Gigoló sí, animal no

Ser un home, ser home, no és només una qüestió de gènere. Albert Cavallé, el ‘gigoló’ que va estafar una trentena de dones a qui havia seduït, torna a estar en llibertat. Es calcula que es va quedar fins a 150.000 euros de les víctimes. Un estafador, un lladre, un animal. Aquest delinqüent, que no em mereix el tracte de senyor, és un autèntic seductor professional de 36 anys, que hauria enganyat una quarantena de dones i alguns homes que coneixia a través de les xarxes socials. Feia veure que era ric, enganyava les dones, els hi buidava les targetes i es venia les seves propietats. Això no és ser un home, això és ser un salvatge i tenir molt poca humanitat.

El paio és guapo, està molt bo, és així. I així aprofitava el seu atractiu per seduir les víctimes i quedar-se els seus diners. Feia servir diversos sobrenoms i es feia passar per empresari, advocat o cirurgià plàstic. Aquest individu, que no s’ha mogut de Barcelona, tenia la poca vergonya d’amenaçar, a més, a les seves víctimes un cop es descobria el pastís.

Tot i que fins ara només s’han presentat 17 denúncies, l’advocat de la majoria de dones en té detectats uns 40 casos. Però ja ha sortit dels calabossos de la Ciutat de la Justícia i assegura que ell no ha estafat ni robat a ningú, que li donaven els diners lliurement. Esclar, esclar.

Serà delicte o no, no m’hi poso perquè amb l’estafa sempre (per mi) hi ha una part de culpa de l’estafat, molt minça, però hi ha una causa que es basa en la nostra ambició o avarícia. Però aquest individu, el tal Caballé, és culpable. Jo l’acuso de ser poc home, de ser poc humà. La mentida i la seducció estan a l’ordre del dia, no surto ara de l’ou, però abusar dels somnis i dels errors dels altres és miserable, i no m’importa la tipificació del fet, ja ho deia abans: això moralment ha de ser reprobable.

Si algú pensa que aquest homenot és un ‘campeón’, un ‘machote’ o un líder és que no anem bé. Si és un home perquè és tan miserable com ell i si és una dona qui ho pensa, doncs no ho entenc. La violència de gènere és una malaltia que pateix la humanitat, no només la nostra societat o no només ara. L’abús de certa manera d’entendre la masculinitat sobre certa manera d’entendre la feminitat és execrable. Que homes i dones flirtegin o tinguin aventures és una altra cosa, cadascú escull el seu esport de risc. Però no es pot barrejar ni deixar passar que ens trobem enfront d’un cas de masclisme i d’abús malgrat que parlem d’estafa o robatori.

Sóc un home, i tinc les meves coses, però mai de mai permetré que em posin en el mateix grup de l’animal aquest.

Article publicat a El 9 Magazín.

el 9 magazin 180511

Anuncis

Si neva no menteixis

Sobre els 8.000 euros es va gastar la Creu Roja aquest cap de setmana passat atenent als ciutadans que van quedar atrapats al Túnel del Cadí. Cotxes parats per no relliscar. Gent atrapada, demanant bolquers i llet en pols per als seus nadons. Reclamant entrepans. I allí estava Creu Roja, com si fos l’Orient Mitjà. I és que neva, tu. Van a esquiar, se suposa que era el que buscaven, no?

Ara, fora bromes. Al Túnel del Cadí el problema és que hi ha gent que va venir a pèl. Els agents del Cos de Mossos d’Esquadra preguntaven a tots els conductors, metres abans d’arribar al Túnel, si portaven cadenes o bé pneumàtics de contacte (d’hivern, diguem-ne). Si passaves l’examen el policia et deixava passar i si no et feia fer la volta, una mica pesat sí.

Sempre hi ha els espavilats. Els que es colen al supermercat. Els que creuen que tot se’ls hi deu. I diuen que porten cadenes, perquè són més llestos que la policia. Clar que sí, home. Però no en porten, ni de drap ni de ferro. I vinga, tots a relliscar. Al túnel s’hi va a poc a poc, però si vas com Disney on Ice no hi ha res a fer. Portes el cotxe com si fossis Mickey Mouse al Palau de Gel. I dones pel sac a la resta, que és gratis.

Perquè ho estem perdent. Primer es comença a deixar de dir “Déu vos guard!” en entrar a la botiga i després taponem un túnel. Si neva no menteixis, no surtis de casa i sobretot no emprenyis el veí.

Article publicat al setmanari Ripollès.

Diputat / diputada

La demarcació de Girona té 19 diputats dels 135 del Parlament del país. El Ripollès té presència. Un diputat és un enllaç, un cordó umbilical amb la cambra que represen-
ta a tot Catalunya. És important tenir diputat o diputada? Esclar que sí. No només ho dic des de la obvietat si no sobretot des de la practicitat. A primera mà tenim els ajuntaments, després el consell comarcal i ja la Diputació com a última frontera. En tenim prou? Per algunes coses sí, esclar. Mancomunar serveis, carreteres i ajuda a
les corporacions locals, molt bé. Però donar la veu d’unes 15.000 persones al Parlament
és quelcom més.

La política és l’art de solucionar problemes. I un dels més grossos que tenim com a país
és la desigualtat territorial. Sigui a La Sénia (Montsià), a Bellpuig d’Urgell o a Molló, hi
ha uns catalans que no tenen les mateixes oportunitats que pugui tenir un català de Barcelona, com és el meu cas. I no parlo del cinema i el teatre, o de la màgia d’anar en
metro i respirar bona contaminació. L’accés a l’educació, les oportunitats laborals, les urgències mèdiques, els accessos viaris o el transport públic són només alguns detalls.

Un diputat o una diputada del Ripollès ha de fer la feina de lobbista. En el passat no s’ha fet? Jo crec que sí, independenment del partit. Però un diputat és una eina i els ciutadans hem de saber que la tenim i usar-la. Siguem pesats i exigents, voldrà dir que som responsables i que mereixem el que volem.

Publicat al setmanari El Ripollès.

En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171207

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital