Quan per fi sabem que no sabem

Fa uns dies la diputada Jèssica Albiach publicava a Twitter unes dades esgarrifants: “La pandèmia ha deixat empremta en la salut mental de tothom, però les dades entre les persones joves són veritablement alarmants. El 2020, 314 joves van suïcidar-se. 4 suïcidis per cada mort per COVID”. De fet, segons The Lancet, la pandèmia ha fet augmentar més d’un 25% els casos de depressió i ansietat. «La Marató» de TV3 i Catalunya Ràdio que es fa ben aviat té la salut mental com centre d’atenció. No és una cosa menor, mai ho és el tema de La Marató, que tantíssim critiquen els benpensants. Aquest dimarts el president Pere Aragonès ha demanat al Parlament un pacte nacional de salut mental i benestar emocional per fer front als problemes que ha comportat la pandèmia a moltes persones. De fet, tot això ho demanava al ple monogràfic d’aquest dimarts sobre la salut mental. És un tema, és possiblement el tema d’actualitat.

És nou? Doncs no, però ara la debilitat de la salut mental com a “ramat” s’ha agreujat i sobretot: ara n’hem pres consciència. Som així d’estúpids. Tard i malament. Ens donen la bufetada i encara no sabem per on ha vingut. Tenim una dependència extraordinària de la moda de l’opinió pública. Som addictes a la urgència, que per defecte té poc espai pel matís i encara menys per la infidelitat temàtica. Sembla que només podem tractar d’una qüestió rellevant a cada moment com a societat. Toca la salut mental, benvinguda sigui la urgència ara si serveix per posar al nivell que li cal aquesta autèntica pandèmia.


Prou amb allò de què tothom és una mica nerviós i tothom té problemes. Doncs sí, però ni a tothom l’afecten per igual -no hi ha forts o dèbils en això- i tot sovint són els desajustos que es pateixen els que ens provoquen els problemes. Estem parlant de malalties. Encara fan molta por els noms, encara pensem en bojos i persones perilloses fins i tot. Llegim frases on apareix brot psicòtic i ja tenim la pel·lícula muntada. Ens fa por el que desconeixem. I això provoca la presó de les persones que ho pateixen, no ho diuen. No volen ser incompresos quan per fi s’expliquen.

Vivim entaforats en el telèfon o la televisió i tenim més informació que mai. L’entenem molt poquet. I entenem els problemes de salut del cos com puguin ser el càncer o el coronavirus però, en canvi, la salut mental ens fa cosa. Ens fa mandra, perquè ens pot passar a qualsevol. En qualsevol moment. I sense saber de quina manera. De fet, moltes vegades no saps què et passa, o si realment t’està passant alguna cosa. Ai la incertesa, que poc ens agrada i com la dissimulem. Que el Govern de la Generalitat i el Parlament tinguin la salut mental com a objectiu públic és una bona notícia. Però, com sempre passa en política, si la societat no s’hi posa els polítics poden dir missa.

El pla nacional per la salut mental hauria de ser assolir que la societat catalana primer comenci a parlar de la qüestió, retiri prejudicis sobre la mateixa, i comenci a sortir de l’armari. Ara bé, no ho convertim en una moda si us plau. No ho rebaixem. No val que ara tothom digui que té depressions o que els atacs de pànic siguin trending topic. No. Seriositat per no relativitzar. I començar a tractar els temes amb propietat i no riure’s de la mateixa conversa. Si algú parla d’emocions cal parar l’orella i començar a entendre quines són i com ens afecten. No és mindfulness o xerrameca de xarxes socials (alerta amb això també). Sigmund Freud digué que “les emocions que no s’expressen no moren, s’enterren vives i després tornen en formes molt més lletges”. Explicar-se, comprendre, actuar. Com en la política, com a la vida.

Fa patir que ara que per fi aquesta qüestió tan rellevant aparegui al primer pla de l’opinió pública perdem l’oportunitat d’educar-nos i de millorar realment i de manera relativament senzilla la vida de les persones. L’única cosa que aprenem de la Història és que no aprenem de la Història, va dir Hegel i els catalans tenim una tendència egocèntrica i autocomplaent tremenda. S’hauria d’estar realment malament del cap per no aprofitar aquesta oportunitat per tractar la salut mental com cal i com necessitem. No penseu tant en si és el moment adequat, penseu només en les persones i en si volem acompanyar-les i que ens acompanyin.

Publicat a Nació Digital

El tió i la mare que va parir el missatger

Un divendres al matí tranquil a la Catalunya encantada de saber que és estupenda i que tot li somriu. Que si el percentatge de català a Netflix, que si el percentatge de català a l’escola. Que si no saps si va pitjor el Barça o l’independentisme, però anar fent que ve Nadal i matarem el gall (no sé si això encara es pot dir, dispensi editora). Però just aquell dia es va tocar la fibra. Al programa Planta Baixa que emet TV3 se li acut elevar a tema una qüestió que mou i remou diverses associacions de famílies d’alumnes: com afrontar les festes nadalenques i les seves tradicions, la contradicció de les contradiccions per a les ments benpensants. Com a fervorós i satisfet usuari de l’escola pública ja no m’estranyen els debats superficials que venen per aquestes dates. Sempre amb la premissa de la inclusió i de no ofendre ningú es procura treure significat a tot allò que en té o en pugui tenir. Ara li ha tocat al tió de Nadal i el ‘Planta Baixa’ se’n va fer ressò, quin crim. Catalans i catalanes, què fem amb el tió? Li hem de dir així? I més enllà, dic jo, ofèn tenir tradicions pròpies i ens cal manufacturar-ne de noves per poder sentir-les com més autèntiques?

Hi ha diversos centres educatius -públics i concertats- que han comunicat que ja no faran ‘cagar el tió’ a la manera tradicional tot canviant els cops de bastó per cançons, suposo que laxants; a tal efecte se m’acudeixen alguns cantants que segur que ajuden a aquest propòsit. La idea és no promoure la violència i potenciar l’empatia des del simbolisme. Hi ha qui fins i tot proposa picar al terra i no pas al tros de soca. Aquests són els fets. Ras i curt. Jo tinc una opinió sobre la qüestió, com intueixo que també tenen els periodistes que van treballar la notícia. Però ni la meva opinió ni la seva no és rellevant, i en el cas del programa ningú la va manifestar. Alguns col·laboradors sí, i per això estan. Em sorprèn que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no s’entengui qui diu què. La reacció d’aquest tema a les xarxes socials va ser furibunda. Es va demanar tancar TV3, fulminar Planta Baixa i coses pitjors. Entenc que els missatges a les xarxes sovint no permeten matisos ni grans explicacions però em va sobtar, i molt, la voracitat. Per cert, l’espai que aquell dia va presentar Maiol Roger va assolir un 15,2% d’audiència. 

Que això que no es piqui el tió per no ferir susceptibilitats a mi em sembla una sobirana ximpleria no va contra el periodista que eleva el tema a notícia, en tot cas hauria de criticar o ‘anar contra’ qui ho promou. El tema no és tancar Planta Baixa o fulminar TV3. No mateu al missatger. Senyores i senyors, som a 2021, no estem amb la Guerra dels mons d’Orson Welles i la propaganda de fa noranta anys, o sí? Com hem perdut el codi, la referència, l’índex per poder ajustar la necessària crítica? El/la periodista, benvolguts i benvolgudes, no és ni ha de ser notícia. Sap greu per tot allò de construir la marca personal i tal.

La coerció al periodisme té múltiples orígens i motius. Allò que és notícia el que algú no vol que es publiqui i d’altres clixés. Que el franctirador del poder apunti al periodista és habitual i és el joc establert. Ara bé, que el públic/audiència/societat s’encengui com una teia contra el periodista és al·lucinant. Eh, que la notícia és la notícia: si no us agrada la galindaina aquesta del tió o tiona, de si s’ha de picar o no a l’escola, doncs dirigeix la teva indignació cap a les associacions de mares i pares, o al professorat o al departament d’Ensenyament. És propi d’una societat madura saber canalitzar la queixa, legítima, i és útil emprar l’eina més efectiva en cada cas. Però aquesta indignació ens explota a la cara com a societat. Els catalans estem abonats a la queixa interruptus. 

A banda, potser de les escoles del país és més rellevant què passa amb l’assetjament o que el Tribunal Suprem hagi decretat -com si pogués fer lleis- que el 25% de les classes s’imparteixin en castellà a totes les aules. I, per cert, aquest mateix missatger també se n’ocupa i informa. Ara vostè indigni’s del que li doni la gana i on toca.

Publicat a Mèdia.cat

Esborrar-se de ser independentista, encara no

“Escolta Joan, on haig d’anar per esborrar-me d’independentista?” Aquesta és una frase que em va etzibar una persona molt important el dia abans de la Diada Nacional d’enguany. Que la situació provocada per la negociació de l’ampliació de l’aeroport del Prat ja era l’última gota. Que tot plegat fa una mica de cosa i que no ho critiquem obertament perquè són els ‘nostres’. Que la paciència s’ha acabat. Vindran tots els matisos amb això de l’aeroport, que és una metàfora, perquè encara avui no sabem què ha passat ni com en aquesta qüestió, i encara hi ha qui té esperança en poder-ho reconduir. De fet això és la política. I, potser avui perquè tinc migranya amb l’esperat canvi de temps, sóc optimista amb el Govern de la Generalitat. M’ensumo que el pragmatisme s’imposarà i que donarà un cop a tots aquells que pensen que independentisme i bona política no poden anar junts. No tinc cap element de base per mantenir aquesta idea triomfant, cap. Però sóc home de fe.

Fa uns dies Verónica Fumanal, analista que llegeix bé la política, escrivia a El Periódico una bona definició de què està passant a Catalunya, i cito: “Aquesta nova etapa marcada per un nou eix divideix els partits entre centrípets i centrífugs: els primers, aquells que busquen i arrisquen en un acostament entre posicions diferents per aconseguir un diàleg en el centre de l’escena política; els segons, els que busquen continuar tensant les posicions perquè l’acord no sigui possible i rendibilitzar-ho a les urnes”. Ja he omplert mig article. Seriosament, el que assenyala Fumanal és letal si no es vol entendre. Considero que encara avui l’independentisme té opcions de ser una força centrípeta malgrat portar mesos i anys en la part centrífuga. Hi ha perfils en aquest Govern que permeten mirar endavant.

Sóc poc de la rancúnia i molt poc de la teoria de la conxorxa. Tot és més senzill del que els teòrics de la comunicació política ens volen fer creure, potser no més simple, i una aposta decidida per la gestió de l’autogovern amb objectius ambiciosos és un bon principi per reiniciar. Fa temps ens fixàvem en el mirall escocès, potser caldria mirar-s’hi, i pentinar-se o el que toqui. No caldrà que ningú s’esborri.

L’esperit de sacrifici no està gens de moda, de la mateixa manera que la gent riu per sota el nas quan algú parla de la cultura de l’esforç. No vindré ara amb allò que abans sí que érem una societat cohesionada i cívica i que els catalans de les pedres en fem pans. No. Però sí que ara el bonisme ja se’ns fa bola. Perquè és un somnífer, perquè menysté l’exigència i ens deixa amb aquesta cara de satisfets que fan els seguidors del cànnabis. És preocupant la manca d’actitud propositiva, de cultura emprenedora sí, però això podria tenir un passi si no tinguéssim una societat addicta al no, a la negativitat i al conservadorisme mal entès: l’immobilisme. I la Història, el Progrés; són com un tauró: només saben anar cap endavant.

La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, ha avançat aquest dimarts que l’executiu està estudiant la implantació del passaport de la Covid a Catalunya. Sembla que la intenció del Govern és que el passaport s’implanti únicament per aquelles activitats que actualment continuen tancades, com l’oci nocturn, perquè la resta és tot segur. I ja ha sortit el ‘noisme’, el no en el meu nom, la negativa i el ja n’hi ha prou. No vull que em controlin diu aquell.

Una recent enquesta d’aquest mateix diari indicava que més d’un 75% dels participants en la mateixa es mostrava contrària al passaport o carnet Covid. Regales les teves dades a Facebook o a Google i no vols tenir un certificat en el qual el departament de Salut -que és qui t’ha vacunat- diu que estàs vacunat? Si hom no es vacuna se sent discriminat, sí. Té raó, però l’Estat, l’administració pública té una sèrie d’obligacions, i una és vetllar per la salut pública i no pas controlar la vida dels seus ciutadans. Ningú t’obliga que t’injectin anticossos de Covid-19. Ningú et posa una pistola al pit perquè et dutxis, però convé. Segur que no és la millor metàfora, però és que hi ha coses que ja fan pudor.

Article publicat a Nació Digital

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat

Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital