Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Postureig

La definició diu: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure. I jo li dic tonteria i immaduresa. Passa a totes les edats i a totes les condicions. Encara recordo quan el meu pare em feia anar a la botiga de fotografia a revelar els carrets. I em preguntaven allò de “com ho vols? ‘Brillo’ o ‘mate’?” Sempre responia ‘brillo’, perquè semblava que hauria de quedar millor.

Doncs amb això de les fotos fetes a un mateix, amb aquella cara de lluç, i aquell braç que es veu, i la papada i tot malament, hem arribat a un punt vergonyant d’auto-pornografia. Cal posar tants cops la nostra cara a les xarxes socials? Heu vist les ganyotes que fem? Jo no surto gaire bé a les fotos, ni als vídeos, i al natural tampoc sóc cap gran cosa, però és que a més tinc cura de la meva imatge. Perquè un cop al ciberespai això ja no és teu, és d’internet, i fa una mica de por.

El postureig ha arribat a tal nivell que hi ha qui va a les presons espanyoles a visitar els nostres presos polítics i es fa fotos. Una cosa així: “ei, estic davant d’Alcalá-Meco i tot va super bé, visca”. Ostres, no ho acabo de veure. Vull dir que al final no sé de què va la foto. I no parlo només de les de les presons. M’estàs explicant què fas o em vols explicar una altra cosa? El postureig ha esdevingut propaganda personal, i com a tal té poc interès. Feu-vos fotos, i tant, però que siguin per dir alguna cosa.

Article al setmanari Ripollès

Gigoló sí, animal no

Ser un home, ser home, no és només una qüestió de gènere. Albert Cavallé, el ‘gigoló’ que va estafar una trentena de dones a qui havia seduït, torna a estar en llibertat. Es calcula que es va quedar fins a 150.000 euros de les víctimes. Un estafador, un lladre, un animal. Aquest delinqüent, que no em mereix el tracte de senyor, és un autèntic seductor professional de 36 anys, que hauria enganyat una quarantena de dones i alguns homes que coneixia a través de les xarxes socials. Feia veure que era ric, enganyava les dones, els hi buidava les targetes i es venia les seves propietats. Això no és ser un home, això és ser un salvatge i tenir molt poca humanitat.

El paio és guapo, està molt bo, és així. I així aprofitava el seu atractiu per seduir les víctimes i quedar-se els seus diners. Feia servir diversos sobrenoms i es feia passar per empresari, advocat o cirurgià plàstic. Aquest individu, que no s’ha mogut de Barcelona, tenia la poca vergonya d’amenaçar, a més, a les seves víctimes un cop es descobria el pastís.

Tot i que fins ara només s’han presentat 17 denúncies, l’advocat de la majoria de dones en té detectats uns 40 casos. Però ja ha sortit dels calabossos de la Ciutat de la Justícia i assegura que ell no ha estafat ni robat a ningú, que li donaven els diners lliurement. Esclar, esclar.

Serà delicte o no, no m’hi poso perquè amb l’estafa sempre (per mi) hi ha una part de culpa de l’estafat, molt minça, però hi ha una causa que es basa en la nostra ambició o avarícia. Però aquest individu, el tal Caballé, és culpable. Jo l’acuso de ser poc home, de ser poc humà. La mentida i la seducció estan a l’ordre del dia, no surto ara de l’ou, però abusar dels somnis i dels errors dels altres és miserable, i no m’importa la tipificació del fet, ja ho deia abans: això moralment ha de ser reprobable.

Si algú pensa que aquest homenot és un ‘campeón’, un ‘machote’ o un líder és que no anem bé. Si és un home perquè és tan miserable com ell i si és una dona qui ho pensa, doncs no ho entenc. La violència de gènere és una malaltia que pateix la humanitat, no només la nostra societat o no només ara. L’abús de certa manera d’entendre la masculinitat sobre certa manera d’entendre la feminitat és execrable. Que homes i dones flirtegin o tinguin aventures és una altra cosa, cadascú escull el seu esport de risc. Però no es pot barrejar ni deixar passar que ens trobem enfront d’un cas de masclisme i d’abús malgrat que parlem d’estafa o robatori.

Sóc un home, i tinc les meves coses, però mai de mai permetré que em posin en el mateix grup de l’animal aquest.

Article publicat a El 9 Magazín.

el 9 magazin 180511

Un 1 de maig diferent

La celebració de l’1 de maig com a dia del treballador/a és ineludible. El mercat laboral, la dignitat del lloc de feina i la capacitat per gestionar els somnis dels individus en el seu dia a dia són elements que no són cap broma. Però com diuen els de Catalans Lliures el que es fa en diades com aquesta és “reivindicar el sistema rígid, vertical i hipertrofiat de l’etapa franquista” quan per contra “els agents socials i partits del nostre país podrien redirigir el focus a un model amb fantàstics resultats en termes d’ocupació, benestar i estabilitat laboral: la flexiseguretat escandinava”. M’hi sumo.

Els països del nord d’Europa presenten costos d’acomiadament reduïts i convenis descentralitzats, però a la vegada compten amb prestacions d’atur generoses i mecanismes que faciliten la constant formació per tal que el treballador pugui retornar al mercat laboral en el menor temps possible. No és qüestió de lleis, o no només. Tots podem estar d’acord en el fet que cal un nou mercat de treball amb lleis clares, simples i equitatives.

I una cosa que trobo molt a faltar, parlant de països nòrdics. A Dinamarca és obligatòria la baixa per paternitat. I és de sis mesos, pare i mare, no delegable. Així, a més de fer de tenir un fill una experiència més calmada també permet que laboralment no hi hagi diferència entre home i dona, i que a més hi hagi tot una bossa de treballadors que tenen accés a un tipus de contractes temporals. Són feines de veritat, i això compta.

Article publicat al setmanari el Ripollès

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital