I l’Alícia no té el seu cas?

En un país democràtic normalet, de gamma mitjana, Alícia Sánchez-Camacho hauria dimitit dels seus càrrecs electes i hi hauria un pollastre monumental a la Fiscalia Anticorrupció per no fer honor al seu nom. Però no, Sánchez-Camacho segueix sent presidenta del grup popular al Parlament de Catalunya i senadora. Què segueix tenint càrrecs al PP? Això és cosa seva. Però el coneixement que hem tingut aquests dies de la famosa conversa entre flors del restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010 amb l’excompanya de Jordi Pujol Ferrussola ens porta a una situació sagnant, absurda i molt preocupant. Sí, ens hem assabentat per una filtració interessada de tres minuts d’una conversa de dues hores (que promet més titulars), però els fets són greus i l’hora severa. I als mitjans: explosió d’un dia, silenci espès després. Curiós tractament d’un escàndol majúscul.

La líder del PP a Catalunya (molt ben valorada per Rajoy i companyia) surt retratada en la conversa i instiga un capítol important de guerra bruta contra un partit polític català, en aquest cas contra Convergència, i finalment CiU. Demana a la seva interlocutora, suposada font d’informació, que no vagi a la policia, no fos cas, i que tot plegat ja ho trametrà a un “fiscal de confiança”. Es refereix a Emilio Sánchez Ulled, fiscal anticorrupció, qui té certa fal·lera pels afers convergents, però que a més és un dels dos fiscals destinats a investigar les escoltes de l’agència detectivesca Método 3 a Sánchez-Camacho. No hi havia més fiscals? No, millor algú de confiança.

I a sobre ens renyen. L’Alícia està rebotada perquè la filtració no ha estat una casualitat, diu, i recorda que hi ha mesures cautelars vigents que prohibeixen la publicació d’aquesta conversa privada i que emprendrà accions legals per defensar “els drets constitucionals de cadascú”. Es pot ser més cínic? En petita escala l’afer Camarga és una suma del cas Clearstream i de cas Watergate. És a dir, ús d’estructures de l’estat per destruir un rival ben salpebrat d’escoltes il·legals. Però el que se’ns vol fer veure és que abans de tot cal respectar el sumari i que en cap cas, i mai de la vida, es pot dubtar d’un organisme com la fiscalia.

Els mateixos mitjans que menystenen aquest tema avui ho van fer durant la darrera campanya electoral catalana? Ai, potser no. De nou, més cinisme, i ara no és cap polític, si no que en algunes redaccions de Barcelona ja es té la conversa sencera i no se sap què fer. Hi ha qui diu que retuitar una piulada amb l’arxiu de so famós pot portar conseqüències judicials. Tots tenim por. Tots? Bé, no tots. De moment, Sánchez-Camacho és qui ha ha avisat a tots aquells que la vulguin assenyalar. Ho diu qui té connexió directa amb les clavegueres de l’Estat. Però al final amb tantes visites al subsòl a l’Alícia li ha acabat quedant aquella fortor tan poc agradable i tan antiga, tan poc democràtica. I tot perquè al final el cas sigui conegut per La Camarga i no per la diva del carrer Urgell.

(Publicat a Nació Digital)
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s