Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

Anuncis

11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense cervesa?

No vull ser escatològic, però tenim un problema amb els gasos. L’escassetat de CO2està començant a passar factura a Europa. La manca de diòxid de carboni està afectant indústries tan diverses com la de la carn o la cervesa. Fins i tot Coca-Cola va haver d’interrompre l’activitat de la seva planta embotelladora al Regne Unit. “És la pitjor situació de subministrament que colpeja al negoci del diòxid de carboni en dècades”, diuen els entesos. Però què està passant amb el CO2? És el nou forat de la capa d’ozó?

El consum pic del fertilitzant és a l’hivern de l’hemisferi nord, així que les companyies químiques redueixen la producció segons s’aproxima l’estiu. També, els baixos preus de l’amoníac actuals no ajuden a incentivar la producció. És un cas de molt mala coincidència, ja que hi ha moltes plantes tancades i la demanda de begudes està disparada pel Mundial de futbol. Està clar que l’escassetat de CO2 afecta directament els productors de begudes. Heineken i Coca-Cola van haver d’interrompre la seva producció. Aquesta insuficiència de diòxid de carboni també perjudica el sector alimentari.

L’escorxador més gros d’Escòcia va haver de detenir les operacions per l’escassetat de gas la setmana passada. Quality Pork Limited (QPL), que manega una producció de 6.000 porcs per setmana, va deixar d’operar dimarts perquè es va quedar sense CO2 utilitzat per atordir els animals abans de sacrificar-los. QPL planeja enviar prop de 1.000 porcs a una altra planta prop de Manchester aquesta setmana, però els operadors diuen que altres escorxadors també s’enfronten escassetat de diòxid de carboni. Tranquils, és una emergència mundial, però està previst que al juliol tot es recuperi, els porcs i les cerveses també: podrem veure tranquils el futbol.

Article publicat al setmanari Ripollès

Gigoló sí, animal no

Ser un home, ser home, no és només una qüestió de gènere. Albert Cavallé, el ‘gigoló’ que va estafar una trentena de dones a qui havia seduït, torna a estar en llibertat. Es calcula que es va quedar fins a 150.000 euros de les víctimes. Un estafador, un lladre, un animal. Aquest delinqüent, que no em mereix el tracte de senyor, és un autèntic seductor professional de 36 anys, que hauria enganyat una quarantena de dones i alguns homes que coneixia a través de les xarxes socials. Feia veure que era ric, enganyava les dones, els hi buidava les targetes i es venia les seves propietats. Això no és ser un home, això és ser un salvatge i tenir molt poca humanitat.

El paio és guapo, està molt bo, és així. I així aprofitava el seu atractiu per seduir les víctimes i quedar-se els seus diners. Feia servir diversos sobrenoms i es feia passar per empresari, advocat o cirurgià plàstic. Aquest individu, que no s’ha mogut de Barcelona, tenia la poca vergonya d’amenaçar, a més, a les seves víctimes un cop es descobria el pastís.

Tot i que fins ara només s’han presentat 17 denúncies, l’advocat de la majoria de dones en té detectats uns 40 casos. Però ja ha sortit dels calabossos de la Ciutat de la Justícia i assegura que ell no ha estafat ni robat a ningú, que li donaven els diners lliurement. Esclar, esclar.

Serà delicte o no, no m’hi poso perquè amb l’estafa sempre (per mi) hi ha una part de culpa de l’estafat, molt minça, però hi ha una causa que es basa en la nostra ambició o avarícia. Però aquest individu, el tal Caballé, és culpable. Jo l’acuso de ser poc home, de ser poc humà. La mentida i la seducció estan a l’ordre del dia, no surto ara de l’ou, però abusar dels somnis i dels errors dels altres és miserable, i no m’importa la tipificació del fet, ja ho deia abans: això moralment ha de ser reprobable.

Si algú pensa que aquest homenot és un ‘campeón’, un ‘machote’ o un líder és que no anem bé. Si és un home perquè és tan miserable com ell i si és una dona qui ho pensa, doncs no ho entenc. La violència de gènere és una malaltia que pateix la humanitat, no només la nostra societat o no només ara. L’abús de certa manera d’entendre la masculinitat sobre certa manera d’entendre la feminitat és execrable. Que homes i dones flirtegin o tinguin aventures és una altra cosa, cadascú escull el seu esport de risc. Però no es pot barrejar ni deixar passar que ens trobem enfront d’un cas de masclisme i d’abús malgrat que parlem d’estafa o robatori.

Sóc un home, i tinc les meves coses, però mai de mai permetré que em posin en el mateix grup de l’animal aquest.

Article publicat a El 9 Magazín.

el 9 magazin 180511

Si neva no menteixis

Sobre els 8.000 euros es va gastar la Creu Roja aquest cap de setmana passat atenent als ciutadans que van quedar atrapats al Túnel del Cadí. Cotxes parats per no relliscar. Gent atrapada, demanant bolquers i llet en pols per als seus nadons. Reclamant entrepans. I allí estava Creu Roja, com si fos l’Orient Mitjà. I és que neva, tu. Van a esquiar, se suposa que era el que buscaven, no?

Ara, fora bromes. Al Túnel del Cadí el problema és que hi ha gent que va venir a pèl. Els agents del Cos de Mossos d’Esquadra preguntaven a tots els conductors, metres abans d’arribar al Túnel, si portaven cadenes o bé pneumàtics de contacte (d’hivern, diguem-ne). Si passaves l’examen el policia et deixava passar i si no et feia fer la volta, una mica pesat sí.

Sempre hi ha els espavilats. Els que es colen al supermercat. Els que creuen que tot se’ls hi deu. I diuen que porten cadenes, perquè són més llestos que la policia. Clar que sí, home. Però no en porten, ni de drap ni de ferro. I vinga, tots a relliscar. Al túnel s’hi va a poc a poc, però si vas com Disney on Ice no hi ha res a fer. Portes el cotxe com si fossis Mickey Mouse al Palau de Gel. I dones pel sac a la resta, que és gratis.

Perquè ho estem perdent. Primer es comença a deixar de dir “Déu vos guard!” en entrar a la botiga i després taponem un túnel. Si neva no menteixis, no surtis de casa i sobretot no emprenyis el veí.

Article publicat al setmanari Ripollès.