Vot de confiança als malfiats

El gènere de la política-ficció és més una excusa que una manera de fer periodisme. Perquè depèn de la condició humana, dels dubtes, dels canvis i sobretot del pes abassegador de les circumstàncies adverses. I que els periodistes sovint no tenim massa més idea que qualsevol altre. La política, la vida en política, és la gestió dels obstacles i sobretot del fracàs dels propis desitjos. Crec que no és agosarat dir que el pròxim Govern de la Generalitat el formaran Esquerra i Junts. No hi ha una altra suma possible. Ras i curt. Quasi tres mesos després, la pregunta és com és possible que qui ha estat governant durant anys tingui tantes dificultats per posar-se d’acord? Pregunta equivocada.

Per començar el lideratge és diferent, i la capacitat d’entomar també. I Pere Aragonès personifica ambdues coses. Conegut per dir poc i per evitar el conflicte directe, és senzill entendre com estan anant les coses. Al contrari, el món de Junts fa valer el seu pes i la necessitat que té el seu adversari d’arribar a un pacte. La malfiança ve de lluny, no d’aquest gabinet ni de l’anterior. Junts pel Sí va ser una última oportunitat, de nou un èxit d’Artur Mas que no es va saber entendre. I seguim collant i maldant. El país, a banda. Preguntes sense respostes les que vulguin.

Recordo una frase de Nietzsche -no ens hi posem per poc- que deia que “no em molesta que m’hagis mentit, em molesta que a partir d’ara no et pugui creure”, i és això. Només hi pot haver lleialtat, mínima i a la institució de la Generalitat. Algun analista deia fa poc que aquesta negociació farà que sigui el darrer cop en temps que Junts i ERC puguin pactar. Perquè s’estan trencant llaços, esberlant ponts i enfonsant complicitats. L’única veritat que comparteixen és que no se suporten. I viure així costa, per ser suau.

La distància és l’oblit i a la política catalana en general, no només en l’independentisme, encara patim les ferides de l’octubre de 2017. Salvatges. Amb agror encara veiem ferides que no s’eixuguen. Amb tot cal seguir. Cal sumar, cal perdonar, cal fer política. Tenim raó en estar enfadats, dolguts i deprimits. Ningú demana oblidar res. Però crec que tothom reclama abandonar l’angoixa i trobar camins. De nou ser amos dels nostres errors.

En els darrers mesos he gaudit, malgrat les distàncies i les pors, de diversos retrobaments. I més enllà de posar-se al dia i d’alegrar-se que a gent que vols i aprecies les coses li vagin bé, el que més m’omple és tornar a tenir confiança. Tornar a tenir la sensació que pots comptar amb l’altre. Això amb els que recupero, però sobretot amb els que no han marxat mai. Poden els independentistes fer això avui? No soc molt optimista, però sent pragmàtic com soc, sempre m’imposo l’esperança. Amb les persones i amb la política. L’experiència no ajuda a tenir confiança, però la confiança m’obliga a tenir fe.

Tan Junts com Esquerra hauran de mirar endavant i no als costats. Tirant de clàssics, subratllo que “els canvis de fortuna proven la fiabilitat dels amics”. I això passa a la vida i també a la política. I llavors caldrà trucar portes oblidades o incòmodes. Ja som grans, Catalunya no demana que siguem orgullosos, sinó que deixem de fer el ridícul i tornem a sumar i a fer d’aquest país un objectiu i un inici de somnis i oportunitats, ni que sigui d’uns quants somnis i d’unes quantes oportunitats.

Article publicat a Nació Digital

La por de tornar-hi

De nou podem moure’ns per tot el país, no hi ha confinament comarcal -però tothom anava a Barcelona fins ara-, sembla que podrem tornar a sopar a les terrasses i amb el bon temps bona cara contra el virus. Hem d’estar contents i satisfets, perquè en tenim moltes ganes i de tant en tant una mica d’alegria. De moment, només, un 22% dels catalans han tingut contacte amb la vacuna de la Covid-19. Per ara les xifres són les que són i el mapa del telenotícies continua sent gairebé vermell sagnant de elevada que està l’alerta. També a Sant Feliu, no ens escapem.

Tenim ganes, moltes, de sentir que som nosaltres, de notar-nos, de viure’ns. No tenim interès en tenir una normalitat que no sabem quina serà, és que creiem que recuperarem la vida de febrer de 2020. No. Ni tot anirà bé ni serem millors i més forts, i molt menys podrem fer com si no hagués passat res. Perquè sí que passa, i molt. Hem canviat, i en alguns elements profunds. I això va des de la intimitat a compartir la pròpia presència.

Llegeixo a Twitter una persona que presenta un d’aquests problemes del primer món. Resulta que es va apuntar a un curs que va començar dilluns passat, i és online. Però el passat divendres, diada de sant Jordi, li van dir que passava a ser presencial. Aquesta persona va demanar la possibilitat de continuar des de casa. Però li diuen que no i que l’única solució és canviar a un altre curs online. Però quin és el drama d’aquesta persona? Doncs que no vol estar en una aula amb trenta persones més. Té por. I ha vingut per quedar-se.

Que està molt bé que tots tinguem ganes de fer canyes i de riure a les terrasses, que esperem que obrin els restaurants i que passem el rosari tot esperant que enguany sí que hi hagi festes de tardor a Sant Feliu. Jo el primer, primeríssim. Ara bé, la por, la malfiança, i també admetre que hem de posar límits a la il·lusió és el que ens porta aquesta època de l’any. Com diu el poeta, menteix la primavera.

Anem a pams, la por és una emoció. Tractem-la com a tal. És aquella suor freda provocada per percebre un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. I la por porta a l’angoixa. Mirem les dades de la pandèmia com qui mira la previsió del temps. Ja ho tenim integrat. Tenim la recança, quan algú tus o estornuda, tot i saber que no té massa relació, ja ens posem alerta. Res és igual i no tenim ni idea de què ve ni com.

No vull posar-me massa estupendo ni pedant, però aquestes piulades a les que feia referència una mica més amunt m’han fet pensar en La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Un clàssic. Parla de llibertat positiva i de llibertat negativa. Resumint, que ara podem triar si decidim fer la nostra malgrat tot, o si per contra, a pesar que podem triar, ens quedem aturats. Perquè ni el viatge és la millor part de l’aventura ni tornar és renunciar a progressar. Ens fa por tornar-hi, d’acord, ja ho hem dit, ara tornem-hi.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Tinder no mata, no et roba el cor

Amb la diada de Sant Jordi de fons sembla convenient parlar de la gran qüestió: l’amor i sobretot la manca d’aquest. A l’institut vaig aprendre que El libro del buen amor de Juan Ruiz, més conegut com “el arcipreste de Hita”, volum escrit al segle XIV, era una adaptació riojana i catòlica (ja us podeu imaginar el biaix) de l’Ars amandi d’Ovidi. Es tracta d’un llibre de fa dos mil·lennis prohibit durant segles i que, és clar, no enteníem gaire: ‘en teníem prou amb tres frases fetes’, llavors, escrivíem cartes i gravàvem cassettes de ‘varios’ amb cançons que poguessin estovar el cor de l’estimada. Això de lligar, sempre ciència-ficció. Ovidi, que sembla que era un peça, explicava com i on lligar a la Roma de fa dos mil anys.

Tot això no només ve per explicar-vos que estava despert a les classes de tercer de BUP al mític Menéndez y Pelayo de Barcelona, no. Ve perquè després de molts comentaris, discussions, suggeriments i converses darrerament he decidit fer una ullada al món de les aplicacions per lligar: les xarxes socials més íntimes. De primeres provoca allò tan català d’”ui no, això no és per mi”, però després comproves que té un ús molt generalitzat. I curiosament té com un tel de vergonya, quan no en tenen aplicacions per vendre roba que t’han regalat o per fer venir un senyor en bicicleta a portar-te una mica de dinar calentet.

He fet una ullada a Tinder, Bumble, Adopta un tío, E-Darling, Gent com tu, Meetic i –alerta amb el nom– Solteros con Nivel. Per aprendre’n el funcionament he hagut de dedicar-hi algun vespre i he entès que, com tots els universos, tenen codis propis i que malgrat la meva malfiança prèvia, com en qualsevol xarxa social, la privacitat es pot protegir tant com tu vulguis, i que te’n pots donar de baixa amb poca dificultat: ho he fet i tothom compleix.

Però m’ha quedat la sensació, havent estat usuari d’aquest tipus de xarxes socials, que hi ha un punt fosc: s’alimenten de l’angoixa, de la inseguretat i de l’avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d’obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable, com diu un estudi de l’Eastern Washington University, i les xarxes socials la faciliten, i això té el seu perill. No és una crítica, només és un reflex natural de la societat moderna. Ja està tot inventat, i donant voltes sobre el tema m’he topat amb Eva Illouz.

Es tracta d’una sociòloga notable que en el seu primer llibre, El consum de la utopia romàntica, parla d’un doble procés: la “mercantilització del romanç” i la “idealització de les mercaderies” (és la meva traducció de ‘commodities’). A mi el terme que Illouz usa per definir la situació no m’acaba de barrufar, però funciona: capitalisme emocional. Però comparteixo l’anàlisi que la societat moderna ha modelat la manera en què estimem i determinem l’elecció de parelles. Abans les padrines miraven si els malucs de la pubilla eren prou amples i ara hem passat de l’”estudies o treballes?” al “quant ingresses net?”. No ho trobo dramàtic, però està bé per comprendre’s i per ser tan durs com ens mereixem. Ni tot anirà bé ni som de cotó fluix, ens mereixem franquesa si no tenim la veritat. Hem passat d’acordar matrimonis en una fira de ramat al Ripollès a anar lliscant el dit a esquerra i dreta a Tinder o Bumble.

Fa dècades hi havia agències matrimonials –encara n’hi ha– que ja tractaven del mercat de la parella. I hi havia un procés previ, de coneixement de candidats, i això provoca un procés de recerca interior que és interessant. En els webs tipus Meetic o Gent com Tu també existeix aquest qüestionari previ, que com tot el que importa fa més servei com més sincer ets amb tu mateix. El funcionament d’aquests webs, que efectivament és un tria i remena com de mercat ambulant, té un punt passiu, tranquil. En canvi les aplicacions, tenint el mòbil a la butxaca, provoquen cert punt de vici, d’insistència, d’anar passant cartells que ‘venen’ una persona bàsicament per l’embolcall. Aquesta pulsió per triar, per decidir, no m’acaba de fer el pes i entenc que té un punt de ludopatia, no pas sentimental, sinó de fals poder.

En alguna ocasió he tingut la sensació d’estar en un mercat de la carn. M’he sentit incòmode. En aquest viatge que va de la imaginació romàntica a la decepció hi trobo a faltar els matisos, que en principi venen amb la conversa si hi ha el famós ‘match’, si coincideixes quan veus la tapa del llibre. Però tot això serveix per lligar? Sembla que no gaire o que fa mandra. Perquè més del 70% dels usuaris que responen a l’enquesta de LendEDU no han arribat a trobar-se amb cap dels seus ‘match’ o coincidències.

És important tenir en compte la cosificació, la hipersexualització en què pot desembocar l’ús d’aquestes aplicacions, que crea monstres, monstres que ja viuen a l’ombra còmoda de la nostra societat. Segons un estudi de Harvard, les persones que utilitzen aplicacions de cites tenen entre 2,7 i 16,2 vegades més probabilitats de patir un trastorn alimentari que les que no les usen.

Aquest article no té cap voluntat científica, només és un petit retrat personal. I havent conversat amb més d’una dotzena d’usuaris (més dones que homes) m’adono que aquestes aplicacions són només una projecció més de la nostra personalitat. Cadascú fa i farà el que voldrà, cadascú li troba el què i cadascú té la seva peli posada: poques coses més democràtiques. Personalment, continuaré funcionant com fins ara, però entenc que en algun moment vulguem muntar-nos la pel·lícula.

El romanticisme ja no el marca Hollywood ni Disney, avui som cadascú de nosaltres qui evoca el més íntim en quelcom públic com és un perfil de Tinder. O no. I això és fantàstic. Són tan sols un instrument, si es vol dir així, i tenim el poder de decidir què fer-ne. Conec qui analitza els perfils dels altres amb cura de detectiu i d’altres que només fan que anar movent el dit quasi aleatòriament. I ja us dic jo que lliga més el segon. Tots sistemes són bons. De la mateixa manera que encara hi ha qui s’enamora a la cua del cine o amb una mirada que coincideix en un restaurant i qui es desenamora un dia perquè sí només escoltant la veu de l’altre o perquè ha entès que el futur té massa boira. Seguim sent el mateix. I francament, un cop visitada aquesta discoteca virtual, havent fet la proverbial ‘putivuelta’, només em queda tornar allà on era, que ja se sap que ‘roda el món i torna al Born’.

Article publicat a Mediacat

Som insuportables

N’estic tip, no pas de la mona, ni de la decadència flagrant de Barcelona ni tan sols de les vacunes que no arriben. Ja en tinc prou. Tanta agror és indigesta, atipa l’angoixa per la revenja i la sobredosi de mala llet floreix la indiferència. Quina paraula pot descriure aquest nou episodi galdós de la política catalana? Segur que les mirades van pels independentistes, però els que no ho són deixa’ls córrer. El sentit d’Estat no existeix, però tampoc tenim ni farina ni llevat per poder-ho imaginar.


És molt cansat estar pendent dels altres, anar olorant com un porc que busca trufes, i alegrar-se dels entrebancs o les desgràcies del veí. En els darrers dies assistim, alguns amb crispetes a les mans, al festival de guspires de la negociació entre ERC, Junts i la CUP, amb Comuns i socialistes de convidats de pedra. Si Cuevillas és depurat uns riuen, si Esquerra no sap ni on té el programa electoral els altres se’n carden, i si la CUP ara resulta que sembla liderada per Miquel Roca se’n foten els de més enllà. És molt senzill: objectiu comú, pacte de mínims, i començar a començar.

Tot està per fer, però no tot és possible, ens diuen els poetes, i anar de conxorxa en conxorxa i de conspiració en conspiració potser és emocionant pels que han après la política a les sèries de la tele per cable. Un avís: no és xulo fer-se el dolent, un dolent és un imbècil. Això de va de Catalunya, d’una societat que espera com a mínim una mica d’esperança i de llum.

Es pot fer política social sent independentista? Sí, és clar, se n’ha de fer. I econòmica? També, perquè és el mateix. Per això és important sospitar de qui diu que dretes i esquerres ja no existeixen. No només per no insultar el llegat de Norberto Bobbio, sinó per tornar a posar en valor les idees, les polítiques i no els polítics -no és una broma de gènere- i actuar. Dels 27.512 milions d’euros del pressupost cal treure’n suc. I cal trobar-ne més. De les pedres em fen pans, però potser el forn no dona per fer màgia.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i s’escull Enric Prat de la Riba com el seu president. Una cosa que tenim els catalans és que ens mantenim per la voluntat de ser, d’acord, però sobretot perquè som molt pesats amb la nostra història. Si alguna cosa vaig aprendre a la facultat era que tot està inventat i que has de ser prou viu per treure profit a cada moment. Davant del dubte, Prat. I això ha de fer el nostre Govern sí, però sobretot de voler liderar el país, i inspirar la societat catalana. Gent que escolta Rosalía, mira La Isla de las Tentaciones, creu que Ayuso és bona presidenta i que no va votar a les darreres eleccions. Aquest és també el meu país i no mereix, tampoc, aquest pim-pam-pum que cada dia provoca l’enfonsament de la catalanitat i del catalanisme com una esperança per una vida digne. I és una part que està desconnectant de tot el que som i no tornaran i no sabrem on buscar.

Entenc totes les cerimònies d’aparellament possibles per als pactes i les negociacions. Comprenc les pors i les malfiances. Accepto la gasiveria i la tàctica. Lamento la traidorïa i els cops de colze. Però agraeixo, i agrairé, que hi hagi qui accepti el reflux de les contradiccions i, per fi, es posi al capdavant sense mirar si qui el segueix li dona la raó.

Article publicat a Nació Digital

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat