La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital

Frustrat, confinat i sense restaurant

La desescalada que ens mereixem no la tindrem. I no és cosa del Procicat, tampoc del doctor Argimón ni tan sols de Fernando Simón, ni dels honorables Chakir El Homrani o  Ramon Tremosa. I és que estem molt emprenyats. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. No pretenc posar la societat catalana al divan, prou feines tinc en no comprendre’m a mi mateix. Però sí l’economia demana confiança, la vida real demana paciència. I s’acaba. Fa poques hores s’ha tornat a filtrar un pla del Govern. En aquest cas l’esborrany del pla de desescalada que preveu en una primera fase obrir la restauració al 30% -entre les sis del matí i les cinc de la tarda- i la reobertura de les instal·lacions esportives a l’aire lliure a mig gas. Per si de cas ja he reservat pista de pàdel.

Això de les filtracions intencionades ja és una tradició de la gestió de la pandèmia, com ho han estat les ordres legislatives de Pedro Sánchez els diumenges a mitjanit o les finestres d’ajudes per autònoms pel primer que arribi. Criticar el Govern és sempre convenient però darrerament s’ha convertit en una necessitat. No sé si aquest executiu pot fer-ho millor, però sí que considero que la frustració ciutadana és benzina sobre aquest foc. I no és una cosa del Twitter. Penso en la restauració i se’m fa difícil no entendre l’empipada. Obrir al 30% fins a les cinc de la tarda i ja veurem com t’ho fas. Primer els engabies i després els hi talles les ales.

La restauració és un paradigma de l’emprenedoria, del somni català. Dos joves cuiners. Monten un restaurant. S’endeuten i creuen en ells mateixos, ofereixen més qualitat de la que cal i ho rebenten, com es diu ara. Èxit. Són dels primers en valoracions a Barcelona. El preu és tirat en relació amb el que fan perquè el seu model de negoci és així, però amb la mà a l’esquena no poden competir. Obriran ara? Faran menús per emportar només? I els 4 treballadors que tenen? Fan hores? Les microempreses són les que més estan patint la crisi. La xifra d’empreses actives es manté un 7% per sota dels nivells del 2019 i ja n’hi ha 18.380 menys. Això és Catalunya avui. Així es gesta la frustració.

I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme. I s’hi posa bé, i arriba tot arreu. A les portes d’una campanya electoral això em fa por. Perquè quan això comença ja anem tard. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànim de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada. Millor joc de toc que passada llarga diguéssim.  

Aquest Govern representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Veníem plens de morats, amb exiliats que encara sentien l’olor de Catalunya i amb els presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó. I avui tenim només filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada. Només una baixa participació pot salvar l’independentisme. Que curiosament està més tendre que mai. És com una neula a punt de ser mossegada, en res seran molles per tot arreu. I el càstig vindrà perquè els catalans estan fins als nassos de la Covid.

I amb una mica de sort per Nadal no caldrà fer equilibris per saber si es dina a casa de la sogra o a casa de ta mare: ben confinats. I és una llàstima perquè el que em vindria de gust és fer l’àpat a un hotel o a un restaurant.

Article publicat a Nació Digital

No tot anirà bé: culpable

Un dels meus personatges preferits del circ que és la política, de sempre i per sempre, ha estat l’alcalde, o alcaldessa. Sempre hi són, té un punt de protagonista de pel·lícula bèl·lica. No es poden escapar quan hi ha un problema, són els autònoms de la política. I avui, aquestes darreres setmanes, amb la pandèmia del coronavirus no poden dir que no van a treballar. Darrerament hem vist a casa nostra bons alcaldes fent la seva feina, com en Marc Castells, na Marta Madrenas, en Josep Mayoral, en Lluís Soler, en Marc Solsona, en David Bote, la Rosa Pujol o la Natàlia Figueras, i me’n deixo quasi mil. Efectivament fan la seva feina, em diran. Com els sanitaris o transportistes. Avui és una feina vital. I no vull comparar: i gràcies als 78.000 professionals de la sanitat del país. Però hi ha un alcalde que em té el cor robat: Gianfilippo Bancheri, alcalde de Delia, un municipi que no arriba als quatre mil habitants del migjorn de Sicília, l’illa més grega del món mundial. A Sicília la política ha volgut triomfar -Plató ho va provar a Siracusa-, per què destaco Bancheri? Perquè diu la veritat: el rei va nu. Nosaltres som el rei.

Bancheri s’ha fet famós per dir el que pensa. En un vídeo que ell mateix ha penjat a les xarxes socials va explicant com ha d’anar el confinament. Però es va calentant, tot el dia vigilant als seus veïns que, hipòcrites, aplaudeixen i fan cartells, però obvien les recomanacions, surten al carrer per qualsevol tonteria i fan dinars multitudinaris a les cases particulars. L’alcalde -el sindaco de Delia- no pot més, n’està fins el nas. I llavors rebenta, i aquí poso el tros de discurs en traducció lliure: “Molts de vostès fan cartells dient que tot sortirà bé. Però com sortirà bé si continuem sortint cada dia a fer la compra. Si tanta gent surt a comprar tabac, a la benzinera o a córrer. O demana que vingui el perruquer a domicili. M’expliquen de què serveix arreglar-se els cabells en aquest moment?”. Aplaudiments des la Sicília occidental que és Catalunya. Tota la raó. Com hem d’anar bé?

Entre Caltanissetta i Agrigento està el nostre alcalde alterat perquè la gent diu que ha de sortir a córrer perquè està estressada. “Quan heu anat a córrer? Des de Primària quan heu corregut”, es pregunta en Bancheri, que sí que té aquesta afició, i retreu que després “anem als balcons a cantar Azzurro i aplaudir” però no es respecta el confinament. La regla bàsica, també per als que van a la Cerdanya el cap de setmana. Té tota la raó en Bancheri. Em fa gràcia quan llegeixo o sento comentaris de com és possible que a Catalunya i Espanya portem tan malament això del virus. Com és possible que Corea ho hagin fet bé? O el Japó? O Portugal? Serà a l’inrevés, per què ho hem fet malament nosaltres. Tots. Recordeu quan es va anul·lar el Mobile World Congress? Feu una mica de recerca d’hemeroteca. Doncs això.

Voler i doler. De les millors expressions de la llengua catalana. En això ens estem movent. Visc al costat d’un hospital, i d’un hotel on hi ha malalts en recuperació i també sanitaris. Al vespre surto i aplaudeixo, però no penso que tot anirà bé. Jo vull anar bé, jo vull millorar. És una situació extrema, no sé si exagerada o no, però com bé diu una persona que estimo i admiro (no sé quin verb hauria d’haver posat abans) d’això en sortirem sense tants miraments. I una societat és una suma de jo. La imatge que em ve al cap és a Kyoto, al Japó, fa uns mesos, un diumenge, a primera hora, ningú per carrer excepte uns turistes de transbord. I què veus? Doncs un senyor que surt de casa (amb mascareta, per cert) i recull les fulles de davant de la seva façana, i escombra i rega. Doncs a aquest senyor potser li anirà bé.

Per cert, en les darreres eleccions municipals la llista de Bancheri va arrassar amb un 95 per cent dels vots. I ideològicament se situa al centre-dreta, si és que això avui encara vol dir alguna cosa. Si sou dels que creieu que després dels virus serem millors com a societat, us desitjo molta felicitat. Si sou dels que temeu que tot segueixi igual o pitjor només us poc dir que esperem trobar-nos molts alcaldes sicilians que no tinguin por de dir-nos la veritat quan el rei va nu, per molt nostre que sigui.

Article publicat a Nació Digital

No feu cas dels experts

És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts. De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Article publicat a Mediacat