué que “les emocions que no s’expressen no moren, s’enterren vives i després tornen en formes molt més lletges”. Explicar-se, comprendre, actuar. Com en la política, com a la vida.

Fa patir que ara que per fi aquesta qüestió tan rellevant aparegui al primer pla de l’opinió pública perdem l’oportunitat d’educar-nos i de millorar realment i de manera relativament senzilla la vida de les persones. L’única cosa que aprenem de la Història és que no aprenem de la Història, va dir Hegel i els catalans tenim una tendència egocèntrica i autocomplaent tremenda. S’hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem. No penseu tant en si és el moment adequat, penseu només en les persones i en si volem acompanyar-les i que ens acompanyin.

Publicat a Nació Digital

El tió i la mare que va parir el missatger

Un divendres al matí tranquil a la Catalunya encantada de saber que és estupenda i que tot li somriu. Que si el percentatge de català a Netflix, que si el percentatge de català a l’escola. Que si no saps si va pitjor el Barça o l’independentisme, però anar fent que ve Nadal i matarem el gall (no sé si això encara es pot dir, dispensi editora). Però just aquell dia es va tocar la fibra. Al programa Planta Baixa que emet TV3 se li acut elevar a tema una qüestió que mou i remou diverses associacions de famílies d’alumnes: com afrontar les festes nadalenques i les seves tradicions, la contradicció de les contradiccions per a les ments benpensants. Com a fervorós i satisfet usuari de l’escola pública ja no m’estranyen els debats superficials que venen per aquestes dates. Sempre amb la premissa de la inclusió i de no ofendre ningú es procura treure significat a tot allò que en té o en pugui tenir. Ara li ha tocat al tió de Nadal i el ‘Planta Baixa’ se’n va fer ressò, quin crim. Catalans i catalanes, què fem amb el tió? Li hem de dir així? I més enllà, dic jo, ofèn tenir tradicions pròpies i ens cal manufacturar-ne de noves per poder sentir-les com més autèntiques?

Hi ha diversos centres educatius -públics i concertats- que han comunicat que ja no faran ‘cagar el tió’ a la manera tradicional tot canviant els cops de bastó per cançons, suposo que laxants; a tal efecte se m’acudeixen alguns cantants que segur que ajuden a aquest propòsit. La idea és no promoure la violència i potenciar l’empatia des del simbolisme. Hi ha qui fins i tot proposa picar al terra i no pas al tros de soca. Aquests són els fets. Ras i curt. Jo tinc una opinió sobre la qüestió, com intueixo que també tenen els periodistes que van treballar la notícia. Però ni la meva opinió ni la seva no és rellevant, i en el cas del programa ningú la va manifestar. Alguns col·laboradors sí, i per això estan. Em sorprèn que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no s’entengui qui diu què. La reacció d’aquest tema a les xarxes socials va ser furibunda. Es va demanar tancar TV3, fulminar Planta Baixa i coses pitjors. Entenc que els missatges a les xarxes sovint no permeten matisos ni grans explicacions però em va sobtar, i molt, la voracitat. Per cert, l’espai que aquell dia va presentar Maiol Roger va assolir un 15,2% d’audiència. 

Que això que no es piqui el tió per no ferir susceptibilitats a mi em sembla una sobirana ximpleria no va contra el periodista que eleva el tema a notícia, en tot cas hauria de criticar o ‘anar contra’ qui ho promou. El tema no és tancar Planta Baixa o fulminar TV3. No mateu al missatger. Senyores i senyors, som a 2021, no estem amb la Guerra dels mons d’Orson Welles i la propaganda de fa noranta anys, o sí? Com hem perdut el codi, la referència, l’índex per poder ajustar la necessària crítica? El/la periodista, benvolguts i benvolgudes, no és ni ha de ser notícia. Sap greu per tot allò de construir la marca personal i tal.

La coerció al periodisme té múltiples orígens i motius. Allò que és notícia el que algú no vol que es publiqui i d’altres clixés. Que el franctirador del poder apunti al periodista és habitual i és el joc establert. Ara bé, que el públic/audiència/societat s’encengui com una teia contra el periodista és al·lucinant. Eh, que la notícia és la notícia: si no us agrada la galindaina aquesta del tió o tiona, de si s’ha de picar o no a l’escola, doncs dirigeix la teva indignació cap a les associacions de mares i pares, o al professorat o al departament d’Ensenyament. És propi d’una societat madura saber canalitzar la queixa, legítima, i és útil emprar l’eina més efectiva en cada cas. Però aquesta indignació ens explota a la cara com a societat. Els catalans estem abonats a la queixa interruptus. 

A banda, potser de les escoles del país és més rellevant què passa amb l’assetjament o que el Tribunal Suprem hagi decretat -com si pogués fer lleis- que el 25% de les classes s’imparteixin en castellà a totes les aules. I, per cert, aquest mateix missatger també se n’ocupa i informa. Ara vostè indigni’s del que li doni la gana i on toca.

Publicat a Mèdia.cat