Els periodistes que ens mereixem

El 28 de setembre a primera hora les ràdios aniran a tot drap. Els matins televisius estaran trufats de polítics (dels d’abans, dels d’ara i dels de sempre) dient la seva. I els diaris de paper llançaran anàlisis d’última hora sobre un fet que fa 2 anys (com a mínim) que es veia a venir. Guanyi l’opció que guanyi al referèndum (sí, la cosa va de sí o no), els mitjans de comunicació semblaran ventiladors: no pararan de donar voltes i no arribaran del tot enlloc. Ningú sabrà res.

Els periodistes (o el que ara volen dir-se comunicadors) no tenim perspectiva. No perspectiva històrica o estadística, sinó que oblidem qui hi ha a l’altra banda. Ens retuitegem entre nosaltres. Ens odiem i envegem en silenci. Decidim què és nou i què és vell en funció del que publica la competència. I l’espectador/oient/lector? Doncs que es posi les piles!

En processos similars d’emancipació nacional la premsa (genèric per als mitjans) va jugar un paper similar que el que està jugant a Catalunya. Gent i capçaleres a favor, professionals i empreses en contra. Res a dir. Normalitat total. Pel que he pogut contrastar, el que és força singular del cas català és la figura de l’home en terra de ningú, el que “amb ell no va la cosa…”.

La neutralitat en essència és un posicionament noble i elegant. A la pràctica és la més fina de les covardies. Va fer molt de mal el fenomenal escriptor i espia Ryszard Kapuściński, sobretot perquè va provocar molts imitadors i seguidors del dogma d’un senyor que no tenia dogma més enllà del seu partit totalitari. En una conferència a Itàlia recollida en un volum anomenat “Los cínicos no sirven para este oficio” el reporter polonès la clava: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i tracta de provocar algun tipus de canvi”. No puc estar-hi més d’acord, i què fem amb els periodistes neutrals?

Els periodistes no som objectius, no ho som. Gràcies a Déu! Debat, diàleg i discussió. Com més millor. Llegiu Crític, llegiu La Vanguardia o l’Ara, escolteu Basté o Terribas. Som molts i amb moltes veus. Cal escoltar-les.

Òbviament, el periodisme és un ofici farcit de cínics. A Catalunya no sé si més que en altres indrets, però anem ben servits. En la terra del “tots els polítics són iguals”, al país modern amb baixa participació en sindicats i partits (altra cosa és la dita societat civil), al paradís de la crítica i la befa…què volíeu? Tenim els periodistes que ens mereixem.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s