Superar el trauma és cosa nostra

Cap intenció de posar el país al divan. Poden seguir llegint. He sentit fa poc que quan una persona passa -quan el passem, que l’articulista també és humà- per un trauma, és el pitjor testimoni del mateix fet. T’atropellen i el que recordes de per on venia l’altre i com vas caure sembla que és esbiaixat. Entrem en un túnel de memòria, en diuen, i ens fa perdre lògicament la perspectiva. El trauma per definició és un fet que et sobrepassa, i et remou les emocions i a més, per fer-ho més entretingut, provoca dificultats d’adaptació a la nova situació. Una joieta el trauma, sí. I efectivament he mentit i volia parlar de Catalunya com a subjecte d’un trauma: l’octubre de 2017.

És la millor manera d’entendre-ho, sobretot ara que els presos polítics han estat indultats. Sobretot ara que l’atzucac de l’independentisme és suprem. I sobretot ara que tenim el país com si fos un burro donant voltes a una sínia. El primer pas és admetre-ho. No passa res. Ja sé que hi ha esquadres grogues que et titllen de traïdor a la primera de canvi. Però jo ja soc grandet i només m’ofèn qui jo permeto que m’ofengui, no sé si se m’interpreta. Vull insistir en el fet que si tots plegats, o com a mínim una majoria, acceptem que el moment va passar, que no vam calibrar bé la situació i que, mira escolti, cal tornar a posar-se en forma per poder tornar-hi. Renúncia? Cap. Ningú ha deixat de ser independentista, oi? Ara bé, paciència. Menys enamorament i més pau, ciència i tranquil·litat. Que ja som grandets i no és la primera aventura on ens posem. Reconeguem-nos, sense mentides, sense inflar, només la veritat, ni que sigui la punteta

Tot plegat demana voluntat. Tot plegat reclama responsabilitat. Tot plegat vol que deixem de parlar amb la boca petita. I la política catalana ha de poder tenir un espai de no confrontació. No dic de suma ni d’això que ara en diuen transversalitat, només trobar un indret feliç on no hi hagi agressió ni es visqui de la bogeria de la rèplica i contrarèplica. Que la societat catalana ara mateix té d’altres prioritats i l’independentisme ha de tornar a ser percebut com una solució sí, però sobretot ho hauria de ser. I per això és important que tingui accents, en la moderació i la radicalitat, per la dreta i per l’esquerra, per amunt i per avall. Som un país d’emprenyats, nyerros i cadells, un país que cansa.

Faria bé l’administració actual de la Generalitat de bastir un projecte més nacional que republicà. Per una banda tot el que té a veure amb la urgència de la pandèmia, i per altra el reconeixement de la Catalunya d’avui, amb els seus deures i deutes. Perquè si no és així no podrem superar el trauma. Podem caure en l’infantilisme i, pitjor encara, en la somnolència que provoca donar-se la raó entre uns mateixos, endogàmia perillosa. Correm cap al passat quan no ens agrada el futur i no entenem el present.

I no hi ha ajuda farmacològica per la, diguem-ne, moral d’un país. Potser a algú li va anar bé això dels pegats de nicotina per deixar de fumar: jo ho vaig fer d’un dia per un altre. Només patint s’aconsegueixen certes coses, sobretot les importants. No cal el calvari de Jesucrist, però una miqueta de penitència no ens anirà malament. La falta de tremp de Catalunya ve per la son i no pas per la falta d’idees. Superem el trauma, i tornem a fer, llavors podrem fer i refer. Ja hem desfet prou. 

Article publicat a Nació Digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s