Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

Anuncis

Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713

 

La importància del cor

Tenim un país on cada cop s’escolta més la ràdio en català (segons l’EGM hi ha conciutadans que no fan res més en tot el dia), una televisió que aguanta líder i una premsa que es troba més al mòbil que al quiosc. Però i els continguts? Sóc dels que crec que ha de primar la informació i la investigació, sobretot quan més proper sigui el mitjà. Però sé que no es construeix res sense l’entreteniment.

I ara ve la pregunta: què és l’entreteniment? Doncs tot aquell contingut que tracta sobre la vida humana des d’una mirada més centrada en l’actualitat de les persones que no pas en les persones de l’actualitat. I l’entreteniment és també tot allò que passa quan no fas notícies. I de tot això hi ha un gènere sempre injuriat: el cor. La informació rosa, les xafarderies, el safareig. És una cosa menor. Un gran error. Per començar només cal veure les audiències (també a Catalunya) d’aquest tipus de programes, sobretot en teles espanyoles.

A Catalunya queden pocs reductes d’aquesta informació, que l’audiència demanda, i si no la troba, de manera sobirana exerceix el dret a decidir i es tira als braços de Jorge Javier Vázquez i els seus. Els programes de sobretaula de TV3 eren una escola de com tractar aquesta informació amb elegància i alegria, de Mari Pau Huguet a Albert Om, passant per Júlia Otero o Jordi González a les nits. I a 8tv teníem la versió gamberra però blanca d’Alfonso Arús i “Arucitys”. No hi és ni una cosa ni l’altra. En queden reductes. A la ràdio, si trobeu algun programa petit, i a les televisions locals al magazín matinal “Ben Trobats”, un petit oasi on es recupera aquell esperit tan català de seny i rauxa, i a més centrat en el que en diuen cor català. Perquè serem molt nostrats, però també tenim les nostres coses.

Amb la informació del cor, com amb tantes d’altres coses, ens hem passat de frenada. La trobàvem antiga i en comptes d’actualitzar-la i fer-li una mirada actual hem decidit carregar-nos-la. Com els concursos. L’entreteniment ajuda a crear una cosmovisió d’una manera molt més profunda que els informatius, allò pel que alguns polítics malden. Han fet més “Bola de drac”, “Tres pics i repicó” o “La Columna” per la configuració nacional de Catalunya que no pas un cap d’informatius d’aquí o d’allà. De nou la urgència passa per sobre del que és important, i ara són dos factors que coincideixen. Hem de tenir pressa per fer el que importa. I sí, també és la informació del cor, i com tot, ben feta.

Article publicat a Mèdia.cat

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622

Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín