Tinder no mata, no et roba el cor

Amb la diada de Sant Jordi de fons sembla convenient parlar de la gran qüestió: l’amor i sobretot la manca d’aquest. A l’institut vaig aprendre que El libro del buen amor de Juan Ruiz, més conegut com “el arcipreste de Hita”, volum escrit al segle XIV, era una adaptació riojana i catòlica (ja us podeu imaginar el biaix) de l’Ars amandi d’Ovidi. Es tracta d’un llibre de fa dos mil·lennis prohibit durant segles i que, és clar, no enteníem gaire: ‘en teníem prou amb tres frases fetes’, llavors, escrivíem cartes i gravàvem cassettes de ‘varios’ amb cançons que poguessin estovar el cor de l’estimada. Això de lligar, sempre ciència-ficció. Ovidi, que sembla que era un peça, explicava com i on lligar a la Roma de fa dos mil anys.

Tot això no només ve per explicar-vos que estava despert a les classes de tercer de BUP al mític Menéndez y Pelayo de Barcelona, no. Ve perquè després de molts comentaris, discussions, suggeriments i converses darrerament he decidit fer una ullada al món de les aplicacions per lligar: les xarxes socials més íntimes. De primeres provoca allò tan català d’”ui no, això no és per mi”, però després comproves que té un ús molt generalitzat. I curiosament té com un tel de vergonya, quan no en tenen aplicacions per vendre roba que t’han regalat o per fer venir un senyor en bicicleta a portar-te una mica de dinar calentet.

He fet una ullada a Tinder, Bumble, Adopta un tío, E-Darling, Gent com tu, Meetic i –alerta amb el nom– Solteros con Nivel. Per aprendre’n el funcionament he hagut de dedicar-hi algun vespre i he entès que, com tots els universos, tenen codis propis i que malgrat la meva malfiança prèvia, com en qualsevol xarxa social, la privacitat es pot protegir tant com tu vulguis, i que te’n pots donar de baixa amb poca dificultat: ho he fet i tothom compleix.

Però m’ha quedat la sensació, havent estat usuari d’aquest tipus de xarxes socials, que hi ha un punt fosc: s’alimenten de l’angoixa, de la inseguretat i de l’avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d’obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable, com diu un estudi de l’Eastern Washington University, i les xarxes socials la faciliten, i això té el seu perill. No és una crítica, només és un reflex natural de la societat moderna. Ja està tot inventat, i donant voltes sobre el tema m’he topat amb Eva Illouz.

Es tracta d’una sociòloga notable que en el seu primer llibre, El consum de la utopia romàntica, parla d’un doble procés: la “mercantilització del romanç” i la “idealització de les mercaderies” (és la meva traducció de ‘commodities’). A mi el terme que Illouz usa per definir la situació no m’acaba de barrufar, però funciona: capitalisme emocional. Però comparteixo l’anàlisi que la societat moderna ha modelat la manera en què estimem i determinem l’elecció de parelles. Abans les padrines miraven si els malucs de la pubilla eren prou amples i ara hem passat de l’”estudies o treballes?” al “quant ingresses net?”. No ho trobo dramàtic, però està bé per comprendre’s i per ser tan durs com ens mereixem. Ni tot anirà bé ni som de cotó fluix, ens mereixem franquesa si no tenim la veritat. Hem passat d’acordar matrimonis en una fira de ramat al Ripollès a anar lliscant el dit a esquerra i dreta a Tinder o Bumble.

Fa dècades hi havia agències matrimonials –encara n’hi ha– que ja tractaven del mercat de la parella. I hi havia un procés previ, de coneixement de candidats, i això provoca un procés de recerca interior que és interessant. En els webs tipus Meetic o Gent com Tu també existeix aquest qüestionari previ, que com tot el que importa fa més servei com més sincer ets amb tu mateix. El funcionament d’aquests webs, que efectivament és un tria i remena com de mercat ambulant, té un punt passiu, tranquil. En canvi les aplicacions, tenint el mòbil a la butxaca, provoquen cert punt de vici, d’insistència, d’anar passant cartells que ‘venen’ una persona bàsicament per l’embolcall. Aquesta pulsió per triar, per decidir, no m’acaba de fer el pes i entenc que té un punt de ludopatia, no pas sentimental, sinó de fals poder.

En alguna ocasió he tingut la sensació d’estar en un mercat de la carn. M’he sentit incòmode. En aquest viatge que va de la imaginació romàntica a la decepció hi trobo a faltar els matisos, que en principi venen amb la conversa si hi ha el famós ‘match’, si coincideixes quan veus la tapa del llibre. Però tot això serveix per lligar? Sembla que no gaire o que fa mandra. Perquè més del 70% dels usuaris que responen a l’enquesta de LendEDU no han arribat a trobar-se amb cap dels seus ‘match’ o coincidències.

És important tenir en compte la cosificació, la hipersexualització en què pot desembocar l’ús d’aquestes aplicacions, que crea monstres, monstres que ja viuen a l’ombra còmoda de la nostra societat. Segons un estudi de Harvard, les persones que utilitzen aplicacions de cites tenen entre 2,7 i 16,2 vegades més probabilitats de patir un trastorn alimentari que les que no les usen.

Aquest article no té cap voluntat científica, només és un petit retrat personal. I havent conversat amb més d’una dotzena d’usuaris (més dones que homes) m’adono que aquestes aplicacions són només una projecció més de la nostra personalitat. Cadascú fa i farà el que voldrà, cadascú li troba el què i cadascú té la seva peli posada: poques coses més democràtiques. Personalment, continuaré funcionant com fins ara, però entenc que en algun moment vulguem muntar-nos la pel·lícula.

El romanticisme ja no el marca Hollywood ni Disney, avui som cadascú de nosaltres qui evoca el més íntim en quelcom públic com és un perfil de Tinder. O no. I això és fantàstic. Són tan sols un instrument, si es vol dir així, i tenim el poder de decidir què fer-ne. Conec qui analitza els perfils dels altres amb cura de detectiu i d’altres que només fan que anar movent el dit quasi aleatòriament. I ja us dic jo que lliga més el segon. Tots sistemes són bons. De la mateixa manera que encara hi ha qui s’enamora a la cua del cine o amb una mirada que coincideix en un restaurant i qui es desenamora un dia perquè sí només escoltant la veu de l’altre o perquè ha entès que el futur té massa boira. Seguim sent el mateix. I francament, un cop visitada aquesta discoteca virtual, havent fet la proverbial ‘putivuelta’, només em queda tornar allà on era, que ja se sap que ‘roda el món i torna al Born’.

Article publicat a Mediacat

No puc o no vull?

“No vull fer plans”. M’ho diu i em sorprèn. Però té tota la base científica, en el darrer any quantes vegades has pogut programar la teva agenda vital? Aquell viatget que volies fer, aquell soparet sorpresa tot celebrant que podíem celebrar, aquella visita als cosins, aquella trobada amb els amics perquè els nens poguessin anar a la muntanya. Un any de renúncies, imposades i conscients. No triàvem i això és el que realment ens pica. No tenir el petit poder quotidià per poder creure que marques el teu propi destí. El “no vull fer plans” és un “no puc fer plans”, empoderat i decidit, però fals. La sensació de control és un vector humà, i a més ens pot el costum, perquè som animalets que ens movem per les quatre estacions i les fruites de temporada, i pels ‘tota la vida s’ha fet així’.

Però cal tenir un calendari? Tots em direu que sí. Que has d’anar per la vida amb una mica de planificació. Amb objectius, amb ganes de fer coses. Sóc un senyor que no sap mai quan cau Setmana Santa, que m’embolico amb les vacances d’estiu i sort que Déu Nostre Senyor ens va posar Nadal en una data fixa. Sí, sóc un autèntic desastre, desajustat tot i ser multitasca, desendreçat malgrat ser d’ordre. Sort dels calendaris informàtics que m’avisen amb finestretes al telèfon, ho tinc al cap, però no emergeix entre les meves preocupacions mediocres i mundanes. Ja he dit que sóc un desastre?

Amb tot el que he exposat ara ve la contradicció: cal tenir plans, horitzons si voleu. Potser no tant com tenir gravat que el dia 12 de juliol al matí faré una mitja marató i al vespre soparem caviar i llagosta. Menys concret està bé, i amb coses més realistes doncs també. Anar a donar una volta, fer la canyeta i el vermut, o dinar fora de casa era fins fa no gaire un somni, un luxe asiàtic ben llunyà. Però som de les arrancades de cavall i les frenades de burro. Tenim paciència, però crec que cada cop menys control, no podem o no volem? Ara ho veurem.

Ara comença l’olor de primavera, s’obre la porta al solet i la brisa dolça, tot ve més de gust a fora, tenim ganes de riure fort i d’explicar-nos les coses. Llatins ens diuen. Ens informen que el risc de rebrot cau en picat al febrer. Sentim que les vacunes arriben (no tan ràpid com voldríem), que hi haurà passaport sanitari al maig, que tot va bé i que anirà millor. L’optimisme ens fa estúpids, i si ja érem estúpids ara imagina el que pot arribar a venir. Recorda que no feies plans perquè no podies no perquè no volies. Ara voldràs. Sabràs què fer? Com si fos San Fermín tots corrents quan obrin la porta del toril. La sensació de tornar a tenir llibertat, quina frescor, quina alegria. I ara la vessarem.

La necessitat de tenir bones notícies, de creure que el nostre dia a dia pot ser millor. Ara, malgrat el confinament i les restriccions, o precisament per això podem tenir esperança en què la nostra monotonia pot petar i que ens trobem un món molt millor, ple de purpurina. Abans de la pandèmia no teníem aquesta opció. Ens conformàvem o somiàvem? Com deia el poeta “la millor manera de fer realitat els teus somnis és despertar”. Doncs això, realisme i tranquil·litat. No poder, no voler o no saber. Tot està bé mentre creiem que ho decidim nosaltres.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

​Sou uns desagraïts

A casa t’ho deien: “dóna les gràcies”, cal ser agraït, saluda, digues adéu. És igual que pensis, d’esquerres, de més esquerres (que és el que diuen la majoria de catalans quan els pregunten) o de dretes: creiem que si fem les coses bé doncs tot anirà bé. Diga-li karma, diga-li equilibri de la força, diga-li Déu Nostre Senyor. Sense posar-se transcendental. Si mires al teu voltant es poden donar les gràcies per tantes coses. Per ser agraït cal ser humil, i aquí la cosa comença a anar pel pedregar. I en política s’ha de ser agraït, no ja per noblesa ni per l’efecte papallona, perquè sí, per imperatiu categòric.

Fa unes setmanes que he estat engolit per un revival. Es tracta dels companys (i sobretot companyes) de l’institut que, per culpa de les xarxes socials, han muntat un sopar… pel setembre! Bona previsió, res de la República per demà. Ja s’ha muntat una prèvia per abril, una altra per final de mes i ja fa setmanes que hem recuperat el contacte i com si fóssim nanos de disset anys anem prenent cafès i cervesetes. I francament, des que he reconnectat amb aquesta gent tinc una sensació diàfana d’agraïment i de franquesa total.

Som tots iguals, humilitat i no prendre’s massa seriosament la part regular de la vida. Tots sobre la quarantena, parlem de tot i de res, de nens i de gintònics i de com de mals estudiants érem. I som d’una generació on podem parlar de política sense enfadar-nos, estiguem un a l’Antàrtida i l’altre al Pol Nord. I de les converses noto que no hi ha l’odi als polítics i a la política que en principi els mitjans i els “experts” ens diuen que ens ofega. Això sí, el que noto és que volen professionals, lideratges i solucions.

“Crec en la professionalitat, però tocar no és una feina. Has d’estar agraït per tenir l’oportunitat de tocar”, va dir en una ocasió el virtuós trompetista Wynton Marsalis. La política, la vocació de servei públic, o com li vulgueu dir, és quelcom que enganxa i que té un punt d’artístic. És un sacerdoci, com ho és la cuina, el periodisme o qualsevol feina sense horaris i sense horitzó a llarg termini. Ja m’enteneu. I els polítics han de ser professionals. Perdó, han d’acabar sent professionals. Des de la societat civil a la política? Perfecte, això només fa que sumar.

Ara bé, després organització i organització, perquè parafrasejant Gramsci, sense organització no hi ha idees. I ara anem justets d’idees, com a mínim per fer-les públiques. L’independentisme vol un país millor, autogovernat, toca anar explicant i certificant el com. Sí que hi va haver qui va treballar per la República des del Govern de la Generalitat. Sí que hi ha coses dissenyades i preparades. Cal seguir. No es tindrà demà, ni demà passat. Però el camí ja s’ha començat.

Som tots uns desagraïts. Potser tu una mica més. Qui ha fet qui i per què en els darrers anys? El 9 de novembre de 2014: Convergència i Artur Mas. L’1 d’octubre de 2017: Junts pel Sí (CDC-Partit Demòcrata i Esquerra) i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Era la unitat. El gran moment de l’independentisme. Era una solució de continuïtat. I sí, l’injust maç de la justícia espanyola va esguerrar aquest projecte polític. Escapçat i desanimat. Som també presos de les contradiccions i de les desconfiances. Però com en qualsevol relació, de parella o laboral o d’associació de veïns, cal sacrifici. Ara estimem sense estar enamorats. Pot millorar, segur. Però cal dir la veritat, donar les gràcies. També demanem generositat, i tothom diu que és generós, però el que toca és cedir per poder creure, per poder avançar. Canviar no canviarem, però millorar, per què no?

Com fer-ho, la pregunta. Doncs fa temps que els catalans, quan voten, van decidir que els diferents accents del país havien de presentar-se per separat i debatre projectes diferents. I per acabar de quadrar, els catalans volen que aquests accents després s’uneixin i formin un acord esdrúixol i complex. Coi de catalans. Per això sorprèn que hi hagi qui demani o defensi un partit únic, ni de dretes ni d’esquerres. No s’entén quan tenim grans lideratges i quan es vol que la força sigui “de la gent”. Veig poc agraïment.

Article publicat a Nació Digital

L’Ester del Collet

Hi ha indrets que se’t queden per sempre. Paisatges que són per respirar, camins que memoritzes, arbres que recordes. I persones, sobretot les persones. I diuen que casa no és un lloc, és un sentiment, una sensació més aviat. No tinc la sort de ser d’Osona ni del Lluçanès, però vaig fent. Fa poc em van descobrir, com si fos un tresor amagat en un vaixell enfonsat, un lloc que ja tinc tatuat al record més íntim. Parlo d’El Collet. Tots sabeu on és, què es fa i què hi trobaràs. I sobretot el somriure de l’Ester, la seva bonhomia, la cuina casolana portada al nivell d’excel·lència. Que quedis bé amb els sogres, que t’afartis amb els amics, i que cada cop que hi vas hi vulguis tornar.

Per als pagans, us ho explico: es tracta d’una masia de Sant Agustí de Lluçanès, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, poca broma. I sí, és un restaurant. El Collet, dona gust trucar per fer una reserva. Sempre t’hi troben un lloc, sempre com a casa. Ta mare sempre té alguna cosa per oferir-te, oi? Doncs allà també. Diuen que sempre ha fet de masia, i és un autèntic lloc de peregrinació, de parada i fonda a l’encreuament de les carreteres que venen de Sant Quirze de Besora i porten a Sant Agustí de Lluçanès i Perafita, o a l’inrevés. Les carreteres et porten, ets tu qui hi va. Anar i venir.

L’Ester del Collet diu que ja em reconeix per la veu quan hi truco. No pot ser veritat, penso, no hi he trucat tant i tinc una veu normaleta. Però quan m’hi retrobo allà a El Collet m’adono que sí. És una crac. Disciplina militar amb un somriure i una broma a cada racó. Una broma això del desembarcament de Normandia. La de gent que hi passa, que s’espera un momentet encara que sempre estigui ple a vessar, però tothom queda ben atès. Tot el personal del restaurant és atent, sense escarafalls, i amb el sentit de l’humor que cal per ser amable i per no tornar-te boig fent desfilar els canelons de col i aquells cigrons que són una de les proves que Déu existeix i que, a més, ens estima.

Estic segur que si llegeix aquest article, ella, una noia del Sant Miquel, somriurà i es portarà les mans a la boca perquè és una tímida extravertida. Perquè, com casa seva, és punt de trobada, discreció i bones energies. Amb el seu marit, en Jacint, es veu que fan bon equip, i amb les companyes cambreres, i amb l’àvia, que encara remena cassoles com si fos el Messi de la cuina catalana. Diuen que la família no la tries, que has de patir i sofrir la que et toca en sort, però és a El Collet on quan arribes et sents com a casa. El gran poeta T. S. Eliot va deixar escrit que “casa és des d’on un comença”. I des d’aquests quatre camins trobo que és un dels llocs des d’on val la pena iniciar el que calgui. Gràcies Ester i colla d’El Collet!

Article publicat a El 9 Magazín

No és país per a vells?

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present.

Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop.

I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic?

No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Article publicat a El 9 Magazín