Per què hauríem de perdre?

Ja hem passat de l’autocrítica i d’allò de que els del 155 demanaven perdó. Ja fa un mes que tenim mig Govern a la presó i mig Govern a Bèlgica. A això hi afegiu 20 dies més per als Jordis a Soto del Real. Aquesta és la situació. El 21 de desembre tenim unes eleccions imposades pel govern del regne d’Espanya. És una solució colonial a un problema colonial. El tractament que rebem de l’Administració de l’Estat és aquesta. Milers de policies espanyols esperant (“que nos dejen actuar” i “a por ellos” són els seus grans èxits), fiscals que van i venen, jutges que ens tenen enfilats. No podem posar-nos un llacet groc ni es poden fer cartells.

Soc relativament jove i els més veterans em diuen que això amb Franco ja passava, però que llavors es veia tot com una imposició. Ara no, no podem dir ni president ni conseller. Avui, en el moment del Twitter, no ens indignem. Vàrem parlar de la moral d’esclau. De com demanem perdó quan ens trepitgen. Vàrem tractar aquest síndrome d’Estocolm que ens oprimeix l’esperit. Però menys mal que hem renovat a Messi, això sí que és important.

Crec que mirem més a Brussel·les que a Estremera, Alcalà-Meco o Soto del Real. Crec que estem mediatitzat amb el que és estrictament mediatitzable. Una amiga em deia que Jerusalem és la ciutat del món que dona més notícies al dia, i no ho fa pas que hi hagi moltes notícies si no el fet que és on hi ha més periodistes del món.

Correm el risc de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos. Lamento haver d’usar aquest clixé. Però és que si parem un moment, què estem fent? La bogeria és tal que no hi pensem. Sempre, sempre, sempre quan es valoren unes eleccions (abans i després) cal assenyalar d’on venim. No només del 27 de setembre de 2015, no. Venim de l’1 d’octubre d’enguany, de les corredisses, de les porres, de l’escarni, de les urnes de plàstic xinés i de les paperetes en caixes de pizza.

Si no som capaços de mantenir la mirada fixa en l’adversari més val deixar-ho córrer. Entreguem-nos a Foment del Treball, el pont aeri o les arracades en forma d’osset obès. Si no ens hi posem nosaltres qui s’hi posarà? De moment les obres d’art de Sixena (que ja sé que no és el que importa a la “gent normal” tipus Albiol) ja se les envien a l’Aragó perquè ELLS ho han decidit. Els nostres consellers són els ministres del govern del regne d’Espanya. Des de 1714 que no ho teníem tan clar.

Ei, això sí, Black Friday fins a les orelles. On vas de vacances i aquest cap de setmana hem anar a dinar a Sant Celoni. Tot va bé. Si ens encantem, si ens quedem asseguts i adormits, perdrem. I si perdem serà perquè hem volgut.

Publicat a Nació Digital

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s