‘Sargento Piolín’

El sergent Escalante (qualsevol sem- blança amb la realitat és fortuïta) està emprenyat. S’ha quedat sense permi- sos. A més, fa una setmana bona que és en un vaixell. Parat, això sí, però es mareja igualment. En Bermúdez, el caporal catxondo, se’n carda. Esca- lante està fart de parlar amb la dona per WhatsApp. Sergent de la Guàr- dia Civil, quasi 20 anys de servei. Va començar a treballar en anys de plom, quan es resava perquè no et toqués destí al nord peninsular. Escalante s’avorreix.

El Port de Barcelona és un dels pols econòmics del país i referent en el trans- port de creuers. Però ara és famós per Piolín, el famós canari groc de la War- ner. I és que la Guàrdia Civil ha despla- çat milers d’efectius a Catalunya, i un dels seus contingents ens vigila des d’un vaixell que porta pintat un Piolín gegant. Del Port de Barcelona a Granollers sem- bla que quedi lluny, però són 44 minuts per la C-33 o 54 minuts per la C-32. I Piolín que busca qui l’estimi.

La conya sobre el Piolín és còsmi- ca. A les xarxes socials, als diaris, als dinars amb cunyats. Arreu es fa conya del Piolín. Escalante té un cosí de Huelva que li fa broma al grup de cosins al WhatsApp i li diu Sargento Piolín. Molta conya, sí. Però el cosí estava aquest dilluns acomiadant cot- xes de la Guàrdia Civil que marxaven a Catalunya al crit de “¡A por ellos!”.

Tenim un Sargento Piolín que ens vigila. És la metàfora de la força d’un estat que ha caigut en el ridícul més perillós, allà quan no tens vergonya, allà quan saps que ets al toll i que només t’importa endur-te la presa. Pot semblar naïf perseguir webs, paperetes i cartells. Però representants del govern català han dormit a presó i han declarat emmanillats. Ens fa molta gràcia, el Pio- lín, però l’amenaça és real. El sergent Escalante és un servidor públic i rebrà ordres. Segurament tindrà més ganes que menys de complir-les. Enfront del Piolín siguem sensats. Enfront del ridí- cul més bèstia siguem temperats i esti- guem als nostres llocs. Sense organit- zació no hi ha idees, deia Gramsci, i la idea de la votació, que és la democràcia en si mateixa, ha de reeixir.

Si això fos una història de pel·li del cap de setmana al final tot s’arreglaria, i el sergent Escalante baixaria del vaixell, s’acostaria a les Drassanes de Barcelona i buscaria un col·legi elec- toral. Entraria. Es trauria el tricorni i votaria (encara que no fos català, dei- xeu-me, que és una faula). I llavors sentiríem allò de: “Sargento Piolín, vota!”.

Article publicat a el9nou vor 170929.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s