“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès

Formación del Espíritu Nacional (FEN)

Cada cop em costa més prendre’m seriosament el govern espanyol. Tot i que a la vegada em fa por, molta. I és complicat perquè són gent que mana, que mana molt i que a més són dels d’imposar. No són això que ara se’n diu soft power, són de donar-te una bona cleca. I ara creuen que ens cal una mica més d’espanyolització. I si no ho assoleixen per la via civil ho faran per la via militar. Atenció, ens cal “Coneixement de la seguretat i la defensa nacional als centres educatius”. Aquest és el nom del nou projecte del Ministeri d’Educació espanyol que pretén que els alumnes de Primària es familiaritzin amb “els símbols nacionals i amb conceptes relacionats amb la defensa d’Espanya” (bandera, escut, himne…). Mare de Déu Senyor. Cal invertir en coneixement matemàtic i en curiositat per la cultura? No, recuperem la Formación del Espíritu Nacional, allò que en deien FEN.

L’ínclit ministre Íñigo Méndez de Vigo –amb un gran currículum i un gran pedigrí– creu que això no fa cap mal, que els nostres nens estaran més ben preparats. La idea és introduir el projecte a través de l’assignatura de Valors Socials i Cívics, l’alternativa a
la classe de Religió. Abans al BUP se’n deia Ètica. El Ministeri va encarregar a tres docents que elaboressin el temari i segons assegura la premsa (que ja és refiar-se’n) ja s’han acabat deu unitats didàctiques. Suposo que es deuen cen- trar en la conquesta de l’illot de Perejil o en d’altres episodis d’hazañas bélicas dignes d’epopeies i cançons de gestes. Sortirà el Cid o José María Aznar y Federico Trillo? S’estudiarà la guerra al Marroc o el Yak-42?Hi ha aquell acudit tan vell que diu que “intel·ligència militar” és un oxímoron, que són paraules que no poden anar plegades perquè són un contrasentit. Però és una cosa molt seriosa, la Defensa. És important tenir un bon exèrcit professional i democràtic. I és bàsic entendre que hom té un deure amb el seu país. Em poso seriós. Ara el president progre i guai de la República de França, Emmanuel Macron, proposa seriosament de recuperar una espècie de servei, una mili civil, que també podria ser amb militars. D’un mes! I ja se li han tirat a sobre. Els liberaloides, per entendre que no es pot obligar a ningú a fer res per aquest Estat al qual tantíssim demanen. I els militars li diuen a Macron que això no és cap broma, que no és jugar a fer el soldadet. Com a mínim és fer treballar el jovent, i no adoctrinar amb la vida de los Reyes Católicos o de generals famosos (Franco y Sanjurjo?).

Artice publicat a El 9 Magazín

El 9 NOU magazin 2018-02-09

Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

Deixeu-nos ser de dretes

Parlant del llegat del president Artur Mas, que hauria de tenir un bust a cada municipi, em van dir que un dels seus èxits fou el d’unir “la gent d’esquerra i la gent de la corbata”. Em vaig quedar perplex. “Vols dir de la gent de dretes, no?”, vaig respondre. El company no va saber què dir, tothom és d’esquerres. Aquesta falta d’espai al terreny de joc ha deixat de sorpendre’m.

Tant parlar de voler ser un país normal i no podem tenir gent de dretes? No tindrem esquerrans? Som 2018, en principi hem superat el franquisme. Només el Partido Popular representa a la massa social que creu en el liberalisme econòmic i la protecció social de la democràcia cristiana de Churchill i De Gasperi, sembla ser. De debò? Els partits polítics són eines, i molt útils, per vertebrar els desitjos de la ciutadania.
Els catalans som molt de les etiquetes. I sobretot som molt de ser modernets i ‘progres’. Som els de l’esferificació i de les sabates de punta rodona. És quelcom molt barceloní, molt de ser hereu del Cobi, molt de quedar bé i de ser capital del disseny. Som la Dinamarca, l’Holanda i l’Àustria del sud. Sí clar, països governats durant dècades pel centredreta, per la democràcia cristiana, pels conservadors.
Mira què bé, els de dretes són reaccionaris, corruptes, amants del nepotisme i moltes coses més. L’esquerra és cabell d’àngel. Ara que acaben de condemnar a Lula per corrupció i que Ricardo Costa ha cantat La Traviata al jutjat pel cas Gürtel del PP. Prou de tonteries. Les estructures no són dolentes, ho poden ser les accions dels homes i dones.

Els catalans som de dretes. De pujar la persiana, de valorar l’esforç i de no tenir prejudicis, sempre que penquis. I d’esquerres, esclar que sí. Es pot dir exactament el mateix. És una tonteria esclar. I dels grans culpables de la falàcia hi posaria en primer terme als periodistes. Entenc els fills de la Transició, però avui en dia em sembla de curt de vista, reduccionista i el pitjor de tot per la premsa: no aporta tota la visió.

Deixeu-nos ser de dretes, o d’esquerres. Però ja en tenim prou d’engolar, de fer veure que som més alts, de citar a Schopenhauer: encara que no ens deixin farem un país nou, i hi hem de tenir una societat més llesta i més amable. L’amabilitat és invencible.

Article publicat a Nació Digital

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès