L’«envegeta»

Un dels esports nacional és criticar, malparlar de l’altre, de fet com més propera és la víctima més agrada clavar-li ganivetada. El perquè és l’enveja. I a Catalunya, com que som una mica miserables, som molt de l’envegeta. Has vist aquest, i aquella va amb l’altre, si ha trobat feina aquí serà perquè tu ja saps o mira aquest que bé li va la cosa, quina sort que té i quina rabieta. Ho trobem a la feina, a l’escola, al grup d’amics. Existeix a la política catalana: només cal veure les mirades de reüll entre els dos socis del Govern de la Generalitat, i entre ERC i els Comuns, i entre els Comuns i el PSC, i entre aquell i l’altre.

Aquesta espècie de guerra freda que mantenim constantment és insofrible, és un desgast terrible que fa que la societat estigui permanentment enfadada i cansada. En les darreres dues setmanes hem estat testimonis de com el món occidental, tal com el coneixíem, està canviant a causa de la invasió russa d’Ucraïna. La Unió Europea s’està movent com un pare jove que sent a la seva filla plorar. Mai el club dels estats havia reaccionat amb celeritat, només quan té l’horror esgarrapant la porta: la guerra.

Una guerra crua perquè la veiem en directe, perquè la tenim a prop i perquè -i potser és el pitjor de tot- la vivim com a pròpia per fi. Amb internet, calefacció (al preu que sigui) i menjar a la nevera, però tenim la guerra a prop. Deia algú que en sap que els europeus (ara som europeus, no em vingueu amb ximpleries) estem sent testimonis directes d’aquesta guerra, no pas de la de Síria de fa uns anys i que encara crema o de la del Iemen que no sabem on és, perquè som veïns del foc i la destrucció. Centenars de milers de refugiats que quan arriben a Polònia o Romania sembla que diguin “salvens” i ja hagin acabat de fugir i és quan tot torna a començar. Aquesta empatia exprés és una gran cosa, però només és fruit de la necessitat.

En el país de l’envegeta deia, el de la guerra freda i el que diran som autodestructius. Ja pendents de com fer-nos mal amb els refugiats. Ja no som els de #volemacollir, però hem dit ja que a Barcelona tindrem espais. Alacant i Madrid saben on, nosaltres encara no. Però els primers a dir-ho, no fos cas que algú digui que no hem estat a l’altura. Perquè empatia sí, però una estona, que hem de tornar a fer-nos valer. Passa amb la política, però també la societat, en les nostres relacions laborals, socials… no som pitjors que en el passat. El que ens apreta la sisa és que ara tenim la necessitat de fer evidents que som molt bones persones. Abans criticàvem que, a causa de la pressió religiosa sobre la societat, érem uns fariseus de la caritat i de què diran. Sí. I som llatins i som socials. Però mai com fins ara ens hem obligat a ser tan bones persones i, sobretot, que ho sàpiga el màxim de gent possible.


Perquè sí, perquè som l’Instagram, literalment i figuradament. Fem veure que vivim vides perfectes i, el més important, millors que la de l’altre, que la teva. Perquè tenim enveja de tothom, i volem que tothom ens envegi. La humanitat evoluciona i no pas a millor. Aquesta presumptuositat ens corca per dins. Ens provoca la dissociació última. Entre l’ànima (sí, en tenim) i la voluntat, entre la necessitat i la voluntat. No podem ser autèntics. Vivim una ficció patètica. I volem seguir amb la guerra freda. Fem veure que tot va millor que mai, que somriurem fins que ens sagnin les galtes perquè el que importa de debò és que l’altre no sàpiga què ens viu per dins i que així es mori d’enveja. Perquè d’enveja se’n viu, i nosaltres ens n’estem morint. 

Article publicat a Nació Digital

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s