Esclaus de la nostra ximpleria

Una de les poques lleis indiscutibles de la història és que els luxes tendeixen a convertir-se en necessitats i a generar noves obligacions. La gent, un cop s’acostuma a un cert luxe, dóna per fet que l’ha de tenir i comença a comptar-hi. Finalment, arriba a un punt en què no pot prescindir-ne. Això explica el professor israelià  Yuval Noah Harari en el seu cèlebre llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62). Un títol gens ambiciós per disseccionar centenars de milers d’anys de vida al planeta Terra. Però aquest és un dels punts més importants per entendre com som els éssers humans avui, així com les nostres febleses: què volem i què necessitem, la mateixa moneda amb dues cares iguals.

Vagi per endavant que sóc amant del progrés: de l’aire condicionat, de la tele per cable i del rentavaixelles. Ara bé, si hom té algun moment per aturar-se i respirar potser entendria que no cal tant. Ni sóc hippy ni budista però com més món coneixes (sobretot fora de la pròpia bombolla) més pots entendre que el teu credo té falles. Som esclaus de la nostre ximpleria.

El nostre luxe no és un fet o una cosa concreta, un cotxe o unes vacances. No. El nostre luxe és l’angoixa. És el mal del segle XXI diuen, que si la depressió, que si amunt, que si avall, que si pastilles que acaben en -pan. Ho llegim i ho sentim cada dia. A la feina segur que sabem d’algú que li ha passat o que aquell va tenir un atac. Són reaccions humanes i també cal tenir en compte les patologies que hi pugui haver, no fem broma. Però em refereixo a les respostes internes al “viure estressats”. Les tenim al nostre programari. Estem preparats per replicar així, ja venia amb Adam i Eva diguéssim, però no tant.

Hem d’evolucionar el nostre motor o hem de decidir anar menys revolucionats? Va home, que el destí del món no està a les nostres mans, amb prou feines ho està saber què soparem avui. No tenim vides més importants que els nostres avis. Fa un temps ja que quan em trobo en un cul-de-sac  uso el comodí dels avis. Atenció, no dibuixo una reacció en la seva època, si no què farien avui en dia amb tota aquella pragmàtica i dolça sabiduria que amb els anys havia perdut perjudicis.

La sensació de que sempre anem collats. Que si els quartos, que si la família, que si la feina, que no arribem, és el que ens desmunta. Aquesta angoixa ens desnona de la nostra felicitat estructural. Parlo d’una felicitat discreta, humil i directa. No diré allò de que la felicitat està en les petites coses, que és veritat, si no que només millorant el nostre nivell de satisfacció ens podem fer la vida més fàcil i derrotar les terribles ximpleries que ens esgoten.

el 9 magazin 180831

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s