Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

Anuncis

Lledoners: lliçons i deures

Dimecres, 11 de juliol de 2018. Sant Joan de Vilatorrada, 35 graus sense ombra possible, al costat del Mas Mollet. Són les 12:56 i una ‘càpsula’ del Cos de Mossos d’Esquadra escorta una furgoneta blanca, discreta i simple, plena de dignitat i noblesa. Hi van els tres consellers que faltaven per complementar l’aberrant col·lecció de presos polítics catalans que ara són a la presó de Lledoners (i també una consellera i l’expresidenta del Parlament a Puig de les Basses). Sé que només ha estat veure passar una furgoneta, però encara tinc l’emoció a la gola. Un instant en què no saps què dir, en el que no et poden sentir. Només veure allí les famílies, els seus somriures a mig cas i els seus cors plens d’emoció.

Això és el que tenim ara a Lledoners. La nostra esperança, la nostra vergonya i sobretot la nostra raó moral, l’imperatiu categòric de l’independentisme i de la democràcia. Perquè sí, hi ha bons i dolents. Hi ha qui té raó i qui no la té, i a més la vol treure. Tots els que estan privats de llibertat ens donen diverses lliçons. Una, primera, l’exigència de la unitat en el camp de joc sobiranista. I també en associacions i partits. Gent a la presó, i al carrer mesurant el grau de puresa de l’oli extraverge.

Una altra lliçó: tanta dignitat no cap en una presó. Al mòdul 2 de Lledoners tenim els representants de la Catalunya que vol votar, i que majoritàriament vol un país nou fet amb els ciutadans d’avui i els anhels del demà. El president Herbert Hoover digué: “La llibertat és una finestra oberta per on s’aboca la llum de l’esperit i de la dignitat humana”. Són a presó i la dignitat la romanen intacta, és més, crec que augmenta, entre barrots.

Els deures que ens deixen els de Lledoners (i les de Puig de les Basses) són clars: unitat, manteniment de la lluita cívica i acció política intel·ligent. Des d’una perspectiva periodística costa d’entendre la disensió. I sobretot en l’àmbit polític hispanofrancés que ens envolta, on la prioritat nacional és claríssima i s’uneixen sempre que cal defensar el bé comú. No sé si la cosa és fer república, si toca ara fer república o si la república ens l’estem fent a sobre. Però sí que puc entendre que l’acció del Govern ha de ser ara intel·ligent i sincronitzada, tots els departaments han d’anar a la mateixa velocitat de creuer. I qui no segueixi el ritme, doncs fora, i que en vingui un altre, ja m’enteneu. No ens podem permetre dreceres, no existeixen, ho sabem. I també sabem que si ens quedem quiets els exèrcits de la calúmnia i de la brutalitat vindran a per nosaltres. És fàcil, oi?

Article publicat a Nació Digital

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608

Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El 9 NOU magazín 20180309

Dolors Castells i Tosquella

La intimitat és quelcom màgic, no hi ha manera de fabricar-la, es crea. Beu de la complicitat i s’alimenta de l’admiració i de l’esperança. La intimitat és una d’aquelles energies que formen l’amor, aquell estimar sense condicions. En aquest món de sobreentesos i de superficialitat es troba a faltar la intimitat. Sempre farem tard per dir allò que no vam dir i que crèiem que no calia. Les paraules fereixen quan les sentim però encara poden ferir més quan ningú gosa dir-les. Al cel siguis, àvia.

Tendim a posar-nos transcendents en moments radicals, traumàtics, sense remei. És quan toquem fons quan ens queixem. El paisatge no canvia, canviem nosaltres. La mort és el paradigma d’aquest punt i final, que és només un punt i seguit. Ha mort la meva àvia Dolors, l’àvia del meu germà. Mare del meu pare i àvia de les meves il·lusions i de les meves errades. Una dona polièdrica que pretenia ser senzilla. Escriure sobre ella no és just perquè hi ha d’altres que podrien dir la seva i que tenen molts més records i drets que jo. Però no ho puc no fer.

El refugi sempre és una persona. Algú que t’acull sense preguntar. Algú que t’anima sense que tu li demanis. Algú que et veu només tal com ets. Avui és el Dia de la Dona Treballadora, reivindicació justa en un món injust. Moltes dones com la meva àvia van patir una societat que les ofegava, però ella se’n va sortir. Anant a la seva, sent coqueta, fumant i portant motos imponents. Fent créixer uns fills que es poguessin valer per ells mateixos, amb total complicitat i empenta. Una àvia moderna, fora dels determinismes i molt centrada en el què i no gens en el com. Una catalana d’avui amb les amarres de la seva mare Conxita i els somnis del seu pare, l’avi Pepe. Les generacions passen i les arrels perduren.

Si no escric d’una vivència personal com aquesta de què escriuria? No estic més trist del que ella voldria. L’autèntica reina del barri. Un testimoni d’una Barcelona que molts volen que deixi d’existir però que mentre seguim aquí els fills i nets de la Dolors tot seguirà. Ara ja trobava a faltar els seus cigarrets i els seus caramels. Els seus vídeos que ho gravaven tot. Les seves descarnades anàlisis sobre el Barça i la seva memòria sobre cosins i tiets llunyans que sempre tenia al cap encara que no sempre se’n recordava de “picar” per telèfon. De mi tot li semblava bé i em va regalar consells que només he entès quan la vida m’ha portat allà on ella m’alertava.

Fer riure i que et facin riure és d’allò més difícil i d’allò que més hauríem de valorar. De la mateixa manera que és cardinal que ens respectin els nostres silencis i desconnexions. Una història de vida i una vida d’històries que fan entendre que és la tolerància el gran ingredient secret de les millors receptes, i que el millors dels acompanyaments és l’amabilitat. I que aquest exemple ens valgui com a individus, famílies, societat i país.

Article publicat a Nació Digital

Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès