Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s