Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Anuncis

El nou ‘sereno’

Per edat, no vaig viure la figura del ‘sereno’. Un vigilant nocturn, que tenia les claus de les cases del barri o poble, i cada hora deixaven un crit informant en punt i de com estava el temps. Així doncs era habitual sentir “les deu, i sereno”, perquè no plovia ni nevava en aquella ocasió. D’aquí el nom de ‘sereno’. Per mi és un record manllevat de pares i avis, que només vaig veure en els TBO antics o en ‘Zipi y Zape’ que devorava de petit. Però sempre ho he associat a un home gris, a algú que estava per sobre dels altres, com un ‘kapo’ dels camps de concentració.

I en això pensava quan he sabut que el ministre de l’Interior del Regne d’Espanya, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat el comissari principal José Antonio Togores Guisasola nou cap superior de la policia espanyola a Catalunya. Ja tenim qui porti la franquícia dels Piolins. Togores, que fins ara dirigia la Prefectura Superior d’Extremadura, compta amb una acreditada carrera professional i una sòlida experiència en diverses especialitats de la policia espanyola.

També va ser responsable a Andalusia oriental, però costa creure que Togores tindrà un coneixement més o menys adequat de la realitat catalana. La policia és una de les autèntiques estructures d’Estat, de qualsevol Estat. I cal que siguin organitzacions ben girbades però sobretot ben arrelades a la realitat que han de servir. Jo sóc dels que estic a favor de la policia, però no me’n refio de qui no em respecta. I la policia espanyola, dita nacional, a mi –i a més catalans també, em permeto suposar– m’ha deixat de representar. No hi tinc res en contra com a cos, però ens van picar, tot just fa un any. I han volgut humiliar als nostres presos. M’alegra saber que els Mossos d’Esquadra s’incorporaran al CITCO en un termini màxim de 30 dies i de forma permanent per garantir la màxima seguretat a Catalunya. Bona feina, i a qui li toqui, doncs, que faci de ‘sereno’.

Article publicat al setmanari Ripollès

Ja no és cosa de hippies

Totes les peces de Lego seran reciclables l’any 2030. L’empresa danesa aposta per eliminar la dependència dels derivats del petroli. Van forts i decidits. Toyota és líder en venta de cotxes al món, i també és capdavantera en automòbils híbrids i elèctrics, sector amb empreses com BMW i Tesla donant-ho tot. Poca broma  Dos exemples per entendre que la sostenibilitat o l’ecologisme no són temes de hippies o de persones que estan al marge del sistema. No. Si la política és tot allò que afecta als homes (i dones) l’economia ha ser tot allò que afecta al que afecta als homes (i dones). Segur que ja ho han llegit algun cop amb avorriment o poc desfici. Els presento l’economia circular: una estratègia que té per objectiu reduir tant l’entrada dels materials com la producció de deixalles, tancant els cicles o fluxos econòmics i ecològics dels recursos. Aprofitar l’aigua, tancar el llum, escriure per les dues cares del foli. S’ha fet tota la vida.

De fet, durant anys s’ha dit que l’ecologisme no era res més que una altra cara del conservadurisme més radical. Estar en contra del progrés es deia (què vol dir progrés per cert?). Però no és una qüestió de noms, és una qüestió de valors i, ja fa temps, de necessitat. No només perquè el món s’acaba, si no que perquè l’economia ja camina per aquí. Avui l’economia circular està en el punt de mira de les polítiques europees i de les seves estranyes regulacions. En un context mundial de recursos sobreexplotats i sota pressió, ningú ja no es qüestiona la importància de prendre en consideració la “sostenibilitat” en les estratègies empresarials, els models de negoci i el disseny de productes i serveis. Això és clau per avançar cap a una economia més competitiva, responsable i circular per al progrés i el benestar social. I Catalunya, com gairebé sempre, és pionera però cal que aquest país faci un esforç per superar el seu marc de comparació.

Estar per sobre de la mitjana espanyola està molt bé, és el nostre mínim, l’standard si voleu. Estar al nivell d’altres regions europees és desitjable però no és només això: Xile, Xina, Canadà, Japó,… allà és on cal ser presents. Sé que no és sexy parlar de gestió de residus, però és el principal àmbit de l’economia circular. A nivell català aquest sector engloba el 75% de la facturació associada a l’economia circular i el 60% del nombre d’empreses a Catalunya. Més xifres per entendre de què parlem. Amb dades de 2017, s’han detectat a Catalunya 391 empreses que ofereixen solucions d’economia circular, tenen una facturació agregada d’11.038 milions d’euros i donen feina a 70.419 treballadors. 4.090 milions d’euros de la facturació d’aquestes empreses està exclusivament vinculada a l’economia circular, un volum que representa el 2% del total del PIB català. El turisme en representa un 12%, tot té el seu lloc i el seu pes. Però és la suma el que ens fa més forts.

Som un país petit, sense gaires recursos energètics i entaforats en una bogeria geoestratègica, però tenim molt d’esperit de superació. Emprenedoria se’n diu. I en un món cada cop més petit on els nostres fills estudien en un altre continent i potser faran la vida adulta en un altre de més llunyà és qüestió de posar-se les piles i fer el que hem fet sempre: aprofitar al màxim el que tenim. No són paraules d’autoajuda. Tinguem orgull de ser qui som i entenguem d’on venim, si no no sabem on coi hem d’anar.

el 9 magazin 180907

Article publicat a El 9 Magazin

 

Contra el ‘moreno’

Recordo quan en deien ‘fer bronzo’ o ‘prendre banys de Sol’. Jo soc blanquet de pell, entre la neu de gener i el malaltís color d’un os de pollastre. Admeto que el món solar no és el meu. Reconec també que després d’anys de maduresa refugiat en el confort de l’ombra enguany he realitzat esforços herculis per tal de canviar i posar-me, un xic, ‘moreno’.

No visc a Mart i sé que la immensa majoria de catalans es vol bronzejar. Segur que vostè també. No ho acabo d’entendre. El Sol pica i crema la nostra pell delicada. També tinc la pell molt fina, però això ja és tema per la meva interessantíssima biografia no autoritzada. I vinga a prendre el Sol. Ben quiets i mirant amunt. Esperant el messies del coloret.

Els homes, mira, ho tenim senzillet, et plantes sense samarreta i ja vindrà. Però les senyores no. Si són del top-less i troben espai adequat doncs tot va bé. Però quan veig aquelles postures, aquelles maneres de baixar els tirants o d’arremangar-se els pantalons per assolir més superfície de cremada doncs fa patir. I la idea és que aquesta heroïcitat
estètica duri fins que s’acabin les vacances i poder mostrar el trofeu a la feina. Qui està més ‘moreno’? És una competició que té una vida curta perquè abans de dinar
del primer dia ja està fet. Tant d’esforç i tant fer patir el dermatòleg per ben poca cosa.

Suposo que la cosa va d’estar més guapo i de fer més bona cara, però francament no ho entenc. M’agrada més la cara que fem al novembre o al febrer, llavors devem ser més
autèntics tots plegats. Voler fabricar-se una màscara de melanina és inútil, cada dia del món els nostres ulls al mirall ens expliquen quina cara fem.

Article publicat al setmanari Ripollès

Fer mal efecte: objectiu Downton Abbey

És molt senzill. No pot ser que al costat dels bars i/o restaurants hom es trobi al cuiner o cambrer fumant com un desesperat. Que cadascú fagi el que cregui convenient, vagi per endavant. Però és absurd que el treballador d’un local és prengui el seu moment estant a dos metres del local on treballa. Dins no pot i a la porta no es posa, però si et poses a la voreta tot funciona?

Podríem prohibir fumar. Mort el gos, fora la ràbia dirien. A banda, l’empleat fumador segur que pren més descansets que no pas l’empleat no fumador. Això ho diria el patró.

O bé es podrien habilitar uns espais a les viles i ciutats on els fumadors puguessin fer fum allà ben controlats. Recordo que a Tokio hi ha aquelles marques al terra on la gent s’hi posa com si fos una habitació imaginària i allà fan la seva. En un país llatí com el nostre caldria una cosa més radical tipus narco-sala.

Però sembla poc útil perquè els nostres protagonistes que haurien d’estar prop del seu lloc de feina. Mala peça al teler per al fumador treballador.

La qüestió és que fa mal efecte. És així, ras i curt. Perquè sembla que el professional de l’hosteleria estigui allí com fugint. Tothom té dret al seu moment és clar, però hi ha feines en que s’és com la dona del Cèsar: no només ho has de ser si no que a més ho has de semblar.

Tenim un gran sector hostaler a casa nostra. Però per mi aquest mal efecte, la meva impressió, és que sembla que no estimis prou el que fas. I penso en la moral de la sèrie de televisió Downton Abbey, produïda per a ITV i PBS. Un èxit que explica la vida d’una família aristòcrata de l’Anglaterra rural de principis del segle XX i la del seu servei. Majordom i governanta, lacais i cuineres, xofers i minyones. Tots van desfilant i al final només ens trameten que la millor vida que es pot tenir és una en que tingui sentit el que fas, i que per tant t’ho estimis.

L’objectiu Downton Abbey -si no l’ha vist encara faci-ho ja i em donareu després les gràcies- no és només per a cambrers i cuiners que fumen a la porta dels locals, no. Voler estar orgullós de la teva feina i fer que tothom ho sàpiga millor el que avui en diem el karma.

I serviria d’alguna cosa? Crec que sí, la suma dels individus i de la seva responsabilitat complerta promou aquesta sensació d’ordre natural, aquest bon rotllo, aquella manera de dir ‘Bon dia’ i de somriure quan et creues amb algú. Sona a eslògan carrincló però quan dones el millor de tu mateix fas millor, i més bo, a l’altre.

Article publicat a El 9 Magazín