Idiotes i infeliços

Quan no estem contents sembla que esperem estar tristos i no pas esperançats a perllongar el nostre somriure. Mirem de reüll, escoltem fort i respirem fins al final. Ens angoixa tenir angoixa. La pressió al pit, aquella desgana, aquella son, aquella ganyota quan entres a la feina. Al tren et refugies al mòbil, al cotxe piques al volant i si vas caminant claves la mirada en un punt de fuga més metafòric que real. I tot perquè estàs acollonit. Una de les coses més absurdes de la vida, tot just després de les criatures que ploren perquè no s’adormen. Bona ximpleria. Vivim amb la por de no estar bé. I això de fet és el que ens pot trasbalsar. Som autoimmunes.

Juguem contra nosaltres. Estem amb allò de saber si estem a l’altura a la feina, de ser prou bo al llit, del què diran al poble o fins i tot la colla de suposats amics. Diuen que si no molesta no és periodisme. Jo diria que si algú parla malament de tu no és el teu amic. Tot plegat és molt més senzill. Però alerta, no és el mateix senzill que simple. Recordo Tolstoi. La simplicitat de la vida d’Ivan Ilitx. Aquell funcionari acomodat del tribunal suprem rus que fa “una vida honesta sancionada per la societat” i que, al llit de mort, sumit en una angoixa i un terror que no l’abandonen, pensa: “Potser no he viscut com hauria hagut de viure”. I d’aquí plora la criatura, ja el 1886. I des de l’inici dels temps. I continua sent absurd perquè tot plegat és senzill.

És igual com s’hi arriba però hem de tenir l’horitzó prou emboirat per saber que la vida és complicada i injusta, però a la vegada cal saber que sempre (després de respirar ben profundament) es fa via tirant endavant. Polzada a polzada. I si és amb un somriure, doncs millor. Però no hi ha dreceres. Perdoneu una altra referència literària. Aquest cop més contemporània. A Pastoral americana (edicions La Magrana), el cínic i directe Jerry Lenov la deixa anar en profunditat: “Les filosofies personals tenen una vida útil de dues setmanes”. Bona frase. Per la galeta al clatell de tots els filosofets i també per a tots aquells que busquen la felicitat a Google. Tot canvia. La improvisació només es pot fer si estàs preparat, molt preparat.

Ben bé som infeliços perquè som idiotes. Que sí, que la dopamina i la fluoxetina, que va bé fer-se infusions de no sé quina nou i també beure aigua de bon matí, però sobretot les ganes de mirar als costats quan has de mirar endavant. I vaja, tothom pot dir ximpleries, el que no es pot fer és dir-les amb èmfasi. És que jo estic malament, doncs mira que jo. I l’altre et dirà que pateix molt, que la feina, que l’home, que el cotxe fa soroll. Tots tenim els nostres problemes, i per nosaltres són immensos. Apel·lo a la responsabilitat: de cap manera passar de tot, el que cal és ser valent. I aquí el problema és la mandra, ja t’he caçat.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s