Ara cal no arronsar-se

Sense finestres. Un subsòl. Passadís estret amb uns bancs incòmodes. Sense telèfon. Les dependències de l’Audiència Nacional són el que són. Un indret que ha de fer por. Un espai per jutjar terroristes, narcotraficants i si Espanya fos un país normal també hi anirien els responsables del PP. Però no, ara toca el govern de Catalunya, el legítim diguem-ne. I els membres de la Mesa del Parlament passejats pel Tribunal Supremo, que els dona una setmana de marge.

Hi ha qui diu que els membres del govern ja sabien a què s’exposaven. Que què es pensaven. A veure, l’episodi aquest madrileny és, acabi com acabi, una mostra de força colonial. I colonialista.

A Madrid es respira victòria, es respira el “yo ya lo dije” i s’aplaudeix el “¡A por ellos!”. No hi ha diferències. No és només el Madrid oficial. Taxistes, cambrers, senyores que venen xurros i el senyor del quiosc a qui no li queda La Vanguardia. La normalitat és l’hàbit quotidià i és rapidíssima la seva construcció. A Madrid i a Catalunya. A casa el derrotisme i el victimisme són cares de la mateixa moneda. Una moneda grisa i covarda, però que sempre portem a la butxaca.

Parlarem d’unitat aquests dies. I tant. A l’independentisme li convé. I a l’espanyolisme, també, però ho té més complicat malgrat les eloqüents fotos de la recent manifestació de Societat Civil Catalana (tres mentides en tres paraules). Si volen eleccions, les tindran.

La grisor madrilenya emboira. Jutges i advocats, diputats i senadors, tertulians i nous herois. Boira espessa i autosuficiència a la política madrilenya. Només els més vells de la Villa y Corte es pregunten per què unes eleccions a Catalunya perquè tornin a guanyar els independentistes. Només els eslògans de Ciudadanos creuen que els unionistes són més. Hi ha massa coses que no sabem i s’hauran de saber.

Tots volíem arribar fins aquí? No em refereixo a govern i partits només. Ens hem manifestat, hem votat i hem proclamat. Que no ho volíem? No entenc les queixes. I no valen. Ara, no.

És que no cal. Vull dir que trepitjar-nos la mànega no ens ajuda a ningú. Què es guanya amb enfrontar-nos o posant-se de perfil? Ara és igual de greu. Això no s’ha acabat, ara ha començat la part bona. I toca suor i llàgrimes. Amb gent a la presó i a l’estranger. A peu i a cavall. Toca fer la feina.

Publicat a El9 NOU VOR 171102.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s