Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès

Anuncis

Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

Abraça’l

Som, sóc, reservats. Ho sabem tot i no entenem res. Anem amb la pressa que ens obliga a oblidar-nos del que ens fereix i sobreviure amb la memòria del que ens cal. Som de Cal Justet però trepitgem el camí segurs i orgullosos. Només cal alçar el cap i mantenir la mirada al front per adonar-se, per tenir la convicció, que no som res si no és en relació a algú.

Jo sóc en relació als meus pares, al meu germà, a la meva parella, als meus fills, als meus amics. Fins i tot sóc en relació als meus companys de feina, i sóc en relació als que em troben prepotent, poca-solta, ignorant, gandul o fins i tot un desgraciat.

Tot això ve a tomb perquè em diuen que no tot pot ser parlar de política. No. Per mi la política és la família, la lleialtat, el compromís, respondre les preguntes dels fills que sempre et descol·loquen. Sent periodista, a més, cal afegir aquest punt sorneguer, cínic, incrèdul.

Però tot, tot el que fem que valgui la pena ho fem per amor. Per la dignitat i la noblesa que tots tenim pit endins. Ho fem per l’amic. Nadal és temps de donar gràcies. Però també de recollir un testimoni. Va més enllà de les creences (o no), però va de la nostra intimitat. De la nostra decisió de viure com volem i podem.

Sono carrincló i antic. Però no veig res més d’actualitat que ser capaç de donar una abraçada i de preguntar com estàs a aquell que no sap que ho necessita. Només entenent l’emoció podem ajudar a les nostres accions.

Publicat al setmanari EL RIPOLLÈS 08R

Paquita Sitzer

L’altre dia em vaig enamorar. D’una dona, sempre una dona. Hi ha una diferència d’edat bastant important. Som de generacions diferents. De planetes diferents. Però no hi ha res que no connecti una mirada. Ella és la Paquita. Es diu Paquita Sitzer (Françoise el seu nom inicial) i tenia 5 anys quan va travessar el Pirineu des de França fins a la Vall d’Aran amb els seus pares i el seu germà. Era 1942, i ells, una família jueva que fugia de la persecució nazi. Testimoni de primer nivell de la barbàrie de la societat més avançada de la Història.

La vaig conèixer per aquelles coses de la feina. Fa un any va tornar a Catalunya per caminar de nou per aquell camí d’evasió que la Diputació de Lleida ha recuperat. Vam poder ser testimonis del retrobament i de les paraules de Paquita, com a part del documental Perseguits i salvats que vàreu poder veure a la vostra tele local. La força del seu testimoni és la força del nostre deure i del nostre neguit. Tenim obligació amb la nostra Història, siguem protagonistes. Només cal pensar en què vol dir un llacet groc.

La Paquita sedueix amb els ulls, amb simpatia i amb la raó que et dona haver perdonat, de veritat. Però ella recorda i seria un pecat dels lletjos que nosaltres permetéssim que el passat ens fugi. Ells anaven a peu. Les, Lleida, Barcelona i Vigo van ser els seus destins següents, fins a travessar l’Atlàntic cap a Veneçuela, on viu i on critica Nicolás Maduro. Una dona que agrairà sempre el refugi que van ser els Pirineus. Ara nosaltres hem de fer la nostra muntanya i no tenim un camí tan costerut.

 

Publicat al setmanari el Ripollès

I ara…

Ja és oficial i públic. M’incorporo al gabinet del conseller de Territori i Sostenibilitat en qualitat d’assessor. Em fa molt content l’honor que em fa en Josep Rull i la responsabilitat que tinc davant m’impressiona. Aquests dies m’estic adonant de la potència que té el departament i de com d’orgullosos n’hauríem d’estar els catalans. L’excel·lència a peu de carrer. Els reptes que tenim són colossals però vivim en el moment per triomfar.

Estic molt satisfet i content de poder iniciar aquesta etapa, envoltat de grans professionals i de persones que posen molt en valor el servei públic. M’hi trobo còmode. Farem molta feina, molt bona feina. Seguirem fent que els somnis de molts no siguin impossibles.

dogc nomenament joan foguet

nomenament joan foguet ARA

Moltes gràcies

Error, perdó i María del Monte

L’error: l’acció d’equivocar-se, de jutjar veritable el que és fals o a l’inrevés. Això diu el diccionari. Tots ens equivoquem; potser alguns més que altres, però no tots ens n’adonem. I si ho fem, no tots li donem la mateixa importància. He conegut que el famós programa de Televisión Española Saber y ganar ha admès el seu primer error aquest estiu. Durant més de 18 anys ha estat un rellotge perfecte, però el passat 25 de juliol va repetir una pregunta de dos dies anteriors (sobre Cántame i María del Monte, per a més interès).

És una notícia que va aparèixer a tots els diaris. I per què? Jo penso que a Espanya, el que és notícia és que algú admeta un error o que algú dimitisca per voluntat pròpia. Però no és només això. Errar és humà, diu la màxima. Una vida plena d’errors és molt més rica que una vida en què no s’ha fet res, diu l’altre. És més: a casa sempre m’havien dit que els errors són la prova de que ho estàs intentant. I mira, la gent de Saber y ganar la van vessar.

Però el més gros per als diaris és que, a més a més, la gent de Jordi Hurtado (l’etern presentador) havia demanat perdó per l’error! Quina barra, sembla que diguen els periodistes, no només admet haver-se equivocat, sinó que, a més a més, demana excuses. No hi estem acostumats, no, i menys en el món aquest de la comunicació. Els errors sempre es poden perdonar sempre que hom tinga el valor d’admetre’ls. I Saber y ganar ha donat la cara. Hi ha qui diu que perdonem les persones perquè encara vols tindre-les a la seua vida. Ara no ens enfadarem amb Hurtado.

Però en els dies que corren demanar perdó no es porta. Ningú s’excusa, tot es dóna per fet i si ningú et pregunta millor tira endavant i tal dia farà un any. Perquè perdonar ens demana un esforç. Sobretot si ens hem de perdonar a nosaltres mateixos. No hi ha perdó sense amor ni amor sense perdó. I això de l’amor sona carrincló, però és del que estem fets. Som fets d’un 80 per cent d’aigua, diuen, doncs la resta deu ser amor. O potser buits en un 20 per cent.

Tornem als errors. El nostre dia a dia. Ens equivoquem i ens alcem. Ens equivoquem i ens enduem a algú per endavant, normalment qui no en té cap culpa o qui fins i tot et volia ajudar a aixecar-te. Però som uns brètols. Diuen que el teu millor mestre és el teu darrer error. Jo crec que no n’aprenem mai; jo segur que no he après res.

El pitjor error a la vida és tindre por de cometre’n un, d’error. Què fàcil és filosofar i què difícil és viure. I encara més difícil és ser el director de Saber y ganar, que és més notícia quan admet una equivocació i demana perdó que no pas per fer bé la faena durant més de 18 anys.

Article publicat al setmanari L’Ebre

Els periodistes que ens mereixem

El 28 de setembre a primera hora les ràdios aniran a tot drap. Els matins televisius estaran trufats de polítics (dels d’abans, dels d’ara i dels de sempre) dient la seva. I els diaris de paper llançaran anàlisis d’última hora sobre un fet que fa 2 anys (com a mínim) que es veia a venir. Guanyi l’opció que guanyi al referèndum (sí, la cosa va de sí o no), els mitjans de comunicació semblaran ventiladors: no pararan de donar voltes i no arribaran del tot enlloc. Ningú sabrà res.

Els periodistes (o el que ara volen dir-se comunicadors) no tenim perspectiva. No perspectiva històrica o estadística, sinó que oblidem qui hi ha a l’altra banda. Ens retuitegem entre nosaltres. Ens odiem i envegem en silenci. Decidim què és nou i què és vell en funció del que publica la competència. I l’espectador/oient/lector? Doncs que es posi les piles!

En processos similars d’emancipació nacional la premsa (genèric per als mitjans) va jugar un paper similar que el que està jugant a Catalunya. Gent i capçaleres a favor, professionals i empreses en contra. Res a dir. Normalitat total. Pel que he pogut contrastar, el que és força singular del cas català és la figura de l’home en terra de ningú, el que “amb ell no va la cosa…”.

La neutralitat en essència és un posicionament noble i elegant. A la pràctica és la més fina de les covardies. Va fer molt de mal el fenomenal escriptor i espia Ryszard Kapuściński, sobretot perquè va provocar molts imitadors i seguidors del dogma d’un senyor que no tenia dogma més enllà del seu partit totalitari. En una conferència a Itàlia recollida en un volum anomenat “Los cínicos no sirven para este oficio” el reporter polonès la clava: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i tracta de provocar algun tipus de canvi”. No puc estar-hi més d’acord, i què fem amb els periodistes neutrals?

Els periodistes no som objectius, no ho som. Gràcies a Déu! Debat, diàleg i discussió. Com més millor. Llegiu Crític, llegiu La Vanguardia o l’Ara, escolteu Basté o Terribas. Som molts i amb moltes veus. Cal escoltar-les.

Òbviament, el periodisme és un ofici farcit de cínics. A Catalunya no sé si més que en altres indrets, però anem ben servits. En la terra del “tots els polítics són iguals”, al país modern amb baixa participació en sindicats i partits (altra cosa és la dita societat civil), al paradís de la crítica i la befa…què volíeu? Tenim els periodistes que ens mereixem.

Article publicat a Nació Digital