A regalar condons!

A França els preservatius seran gratuïts. La ministra de Sanitat, Agnès Buzyn, ha anunciat que els metges podran prescriure condons i el seu preu serà reembossat per la seguretat social, una mesura que pretén afavorir la lluita contra la Sida. L’objectiu és lloable i necessari. Res a dir, fins ara. 

Segons la ministra, la decisió prové de l’Haute Autorité de Santé (HAS), una autoritat pública independent que contribueix a la regulació de la sanitat, que va emetre una opinió favorable al suggeriment de reembossar “una marca de preservatius de cost molt baix”. Només una marca concreta de preservatius serà objecte d’aquesta acció, encara que no se sap quina encara. Profilàctics baratets.

Sembla ser que a França, país de la fraternitat, cada any es registren 6.000 nous casos de malalts per VIH, entre ells de 800 a 1.000 en joves menors de 25 anys que “utilitzen sovint el preservatiu en la seva primera relació sexual, però no en les següents trobades”. És increïble, després de perdre la virginitat, ets de sucre! Només fem les coses bé el primer cop i després deixem de posar intermitents i tampoc cedim el pas. Aquesta miopia amb les malalties de transmissió sexual és feridora i, si a més és amb una dolència mortal i corrosiva, encara més.

És obvi que qualsevol mesura per ajudar en la lluita contra la tragèdia del Sida, que molts tenien oblidada, és necessària. Ara bé, és preocupant que hi hagi tanta poca percepció de responsabilitat individual i, per tant, de grup. Sobretot amb el sector de la població més jove, que tenim sobreprotegit, sobretutelat. Cal oferir totes les facilitats, però també cal despertar el cervell i la moral social de la nostra societat. La Sida és una malaltia de tothom, i som tots qui l’hem de véncer. Si no ho fem, no som una societat que pagui la pena.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

No és país per a vells?

Em permeto el luxe de prendre el títol del famós llibre de Cormac McCarthy (No és país per a vells, Edicions 62) per posar en dubte la tendència idiota que té la societat occidental d’apartar la seva gent gran. Però en el llibre de què us parlo hi ha un personatge que et roba el cor, de fet te l’intercanvia pel teu propi. És clar, un home gran, tot i que jo prefereixo el mot veterà perquè té aquest punt d’haver lliurat batalles. I la vida és això. I és que les cabòries del xèrif Bell, un home vell que amaga un secret, són eloqüents del nostre moment. Però al pobre Bell, a més, el que li passa és que no acaba d’entendre el món que ja té davant, no el futur, no, sinó el present.

Però vivim en una societat en què ja no pots tenir 50 anys, perquè et transformes en un zombi. Obviant que és el moment vital més potent d’una persona, i també d’un professional. Com aquells avis que juguen a tennis sense córrer i que guanyen a qualsevol nano de 20 anys. Tenim un país en què està de moda constantment la novetat. Això és un desori i una estupidesa. Em veig obligat a fer una altra referència literària i anar al déu noucentista, Josep Vicenç Foix, i el seu poema M’exalta el nou i m’enamora el vell. És una peça de sensacions, de retrobar-se amb allò viscut mentre camina pel que viu. No cal tant de lirisme, però, a veure què en fem amb tant de talent i experiència? M’agrada veure que hi ha programes de sèniors que repercuteixen en les seves empreses. Però són poca cosa encara. I sempre penso en mestres i professors, què fem amb tot el seu know-how? I amb els professionals de la construcció? I els comercials? I els artesans? Ei, que crec en la jubilació dels treballadors, però penso que ningú vol estar mort en vida i que tenim una societat dinàmica que no es pot frenar de cop.

I si Messi pogués jugar sempre? Seria fantàstic, o no. L’espai, el temps, els moments, les èpoques, els minuts, els anhels i els records. L’experiència té un preu, es paga amb bitllets de joventut i d’inconsciència. Insisteixo que crec que el retir o la jubilació és un dret i que cal preservar-lo, i que l’estat del benestar que ens cal no pot recular en això. Ara bé, com tots els drets s’ha de saber establir però també complir. I sobretot, sobretot, saber què en volen fer els éssers humans als quals els toca jubilar-se. D’acord, senyora, jubili’s, però què vol fer ara? Només viatges fora de temporada i descomptes per al transport públic?

No només parlo de jubilats. I de les persones que ja han passat la cinquantena, sobretot. Dels sèniors. De la gent que val. De la que no val, doncs, cal tractar-la com quan tenen 30 anys, poca cosa. Les persones que volen fer coses, que tenen iniciativa i que s’estimen el que fan són un tresor, una autèntica joia nacional. La política social definitiva: saber usar el talent que tens. I a Catalunya tenim una generació no només formada sinó també molt viscuda que no podem deixar perdre. I encara menys ara, que volem fer un país nou, perquè ens exalta el nou, però ens enamora el vell.

Article publicat a El 9 Magazín

Idiotes i infeliços

Quan no estem contents sembla que esperem estar tristos i no pas esperançats a perllongar el nostre somriure. Mirem de reüll, escoltem fort i respirem fins al final. Ens angoixa tenir angoixa. La pressió al pit, aquella desgana, aquella son, aquella ganyota quan entres a la feina. Al tren et refugies al mòbil, al cotxe piques al volant i si vas caminant claves la mirada en un punt de fuga més metafòric que real. I tot perquè estàs acollonit. Una de les coses més absurdes de la vida, tot just després de les criatures que ploren perquè no s’adormen. Bona ximpleria. Vivim amb la por de no estar bé. I això de fet és el que ens pot trasbalsar. Som autoimmunes.

Juguem contra nosaltres. Estem amb allò de saber si estem a l’altura a la feina, de ser prou bo al llit, del què diran al poble o fins i tot la colla de suposats amics. Diuen que si no molesta no és periodisme. Jo diria que si algú parla malament de tu no és el teu amic. Tot plegat és molt més senzill. Però alerta, no és el mateix senzill que simple. Recordo Tolstoi. La simplicitat de la vida d’Ivan Ilitx. Aquell funcionari acomodat del tribunal suprem rus que fa “una vida honesta sancionada per la societat” i que, al llit de mort, sumit en una angoixa i un terror que no l’abandonen, pensa: “Potser no he viscut com hauria hagut de viure”. I d’aquí plora la criatura, ja el 1886. I des de l’inici dels temps. I continua sent absurd perquè tot plegat és senzill.

És igual com s’hi arriba però hem de tenir l’horitzó prou emboirat per saber que la vida és complicada i injusta, però a la vegada cal saber que sempre (després de respirar ben profundament) es fa via tirant endavant. Polzada a polzada. I si és amb un somriure, doncs millor. Però no hi ha dreceres. Perdoneu una altra referència literària. Aquest cop més contemporània. A Pastoral americana (edicions La Magrana), el cínic i directe Jerry Lenov la deixa anar en profunditat: “Les filosofies personals tenen una vida útil de dues setmanes”. Bona frase. Per la galeta al clatell de tots els filosofets i també per a tots aquells que busquen la felicitat a Google. Tot canvia. La improvisació només es pot fer si estàs preparat, molt preparat.

Ben bé som infeliços perquè som idiotes. Que sí, que la dopamina i la fluoxetina, que va bé fer-se infusions de no sé quina nou i també beure aigua de bon matí, però sobretot les ganes de mirar als costats quan has de mirar endavant. I vaja, tothom pot dir ximpleries, el que no es pot fer és dir-les amb èmfasi. És que jo estic malament, doncs mira que jo. I l’altre et dirà que pateix molt, que la feina, que l’home, que el cotxe fa soroll. Tots tenim els nostres problemes, i per nosaltres són immensos. Apel·lo a la responsabilitat: de cap manera passar de tot, el que cal és ser valent. I aquí el problema és la mandra, ja t’he caçat.

Article publicat a El 9 Magazín

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Esclaus de la nostra ximpleria

Una de les poques lleis indiscutibles de la història és que els luxes tendeixen a convertir-se en necessitats i a generar noves obligacions. La gent, un cop s’acostuma a un cert luxe, dóna per fet que l’ha de tenir i comença a comptar-hi. Finalment, arriba a un punt en què no pot prescindir-ne. Això explica el professor israelià  Yuval Noah Harari en el seu cèlebre llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62). Un títol gens ambiciós per disseccionar centenars de milers d’anys de vida al planeta Terra. Però aquest és un dels punts més importants per entendre com som els éssers humans avui, així com les nostres febleses: què volem i què necessitem, la mateixa moneda amb dues cares iguals.

Vagi per endavant que sóc amant del progrés: de l’aire condicionat, de la tele per cable i del rentavaixelles. Ara bé, si hom té algun moment per aturar-se i respirar potser entendria que no cal tant. Ni sóc hippy ni budista però com més món coneixes (sobretot fora de la pròpia bombolla) més pots entendre que el teu credo té falles. Som esclaus de la nostre ximpleria.

El nostre luxe no és un fet o una cosa concreta, un cotxe o unes vacances. No. El nostre luxe és l’angoixa. És el mal del segle XXI diuen, que si la depressió, que si amunt, que si avall, que si pastilles que acaben en -pan. Ho llegim i ho sentim cada dia. A la feina segur que sabem d’algú que li ha passat o que aquell va tenir un atac. Són reaccions humanes i també cal tenir en compte les patologies que hi pugui haver, no fem broma. Però em refereixo a les respostes internes al “viure estressats”. Les tenim al nostre programari. Estem preparats per replicar així, ja venia amb Adam i Eva diguéssim, però no tant.

Hem d’evolucionar el nostre motor o hem de decidir anar menys revolucionats? Va home, que el destí del món no està a les nostres mans, amb prou feines ho està saber què soparem avui. No tenim vides més importants que els nostres avis. Fa un temps ja que quan em trobo en un cul-de-sac  uso el comodí dels avis. Atenció, no dibuixo una reacció en la seva època, si no què farien avui en dia amb tota aquella pragmàtica i dolça sabiduria que amb els anys havia perdut perjudicis.

La sensació de que sempre anem collats. Que si els quartos, que si la família, que si la feina, que no arribem, és el que ens desmunta. Aquesta angoixa ens desnona de la nostra felicitat estructural. Parlo d’una felicitat discreta, humil i directa. No diré allò de que la felicitat està en les petites coses, que és veritat, si no que només millorant el nostre nivell de satisfacció ens podem fer la vida més fàcil i derrotar les terribles ximpleries que ens esgoten.

el 9 magazin 180831

Article publicat a El 9 Magazín

Contra el ‘moreno’

Recordo quan en deien ‘fer bronzo’ o ‘prendre banys de Sol’. Jo soc blanquet de pell, entre la neu de gener i el malaltís color d’un os de pollastre. Admeto que el món solar no és el meu. Reconec també que després d’anys de maduresa refugiat en el confort de l’ombra enguany he realitzat esforços herculis per tal de canviar i posar-me, un xic, ‘moreno’.

No visc a Mart i sé que la immensa majoria de catalans es vol bronzejar. Segur que vostè també. No ho acabo d’entendre. El Sol pica i crema la nostra pell delicada. També tinc la pell molt fina, però això ja és tema per la meva interessantíssima biografia no autoritzada. I vinga a prendre el Sol. Ben quiets i mirant amunt. Esperant el messies del coloret.

Els homes, mira, ho tenim senzillet, et plantes sense samarreta i ja vindrà. Però les senyores no. Si són del top-less i troben espai adequat doncs tot va bé. Però quan veig aquelles postures, aquelles maneres de baixar els tirants o d’arremangar-se els pantalons per assolir més superfície de cremada doncs fa patir. I la idea és que aquesta heroïcitat
estètica duri fins que s’acabin les vacances i poder mostrar el trofeu a la feina. Qui està més ‘moreno’? És una competició que té una vida curta perquè abans de dinar
del primer dia ja està fet. Tant d’esforç i tant fer patir el dermatòleg per ben poca cosa.

Suposo que la cosa va d’estar més guapo i de fer més bona cara, però francament no ho entenc. M’agrada més la cara que fem al novembre o al febrer, llavors devem ser més
autèntics tots plegats. Voler fabricar-se una màscara de melanina és inútil, cada dia del món els nostres ulls al mirall ens expliquen quina cara fem.

Article publicat al setmanari Ripollès

Fer mal efecte: objectiu Downton Abbey

És molt senzill. No pot ser que al costat dels bars i/o restaurants hom es trobi al cuiner o cambrer fumant com un desesperat. Que cadascú fagi el que cregui convenient, vagi per endavant. Però és absurd que el treballador d’un local és prengui el seu moment estant a dos metres del local on treballa. Dins no pot i a la porta no es posa, però si et poses a la voreta tot funciona?

Podríem prohibir fumar. Mort el gos, fora la ràbia dirien. A banda, l’empleat fumador segur que pren més descansets que no pas l’empleat no fumador. Això ho diria el patró.

O bé es podrien habilitar uns espais a les viles i ciutats on els fumadors puguessin fer fum allà ben controlats. Recordo que a Tokio hi ha aquelles marques al terra on la gent s’hi posa com si fos una habitació imaginària i allà fan la seva. En un país llatí com el nostre caldria una cosa més radical tipus narco-sala.

Però sembla poc útil perquè els nostres protagonistes que haurien d’estar prop del seu lloc de feina. Mala peça al teler per al fumador treballador.

La qüestió és que fa mal efecte. És així, ras i curt. Perquè sembla que el professional de l’hosteleria estigui allí com fugint. Tothom té dret al seu moment és clar, però hi ha feines en que s’és com la dona del Cèsar: no només ho has de ser si no que a més ho has de semblar.

Tenim un gran sector hostaler a casa nostra. Però per mi aquest mal efecte, la meva impressió, és que sembla que no estimis prou el que fas. I penso en la moral de la sèrie de televisió Downton Abbey, produïda per a ITV i PBS. Un èxit que explica la vida d’una família aristòcrata de l’Anglaterra rural de principis del segle XX i la del seu servei. Majordom i governanta, lacais i cuineres, xofers i minyones. Tots van desfilant i al final només ens trameten que la millor vida que es pot tenir és una en que tingui sentit el que fas, i que per tant t’ho estimis.

L’objectiu Downton Abbey -si no l’ha vist encara faci-ho ja i em donareu després les gràcies- no és només per a cambrers i cuiners que fumen a la porta dels locals, no. Voler estar orgullós de la teva feina i fer que tothom ho sàpiga millor el que avui en diem el karma.

I serviria d’alguna cosa? Crec que sí, la suma dels individus i de la seva responsabilitat complerta promou aquesta sensació d’ordre natural, aquest bon rotllo, aquella manera de dir ‘Bon dia’ i de somriure quan et creues amb algú. Sona a eslògan carrincló però quan dones el millor de tu mateix fas millor, i més bo, a l’altre.

Article publicat a El 9 Magazín