Pararia bales per tu

No soc un romàntic precisament. Soc desmemoriat i com que no presto gaire atenció als detalls (sí que els valoro) doncs no en dec fer prous ni prou bons. I el que és més gros de tot: jo em pensava que era un detallista. Soc maldestre i tinc mal humor, reactiu i poca-solta. Una joia vaja. Bufo quan condueixo, pateixo quan arribo tard i sempre crec que me la volen fotre. Fa temps que dic el que penso perquè els avis m’ho van saber ensenyar. No sóc un articulista sofista. Escric sobre el que crec o sobre el que em surt a raig. Soc poc professional.

Costa molt saber el moment en que has de parar i posar la pilota al terra. Costa, vull dir que té costos. Abandonar la famosa zona de comfort és un esport de risc, però segurament és l’únic esport que val la pena. Arribes a un indret on mai et pensaves que podries posar el peu, i no te’n saps avenir quan entres un dit del peu en l’estany de la felicitat. Tots els dimonis s’esvaeixen, però són bèsties fugiceres i sempre estan a l’aguait. I és llavors quan em torno confiat (a tu no et passa?), més que un turista a les Rambles de Barcelona amb la motxilla oberta i el clatell rostit.

Sovint no ens podem permetre el luxe de deixar de pedalar. Cito el mestre Enric Gomà: “Darrere de la ironia perpètua i l’enginy constant, sovint hi ha un home espantat”. Doncs sí, tinc por. El temor de Déu, de saber que tot el que guanyes es pot perdre. Perquè no t’ho mereixes, perquè saps que ets un home/dona de sort. Perquè no comprens un adéu, però sí un fins després. Perquè tot s’ho val i perquè tot pot anar-se’n en orris. Perquè saps que tots tenim els nostres moments, i que d’allò escadusser sempre es pot treure alguna cosa una mica millor. Perquè aconseguim treure el millor i el pitjor de nosaltres: I això és fer-te sentir viu entre la monotonia del dilluns a divendres i la grisor de no saber avui quin dia és. El poeta deia: “No vine aquí para hacer amigos / Pero sabes que siempre puedes contar conmigo / Dicen de mí que soy un tanto animal / Pero en el fondo soy un sentimental”. I és això en resum el que soc/ets.

Pararia bales per tu. Això és tot? No és suficient. L’arquitectura de les nostres vides cada cop es vol més complexa, i ara ja estem en el moment de bastir els arcbotants de Notre Dame de París. D’aquell París que se’t fa curt i que sempre creus que hi has de tornar per poder tenir més records.

Pararia bales per tu. Així sóc, així ets. Perquè l’amor -a tots els nivells- és que l’altre estigui bé perquè tu estiguis bé. Mare i fill, marit i muller, avi i net. Perquè sense més som menys i perquè de res no es pot fer un tot. Costa, és costós, respirar i parar. Cal valentia. I també cal audàcia per saber que no vens de cap farsa i que ara potser sí que ho pots fer bé.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180601

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s