La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

Anuncis

Blancaneu/Blancanieves, un èxit català?

Ja s’han donat els premis Goya, el guardons del cinema espanyol. Enguany, i com estava previst, ha triomfat Blancanieves (o Blancaneu) de Pablo Berger. S’ha endut deu premis, que van des de millor pel·lícula a millor disseny de vestuari, passant per millor cançó original.  Un èxit per a una producció catalana. Home, però si es veu que parlen en castellà, em direu. Sí, és una pel·lícula muda i si llegeixes els llavis sembla que parlin castellà. I què? Què no es pot fer cinema català en castellà? Qui diu això és un cretí. Aquesta cosa que he sentit dir a gent intel·ligent és paradoxal. Critiquen que Juan Marsé no anés a la Fira de Frankfurt anys enrere perquè es va decidir que hi acudia la literatura en català i no la catalana. I això es pot debatre, i tant! Però ai las, si la producció catalana amb actors castellans es premia a Espanya llavors no és cinema català. Català i en català no és el mateix, tot i que podria ser-ho, ja m’enteneu.

Imatge

Si hom repassa el palmarés històric d’aquests premis es trobaran alguna pel·lícula catalana en català com és el cas de Pa Negre el 2011. També cintes catalanes que no són ni en català ni en castellà com La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet que guanyà el 2006. I d’això no se’n parla?

Els catalans som diferents o se’ns tracta diferent? La cultura, com el futbol, té molt de representació política, d’identitat sobretot, però no hauria de ser mai una cosa tancada. Ho dic per Catalunya i per Espanya i per tots. Ahir es van poder veure catalans reivindicatius i catalans agraïts. Alguns, com Juan Antonio Bayona, guanyador al Goya per la millor direcció amb Lo Imposible (una cinta catalana amb Ewan McGregor? doncs sí), va animar als seus companys de professió. Està claríssim que va ser una nit amb accent català, sigui aquest accent mut o sonor. Un èxit.

El Sònar ens dóna el ‘susto’

Aquesta setmana ha estat notícia el cartell de la nova edició (i en van vint) del Festival de Música Avançada i Multimèdia SÒNAR. Per mi és la cita musical de l’any, i més que musical: la cita artística de l’any a Barcelona. En sóc un fan incondicional. Com a espectador i com a periodista l’he gaudit abastament. Enguany els cap de cartell vintage seran dues llegendes del gènere: Kraftwerk i Pet Shop Boys. Uns es van inventar la cosa i els altres ho van portar al món pop, a les emissores de ràdio. Torna Laurent Garnier, i destaquen apostes com SkrillexPaul KalkbrennerEd Banger 10Two Door Cinema ClubSoulwax. Serà meravellós enguany. També hi seran Jamie Lidell i la meva ídol Mary Anne Hobbs.

Imatge

Però ara ve el ‘susto’. El Sònar de Dia abandona el CCCB, el pati Joan Coromines. El primer que hom pensa és: ho han matat, quina desgràcia. Era gran part de la gràcia del festival, el feia únic a Europa, al rovell de l’ou de la ciutat i entre dos museus contemporanis. Per què? Doncs tot té una explicació. Sóc un romàntic i encara no em puc fer la idea, però segur que serà millor. Més espai, més comoditat i més de tot a la Fira Barcelona de Montjuïc. Però encara estic emprenyat, ho accepto però no m’agrada.

La principal virtut de Sònar, i dels seus tres creadors i directors, és també el seu principal defecte: la innovació. Però és una cosa obsessiva, si no canvien no milloren. Ho fan pel seu bé, per seguir sent els millors. És una estranya manera de ser conservador i triomfar. Val a dir que en l’edició de 2012 es van rebentar tots els rècords d’assistència. Ara, a més de la clatellada infernal de l’augment de l’IVA, calia innovar. Són com els taurons, no poden parar quiets, han de tirar endavant. Però taurons dels bons.