No és país per a vells?

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present.

Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop.

I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic?

No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Esclaus de la nostra ximpleria

Una de les poques lleis indiscutibles de la història és que els luxes tendeixen a convertir-se en necessitats i a generar noves obligacions. La gent, un cop s’acostuma a un cert luxe, dóna per fet que l’ha de tenir i comença a comptar-hi. Finalment, arriba a un punt en què no pot prescindir-ne. Això explica el professor israelià  Yuval Noah Harari en el seu cèlebre llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62). Un títol gens ambiciós per disseccionar centenars de milers d’anys de vida al planeta Terra. Però aquest és un dels punts més importants per entendre com som els éssers humans avui, així com les nostres febleses: què volem i què necessitem, la mateixa moneda amb dues cares iguals.

Vagi per endavant que sóc amant del progrés: de l’aire condicionat, de la tele per cable i del rentavaixelles. Ara bé, si hom té algun moment per aturar-se i respirar potser entendria que no cal tant. Ni sóc hippy ni budista però com més món coneixes (sobretot fora de la pròpia bombolla) més pots entendre que el teu credo té falles. Som esclaus de la nostre ximpleria.

El nostre luxe no és un fet o una cosa concreta, un cotxe o unes vacances. No. El nostre luxe és l’angoixa. És el mal del segle XXI diuen, que si la depressió, que si amunt, que si avall, que si pastilles que acaben en -pan. Ho llegim i ho sentim cada dia. A la feina segur que sabem d’algú que li ha passat o que aquell va tenir un atac. Són reaccions humanes i també cal tenir en compte les patologies que hi pugui haver, no fem broma. Però em refereixo a les respostes internes al “viure estressats”. Les tenim al nostre programari. Estem preparats per replicar així, ja venia amb Adam i Eva diguéssim, però no tant.

Hem d’evolucionar el nostre motor o hem de decidir anar menys revolucionats? Va home, que el destí del món no està a les nostres mans, amb prou feines ho està saber què soparem avui. No tenim vides més importants que els nostres avis. Fa un temps ja que quan em trobo en un cul-de-sac  uso el comodí dels avis. Atenció, no dibuixo una reacció en la seva època, si no què farien avui en dia amb tota aquella pragmàtica i dolça sabiduria que amb els anys havia perdut perjudicis.

La sensació de que sempre anem collats. Que si els quartos, que si la família, que si la feina, que no arribem, és el que ens desmunta. Aquesta angoixa ens desnona de la nostra felicitat estructural. Parlo d’una felicitat discreta, humil i directa. No diré allò de que la felicitat està en les petites coses, que és veritat, si no que només millorant el nostre nivell de satisfacció ens podem fer la vida més fàcil i derrotar les terribles ximpleries que ens esgoten.

el 9 magazin 180831

Article publicat a El 9 Magazín

Contra el ‘moreno’

Recordo quan en deien ‘fer bronzo’ o ‘prendre banys de Sol’. Jo soc blanquet de pell, entre la neu de gener i el malaltís color d’un os de pollastre. Admeto que el món solar no és el meu. Reconec també que després d’anys de maduresa refugiat en el confort de l’ombra enguany he realitzat esforços herculis per tal de canviar i posar-me, un xic, ‘moreno’.

No visc a Mart i sé que la immensa majoria de catalans es vol bronzejar. Segur que vostè també. No ho acabo d’entendre. El Sol pica i crema la nostra pell delicada. També tinc la pell molt fina, però això ja és tema per la meva interessantíssima biografia no autoritzada. I vinga a prendre el Sol. Ben quiets i mirant amunt. Esperant el messies del coloret.

Els homes, mira, ho tenim senzillet, et plantes sense samarreta i ja vindrà. Però les senyores no. Si són del top-less i troben espai adequat doncs tot va bé. Però quan veig aquelles postures, aquelles maneres de baixar els tirants o d’arremangar-se els pantalons per assolir més superfície de cremada doncs fa patir. I la idea és que aquesta heroïcitat
estètica duri fins que s’acabin les vacances i poder mostrar el trofeu a la feina. Qui està més ‘moreno’? És una competició que té una vida curta perquè abans de dinar
del primer dia ja està fet. Tant d’esforç i tant fer patir el dermatòleg per ben poca cosa.

Suposo que la cosa va d’estar més guapo i de fer més bona cara, però francament no ho entenc. M’agrada més la cara que fem al novembre o al febrer, llavors devem ser més
autèntics tots plegats. Voler fabricar-se una màscara de melanina és inútil, cada dia del món els nostres ulls al mirall ens expliquen quina cara fem.

Article publicat al setmanari Ripollès

Una mica més de 17A

Aquests dies el tema és EL tema. Just acabem de commemorar els fatídics atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost. Fets miserables que van tenir protagonistes a Barcelona i Cambrils sí, però també a Alcanar, a Ripoll, a Subirats. En definitiva tot un país corprès i enrabiat. Perquè a ningú li agrada que li facin veure que és vulnerable.

És com aquella sensació de quan et roben. Aquella impotència i saber que ja no estàs segur. Però vostès ja han llegit i escoltat centenars de declaracions i informacions sobre el 17A. Els espanyols idiotes -llegeixin bé- que acusen als catalans d’haver inventat una teoria conspiratòria a l’estil 11M, segons diuen, són la única punta que em pot fer treure ràbia aquests dies. Mirin, jo sóc barceloní, capitalí de l’Eixample i per mi les Rambles són un pulmó enquistat pel turisme a la meva, a la nostra ciutat. Un atemptat sempre és un cop per tothom, passi a Niça, Londres o Boston. Té a veure amb la indefensió, però sobretot amb no voler viure amb por.

I és per això que no volia escriure de 17A, ni de com el vaig viure, però per respecte ho haig de fer, una mica més. Per motius professionals vaig parlar amb companys de Ripoll aquell jorn lamentable. Em vaig adonar que aquell era un dia de responsabilitat i de prudència. Un moment per aixecar el focus i no per despotricar. Va ser un dia duríssim però que vaig tocar la maduresa d’una societat, la nostra, que té en la solidaritat la seva base com a tal. I això permet creure que les diferències entre catalans són mínimes i que el respecte que tenim al veí és molt important. No em va sorprendre i sí que em va omplir d’orgull enmig de la barbàrie i el desconcert.

I jo avui només volia subratllar que més de la meitat dels morts per calor que portem aquest estiu a Catalunya tenien menys de 65 anys. Que els tòpics no valen avui en dia ni per morir-se. És quan vivim que en creem de nous, i toca viure.

Article publicat al setmanari Ripollès

 

El contacte, contactar, el teu contacte

Diuen que el més important és tenir contactes. Sona a Wall Street però és que et diuen que si no coneixes a la gent adequada no te’n sortiràs a la vida. Mou-te noi. Resulta que ser un home de profit, valer-te per tu mateix, ser un bon fill del que els seus pares se sentin orgullosos depèn de si vas trobar-te amb un en un bar o amb un altre a la cua del super. Tenir contactes, quina expressió més freda. Poc a veure amb les carícies de l’ànima o els pessics dels somriures.

Tota aquesta idea de l’amiguisme s’atribueix sempre a la llatina manera d’entendre la vida. Suposo que ho diuen pels Kennedy, els Milliband o el matrimoni Mugabe. Tots som humans, sovint massa humans, ja m’enteneu. El contacte com a connexió és més fred però és molt més raonable. En una empresa quan et demanen liderar un projecte i has de muntar un equip tens en compte l’expertesa dels individus, però també quin grau de confiança et mereixen i altres imponderables com el grau de responsabilitat o d’empatia o l’actitud. Un element és qui et cau millor que l’altre. Això és amiguisme? Si el teu germà és el millor mecànic que coneixes per què no tenir-lo al teu taller? No és recomanable treballar amb qui saps que ho farà millor? Això va en contra dels que no coneixes, de nou el contacte, i de nou pot ser una barrera, fins i tot injusta.

Contactar és viure. Som animals socials. Hi ha qui és una mica bestiota fins i tot. Però és fer el primer pas. Allò d’aguantar-te la mirada. Allò de passar pel costat i aguantar la respiració. El primer cop que et dones la mà. El somriure, primera batalla de la guerra de la seducció. És el teu contacte el que dóna màgia a l’experiència entre humans. I entendre que el contacte pot ser de moltes menes. La meva adolescència es va basar en entendre malament les senyals de les noies que m’agradaven i també de no saber què era ben bé el que jo volia. I tot es resol amb el contacte. L’experiència. Entrenament vital sí en voleu dir, però sense massa tonteria. Sota, cavall i rei, la vida és bàsicament això, tot i que has de saber encaixar quan et ve un as i quan et ve un vuit.

El teu contacte, contactar amb tu, això és una altra cosa, la millor. Saber que només un gest o una manera de tocar-te i ja està tot dit. De fet no es pot dir millor. És aquest el millor dels contactes, el que té tot el valor i que no pot tenir preu. Poc a poc sapiguem què volem en cada moment, és la única manera de viure a llarg.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180730

Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720