Les maleïdes xarxes socials

No tot el que passa a les xarxes socials és necessàriament dolent o estúpid. Els noms de Facebook, Twitter o Instagram són els d’unes eines, com ho són ribot, tornavís o aixada. Depèn de l’ús que se’n vulgui fer. Dolent o malvat, depèn de com. Tot i que la tendència egoista de l’ésser humà (companyes i companys) sempre ens situa en el vessant de la desconfiança. Som bons per naturalesa? Sempre he cregut que no, però que en qualsevol cas som capaços de fer el bé i de crear meravelles. Prova d’això són el moviment pro drets civils dels Estats Units o qualsevol peça de Bach.

Jo soc periodista. Ho confesso. I per una banda, per a qualsevol addicte a la informació com jo mateix les xarxes socials són dispensadors de droga constant, autèntics camells supersònics. Faciliten dades i dades. Però com si fossis un vident has de saber llegir la bola de vidre i les flames del foc. Existeix això que en diem soroll mediàtic. Cal mirar de qui et refies. Tornem a la (des)confiança com la mare de la interrelació humana. I això sovint ens fa por. Perquè som ignorats. A veure, quina emissora de ràdio escolto? I el diari? I qui segueixo a Twitter? És com moblar-te el pis. Som hereus directes de les nostres eleccions. No ens agrada saber ni admetre que som responsables, ni tan sols en això, en consumir informació o, com es diu ara, continguts informatius.

La fauna fantàstica de les xarxes està farcida de trolls, fakes, haters i believers. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria. Imbècils n’hi ha a tot arreu. A la feina, al Facebook, a la cua de pares que recullen els nens de l’escola, a la caixa del supermercat, arreu. La universalització de l’imbècil és un fet, com ho és que les nostres decisions són nostres i cal que les entomem. No vivim amb el botó de rebobinar. Només pots fer que, com els taurons, tirar endavant. Culpar o responsabilitzar les xarxes socials avui és com criminalitzar la televisió o la ràdio fa anys, o la impremta fa segles. El progrés és quedar-nos sense excuses davant de la nostra incapacitat. Assumir-la ens fa avançar en el temps dels homes, en la nostra història dins de la Història. Admetre els propis límits és l’autèntica joia de viure. I si no t’agrada el tros de pastís que t’ha tocat? Doncs poca cosa queda a fer, no pots tornar-lo, tampoc pots repetir, pren ben fort la forquilla i menja a poc a poc.

És gràcies a les xarxes socials que em trobo meravelles enterrades fa massa poc per ser relíquies. És el cas d’un perfil (@rodoredamerce) que recupera i reivindica la fràgil grandesa de Mercè Rodoreda amb alguns aforismes, versos i frases que són realment un catequisme, una guia vital. I així he recuperat això: “He vingut pel camí dels desigs i me’n tornaré pel camí dels records”. Frase apareguda a En una nit obscura, un conte potser massa poc conegut. En tot cas, la inspiració rau en la Rodoreda i jo l’he pogut rebre pel Twitter. No està tan malament.

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

Participa o mor

Aquest dimecres plovia a gran part del país. A Barcelona, que és Catalunya també, van caure gotellades de les bones, amb aquells trons que estremeixen els nens i que fan somriure els pares. Doncs bé, estant jo d’esquenes a l’entrada (oberta a serena) d’un bar on dinava a la barra, una coseta ràpida, he sentit un crit seguit d’un esglai. M’he girat i he vist una dona jove que havia relliscat i que estava estirada al terra moll com un seitó d’aperitiu. Ni les seves dues amigues, ni els vianants badocs, ni tan sols els que es refugiaven sota els balcons de l’Eixample, ningú, s’ha mogut.

La cambrera rossa amb piercings i jo mateix hem sortit i hem intentat llevar la noia, que gemegava adolorida. Semblava que s’havia fet mal al colze i l’avantbraç. Quan l’estava aixecant prenent l’accidentada per les aixelles m’he trobat una espècie de jurat que em criticava com l’agafava. Faltava Risto Mejide i Noemí Galera. Al·lucinant. Aquella noia rossa i jo érem els únics que havien mogut els peus i que ens amaràvem de pluja, i davant nostre teníem vuit persones criticant. L’hem llevat i l’hem entrat. L’accidentada, adolorida i marejada. Una comensal de dins ha trucat a emergències. L’ambulància en un quart d’hora ha arribat.

Per cert, a algú de vostès els hi han donat les gràcies? A mi no. I a la cambrera tampoc, que a més s’ha endut un bon cop de colze a la mandíbula. Aquesta historieta no vol ser una metàfora. És així. Ens ho mirem tot des de la barrera. I a veure què fan. I si fan perquè fan, i si no fan perquè no fan. Però el ganivet entre les dents i a criticar fins que es vegi el moll de l’os. Per què som llatins? Una mica sòmines. Cansa molt ser català, de debò. Però això no és quelcom que hom pugui deixar de fer. Hi ha qui canvia de religió, de partit polític i fins i tot, i tot sovint, de parella, i hi ha qui es fa vegetarià. Però la militància de país, fer de català, no es pot deixar.

Una cosa molt nostra és el pessimisme polític. De derrota en derrota. Puigdemont està fora i va a la seva, Junqueras a la presó només es mira el melic, el PDECat es baralla amb la Crida, Esquerra es preocupa massa de l’autonomia, la CUP és massa poc i un gra massa,… que si l’Assemblea i Òmnium, i que si ara et faré unes primàries. La fatalitat, l’entropia, és un corrent de pensament, una manera de viure, però és errònia, per absurda. Som els de “jo ja ho vaig dir”. Creure que si alguna cosa pot sortir malament així serà, tot allò de la llei de Murphy. Sobretot perquè tenir raó en això vol dir la destrucció. Una cosa és tenir mala salut de ferro i una altra de ben diferent és tenir un botó on pots deprimir-te o no a voluntat. Prou autoajuda a la carta, catalans. Així, no.

S’atribueix a Cosme de Mèdici, l’iniciador de la nissaga florentina, l’aforisme aquell que “de vegades cal fer el Mal per poder fer el Bé”. És cert, ho puc arribar a compendre. Però, i ja sé que és naïf, crec fermament que el Bé es fa fent les coses bé. Això no vol dir anar amb el lliri a la mà ni pensar que el món és fet de pegadolça i que tothom és bo i que ens hem d’abraçar com Teletubbies. Tota la meva mala llet va per davant, per poder actuar i fer coses, no ens podem permetre quedar-nos quiets.

És malgrat això, a pesar d’aquest status quo volgudament depressiu, que en aquests dies em vaig trobant persones que m’alegren l’esperit. Em diuen “em presento”. I dic, a on? I mira, un d’Esquerra i l’altre a les Primàries, també una del PDECat i l’altre del consell escolar, i fins i tot tinc un cosí de Ciutadans. I és que el que importa és participar, preocupar-se més enllà del Twitter i de parlar a la tele els dissabtes al vespre o riure amb el ‘Polònia’, que és molt sa. Aquest “em presento” és inspirador i m’omple d’esperança. Perquè sí, la política és una estafa, però ens interessa i la valorem. No li voleu dir política, d’acord, li direm castanyada, que ve a tomb. Per què us preocupeu tant dels noms quan sabeu que si no participes estàs mort?

Article publicat a Nació Digital

 

No és país per a vells?

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present.

Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop.

I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic?

No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Article publicat a El 9 Magazín

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

El nou ‘sereno’

Per edat, no vaig viure la figura del ‘sereno’. Un vigilant nocturn, que tenia les claus de les cases del barri o poble, i cada hora deixaven un crit informant en punt i de com estava el temps. Així doncs era habitual sentir “les deu, i sereno”, perquè no plovia ni nevava en aquella ocasió. D’aquí el nom de ‘sereno’. Per mi és un record manllevat de pares i avis, que només vaig veure en els TBO antics o en ‘Zipi y Zape’ que devorava de petit. Però sempre ho he associat a un home gris, a algú que estava per sobre dels altres, com un ‘kapo’ dels camps de concentració.

I en això pensava quan he sabut que el ministre de l’Interior del Regne d’Espanya, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat el comissari principal José Antonio Togores Guisasola nou cap superior de la policia espanyola a Catalunya. Ja tenim qui porti la franquícia dels Piolins. Togores, que fins ara dirigia la Prefectura Superior d’Extremadura, compta amb una acreditada carrera professional i una sòlida experiència en diverses especialitats de la policia espanyola.

També va ser responsable a Andalusia oriental, però costa creure que Togores tindrà un coneixement més o menys adequat de la realitat catalana. La policia és una de les autèntiques estructures d’Estat, de qualsevol Estat. I cal que siguin organitzacions ben girbades però sobretot ben arrelades a la realitat que han de servir. Jo sóc dels que estic a favor de la policia, però no me’n refio de qui no em respecta. I la policia espanyola, dita nacional, a mi –i a més catalans també, em permeto suposar– m’ha deixat de representar. No hi tinc res en contra com a cos, però ens van picar, tot just fa un any. I han volgut humiliar als nostres presos. M’alegra saber que els Mossos d’Esquadra s’incorporaran al CITCO en un termini màxim de 30 dies i de forma permanent per garantir la màxima seguretat a Catalunya. Bona feina, i a qui li toqui, doncs, que faci de ‘sereno’.

Article publicat al setmanari Ripollès

Ja no és cosa de hippies

Totes les peces de Lego seran reciclables l’any 2030. L’empresa danesa aposta per eliminar la dependència dels derivats del petroli. Van forts i decidits. Toyota és líder en venta de cotxes al món, i també és capdavantera en automòbils híbrids i elèctrics, sector amb empreses com BMW i Tesla donant-ho tot. Poca broma  Dos exemples per entendre que la sostenibilitat o l’ecologisme no són temes de hippies o de persones que estan al marge del sistema. No. Si la política és tot allò que afecta als homes (i dones) l’economia ha ser tot allò que afecta al que afecta als homes (i dones). Segur que ja ho han llegit algun cop amb avorriment o poc desfici. Els presento l’economia circular: una estratègia que té per objectiu reduir tant l’entrada dels materials com la producció de deixalles, tancant els cicles o fluxos econòmics i ecològics dels recursos. Aprofitar l’aigua, tancar el llum, escriure per les dues cares del foli. S’ha fet tota la vida.

De fet, durant anys s’ha dit que l’ecologisme no era res més que una altra cara del conservadurisme més radical. Estar en contra del progrés es deia (què vol dir progrés per cert?). Però no és una qüestió de noms, és una qüestió de valors i, ja fa temps, de necessitat. No només perquè el món s’acaba, si no que perquè l’economia ja camina per aquí. Avui l’economia circular està en el punt de mira de les polítiques europees i de les seves estranyes regulacions. En un context mundial de recursos sobreexplotats i sota pressió, ningú ja no es qüestiona la importància de prendre en consideració la “sostenibilitat” en les estratègies empresarials, els models de negoci i el disseny de productes i serveis. Això és clau per avançar cap a una economia més competitiva, responsable i circular per al progrés i el benestar social. I Catalunya, com gairebé sempre, és pionera però cal que aquest país faci un esforç per superar el seu marc de comparació.

Estar per sobre de la mitjana espanyola està molt bé, és el nostre mínim, l’standard si voleu. Estar al nivell d’altres regions europees és desitjable però no és només això: Xile, Xina, Canadà, Japó,… allà és on cal ser presents. Sé que no és sexy parlar de gestió de residus, però és el principal àmbit de l’economia circular. A nivell català aquest sector engloba el 75% de la facturació associada a l’economia circular i el 60% del nombre d’empreses a Catalunya. Més xifres per entendre de què parlem. Amb dades de 2017, s’han detectat a Catalunya 391 empreses que ofereixen solucions d’economia circular, tenen una facturació agregada d’11.038 milions d’euros i donen feina a 70.419 treballadors. 4.090 milions d’euros de la facturació d’aquestes empreses està exclusivament vinculada a l’economia circular, un volum que representa el 2% del total del PIB català. El turisme en representa un 12%, tot té el seu lloc i el seu pes. Però és la suma el que ens fa més forts.

Som un país petit, sense gaires recursos energètics i entaforats en una bogeria geoestratègica, però tenim molt d’esperit de superació. Emprenedoria se’n diu. I en un món cada cop més petit on els nostres fills estudien en un altre continent i potser faran la vida adulta en un altre de més llunyà és qüestió de posar-se les piles i fer el que hem fet sempre: aprofitar al màxim el que tenim. No són paraules d’autoajuda. Tinguem orgull de ser qui som i entenguem d’on venim, si no no sabem on coi hem d’anar.

el 9 magazin 180907

Article publicat a El 9 Magazin