El contacte, contactar, el teu contacte

Diuen que el més important és tenir contactes. Sona a Wall Street però és que et diuen que si no coneixes a la gent adequada no te’n sortiràs a la vida. Mou-te noi. Resulta que ser un home de profit, valer-te per tu mateix, ser un bon fill del que els seus pares se sentin orgullosos depèn de si vas trobar-te amb un en un bar o amb un altre a la cua del super. Tenir contactes, quina expressió més freda. Poc a veure amb les carícies de l’ànima o els pessics dels somriures.

Tota aquesta idea de l’amiguisme s’atribueix sempre a la llatina manera d’entendre la vida. Suposo que ho diuen pels Kennedy, els Milliband o el matrimoni Mugabe. Tots som humans, sovint massa humans, ja m’enteneu. El contacte com a connexió és més fred però és molt més raonable. En una empresa quan et demanen liderar un projecte i has de muntar un equip tens en compte l’expertesa dels individus, però també quin grau de confiança et mereixen i altres imponderables com el grau de responsabilitat o d’empatia o l’actitud. Un element és qui et cau millor que l’altre. Això és amiguisme? Si el teu germà és el millor mecànic que coneixes per què no tenir-lo al teu taller? No és recomanable treballar amb qui saps que ho farà millor? Això va en contra dels que no coneixes, de nou el contacte, i de nou pot ser una barrera, fins i tot injusta.

Contactar és viure. Som animals socials. Hi ha qui és una mica bestiota fins i tot. Però és fer el primer pas. Allò d’aguantar-te la mirada. Allò de passar pel costat i aguantar la respiració. El primer cop que et dones la mà. El somriure, primera batalla de la guerra de la seducció. És el teu contacte el que dóna màgia a l’experiència entre humans. I entendre que el contacte pot ser de moltes menes. La meva adolescència es va basar en entendre malament les senyals de les noies que m’agradaven i també de no saber què era ben bé el que jo volia. I tot es resol amb el contacte. L’experiència. Entrenament vital sí en voleu dir, però sense massa tonteria. Sota, cavall i rei, la vida és bàsicament això, tot i que has de saber encaixar quan et ve un as i quan et ve un vuit.

El teu contacte, contactar amb tu, això és una altra cosa, la millor. Saber que només un gest o una manera de tocar-te i ja està tot dit. De fet no es pot dir millor. És aquest el millor dels contactes, el que té tot el valor i que no pot tenir preu. Poc a poc sapiguem què volem en cada moment, és la única manera de viure a llarg.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180730

Anuncis

Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608