Quan per fi sabem que no sabem

Fa uns dies la diputada Jèssica Albiach publicava a Twitter unes dades esgarrifants: “La pandèmia ha deixat empremta en la salut mental de tothom, però les dades entre les persones joves són veritablement alarmants. El 2020, 314 joves van suïcidar-se. 4 suïcidis per cada mort per COVID”. De fet, segons The Lancet, la pandèmia ha fet augmentar més d’un 25% els casos de depressió i ansietat. «La Marató» de TV3 i Catalunya Ràdio que es fa ben aviat té la salut mental com centre d’atenció. No és una cosa menor, mai ho és el tema de La Marató, que tantíssim critiquen els benpensants. Aquest dimarts el president Pere Aragonès ha demanat al Parlament un pacte nacional de salut mental i benestar emocional per fer front als problemes que ha comportat la pandèmia a moltes persones. De fet, tot això ho demanava al ple monogràfic d’aquest dimarts sobre la salut mental. És un tema, és possiblement el tema d’actualitat.

És nou? Doncs no, però ara la debilitat de la salut mental com a “ramat” s’ha agreujat i sobretot: ara n’hem pres consciència. Som així d’estúpids. Tard i malament. Ens donen la bufetada i encara no sabem per on ha vingut. Tenim una dependència extraordinària de la moda de l’opinió pública. Som addictes a la urgència, que per defecte té poc espai pel matís i encara menys per la infidelitat temàtica. Sembla que només podem tractar d’una qüestió rellevant a cada moment com a societat. Toca la salut mental, benvinguda sigui la urgència ara si serveix per posar al nivell que li cal aquesta autèntica pandèmia.


Prou amb allò de què tothom és una mica nerviós i tothom té problemes. Doncs sí, però ni a tothom l’afecten per igual -no hi ha forts o dèbils en això- i tot sovint són els desajustos que es pateixen els que ens provoquen els problemes. Estem parlant de malalties. Encara fan molta por els noms, encara pensem en bojos i persones perilloses fins i tot. Llegim frases on apareix brot psicòtic i ja tenim la pel·lícula muntada. Ens fa por el que desconeixem. I això provoca la presó de les persones que ho pateixen, no ho diuen. No volen ser incompresos quan per fi s’expliquen.

Vivim entaforats en el telèfon o la televisió i tenim més informació que mai. L’entenem molt poquet. I entenem els problemes de salut del cos com puguin ser el càncer o el coronavirus però, en canvi, la salut mental ens fa cosa. Ens fa mandra, perquè ens pot passar a qualsevol. En qualsevol moment. I sense saber de quina manera. De fet, moltes vegades no saps què et passa, o si realment t’està passant alguna cosa. Ai la incertesa, que poc ens agrada i com la dissimulem. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament tinguin la salut mental com a objectiu públic és una bona notícia. Però, com sempre passa en política, si la societat no s’hi posa els polítics poden dir missa.

El pla nacional per la salut mental hauria de ser assolir que la societat catalana primer comenci a parlar de la qüestió, retiri prejudicis sobre la mateixa, i comenci a sortir de l’armari. Ara bé, no ho convertim en una moda si us plau. No ho rebaixem. No val que ara tothom digui que té depressions o que els atacs de pànic siguin trending topic. No. Seriositat per no relativitzar. I començar a tractar els temes amb propietat i no riure’s de la mateixa conversa. Si algú parla d’emocions cal parar l’orella i començar a entendre quines són i com ens afecten. No és mindfulness o xerrameca de xarxes socials (alerta amb això també). Sigmund Freud digué que “les emocions que no s’expressen no moren, s’enterren vives i després tornen en formes molt més lletges”. Explicar-se, comprendre, actuar. Com en la política, com a la vida.

Fa patir que ara que per fi aquesta qüestió tan rellevant aparegui al primer pla de l’opinió pública perdem l’oportunitat d’educar-nos i de millorar realment i de manera relativament senzilla la vida de les persones. L’única cosa que aprenem de la Història és que no aprenem de la Història, va dir Hegel i els catalans tenim una tendència egocèntrica i autocomplaent tremenda. S’hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem. No penseu tant en si és el moment adequat, penseu només en les persones i en si volem acompanyar-les i que ens acompanyin.

Publicat a Nació Digital

La bufetada que està venint

Aquest agost que deixem enrere és el mes més de vacances que recordo des que no vaig a l’escola. Hi havia molta necessitat de poder recuperar el confort d’abans de la pandèmia, i així estan les xarxes socials plenes d’unicorns. Hi ha urgència per tenir un món endreçat i previsible, un món on després del ‘bon dia’ ja sapiguem a què atenir-nos. Hi haurà neguit ben aviat quan de nou ensopeguem amb una realitat que ens recorda dia rere dia que vivim perduts en la indolència i angoixats per la manca d’expectatives. Fastiguejats.

La decadència d’una societat és difícil de diagnosticar en temps real, ja vindran sociòlegs i historiadors a anomenar aquest petit espai de temps, però si som capaços d’entendre aquest ensopiment general com alguna cosa més que un estat d’ànim ja és fàcil adonar-se que estem tocant fons com a grup. Com a individus també, ningú se n’escapa. A més, aquest estiu a causa de les situacions viscudes als Jocs Olímpics amb els casos de Naomi Osaka i Simone Biles que van admetre situacions d’angoixa i de malestar mental sembla que ens hem donat permís per parlar de tota la salut i allò de “estar bé estar malament”. Estem trencats quan fins ara creiem que érem molt flexibles. I ara vindran tots els idiotes que fa anys deien que estaven estressats i ara diran que estan angoixats, quan mai han patit res d’això com qui ho pateix de debò, que sovint és de manera silent i avergonyida.

En tot aquest magma trobem que la política catalana està en un estat zombi, que la política espanyola només vol fer que pintar un mica en el quadre dantesc d’Afganistan, i que la política europea i mundial no té cap resposta als canvis de paradigmes econòmic, cultural i social que estem patint (disminució de llibertats, caiguda de la competència i creació de megacorporacions, poc interès per la cultura…). Una gran època per estar viu! Com deia algú que en sap, haver nascut al segle XX a Europa Occidental et dóna molt pocs motius per queixar-te, i estem fent poc més que sobreviure.

I és en aquesta opulència que l’estupidesa hi té el millor caldo de cultiu. Per una banda, perquè amb l’amabilitat i l’autoengany es perd la crítica i la confrontació. Els talibans no estan només a l’Afganistan, ja m’entenen. El bonisme en què vivim ens porta a no permetre que es xiuli l’alcaldessa de Barcelona en un pregó, a què a la televisió pública catalana es critiqui l’accent d’una periodista (que parla català, idiotes) o que tornem amb el ‘Volem Acollir’ buit de sentit però ple d’autosatisfacció per tal d’obrir la porta a deu (10!) persones afganeses. I estem molt satisfets, que bé ser català i anar publicant fotos de somni a les xarxes socials. Feien falta les vacances, per desconnectar diuen. N’estem segurs? És com allò que fan els nens petits que quan s’amaguen es tapen els ulls, si ells no veuen ningú els veu.about:blank

La bufetada que ens ve és tremenda. No serà la maleïda pandèmia (que ha vingut per quedar-se, ja parlem de sisena onada i lo que te rondaré morena), no serà la crisi econòmica, no serà l’imminent atzucac de la política catalana i espanyola, no: serà la desídia. La nostra és una societat deprimida que no vol anar a teràpia. Anem donant puntades endavant als problemes reals que tenim, que van des de la pràctica impossibilitat d’accedir a preus d’habitatge assumibles pel nivell de vida a què ningú respon un bon dia en una botiga. Perquè el nostre problema és que no tenim problemes, i així la bufetada que està venint ho tindrà ben senzill per doblegar-nos com els putxinel·lis en què ens hem convertit.

Article publicat a Nació Digital

Infertilitat: buscant culpables

El dia 4 de juny és el Dia Mundial de la Infertilitat (això dels dies mundials o dies temàtics potser caldria revisar-ho, perquè sovint ha passat de ser un moment per prendre consciència d’una qüestió rellevant que passa desapercebuda a acabar sent un moment de ‘postureig’ màxim i de donar suport moral via xarxes socials a la causa que toqui). La infertilitat. No poder tenir fills. Un drama autèntic. Persones que veuen que un dels seus somnis, un de quotidià, és impossible. I que entren en una muntanya russa emocional, psicològica i econòmica de terrible magnitud. A més, es pressuposa també que per ser mare s’ha de tenir parella, cosa que potser es podria afinar més hores d’ara.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva. No poder tenir fills té múltiples causes. Als mitjans, el que s’ofereix són dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada. De fet, algunes imatges que il·lustren aquests branded content són feridores, com la d’una clínica que ofereix ajuda psicològica i aporta una imatge d’una dona mirant una prova d’embaràs negativa. És terrible.

Hi ha publicitat encoberta més intel·ligent, propositiva, del tipus: “La teràpia genètica permet tenir una salut personalitzada”. A la hi apareix un catàleg dels sospitosos habituals, del càncer a la infertilitat. Hi ha molts exemples d’aquests més elegants, a tots els mitjans. No són bruixots ni tarotistes, però es basen en la urgència del desig més íntim de les persones. I tot plegat és una col·lecció de silencis incòmodes, d’eufemismes i d’hipòtesis. Les desgràcies passen als altres, ja ho sabem.

Diabetis, síndrome d’ovari poliquístic, endometriosi, hiper i hipotiroidisme, fins i tot la celiaquia apareixen en aquest catàleg maleït. Com si fos una llista de la compra. I no és just ni exacte tractar per igual totes les causes però sobretot el que és salvatge és la llista de solucions. Com més a prop d’una clínica privada de fertilitat –he trobat un ‘atelier de benestar’–, més senzill sembla que és lliurar-se d’aquest sofriment.

És destacable algun intent per tractar la qüestió com en aquesta edició del programa Tabús de TV3 que, tot i que potser obre massa el diafragma, és d’agrair que tracti el tema. És la televisió, sobretot Televisió de Catalunya, qui més ha tractat la qüestió, i també Catalunya Ràdio en té algun exemple, coses de les emissores públiques. Els mitjans escrits són més permeables a la publicitat més o menys encoberta i això fa que sigui més complicat trobar-hi articles genuïns sobre la qüestió de la fertilitat, i sovint amb una perspectiva més científica que social o humana.

Informar de les causes és un bon exercici de periodisme diguem-ne científic i del periodisme en general. Dades i context. Perquè un dels perills és que les dades i la informació sense interpretació donin pas a la creació de mantres, com per exemple, el que diu que els homes som menys fèrtils avui que fa 30 anys. Les dades indiquen que la qualitat del semen és menor, segons alguns estudis, però d’això a dir que tots els homes tenen problemes de fertilitat hi ha un tros. Es parla prou dels factors que els causen en homes i dones i de com tractar-los? I no només els mitjans de comunicació, les administracions públiques tenen un paper fonamental en la creació de contingut científic d’ampli abast. Perquè si no es fa així, tot queda en un article enmig d’un parell de dades sense lligar i va, tira.

Tot són instruccions en aquests articles que sembla que recomanin un restaurant de moda o els millors concerts de l’estiu: prova a la primavera, que faci sol, no mengis massa fort, no facis massa exercici físic… semblen consells de les iaies de fa molts anys, però es troben als mitjans de comunicació avui. Potser caldria fer-hi la volta: tractar la fertilitat en el seu conjunt i la infertilitat com una part intrínseca de la qüestió. No seria tan sols un canvi de nom, seria més profund: com la mort i la vida van de la mà, poder no poder tenir fills és caminar el mateix camí.

Article publicat a Mèdia.cat

La por de tornar-hi

De nou podem moure’ns per tot el país, no hi ha confinament comarcal -però tothom anava a Barcelona fins ara-, sembla que podrem tornar a sopar a les terrasses i amb el bon temps bona cara contra el virus. Hem d’estar contents i satisfets, perquè en tenim moltes ganes i de tant en tant una mica d’alegria. De moment, només, un 22% dels catalans han tingut contacte amb la vacuna de la Covid-19. Per ara les xifres són les que són i el mapa del telenotícies continua sent gairebé vermell sagnant de elevada que està l’alerta. També a Sant Feliu, no ens escapem.

Tenim ganes, moltes, de sentir que som nosaltres, de notar-nos, de viure’ns. No tenim interès en tenir una normalitat que no sabem quina serà, és que creiem que recuperarem la vida de febrer de 2020. No. Ni tot anirà bé ni serem millors i més forts, i molt menys podrem fer com si no hagués passat res. Perquè sí que passa, i molt. Hem canviat, i en alguns elements profunds. I això va des de la intimitat a compartir la pròpia presència.

Llegeixo a Twitter una persona que presenta un d’aquests problemes del primer món. Resulta que es va apuntar a un curs que va començar dilluns passat, i és online. Però el passat divendres, diada de sant Jordi, li van dir que passava a ser presencial. Aquesta persona va demanar la possibilitat de continuar des de casa. Però li diuen que no i que l’única solució és canviar a un altre curs online. Però quin és el drama d’aquesta persona? Doncs que no vol estar en una aula amb trenta persones més. Té por. I ha vingut per quedar-se.

Que està molt bé que tots tinguem ganes de fer canyes i de riure a les terrasses, que esperem que obrin els restaurants i que passem el rosari tot esperant que enguany sí que hi hagi festes de tardor a Sant Feliu. Jo el primer, primeríssim. Ara bé, la por, la malfiança, i també admetre que hem de posar límits a la il·lusió és el que ens porta aquesta època de l’any. Com diu el poeta, menteix la primavera.

Anem a pams, la por és una emoció. Tractem-la com a tal. És aquella suor freda provocada per percebre un perill, real o suposat, present, futur o fins i tot passat. I la por porta a l’angoixa. Mirem les dades de la pandèmia com qui mira la previsió del temps. Ja ho tenim integrat. Tenim la recança, quan algú tus o estornuda, tot i saber que no té massa relació, ja ens posem alerta. Res és igual i no tenim ni idea de què ve ni com.

No vull posar-me massa estupendo ni pedant, però aquestes piulades a les que feia referència una mica més amunt m’han fet pensar en La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Un clàssic. Parla de llibertat positiva i de llibertat negativa. Resumint, que ara podem triar si decidim fer la nostra malgrat tot, o si per contra, a pesar que podem triar, ens quedem aturats. Perquè ni el viatge és la millor part de l’aventura ni tornar és renunciar a progressar. Ens fa por tornar-hi, d’acord, ja ho hem dit, ara tornem-hi.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat