Per què no trempa la política catalana

Durant llargs mesos i anys pirotècnics a Catalunya un dels esports nacionals ha estat l’entrevista política. Hi ha hagut una sobredosi de programes de tota mena que amb la benzina del procés independentista han consumit la nostra esperança i la nostra paciència. Autèntic mirall de la societat i de les seves ganes de viure, de què l’interessava, de quines eren les seves aspiracions. Visc un moment en què tinc l’ocasió de retrobar-me amb diversos professionals de la comunicació d’aquest país, obrint ventall i remenant l’aigua com diu aquell, i m’he trobat un comentari generalitzat: abans els polítics es donaven de bufetades per tenir micro, ara s’amaguen. I ja ho tenim.

El president Pujol va fer famós allò de dir “ara no toca” quan no li convenia respondre a la pregunta que li feien, ara en una còpia dolenta la majoria de la classe política del país ha decidit baixar de marxa i no contestar mai, de fet ja quasi no es pot preguntar.

He fet l’exercici i numèricament el nombre de programes i d’aparicions de polítics no ha caigut en picat, és veritat. A les televisions, ràdios i premsa escrita encara trobem entrevistes. És clar que sí. Ara bé, el perfil és molt més institucional. Jo ja soc una mica veterà malgrat que el meu cutis sempre ho vulgui desmentir i recordo bé l’època de l’Estatut de 2005. Va ser un aperitiu del suflé del procés. Però Déu n’hi do.

Recordo que a les redaccions de premsa on jo remenava la cua era habitual tenir entrevistes amb polítics de tots nivells, no només per omplir les pàgines del cap de setmana quan cau l’interès informatiu sinó perquè necessitàvem saber-ho tot. Perquè es volien dir coses. Ara no i qui dia passa any empeny. Potser és que tothom té la cua de palla. Costa refiar-se d’un polític que s’amaga, i que a més es justifica assegurant que no té res a dir.

La política no va d’uns minions que segueixen un o una líder fins al precipici. Tenim una classe política que viu i treballa en xarxa. Alcaldesses, regidors, diputades i consellers que treballen pel país dia a dia. Han de ser propositius. No només aparèixer en campanya o quan creguin que no hi ha res a perdre. En això s’equivoquen perquè sempre hi ha alguna cosa a perdre, no explicar-te és una derrota. A la política i a la vida.

Publicat a Nació Digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s