Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Anuncis

Esclaus de la nostra ximpleria

Una de les poques lleis indiscutibles de la història és que els luxes tendeixen a convertir-se en necessitats i a generar noves obligacions. La gent, un cop s’acostuma a un cert luxe, dóna per fet que l’ha de tenir i comença a comptar-hi. Finalment, arriba a un punt en què no pot prescindir-ne. Això explica el professor israelià  Yuval Noah Harari en el seu cèlebre llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat (Edicions 62). Un títol gens ambiciós per disseccionar centenars de milers d’anys de vida al planeta Terra. Però aquest és un dels punts més importants per entendre com som els éssers humans avui, així com les nostres febleses: què volem i què necessitem, la mateixa moneda amb dues cares iguals.

Vagi per endavant que sóc amant del progrés: de l’aire condicionat, de la tele per cable i del rentavaixelles. Ara bé, si hom té algun moment per aturar-se i respirar potser entendria que no cal tant. Ni sóc hippy ni budista però com més món coneixes (sobretot fora de la pròpia bombolla) més pots entendre que el teu credo té falles. Som esclaus de la nostre ximpleria.

El nostre luxe no és un fet o una cosa concreta, un cotxe o unes vacances. No. El nostre luxe és l’angoixa. És el mal del segle XXI diuen, que si la depressió, que si amunt, que si avall, que si pastilles que acaben en -pan. Ho llegim i ho sentim cada dia. A la feina segur que sabem d’algú que li ha passat o que aquell va tenir un atac. Són reaccions humanes i també cal tenir en compte les patologies que hi pugui haver, no fem broma. Però em refereixo a les respostes internes al “viure estressats”. Les tenim al nostre programari. Estem preparats per replicar així, ja venia amb Adam i Eva diguéssim, però no tant.

Hem d’evolucionar el nostre motor o hem de decidir anar menys revolucionats? Va home, que el destí del món no està a les nostres mans, amb prou feines ho està saber què soparem avui. No tenim vides més importants que els nostres avis. Fa un temps ja que quan em trobo en un cul-de-sac  uso el comodí dels avis. Atenció, no dibuixo una reacció en la seva època, si no què farien avui en dia amb tota aquella pragmàtica i dolça sabiduria que amb els anys havia perdut perjudicis.

La sensació de que sempre anem collats. Que si els quartos, que si la família, que si la feina, que no arribem, és el que ens desmunta. Aquesta angoixa ens desnona de la nostra felicitat estructural. Parlo d’una felicitat discreta, humil i directa. No diré allò de que la felicitat està en les petites coses, que és veritat, si no que només millorant el nostre nivell de satisfacció ens podem fer la vida més fàcil i derrotar les terribles ximpleries que ens esgoten.

el 9 magazin 180831

Article publicat a El 9 Magazín

Contra el ‘moreno’

Recordo quan en deien ‘fer bronzo’ o ‘prendre banys de Sol’. Jo soc blanquet de pell, entre la neu de gener i el malaltís color d’un os de pollastre. Admeto que el món solar no és el meu. Reconec també que després d’anys de maduresa refugiat en el confort de l’ombra enguany he realitzat esforços herculis per tal de canviar i posar-me, un xic, ‘moreno’.

No visc a Mart i sé que la immensa majoria de catalans es vol bronzejar. Segur que vostè també. No ho acabo d’entendre. El Sol pica i crema la nostra pell delicada. També tinc la pell molt fina, però això ja és tema per la meva interessantíssima biografia no autoritzada. I vinga a prendre el Sol. Ben quiets i mirant amunt. Esperant el messies del coloret.

Els homes, mira, ho tenim senzillet, et plantes sense samarreta i ja vindrà. Però les senyores no. Si són del top-less i troben espai adequat doncs tot va bé. Però quan veig aquelles postures, aquelles maneres de baixar els tirants o d’arremangar-se els pantalons per assolir més superfície de cremada doncs fa patir. I la idea és que aquesta heroïcitat
estètica duri fins que s’acabin les vacances i poder mostrar el trofeu a la feina. Qui està més ‘moreno’? És una competició que té una vida curta perquè abans de dinar
del primer dia ja està fet. Tant d’esforç i tant fer patir el dermatòleg per ben poca cosa.

Suposo que la cosa va d’estar més guapo i de fer més bona cara, però francament no ho entenc. M’agrada més la cara que fem al novembre o al febrer, llavors devem ser més
autèntics tots plegats. Voler fabricar-se una màscara de melanina és inútil, cada dia del món els nostres ulls al mirall ens expliquen quina cara fem.

Article publicat al setmanari Ripollès

Fer mal efecte: objectiu Downton Abbey

És molt senzill. No pot ser que al costat dels bars i/o restaurants hom es trobi al cuiner o cambrer fumant com un desesperat. Que cadascú fagi el que cregui convenient, vagi per endavant. Però és absurd que el treballador d’un local és prengui el seu moment estant a dos metres del local on treballa. Dins no pot i a la porta no es posa, però si et poses a la voreta tot funciona?

Podríem prohibir fumar. Mort el gos, fora la ràbia dirien. A banda, l’empleat fumador segur que pren més descansets que no pas l’empleat no fumador. Això ho diria el patró.

O bé es podrien habilitar uns espais a les viles i ciutats on els fumadors puguessin fer fum allà ben controlats. Recordo que a Tokio hi ha aquelles marques al terra on la gent s’hi posa com si fos una habitació imaginària i allà fan la seva. En un país llatí com el nostre caldria una cosa més radical tipus narco-sala.

Però sembla poc útil perquè els nostres protagonistes que haurien d’estar prop del seu lloc de feina. Mala peça al teler per al fumador treballador.

La qüestió és que fa mal efecte. És així, ras i curt. Perquè sembla que el professional de l’hosteleria estigui allí com fugint. Tothom té dret al seu moment és clar, però hi ha feines en que s’és com la dona del Cèsar: no només ho has de ser si no que a més ho has de semblar.

Tenim un gran sector hostaler a casa nostra. Però per mi aquest mal efecte, la meva impressió, és que sembla que no estimis prou el que fas. I penso en la moral de la sèrie de televisió Downton Abbey, produïda per a ITV i PBS. Un èxit que explica la vida d’una família aristòcrata de l’Anglaterra rural de principis del segle XX i la del seu servei. Majordom i governanta, lacais i cuineres, xofers i minyones. Tots van desfilant i al final només ens trameten que la millor vida que es pot tenir és una en que tingui sentit el que fas, i que per tant t’ho estimis.

L’objectiu Downton Abbey -si no l’ha vist encara faci-ho ja i em donareu després les gràcies- no és només per a cambrers i cuiners que fumen a la porta dels locals, no. Voler estar orgullós de la teva feina i fer que tothom ho sàpiga millor el que avui en diem el karma.

I serviria d’alguna cosa? Crec que sí, la suma dels individus i de la seva responsabilitat complerta promou aquesta sensació d’ordre natural, aquest bon rotllo, aquella manera de dir ‘Bon dia’ i de somriure quan et creues amb algú. Sona a eslògan carrincló però quan dones el millor de tu mateix fas millor, i més bo, a l’altre.

Article publicat a El 9 Magazín

Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

el 9 magazin 180824