El Parlament nacional

Doncs sí, la llei del referèndum és aquí. Una llei necessària i promesa. Quan els polítics fan el que prometen se’ls critica. Sí que anem bé. El Parlament de Catalunya és en aquests moments un Parlament nacional, actuant com tal. Durant anys he hagut de patir les brometes de periodistes equidistants sobre “el Parlament de fireta que hi ha al costat del zoo”. La llei del referèndum és un símbol. És un moment de plenitud democràtica. Demostrant que l’autodeterminació no és cap cosa estranyota: es tracta de fer la feina. Article 155? Aquí estem.

Esto no lo podemos hacer, ha dit el vicepresident segons de la mesa del Parlament, José María Espejo-Saavedra. Amb tot el respecte, era com el cosinet petit que deia que no podries repetir de berenar quan la tieta no mirava. Som adults. La societat catalana ho és. La independència tirarà endavant? Potser no, però ho decidim nosaltres. Ja paguem les factures del pis, ja decidim què sopem. Que no ens atabalin més.

Espectacle lamentable i groller, indigne del Parlament. De debò? Una mica de tensió en el debat no inundarà el famós oasi català. Convido als indignats a anar a mocions de censura de plenaris municipals o a visitar l’hemicicle del Congrés dels Diputats. El Parlament nacional ha actuat amb prestància. Duresa? Potser sí, però no hem vingut a fer amics, hi ha coses ben serioses. Portem anys tractant de millorar el nostre autogovern, i ja hem arribat a la última estació. El tren el portem nosaltres, no anem teledirigits.

Juguem amb les cartes marcades. Alguns descobreixen la importància del parlamentarisme ara. Alguns ho rebutgen. Però hem de ser capaços de fer que la nostra esperança coaguli, queda poc per l’1 d’octubre. I cal recordar que només serà un primer pas per articular el millor Estat per al nostre país, per la nostra societat. Comença la part difícil.

El PP defensant Tarradellas, i la CUP defensant la institució del Parlament que van encerclar. Quan es tensiona la infraestructura surt el millor de cadascú. Els catalanets en hem fet grans i el nostre Parlament ho ha certificat L’esdevenidor és blanc, ni gris ni negre: toca pintar, i serrant les dents.

El misteri de la fe és creure que Madrid es mourà. Ja no fan por. Rajoy caurà per tou o caurà per dur. Com diu García-Albiol: “España no es una protesis que nos hayan puesto a los catalanes“. Té tota la raó. Serem uns grans veïns. Com deia fa poc el president Artur Mas: “El perill és que ens inoculin el virus de la por”. Toca seguir pedalant.

Article publicat el 6/9/2017 a Nació Digital.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s