La debilitat

Les males (pitjors) notícies normalment te les donen en la sala d’un hospital. Algú mor, alguna malaltia ferotge, alguna cosa no va bé. Una altra cosa és si estàs en una maternitat, tot són flors i abraçades. Però tornem a les sales dels hospitals. Tot blanc i asèptic. És on avui, i des de fa dies, va circulant la por i l’ofec real i literari que provoca el virus. Casa estant tot sembla innocu, incòmode i avorrit, però innocu. Salvats. Però les sales dels hospitals són plenes, farcides d’exasperació i sobrades d’ansietat. La debilitat no és estar malalts, sinó pensar que no ho estem o que mai ho estarem.

La debilitat és pensar que sempre serem forts, que a nosaltres mai ens passarà, que som de sucre, que ens han escollit perquè tot ens vagi bé. La debilitat, per tant, és la inconsciència. La por no ho és de debilitat. La por és la consciència, el saber, la prudència i el neguit que sempre van junts. Deia Woody Allen que les paraules més maques que hi ha no són “t’estimo” sinó que són “és benigne”. I el geni de Nova York té raó, i sent en una sala d’hospital, davant d’un metge que et mira als ulls com perforant-te el cap l’única cosa que vols sentir és que no és tan greu, que te’n pots sortir. I és que després de la por, un cop tu també t’has mirat als ulls, és quan pots basar-te en l’esperança. No viure de l’esperança, només arrepenjar-t’hi una mica, i per poc temps. La fortalesa te la fas tu.

A la ràdio sento la veu ferma i preocupada de Marc Castells, alcalde d’Igualada: “hi ha 4.000 mascaretes aturades a Madrid en espera d’algun tràmit o que algun inspector n’autoritzi l’enviament”. Com? Òbviament el batlle igualadí diu que exigeix responsabilitat perquè aquestes mascaretes s’enviïn immediatament. L’hospital demana una cosa i quan li envien hi ha un mitjancer, un control, ho puc entendre. Ara bé, no entendria el segrest d’aquest material. No sóc dels que crec en les conxorxes, però la política no pot ser politiqueria, i ara més que mai, ha de ser una fàbrica de solucions. Prenc aquest exemple, n’hi ha més, a Catalunya, a Espanya, a Europa… Perquè demostra la debilitat, creure que a tu no t’afecta. En aquest cas, del govern espanyol. Voler controlar-ho tot és el primer pas per no controlar absolutament res. La voluntat i la realitat. Es tracta de saber gestionar les expectatives i sobretot saber-se acompanyar de qui et pot fer la vida més senzilla.

La debilitat no és un símptoma de res, és una situació, és prendre’s o no seriosament. I pot canviar, de fet no, només pot restar igual o millorar. Admet la teva debilitat. Busca en la por, entén la resposta perquè és ara quan vindran les preguntes. I tornem a l’esperança i a les paraules de Woody Allen. En aquesta sala d’hospital d’Igualada a ningú l’importa d’on venen les mascaretes, o els guants, o el cognom de la metgessa o infermera. Només es vol poder tenir esperança.

L’esperança ve de la mà de la bona gestió, de l’ànima que estan posant tots els professionals sanitaris, de la responsabilitat de la gran majoria de la població, i sobretot de la voluntat de sortir-se’n. Diuen que amb aquesta pandèmia del coronavirus hi haurà un abans i un després, que tornarem a tenir uns valors humans més purs. Jo puc tenir esperança, una mica, però no sóc optimista. Tot seguirà igual, i l’egoisme ens tornarà a fer moure. I llavors tornarem a estar subsumits per la por, però sense cap opció per l’esperança. No som dèbils, només estem espantats. A espavilar.

Article publicat a Nació Digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s