Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

3d8 181011

Article publicat a El 3 de vuit

Anuncis

La victòria croata

Sé que no tot es redueix al futbol. Però gairebé. Si em permeten la broma. Fa uns dies es va acabar el campionat mundial de futbol, que va guanyar França amb un joc miserable i roí. Però on hi ha hagut una bogeria és a Croàcia. El segon lloc més celebrat de la Història. Fou l’equip que millor futbol va fer aquestes darreres setmanes (i també Bèlgica, sí) i al darrer moment va xocar contra França i la seva armada nuclear. Però Perisic, Modric, Mandzukic, Srnic, Vida, Subasic, són noms que quedaran en la memòria de qui ens agrada el futbol, però sobretot en lletres d’or de la història croata.

Des de Catalunya, la croada progre critica els croats perquè són nacionalistes. De fet, els hi diuen nazis, i recorden els ústaixes. Bé, la història de Croàcia de les darreres dècades és, com a mínim, complicada. El desenvolupament polític, social i econòmic els ha permès entrar a la Unió Europea. I sí, són nacionalistes. Jo també ho sóc. I independentista, a ells no els hi cal. Creuen en el seu país, i volen recuperar-lo després del totalitarisme comunista i, després, d’una sagnant i vergonyosa guerra civil. Us sona? S’entén?

La victòria de Croàcia ha estat el sentiment d’unió que es viu ara. No que siguin millor que el veí, sinó que ells poden somiar i treballar plegats. Sí! Si us poseu al 24 Sata, el diari més llegit d’aquest altre país mediterrani, només veureu que paraules estranyes i banderes i samarretes a quadrets. Però parlen de política social, de pressupostos, debaten lleis. Un país normal. A París, capital dels guanyadors, han canviat el nom de les estacions de metro, per entendre’ns. Croàcia no és Catalunya, no tenim res a veure. Però sí que està bé saber que podem estar bé.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense cervesa?

No vull ser escatològic, però tenim un problema amb els gasos. L’escassetat de CO2està començant a passar factura a Europa. La manca de diòxid de carboni està afectant indústries tan diverses com la de la carn o la cervesa. Fins i tot Coca-Cola va haver d’interrompre l’activitat de la seva planta embotelladora al Regne Unit. “És la pitjor situació de subministrament que colpeja al negoci del diòxid de carboni en dècades”, diuen els entesos. Però què està passant amb el CO2? És el nou forat de la capa d’ozó?

El consum pic del fertilitzant és a l’hivern de l’hemisferi nord, així que les companyies químiques redueixen la producció segons s’aproxima l’estiu. També, els baixos preus de l’amoníac actuals no ajuden a incentivar la producció. És un cas de molt mala coincidència, ja que hi ha moltes plantes tancades i la demanda de begudes està disparada pel Mundial de futbol. Està clar que l’escassetat de CO2 afecta directament els productors de begudes. Heineken i Coca-Cola van haver d’interrompre la seva producció. Aquesta insuficiència de diòxid de carboni també perjudica el sector alimentari.

L’escorxador més gros d’Escòcia va haver de detenir les operacions per l’escassetat de gas la setmana passada. Quality Pork Limited (QPL), que manega una producció de 6.000 porcs per setmana, va deixar d’operar dimarts perquè es va quedar sense CO2 utilitzat per atordir els animals abans de sacrificar-los. QPL planeja enviar prop de 1.000 porcs a una altra planta prop de Manchester aquesta setmana, però els operadors diuen que altres escorxadors també s’enfronten escassetat de diòxid de carboni. Tranquils, és una emergència mundial, però està previst que al juliol tot es recuperi, els porcs i les cerveses també: podrem veure tranquils el futbol.

Article publicat al setmanari Ripollès

Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180525

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

Hillary-Trump: no hi ha mal menor

Votar amb el nas tapat no és nou. El 2002 milions de francesos progres van haver de votar Jacques Chirac per barrar el pas del xenòfob Jean-Marie Le Pen. Pel mateix principi, pensem els europeus, Hillary Clinton serà la 46ª presidenta dels Estats Units d’Amèrica, i la primera dona en el càrrec. Ningú vol Trump. Els europeus, molt sovint, ens equivoquem. Perquè no entenem què és Amèrica, per això mateix no entenem Donald Trump. De la mateixa manera que els catalans encara som nyerros i cadells, als Estats Units encara hi ha separació racial, divisió territorial nord-sud, extremisme religiós i ateu, i orgull nacional doble (estat-nació). A Catalunya, Espanya, Europa, no estem ben informats. L’única manera és llegir premsa americana: del New York Times al Des Moines Register (que per cert titulava ahir: “No importa qui guanyi, Iowa seguirà estancada”).

El nostre desconeixement ajuda al bonisme i el maniqueisme nostrat, atrevida arrogància. No pretenc fer un pronòstic, però si fos un yankee diria que les apostes estan 5 a 1 per Hillary contra Trump. És molt? Hi ha una opció real d’empat, però en aquest cas els membres republicans del Col·legi Electoral segur que tindrien fuites de vot cap a Clinton.

Les enquestes que ens arriben (les que comenten els imprescindibles corresponsals europeus als USA) són les dels grans mitjans nacionals i marquen una tendència, i prou. Ara bé, i prenent la petita Iowa com a exemple: El Times li dóna avantatge a Hillary mentre que el Des Moines Register atorga un lideratge de 7 punts a l’inefable Donald. La diferència entre el periodisme local i el nacional és que el periodisme local sempre és millor. I ho és perquè es fa de més a prop.

Trump és l’encarnació de l’antisistema. Depenent del substrat socioeconòmic de cada país trobem que els antisistema tenen cares diferents i etiquetes sovint contràries. França té Le Pen, nosaltres podemites, cupaires i comuns, Itàlia el pallasso Grillo i Amèrica té Trump com tenia el Tea Party. Obviar-los no és solució, però tampoc engreixar-los per poder dir que som plurals. Cal desterrar el populisme. És una derivació negativa del joc democràtic.

La diferència per mi més clara respecte als Estats Units: els mitjans de comunicació no s’amaguen. Ans al contrari, donen la cara. La dada és que 57 capçaleres han donat suport editorials a Clinton per només dues que ho han fet per Trump (Las Vegas Review-Journal, propietat de Sheldon Adelson, i el Florida Times Union de Jacksonville). Els mitjans giren l’esquena a Trump, però al mateix temps se n’alimenten.

Trump és una història lamentable del màrqueting i de l’especulació dels Estats Units. Clinton és la política més conservadora que pugui oferir el Partit Demòcrata i només farà que seguir les passes d’un Obama que no pot amagar dos mandats grisos que se salven per la recuperació econòmica del final i per una oratòria moderna.

Ah, i això a Catalunya com afecta? Doncs com a la resta del món. No som tan especials Si Trump guanya i imposa el 35% d’aranzels d’importació com ha promès doncs patirem. Si guanya Clinton veurem més mà dura a Orient Mitjà i més refugiats. Sobre la independència? El president dels Estats Units per defecte és conservador amb l’estatus quo mundial, altra cosa són els interessos que provoquin els fets consumats. Quan siguem independents ja en parlarem: ara el que toca és consolidar una presidència dèbil en qualsevol cas i amb un Congrés regirat a ambdues càmeres. Esperem que guanyi el millor, sigui qui sigui.

Article publicat a Nació Digital

#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.