L’Ester del Collet

Hi ha indrets que se’t queden per sempre. Paisatges que són per respirar, camins que memoritzes, arbres que recordes. I persones, sobretot les persones. I diuen que casa no és un lloc, és un sentiment, una sensació més aviat. No tinc la sort de ser d’Osona ni del Lluçanès, però vaig fent. Fa poc em van descobrir, com si fos un tresor amagat en un vaixell enfonsat, un lloc que ja tinc tatuat al record més íntim. Parlo d’El Collet. Tots sabeu on és, què es fa i què hi trobaràs. I sobretot el somriure de l’Ester, la seva bonhomia, la cuina casolana portada al nivell d’excel·lència. Que quedis bé amb els sogres, que t’afartis amb els amics, i que cada cop que hi vas hi vulguis tornar.

Per als pagans, us ho explico: es tracta d’una masia de Sant Agustí de Lluçanès, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, poca broma. I sí, és un restaurant. El Collet, dona gust trucar per fer una reserva. Sempre t’hi troben un lloc, sempre com a casa. Ta mare sempre té alguna cosa per oferir-te, oi? Doncs allà també. Diuen que sempre ha fet de masia, i és un autèntic lloc de peregrinació, de parada i fonda a l’encreuament de les carreteres que venen de Sant Quirze de Besora i porten a Sant Agustí de Lluçanès i Perafita, o a l’inrevés. Les carreteres et porten, ets tu qui hi va. Anar i venir.

L’Ester del Collet diu que ja em reconeix per la veu quan hi truco. No pot ser veritat, penso, no hi he trucat tant i tinc una veu normaleta. Però quan m’hi retrobo allà a El Collet m’adono que sí. És una crac. Disciplina militar amb un somriure i una broma a cada racó. Una broma això del desembarcament de Normandia. La de gent que hi passa, que s’espera un momentet encara que sempre estigui ple a vessar, però tothom queda ben atès. Tot el personal del restaurant és atent, sense escarafalls, i amb el sentit de l’humor que cal per ser amable i per no tornar-te boig fent desfilar els canelons de col i aquells cigrons que són una de les proves que Déu existeix i que, a més, ens estima.

Estic segur que si llegeix aquest article, ella, una noia del Sant Miquel, somriurà i es portarà les mans a la boca perquè és una tímida extravertida. Perquè, com casa seva, és punt de trobada, discreció i bones energies. Amb el seu marit, en Jacint, es veu que fan bon equip, i amb les companyes cambreres, i amb l’àvia, que encara remena cassoles com si fos el Messi de la cuina catalana. Diuen que la família no la tries, que has de patir i sofrir la que et toca en sort, però és a El Collet on quan arribes et sents com a casa. El gran poeta T. S. Eliot va deixar escrit que “casa és des d’on un comença”. I des d’aquests quatre camins trobo que és un dels llocs des d’on val la pena iniciar el que calgui. Gràcies Ester i colla d’El Collet!

Article publicat a El 9 Magazín

Corrupció? Normal

Tenim els que ens mereixem. El 81,3% dels catalans consideren que la corrupció és un problema molt o bastant greu, segons l’últim baròmetre de l’Oficina Antifrau. També assegura que els joves d’entre 18 i 29 anys són els més tolerants amb la corrupció. Ho veuen normal. Una crisi de valors? Hi ha qui troba que és un fracàs social terrible. Però cal pensar en la darrera dècada i els escàndols que s’ha sovintejat. Han rebut que això és una manera d’estar ‘normal’ en aquesta societat.

S’ha naturalitzat el mal. Perquè la corrupció fa mal a tothom. Confesso que un cop no vaig demanar factura a un taller. Una cosa petita, però era un mal mes i és clar… això a casa nostra ho trobem normal. Entre les dades que demostren aquesta posició tan ‘comprensiva’ dels joves, més indulgent, destaca que un 9,4 per cent dels enquestats creu bastant o molt acceptable el tracte de favor d’un polític cap a empreses que donen suport al partit polític X. Però hauríem de ser curosos en tractar aquest tema. Però no, tirem de sospita i de demandes i querelles que no ho són finalment: hi ha casos de corrupció que no són tal, però difama que alguna cosa queda. I això, aquests joves tan intel·ligents i connectats, haurien de pensar a qui beneficia. Aquesta imatge de què els polítics són tots igual de lladres. Exacte, el populisme i les grans empreses només els para la política, i els polítics, és clar.

Massa paternalisme és el que s’ha trobat aquesta generació que considera ‘normal’ no pagar al metro quasi un 20%. Tampoc veuen conductes corruptes en l’acceptació de regals d’una empresa per part de càrrecs públics, o que un metge faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic. Al final del túnel de la corrupció hi ha un corruptor, sovint una gran empresa que passava per allí. Però és als polítics que se’ls critica i se’ls destrossa. Potser s’entendrà finalment que la corrupció és massa normal.

Article publicat al setmanari Ripollès

El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

No puc entrar a l’església

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta.

Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Article publicat a El 9 Magazín

Espadaler, vergonyeta

La política és el més noble dels oficis, sempre i quan qui s’hi dediqui, pugui exercir la tasca amb noblesa. Quan la vilesa i la mediocritat taquen la política comença el camí cap a l’absurd, la tonteria, i els vots a VOX i d’altres. Crec que no hi ha nova o vella política, hi ha mala o bona política, perquè la fem les persones, àngels i dimonis. El cap de setmana passat va entrar en el nostre món la fórmula de la vaga de fam, com un últim intent de denunciar pacíficament la inacció cruel dels tribunals espanyols amb els presos polítics. Enfront d’aquesta situació, quatre dels presos polítics de Lledoners fan vaga de fam. Jordi Turull i Jordi Sànchez la van començar dissabte passat. Dos dies després s’hi van afegir Joaquim Forn i Josep Rull. Només puc mostrar el meu respecte i el meu neguit per aquests homes compromesos. 

En una d’aquestes entrevistes radiofòniques que es fan sense veu dels presos hem pogut saber del conseller Turull. En Jordi Turull, entre d’altres coses, va carregar contra Ramon Espadaler, exsecretari d’Unió Democràtica de Catalunya i actualment diputat al Parlament en el Grup Socialista perquè no s’ha interessat per ell. El també candidat Turull va lamentar que Espadaler no l’hagi visitat a la presó, apuntant que tots dos van ser “companys molts anys, jo era portaveu parlamentari de CiU i ell n’era portaveu adjunt”. Es més, el de Parets del Vallès dispara contra l’ex dirigent democristià i li demana “que després no vengui valors cristians”.

Quina mala llet! En Turull pot estar enfadat. Ho entenc. Com por no entendre-ho. Què val més per l’exescuder d’en Duran i Lleida? L’home o l’escó? Quedar malament al despatx uns dies o fer el que cal? No ho dic pel senyor Espadaler, sinó por tots nosaltres.

Article publicat al setmanari Ripollès