Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

Anuncis

Hillary-Trump: no hi ha mal menor

Votar amb el nas tapat no és nou. El 2002 milions de francesos progres van haver de votar Jacques Chirac per barrar el pas del xenòfob Jean-Marie Le Pen. Pel mateix principi, pensem els europeus, Hillary Clinton serà la 46ª presidenta dels Estats Units d’Amèrica, i la primera dona en el càrrec. Ningú vol Trump. Els europeus, molt sovint, ens equivoquem. Perquè no entenem què és Amèrica, per això mateix no entenem Donald Trump. De la mateixa manera que els catalans encara som nyerros i cadells, als Estats Units encara hi ha separació racial, divisió territorial nord-sud, extremisme religiós i ateu, i orgull nacional doble (estat-nació). A Catalunya, Espanya, Europa, no estem ben informats. L’única manera és llegir premsa americana: del New York Times al Des Moines Register (que per cert titulava ahir: “No importa qui guanyi, Iowa seguirà estancada”).

El nostre desconeixement ajuda al bonisme i el maniqueisme nostrat, atrevida arrogància. No pretenc fer un pronòstic, però si fos un yankee diria que les apostes estan 5 a 1 per Hillary contra Trump. És molt? Hi ha una opció real d’empat, però en aquest cas els membres republicans del Col·legi Electoral segur que tindrien fuites de vot cap a Clinton.

Les enquestes que ens arriben (les que comenten els imprescindibles corresponsals europeus als USA) són les dels grans mitjans nacionals i marquen una tendència, i prou. Ara bé, i prenent la petita Iowa com a exemple: El Times li dóna avantatge a Hillary mentre que el Des Moines Register atorga un lideratge de 7 punts a l’inefable Donald. La diferència entre el periodisme local i el nacional és que el periodisme local sempre és millor. I ho és perquè es fa de més a prop.

Trump és l’encarnació de l’antisistema. Depenent del substrat socioeconòmic de cada país trobem que els antisistema tenen cares diferents i etiquetes sovint contràries. França té Le Pen, nosaltres podemites, cupaires i comuns, Itàlia el pallasso Grillo i Amèrica té Trump com tenia el Tea Party. Obviar-los no és solució, però tampoc engreixar-los per poder dir que som plurals. Cal desterrar el populisme. És una derivació negativa del joc democràtic.

La diferència per mi més clara respecte als Estats Units: els mitjans de comunicació no s’amaguen. Ans al contrari, donen la cara. La dada és que 57 capçaleres han donat suport editorials a Clinton per només dues que ho han fet per Trump (Las Vegas Review-Journal, propietat de Sheldon Adelson, i el Florida Times Union de Jacksonville). Els mitjans giren l’esquena a Trump, però al mateix temps se n’alimenten.

Trump és una història lamentable del màrqueting i de l’especulació dels Estats Units. Clinton és la política més conservadora que pugui oferir el Partit Demòcrata i només farà que seguir les passes d’un Obama que no pot amagar dos mandats grisos que se salven per la recuperació econòmica del final i per una oratòria moderna.

Ah, i això a Catalunya com afecta? Doncs com a la resta del món. No som tan especials Si Trump guanya i imposa el 35% d’aranzels d’importació com ha promès doncs patirem. Si guanya Clinton veurem més mà dura a Orient Mitjà i més refugiats. Sobre la independència? El president dels Estats Units per defecte és conservador amb l’estatus quo mundial, altra cosa són els interessos que provoquin els fets consumats. Quan siguem independents ja en parlarem: ara el que toca és consolidar una presidència dèbil en qualsevol cas i amb un Congrés regirat a ambdues càmeres. Esperem que guanyi el millor, sigui qui sigui.

Article publicat a Nació Digital

#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.

 

Publicant a Colòmbia

El passat 7 de febrer em van publicar un article sobre l’independentisme català a l’important diari colombià El Tiempo. És aquest:

A propósito de la reciente declaración de soberanía del Parlament de Cataluña.

“Desde hace 500 años los catalanes hemos sido unos imbéciles. ¿Se trata entonces de dejar de ser catalanes? No, se trata de dejar de ser imbéciles.” Esta sentencia del editor y escritor Joan Sales en plena postguerra civil española es algo más que un chiste. Es el telón de fondo mental de gran parte de la sociedad catalana de hoy.

Cataluña es un país, o una región, según se mire, del noreste de España, que limita al norte con Francia. Un pueblo con historia -documentada desde el siglo IX- y con futuro. Según el Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat de Cataluña (el gobierno catalán), el porcentaje de ciudadanos que votaría ‘sí’ en un referéndum por la independencia ha subido 14 puntos en dos años, situándose en un 57 por ciento.

Este dato es sorprendente para los soberanistas y preocupante para los partidarios de mantener el statu quo, que prefieren no ser llamados “unionistas”, aunque lo sean. Así las cosas, parece que la independencia de Cataluña se pudiera proclamar mañana. No es tan sencillo ni tan cercano. Pero es un debate real.

Que la conciencia soberanista aumente como la espuma obedece a factores económicos y sociales, por lo que existe el temor de que, de la misma manera que crece, se hunda. Cataluña ha querido reformar (modernizar) a España durante décadas; ha sido el motor industrial y cultural.

Pero algo se rompió; ser catalán es incómodo, como me dijo hace unos años un antiguo director de diario nada sospechoso de ser independentista:“¡Qué cansón es ser catalán! ¡Qué condena! Todo el tiempo tienes que dar explicaciones”.

Los catalanes no somos una etnia ni queremos serlo, ni un pueblo elegido ni mucho menos una raza: somos una sociedad abierta.
Es conocido el lema catalán posfranquista ‘Catalunya, un sol poble’ (Cataluña, un solo pueblo), que escenificaba la integración de las personas que vinieron a Cataluña en la década de los 60 desde otros puntos de España, buscando una oportunidad, escapando del hambre que dejó la Guerra Civil y el franquismo.

Esas personas echaron raíces en Cataluña y ellos, como sus hijos y nietos, son tan catalanes como los que llevan aquí cien generaciones. A lo que íbamos, Cataluña es un país integrador, tierra de paso y de frontera. El anterior presidente de la Generalitat fue José Montilla, socialista, nació en Córdoba (Andalucía), y llegó a Cataluña de preadolescente, y ha sido presidente.

En Cataluña vivimos 7,5 millones de habitantes en pie de igualdad, somos -por lo menos- bilingües y tenemos una paz social envidiada con un 16 por ciento de población inmigrante. Cataluña, como el resto de la Unión Europea, vive sacudida por una crisis económica que está provocando estragos en la sociedad: casi un 24 por ciento de desempleo y la laminación constante de servicios sociales han llevado a muchos a radicalizarse.

Gran parte de los catalanes, con el origen que tengamos, no nos sentimos cómodos en España. Pero es un problema institucional, no a nivel de calle. En los balcones de las ciudades catalanas ondean sin problemas banderas españolas (sobre todo cuando hay victorias de la selección de fútbol) y banderas estelades -la enseña catalana a la que suma una estrella a la manera de Cuba o Puerto Rico-, siendo un auténtico mosaico colorido de debate político. Y con respeto mutuo.

Pero esto del independentismo no empezó ayer: hace más de un siglo se ha ido vertebrando, con altibajos. Otra cosa es por qué ahora. Hay causas antiguas, de subtexto cultural e histórico, y otras contemporáneas, que han creado un fajo de razones científicas. El coctel de todo esto permitió que el pasado 11 de septiembre del 2012, en la conmemoración del Día nacional de Cataluña, más de un millón de personas colapsara el centro de Barcelona, la capital del país, con una manifestación reivindicativa y pacífica, de público familiar.

Esta marcha fue convocada por la Assemblea Nacional Catalana, plataforma no política que agrupa a personas de muchas sensibilidades y que quiso montar una gran reivindicación un día tan señalado.

Y el catalán de a pie, de forma anónima, sin líder visionario, salió a la calle a pedir la independencia. Cataluña jamás ha tenido rey, siempre tuvo príncipes o condes, jamás rey. Quizás por eso no le gusten los liderazgos fuertes y quizás por eso su historia esté repleta de episodios cainitas y desgraciados. El 11 de septiembre del 2012 cambió el cuento.

Esa manifestación obligó al presidente catalán, Artur Mas (de CiU, partido transversal de centroderecha), a adelantar elecciones con el resultado de un Parlamento catalán fragmentado.

CiU ganó pero cayó en apoyos, pero el independentismo en su conjunto subió, merced a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), histórico partido de izquierdas e independentista. CiU y ERC han dibujado un plan para que el proceso soberanista culmine con un referéndum en el 2014. La intención es hacerlo con diálogo con el Estado español, pero nadie cree que sea posible.

El artículo 1.2 de la Constitución española de 1978 reza: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”. Según los unionistas, el pueblo de Cataluña no tiene derecho a ser consultado porque no es soberano. Muchos catalanes pensamos que sí, que lo somos si es que decidimos serlo, que cualquier colectivo que se reconozca como tal tiene derecho a la autodeterminación.

El Parlament catalán aprobó el pasado 23 de enero una declaración de soberanía. En Madrid se agarran la cabeza, pero esperan. La estrategia del gobierno central -ahora controlado por los conservadores del discutido Mariano Rajoy, del Partido Popular- es avasallar a la Generalitat, mediante el ahogo financiero sistemático, y cuestionar por la vía judicial todas las competencias y leyes catalanas que se les ocurran.

Cataluña es una de las comunidades autónomas de España y tiene cierto poder legislativo que cada vez se ve más reducido. Es una batalla por agotamiento la que plantea España. Mientras que los independentistas ya han marcado una hoja de ruta quizás un poco precipitada porque no quieren enquistar el proceso.

Obviamente, hay un problema económico de fondo; este quizás es el elemento más poderoso del coctel independentista actual. El déficit fiscal estructural catalán es de entre el 8 y el 9 por ciento del PIB, según el estudio que uno tome de referencia.

Concretamente, la Generalitat estima el déficit fiscal de Cataluña en el 8,5 por ciento del producto interior bruto (PIB). Los contrarios al soberanismo niegan la cifra mayor, consideran que si los catalanes pagan más es porque su renta es superior a la media española y por eso aportan más, que no pagan las comunidades, sino los contribuyentes.

“Claro que los impuestos los pagan los ciudadanos y no los territorios. Lo que algunos parecen olvidar es que en los países federales los ciudadanos pagan impuestos tanto al gobierno federal como al territorial”, replica el exconsejero socialista de Economía Antoni Castells.

El gobierno español no da ni dará nunca la razón a la Generalitat porque necesita de la aportación catalana. Ángel de la Fuente, miembro del Instituto de Análisis Económico (CSIC), sí reconoce el problema del déficit fiscal catalán, que cifra también en un 8,5 por ciento, pero considera que no es un mayor problema, ya que en Estados Unidos varios estados miembros tienen tasas de retorno menores que las de Cataluña respecto al poder central.

Pero no todo es dinero. ¿Y el cariño? Valga la opinión del catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona Germà Bel: “En las relaciones carentes de respeto y basadas en el interés material, todo lo recibido es poco y todo lo dado es demasiado. En tales casos, lo único claro es que la relación no funciona. Y, llegados a este punto, es momento de tomar decisiones”. Bel, además de ser un reputado académico, fue diputado socialista en el Congreso de los Diputados español. Un hombre que creía en el federalismo, que ha caído del caballo y, con números, defiende que el modelo actual no vale, que hace falta más libertad para los catalanes.

Hay que recordar a Séneca: “Ninguno ama a su patria porque es grande, sino porque es suya”. Y muchos catalanes, sin importar el origen o el apellido, incluso la lengua, nos sentimos solamente catalanes, sin perjuicio de España. Queremos que sea nuestra vecina y amiga.

Los motivos del ‘no’ son muchos, pero básicamente son estomacales, o sentimentales si se prefiere. Se giraron las tornas: hace 20 años, el independentismo apenas tenía argumentos románticos o identitarios porque los económicos no se conocían.

El Estado del Bienestar en Cataluña está en peligro por el ahogo financiero de Madrid. Los partidarios del ‘no’ cambian el objetivo de las críticas, consideran que es la mala gestión de la Generalitat la que provoca tantos desmanes.

Muchos temen una ruptura social y cultural en la sociedad catalana. Tal amenaza no es real. No se persigue a nadie por hablar en castellano ni se impone el catalán. Lo que muchos nacionalistas españoles, disfrazados de ‘ciudadanos del mundo’, no aceptan es que aquí exista un telón de fondo distinto al suyo: el español. Barcelona es una de las ciudades más cosmopolitas y atractivas del mundo, y es nuestra capital.

Simón Bolívar dijo que “el arte de vencer se aprende en las derrotas”. Los catalanes conmemoramos cada año la derrota del 11 de septiembre de 1714 en la Guerra de Sucesión Española, nuestro día nacional: quizás ahora haya llegado el momento de vencer. Y en eso estamos.

Acerca del autor

Joan Foguet nació en Barcelona (1980). Reportero de temas políticos y culturales. Ha trabajado en diarios como ‘El País’, ‘Expansión’, ‘El Punt’ y ‘La Razón’.

JOAN FOGUET
ESPECIAL PARA EL TIEMPO