Tatuatge: modes i patiment

Sempre he estat reaci a les modes, sobretot des de que vaig descobrir que passaven, que eren fugiceres i que l’únic record que et deixava era el de la teva joventut perduda. Els pantalons d’elefant, el ‘frisbi’, els pantalons pirata, les espatlleres de les americanes, les pulseres amb dues boles que et treien el mal de cap. Ser conservador és una manera de blindar-se contra aquesta manera de fer: esperar sempre un nou Messíes que et renovarà la vida i, per tant, la il·lusió. T’ha d’agradar molt poc la teva vida si el que et cal és el nou ball de l’aserejé o saber si enguany es porta el fúcsia o el morat en la roba de bany.

Hi ha una moda, crec, però, que ha vingut per quedar-s’hi. Els tatuatges. Fa vint anys recordo que només els portaven els molt punks o molt heavies o molt presidiaris. Ma mare deia, i diu, que és una cosa de pirates i esclaus. Potser la dona que em va donar la vida viu anclada al segle XIX però potser té raó. Al Mundial de futbol d’aquest juliol francament veies algun equip i semblaven sortits d’una d’aquestes sèries de narcos que tant d’èxit tenen.

És com tot. N’hi ha que queden bé i d’altres que no. N’hi ha d’amagadets i íntims, i n’hi ha de fets perquè et mirin. N’hi ha de lletjos, de bruts i d’irritants. N’hi ha que no. De moment sóc verge en aquest aspecte. I haig de dir que sempre, sempre, que veig algú que en porta m’agafen desitjos de fer-me’n un. De que em picotin la pell, de que m’injectin tinta a l’epidermis, de que em deixin gravat amb un somni o un record vàlid per l’avui però que no sé si vull que em condemni demà.

Trobo que la cosa de que sigui una moda fa que avui ho trobem atractiu, però com que és quelcom que ja és habitual ja ha perdut la categoria de moda. Considero que això pot fer que perdi atractiu. Deixes de ser alternatiu quan ets majoritari. Una mica com li passa a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, però això ja són figues d’un altre manter.

Concha Piquer, diva primerenca, cantava allò de “era hermoso y rubio como la cerveza. el pecho  tatuado con un corazón, en su voz amarga, había la tristeza doliente y cansada del acordeón”. Versos que m’acompanyen sovint sense voler. I sempre penso en aquell tatuatge mariner i tavernari. En l’amargor que suposa per algú haver d’esculpir el seu cos amb la malenconia d’un moment que serà crònic, un dolor etern. No em deixa de sorprendre la capacitat de l’ésser humà per fer-se mal. Encara més, per considerar que es mereix la penitència, que hu ha un bé comú que necessita del seu dolor. Comprenc el sacrifici i el defenso, però em costa acceptar el martirologi. Un tatuatge és tan innocent i tan criminal com tu el vulguis veure. I això ho complica.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-11 a les 12.56.47

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s