En quedem quatre

Dilluns de desembre, de desembre congelats. Pendents del cel i de la C-17. Amb el cap posat en una setmana curta, de dos dies on has de fer de tot i força. Però és també un dia de bones notícies. A Madrid, villa y corte, metròpoli hispànica, ens diuen que si paguen una alta fiança i després d’un mes de presó els consellers Bassa,
Borràs, Mundó, Rull, Turull i Romeva podran tornar a casa. Emoció esclatant per totes les persones de bé, només cal pensar en les famílies. La llibertat és poder avorrir-te, passar la mà pels
cabells dels teus fills, la mirada còmplice amb la teva parella, fer un tallat només per passar el temps, badar, fer el ronso un diumenge.

Però no hi som tots. Resulta que hi ha quatre persones que encara són a la presó. Estremera o Soto del Real. Tenen nom d’indrets pels que aventurajava el Quixot. No són mites ni llegendes sino que són l’etern mirall on la democràcia espanyola s’haurà de mirar. No només
avui, ni quan es demani el vot el proper 21-D. La democràcia espanyola ha quedat tocada. Ho lamento. Com lamento que Itàlia sigui un teatre de titelles o que el Regne Unit no sàpiga què fer
amb el Brexit o que la gran Merkel ara tingui problemes de company de viatge. La relació entre la UE i els Jordis és total. El futur polític europeu és la cara d’Oriol Junqueras i d’en Quim Forn.

Estem cansats, saturats, de parlar del tema. Primer vàrem estar amb el procés amunt i avall, després amb el 155 i la nostra moral d’esclau. Però el que més m’al·lucina de tot és com normalitzem el silenci. Com deixem passar les coses. La Generalitat intervinguda. Miri, és que la Generalitat és una cosa de tots. L’escola en català està en joc, vivim l’any 2017. El govern espanyol
demana crèdits per pagar les pensions, ara. I més exemples. Vull dir que no és
qüestió d’ideologia. És qüestió de política en el sentit més bàsic i dramàtic
del terme. És cansat dir als altres que no es cansin, però és inevitable.

Encara en quedem quatre a la presó. Prendrem espelmes, anirem a Brussel·les amb llaços grocs i ara ens barallarem pels vots. Cal fer-ho i és de justícia. Però la cosa va més enllà. El passat 1-O el Govern, amb uns noms i uns cognoms, va complir la seva paraula i va permetre votar a la ciutadania. Ara
no podem tornar 20 anys enrere quan el que volem és el futur. Un horitzó on puguem ser responsables dels nostres errors, tot això volem.

Publicat a EL 9 NOU VALLÈS ORIENTAL

Anuncis

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat

Feu zàping!

El protocol mana presentar- se un cop arribes a casa d’algú. Sóc en Joan Foguet, periodista (no sé fer res més) i ac- tualment cap de continguts de La Xarxa de Comunicació Local. M’han convidat a casa vostra, a aquest setmanari, a dir la meva i a conversar amb vostès. Molt content. Un cop fet el formalisme i tots entesos, tinc ganes de demanar-los-hi a tots vostès una cosa: feu zàping! Sí, ja sé que ho feu. Hi ha programes extraterrestres i hi ha informatius que parlen de llocs estranys i indòmits. Feu zàping, expremeu el comandament i arribeu on heu d’arribar: a la televisió local.

A veure, em direu interessat per- què només parlo del meu negoci. Sí, bé, una mica sí. Però és que ens han premiat. Un premi Zapping. Sí, sí, els Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) ens varen premiar la setmana passada com a millor programa de televisió local pel programa ‘País Kilòmetre Zero’. El recordeu? I tant. Aquest estiu l’heu vist des de Sant Carlos, Tortosa o Amposta. Ah, i si no hi éreu allà físicament segur que teniu a mà Canal Terres de l’Ebre o Canal TE, com preferiu.

Per cert, entre els premiats hi va haver Masterchef, El Objetivo, Helena García Melero i la crema i nata de la televisió catalana i espanyola. Tot molt internacional, però sobretot tot molt seriós. Perquè qui tria qui guanya són els espectadors. Bàsicament els practicants del zàping. I la televisió és la cosa més democràtica que hi ha. Mira si és democràtica que ha fet d’un professor universitari melenut un possible primer ministre espanyol.

Feu zàping. Hi havia un anunci de la tele de fa anys que deia: “Busque, compare y si encuentra algo mejor: ¡cómprelo!”. Doncs això. Però sigueu crítics, ¿eh? Ja sé que fa molta mandra canviar un cop has vist la telenovela o el programa matinal de senyores que parlen de coses que se suposa que interessen a les senyores (com si les senyores fossin unes fleumes sense criteri). Però feu l’esforç: feu zàping.

I arribareu on voleu arribar. Això és com l’amor: quan menys t’ho esperes, patapam! I això passa el mateix amb la tele. A La Xarxa i a les teles locals, francament, poc ens pensàvem que ens donarien cap premi. Però, ai las, ens el varen donar. Bé, us el van donar a tots vosaltres. Sí, perquè sí feu zàping, si aneu a buscar el que voleu segur (seguríssim) que sou consumidors de televisió local. Dit així sembla una malaltia, i no ho és, però sí que és un símptoma: un símptoma de curiositat i un símptoma d’estima pel propi país que sou/som les persones que cada dia hi vivim, fem un tallat i anem a treballar perquè volem millorar aquesta nostra societat catalana. Feu zàping, feu-me cas.

Pirineu 2022, la traïció de Barcelona?

Sembla que no tindrem Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona-Pirineu. Bé, que no ens hi presentarem. En tot cas no és definitiu, ni si ni no, però sembla que no. Tot plegat un invent de l’alcalde Jordi Hereu que ningú sap com tractar.Sembla que s’estava convertint en un problema polític per l’alcalde Xavier Trias, que prou mal de caps pateix. Però era un símbol. Era la manera de que Barcelona actués de capital del país. Era la manera d’encendre reformes al Pirineu, un 1% de població i un 20% de territori de Catalunya. Hagués estat bo només sent-ne candidat. Però això sembla que no ha comptat. Trias diu que no perquè el Comitè Olímpic Internacional no s’ho acaba de creure del tot, com si aquí sí que ens ho creguéssim.

Ara bé, no tot és tan senzill. He parlat en els darrers dies amb dues persones molt intel·ligents de l’Alt Urgell i ben coneixedores del pa que s’hi dóna. Per una banda, em diuen que uns Jocs Olímpics no és el que cal al Pirineu. Que no està preparat per oferir consum massiu d’esports de neu. Que hauria de diversificar l’oferta del territori, proposar turisme de qualitat, dinamitzar la gastronomia. En definitiva, que cal un model previ i que això no vindrà per uns Jocs d’Hivern, per molt que porti inversions en infraestructures, endarrerides i necessàries. I per altra banda, quasi amb un punt maquiavèlic, hi ha qui em diu que aquesta manca de compromís amb el Pirineu sempre serà un greuge. Així doncs, serviria per demanar més atenció i inversió de part de la resta del país. Victimisme o tàctica negociadora? No me l’esperava aquesta. No crec que Barcelona hagi traït al Pirineu, sí crec que ha marejat una mica la perdiu.

M’agradaria que Catalunya tingués uns Jocs Olímpics d’Hivern, però potser no toca ara ni avui. Ja veurem. En tot cas, l’alcalde de La Seu d’Urgell i diputat, Albert Batalla, ja ha dit que pensa seguir amb la idea. Tant de bo se’n pugui sortir.

Com a post-data i com a definició de que no sabem ben bé on som, aquest parell de tuits:

 

 

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho.