L’Ester del Collet

Hi ha indrets que se’t queden per sempre. Paisatges que són per respirar, camins que memoritzes, arbres que recordes. I persones, sobretot les persones. I diuen que casa no és un lloc, és un sentiment, una sensació més aviat. No tinc la sort de ser d’Osona ni del Lluçanès, però vaig fent. Fa poc em van descobrir, com si fos un tresor amagat en un vaixell enfonsat, un lloc que ja tinc tatuat al record més íntim. Parlo d’El Collet. Tots sabeu on és, què es fa i què hi trobaràs. I sobretot el somriure de l’Ester, la seva bonhomia, la cuina casolana portada al nivell d’excel·lència. Que quedis bé amb els sogres, que t’afartis amb els amics, i que cada cop que hi vas hi vulguis tornar.

Per als pagans, us ho explico: es tracta d’una masia de Sant Agustí de Lluçanès, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, poca broma. I sí, és un restaurant. El Collet, dona gust trucar per fer una reserva. Sempre t’hi troben un lloc, sempre com a casa. Ta mare sempre té alguna cosa per oferir-te, oi? Doncs allà també. Diuen que sempre ha fet de masia, i és un autèntic lloc de peregrinació, de parada i fonda a l’encreuament de les carreteres que venen de Sant Quirze de Besora i porten a Sant Agustí de Lluçanès i Perafita, o a l’inrevés. Les carreteres et porten, ets tu qui hi va. Anar i venir.

L’Ester del Collet diu que ja em reconeix per la veu quan hi truco. No pot ser veritat, penso, no hi he trucat tant i tinc una veu normaleta. Però quan m’hi retrobo allà a El Collet m’adono que sí. És una crac. Disciplina militar amb un somriure i una broma a cada racó. Una broma això del desembarcament de Normandia. La de gent que hi passa, que s’espera un momentet encara que sempre estigui ple a vessar, però tothom queda ben atès. Tot el personal del restaurant és atent, sense escarafalls, i amb el sentit de l’humor que cal per ser amable i per no tornar-te boig fent desfilar els canelons de col i aquells cigrons que són una de les proves que Déu existeix i que, a més, ens estima.

Estic segur que si llegeix aquest article, ella, una noia del Sant Miquel, somriurà i es portarà les mans a la boca perquè és una tímida extravertida. Perquè, com casa seva, és punt de trobada, discreció i bones energies. Amb el seu marit, en Jacint, es veu que fan bon equip, i amb les companyes cambreres, i amb l’àvia, que encara remena cassoles com si fos el Messi de la cuina catalana. Diuen que la família no la tries, que has de patir i sofrir la que et toca en sort, però és a El Collet on quan arribes et sents com a casa. El gran poeta T. S. Eliot va deixar escrit que “casa és des d’on un comença”. I des d’aquests quatre camins trobo que és un dels llocs des d’on val la pena iniciar el que calgui. Gràcies Ester i colla d’El Collet!

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s