L’Ester del Collet

Hi ha indrets que se’t queden per sempre. Paisatges que són per respirar, camins que memoritzes, arbres que recordes. I persones, sobretot les persones. I diuen que casa no és un lloc, és un sentiment, una sensació més aviat. No tinc la sort de ser d’Osona ni del Lluçanès, però vaig fent. Fa poc em van descobrir, com si fos un tresor amagat en un vaixell enfonsat, un lloc que ja tinc tatuat al record més íntim. Parlo d’El Collet. Tots sabeu on és, què es fa i què hi trobaràs. I sobretot el somriure de l’Ester, la seva bonhomia, la cuina casolana portada al nivell d’excel·lència. Que quedis bé amb els sogres, que t’afartis amb els amics, i que cada cop que hi vas hi vulguis tornar.

Per als pagans, us ho explico: es tracta d’una masia de Sant Agustí de Lluçanès, inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, poca broma. I sí, és un restaurant. El Collet, dona gust trucar per fer una reserva. Sempre t’hi troben un lloc, sempre com a casa. Ta mare sempre té alguna cosa per oferir-te, oi? Doncs allà també. Diuen que sempre ha fet de masia, i és un autèntic lloc de peregrinació, de parada i fonda a l’encreuament de les carreteres que venen de Sant Quirze de Besora i porten a Sant Agustí de Lluçanès i Perafita, o a l’inrevés. Les carreteres et porten, ets tu qui hi va. Anar i venir.

L’Ester del Collet diu que ja em reconeix per la veu quan hi truco. No pot ser veritat, penso, no hi he trucat tant i tinc una veu normaleta. Però quan m’hi retrobo allà a El Collet m’adono que sí. És una crac. Disciplina militar amb un somriure i una broma a cada racó. Una broma això del desembarcament de Normandia. La de gent que hi passa, que s’espera un momentet encara que sempre estigui ple a vessar, però tothom queda ben atès. Tot el personal del restaurant és atent, sense escarafalls, i amb el sentit de l’humor que cal per ser amable i per no tornar-te boig fent desfilar els canelons de col i aquells cigrons que són una de les proves que Déu existeix i que, a més, ens estima.

Estic segur que si llegeix aquest article, ella, una noia del Sant Miquel, somriurà i es portarà les mans a la boca perquè és una tímida extravertida. Perquè, com casa seva, és punt de trobada, discreció i bones energies. Amb el seu marit, en Jacint, es veu que fan bon equip, i amb les companyes cambreres, i amb l’àvia, que encara remena cassoles com si fos el Messi de la cuina catalana. Diuen que la família no la tries, que has de patir i sofrir la que et toca en sort, però és a El Collet on quan arribes et sents com a casa. El gran poeta T. S. Eliot va deixar escrit que “casa és des d’on un comença”. I des d’aquests quatre camins trobo que és un dels llocs des d’on val la pena iniciar el que calgui. Gràcies Ester i colla d’El Collet!

Article publicat a El 9 Magazín

Corrupció? Normal

Tenim els que ens mereixem. El 81,3% dels catalans consideren que la corrupció és un problema molt o bastant greu, segons l’últim baròmetre de l’Oficina Antifrau. També assegura que els joves d’entre 18 i 29 anys són els més tolerants amb la corrupció. Ho veuen normal. Una crisi de valors? Hi ha qui troba que és un fracàs social terrible. Però cal pensar en la darrera dècada i els escàndols que s’ha sovintejat. Han rebut que això és una manera d’estar ‘normal’ en aquesta societat.

S’ha naturalitzat el mal. Perquè la corrupció fa mal a tothom. Confesso que un cop no vaig demanar factura a un taller. Una cosa petita, però era un mal mes i és clar… això a casa nostra ho trobem normal. Entre les dades que demostren aquesta posició tan ‘comprensiva’ dels joves, més indulgent, destaca que un 9,4 per cent dels enquestats creu bastant o molt acceptable el tracte de favor d’un polític cap a empreses que donen suport al partit polític X. Però hauríem de ser curosos en tractar aquest tema. Però no, tirem de sospita i de demandes i querelles que no ho són finalment: hi ha casos de corrupció que no són tal, però difama que alguna cosa queda. I això, aquests joves tan intel·ligents i connectats, haurien de pensar a qui beneficia. Aquesta imatge de què els polítics són tots igual de lladres. Exacte, el populisme i les grans empreses només els para la política, i els polítics, és clar.

Massa paternalisme és el que s’ha trobat aquesta generació que considera ‘normal’ no pagar al metro quasi un 20%. Tampoc veuen conductes corruptes en l’acceptació de regals d’una empresa per part de càrrecs públics, o que un metge faci un viatge pagat per un laboratori farmacèutic. Al final del túnel de la corrupció hi ha un corruptor, sovint una gran empresa que passava per allí. Però és als polítics que se’ls critica i se’ls destrossa. Potser s’entendrà finalment que la corrupció és massa normal.

Article publicat al setmanari Ripollès

No puc entrar a l’església

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta.

Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Article publicat a El 9 Magazín

Espadaler, vergonyeta

La política és el més noble dels oficis, sempre i quan qui s’hi dediqui, pugui exercir la tasca amb noblesa. Quan la vilesa i la mediocritat taquen la política comença el camí cap a l’absurd, la tonteria, i els vots a VOX i d’altres. Crec que no hi ha nova o vella política, hi ha mala o bona política, perquè la fem les persones, àngels i dimonis. El cap de setmana passat va entrar en el nostre món la fórmula de la vaga de fam, com un últim intent de denunciar pacíficament la inacció cruel dels tribunals espanyols amb els presos polítics. Enfront d’aquesta situació, quatre dels presos polítics de Lledoners fan vaga de fam. Jordi Turull i Jordi Sànchez la van començar dissabte passat. Dos dies després s’hi van afegir Joaquim Forn i Josep Rull. Només puc mostrar el meu respecte i el meu neguit per aquests homes compromesos. 

En una d’aquestes entrevistes radiofòniques que es fan sense veu dels presos hem pogut saber del conseller Turull. En Jordi Turull, entre d’altres coses, va carregar contra Ramon Espadaler, exsecretari d’Unió Democràtica de Catalunya i actualment diputat al Parlament en el Grup Socialista perquè no s’ha interessat per ell. El també candidat Turull va lamentar que Espadaler no l’hagi visitat a la presó, apuntant que tots dos van ser “companys molts anys, jo era portaveu parlamentari de CiU i ell n’era portaveu adjunt”. Es més, el de Parets del Vallès dispara contra l’ex dirigent democristià i li demana “que després no vengui valors cristians”.

Quina mala llet! En Turull pot estar enfadat. Ho entenc. Com por no entendre-ho. Què val més per l’exescuder d’en Duran i Lleida? L’home o l’escó? Quedar malament al despatx uns dies o fer el que cal? No ho dic pel senyor Espadaler, sinó por tots nosaltres.

Article publicat al setmanari Ripollès

Pel·lis de periodistes, per fi

El juliol de 1971, el New York Times, el Washington Post i els principals diaris dels Estats Units d’Amèrica va prendre una decisió valenta a favor de la llibertat d’expressió, informant sobre els documents del Pentàgon i l’encobriment massiu de secrets per part del govern que havia tingut lloc durant quatre dècades i quatre presidències nord-americanes. Aquest és l’argument de The Post(Los archivos del Pentágono, en castellà), pel·lícula d’enguany dirigida per Steven Spielberg amb Tom Hanks i Meryl Streep. La premsa, el periodisme, és un gènere propi dintre del cinema, sent per mi Primera plana (1974) de Billy Wilder amb Jack Lemon i Walter Matthau la millor, incloent les recents SpotlightL’ombra del poder, i la llegendària Tots els homes del president.

Però, pedanteria periodística i cinèfila a banda, hi ha una pel·li de periodistes que tinc ganes de veure: la d’un diari que havia de durar quatre setmanes i que ha durat 40 anys, i el que queda! Es tracta de la història d’EL 9 NOU, sí el diari que teniu a les mans. S’acaba d’estrenar a L’Atlàntida de Vic De quatre setmanes a 40 anys, i ha de ser un èxit, segur, com aquest periòdic. Nois, que van muntar un equip de futbol, tal com explica el mestre Ramon Besa, i anaven per Osona com els Set Magnífics. Escric això sense gaire voluntat de fer la pilota. Ans el contrari, ho faig sense poder guanyar-hi res, més enllà de poder quedar-me tranquil. Una publicació local amb vocació regional té tot el sentit del món, i si està feta amb ganes de transcendir la tasca de repetidor o de pregoner. I a Catalunya en tenim molts exemples, gràcies a Déu.

La premsa de proximitat, la que és més a prop de casa, és la més difícil de fer. Perquè a qui critiques te’l trobes a la cua de la carnisseria, perquè no hi ha portaveus oficials ni twitters, perquè només el periodista pot comprovar fil per randa una història. És per tot això, i per més, que és la millor pedrera periodística. I no hi posaré noms però a la premsa, televisió i ràdio d’àmbit nacionals n’està ben trufat de persones que provenen del món de la comunicació local, i també d’EL 9 NOU. El moment de l’audiovisual català, a tots els nivells, permet i demana que expliquem també com funciona el nostre món.

Hem vist sèries d’advocats, de metges, de periodistes, de policies… però de periodistes locals catalans? Encara no. Proposo que es faci amb atreviment. Hauria de ser en una redacció de Vic o de Granollers? No ho sé, però tampoc fem una cosa de mentida tipus Ventdelplà o Nord. No, no. Una redacció a Tortosa, Mollerussa o Figueres. Amb qüestions locals figurades o no, perquè seria valent seguir l’actualitat. Perquè sovint, potser massa sovint, és amb la ficció que entenem la realitat. Espero que De quatre setmanes a 40 anys agradi al màxim de gent possible, des de la Llagosta a Molló, però sobretot més enllà: allà on es vulgui periodisme intel·ligent.

Article publicat a El 9 Magazín

Vacances d’estiu, ja?

Pateixo una maledicció. Diran que sóc un tafaner, un xafarder, un curiós, un xafarot. Potser sí, però sobretot tinc un do, que no sé si és bo o no. Enganxo quasi totes les converses del meu voltant. Ja he escrit sobre alguna conversa a l’autobús. I no cal que faci un gest, tinc un radar de 360 graus, orbital, total. Sóc com un tros de cinta d’enganxar pols i brutícia. La pràctica totalitat dels diàlegs no m’interessen. Són absolutament inanes, innocus i quotidians. De vegades se m’escapa un somriure revelador, però sovint ningú s’adona del meu superpoder.

No us espanteu, tot sovint, i cada cop més a mesura que se m’emblanquina el cabell, desconnecto a voluntat. Ment en blanc i només el soroll del vent entre els arbres. Doncs l’altre dia dinant sol en un bar de menú (hi ha poques coses millors) vaig ser inevitable testimoni d’una conversa que va ser una classe magistral. Una lliçó d’enginyeria vacacional. Podeu mirar la part de dalt del setmanari i veure-ho que estem al novembre. Els interfectes estaven valorant les vacances d’estiu. Però no en genèric, dies ja fixats! I el pitjor de tot és que es queixaven que alguns companys s’hi havien oposat. Que s’han de cobrir els quadrants, que ningú quedi sol, que no hi hagi descoberts. Vaja, sentit comú. Però la cosa és que “jo ho he demanat primer”, deia un senyor, i es vantava d’haver guanyat i per tant que ‘de facto’ les vacances li serien concedides.

En la gestió de les vacances és on molts caps moren fagocitats per la insídia i la mala llet. I si ets un treballador ras és quan comença la lluita ferotge, animal i desacomplexada. A sac. Perquè la teva dona et diu que aquells dies són sagrats a Blanes, i perquè els nens tenen les colònies. I llavors arribes al despatx com un bou. I ni solidaritat obrera ni ‘parides’. Ens preocupa tot molt, fins que ens arriba a casa.

Article publicat al setmanari Ripollès

L’èpica incòmoda de Dani Pedrosa

A Cheste, en la seva darrera cursa a la màxima categoria del motociclisme mundial, Dani Pedrosa va quedar cinquè. Té mèrit perquè va ser un supervivent enmig d’un tifó. Una metàfora de la seva carrera, plena de triomfs (3) i de tants campionats (tres, entre 2003 i 2005 en 125 i 250 centímetres cúbics) com subcampionats. Acabava una temporada vana per al campió de Castellar, l’únic en els seus 13 de MotoGP al que no ha trepitjat el calaix (onzè del Mundial 2018, amb 117 punts, menys que mai). Per contra, val a dir que un eufòric Pol Espargaró va quedar tercer –que suposava el primer podi de la història de KTM– i la seva actitud és una altra. De Pedrosa sempre se n’ha fet mala premsa. El motiu és que no li agrada la premsa, i els mitjans en això són criminals: o amb mi o contra mi, i si et posen la creu, doncs no parlaran bé de tu.

Pedrosa desprèn una èpica incòmoda, melancònica, interior. El de Castellar és un dels pilots més tècnics de la història. Sense Pedrosa no es pot entendre Marc Márquez. Quina manera de repetir corba rere corba, frenada i accelerada, cops de maluc i embragament suaus. És i ha estat una bèstia, que domina les seves emocions, i això no ven. Poques polèmiques i sempre parlant a la pista. Un home artesà de les motos, com el seu mentor Alberto Puig, amb fúria continguda.

Ni en el seu adeu es va deixar portar pel cor, ell no és així. No ho explica. Respecto aquells que no volen explicar-ho tot. Va merèixer guanyar un títol, va ser la frase que més es va escoltar al pàdoc de Cheste, on a partir d’ara ja exercirà com a provador de KTM, després de quedar sense buit en MotoGP. I realment va estar a punt (subcampió el 2007, 2010 i 2012), tot i que ja fa temps que va perdre el pas en la categoria reina, malgrat seguir sempre a lloms de la millor moto de la graella, l’Honda amb la qual Marc Márquez es va fer incontestable. Sigui per les lesions –que n’hi va haver i greus, des dels turmells en els seus inicis fins al braç dret, aquest mateix 2018–, per la mala fortuna, per un físic inadequat o per la falta d’inspiració en les hores de la veritat.

I li ha quedat una mica de rancúnia. Sense desenganxar-se d’aquest to gris i ple de fer, va dir en el seu comiat: “Em va resultar estrany que aquests dies tots em diguessin paraules boniques, hauria estat molt bé que hagués estat més sovint”. I té raó. Les societats, els grups, només fan que sumar-se a aquells tipus de lideratges que són bidireccionals. Pedrosa no regalava empatia i no en va rebre. Això el va fer incòmode pel gran públic, quan guanyava no els feia aixecar de la cadira. No com Márquez, Rossi, Doohan, Schwantz, Spencer o Pons. No emociona, però ha estat un autèntic enginyer i un pilot quirúrgic, cada volta igual que la d’abans, el mateix traçat, sempre esgarrapant al rellotge. No cal emanar èpica per ser un heroi. Gràcies, Dani.

Article publicat a El 9 Magazín