Una altra gran mentida

Un dels canvis de consum audiovisual més consolidats és la ingesta compulsiva de podcasts: programes de ràdio gravats per consumir quan hom vulgui. Ara mateix en aquest país si no tens un podcast no ets ningú, i de fet el que es porta és participar en més d’un. Jo soc usuari de diversos: La sotanaL’ofici de viureLa ruinaEn GuàrdiaBuenismo Bien o Pop y Muerte (i qualsevol cosa que faci Benja Villegas) i francament m’acompanyen en les llargues hores del teletreball o de les cues a les rondes de Barcelona. Per recomanació d’una persona molt més intel·ligent i divertida que jo estava escoltant el darrer capítol de Deforme Semanal Ideal Total, recomanadíssim podcast, que tracta de la mentida. Enmig d’una hora realment divertida i exigent apareixen diverses qüestions sobre no dir la veritat i ens recorden les vuit formes de mentida que Sant Agustí (un senyor que tocava fi) va tipificar: Mentides pietoses, promeses trencades, mentides instrumentals, mentides cap a un mateix, rumors, l’exageració, el plagi i les mentides compulsives. I clar, parlen de política.

I tot ve a tomb perquè l’actualitat ha creuat Albert Rivera i Yolanda Díaz. Per una banda, l’exlíder de Ciutadans, càrrec a què va arribar gràcies a la posició a l’alfabet de la inicial del seu nom de pila, que és notícia perquè ha estat despatxat del bufet d’advocats Martínez-Echevarría degut a la seva baixa productivitat. I, per altra banda, la vicepresidenta del govern espanyol, candidata de Podem i membre del Partit Comunista, que acaba de tirar pel dret (visca el diàleg social) i anuncia que l’executiu espanyol establirà el salari mínim interprofessional en la màgica xifra de 1.000 euros. Aquest anunci ve una setmana després d’aprovar, pels pèls i amb vergonya parlamentària de propina, la reforma laboral. No la derogació de la reforma laboral del PP, que havia promès: ara tan sols es tracta de posar una mica de sentit comú. I només l’olla de grills de la política espanyola ha tornat a fer veure que la política és una cosa de bons i dolents, depenent de la teva trinxera, quan del que es tractava era de facilitar la vida a empreses i treballadors.

Rivera i Díaz són fruit de la màgia, del somriure i la promesa, del “sí se puede” i del ‘pelotazo’. Són ambdues cares de la moneda de la mentida. Són la gran mentida. Hi ha molts més noms i partits que entren en aquesta categoria amb facilitat i alegria, i s’ha tractat a bastament la centrifugadora del Parlament. Però en el cas de Rivera i Díaz (que també té nom de bufet o de duet de detectius) la qüestió és que l’actualitat ens permet veure l’oportunisme flagrant. Rivera, quan era el doberman de l’Ibex-35, demanava acomiadar amb 20 dies d’indemnització per any treballat i ara reclama cobrar el bonus mentre recull les coses del despatx que quasi no trepitjava. Més enllà d’aquesta reclamació legítima però una mica barruda, sembla fora mida demanar un bonus com una cosa que et deuen després que et facin fora per gandul com assegura un comunicat duríssim del mateix bufet. Costa de creure que aquest senyor fos el defensor dels emprenedors i empresaris. 

Pujar el salari mínim interprofessional a les capes més baixes és una bona idea, potser un 2,5% o un 3% diuen els que en saben. La xifra màgica del miler d’euros, que era promesa electoral, és una altra qüestió. Perquè vindran les negociacions col·lectives i els moviments seran tectònics en les petites empreses. Cada reforma que fa el govern espanyol és una bufetada a la pime. A les grans companyies és una petita molèstia però a les petites empreses, sovint familiars, els hi ve un bon mal de cap i alguna reunió tensa amb el gestor i sobretot amb els seus treballadors. Això sí, Yolanda Díaz té el seu titular, i sense que cap diputat cap quadrat i vegetal li hagi de fer un favor.

Díaz i Rivera provenen de l’anomenada nova política i són tan sols una versió de karaoke de cançons que ja coneixem. Són una gran mentida sobretot perquè mai han sigut veritat. Perquè va arribar un moment en què algú va poder creure en ells, en el seu desinterès i en què venien amb la cara neta. I tot és efectisme, tot és tàctica, poc és estratègia i només alguns mitjans i comentaristes de Madrid els hi donen vida que tal com ve se’n va, i que siguin unes marionetes no les disculpa, i segur que no es mereixen fer cap podcast.

Publicat a Nació Digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s