Paquita Sitzer

L’altre dia em vaig enamorar. D’una dona, sempre una dona. Hi ha una diferència d’edat bastant important. Som de generacions diferents. De planetes diferents. Però no hi ha res que no connecti una mirada. Ella és la Paquita. Es diu Paquita Sitzer (Françoise el seu nom inicial) i tenia 5 anys quan va travessar el Pirineu des de França fins a la Vall d’Aran amb els seus pares i el seu germà. Era 1942, i ells, una família jueva que fugia de la persecució nazi. Testimoni de primer nivell de la barbàrie de la societat més avançada de la Història.

La vaig conèixer per aquelles coses de la feina. Fa un any va tornar a Catalunya per caminar de nou per aquell camí d’evasió que la Diputació de Lleida ha recuperat. Vam poder ser testimonis del retrobament i de les paraules de Paquita, com a part del documental Perseguits i salvats que vàreu poder veure a la vostra tele local. La força del seu testimoni és la força del nostre deure i del nostre neguit. Tenim obligació amb la nostra Història, siguem protagonistes. Només cal pensar en què vol dir un llacet groc.

La Paquita sedueix amb els ulls, amb simpatia i amb la raó que et dona haver perdonat, de veritat. Però ella recorda i seria un pecat dels lletjos que nosaltres permetéssim que el passat ens fugi. Ells anaven a peu. Les, Lleida, Barcelona i Vigo van ser els seus destins següents, fins a travessar l’Atlàntic cap a Veneçuela, on viu i on critica Nicolás Maduro. Una dona que agrairà sempre el refugi que van ser els Pirineus. Ara nosaltres hem de fer la nostra muntanya i no tenim un camí tan costerut.

 

Publicat al setmanari el Ripollès

Anuncis

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat

Catalans, no sabem opinar

No hi ha més cec que el que no vulgui veure, però és encara pitjor aquell que ni pot ni vol i ni se li passa pel cap obrir els ulls. Les editorials, els comentaris, els tertulians i tot plegat queden descol·locats el 21 de desembre. El ‘post’ (ens) ha deixat cecs als periodistes catalans (o els seus caps). El dia després de les eleccions espanyoles més interessants en lustres i fiasco. I pocs ítems per titular: S’ha acabat el bipartidisme espanyol, el ‘procés’ queda d’aquella manera i Podem diu que propiciarà un referèndum per Catalunya. Poc o molt ha estat això, i algunes brometes sobre Duran i Lleida. Doncs no, no és això. O és que no sabem opinar? Ja no sabem buscar títols?

Hi ha més titulars possibles i reals: ERC guanya a Convergència en unes eleccions és un titular que a més requereix matisos interessantíssims. Podem venç a Catalunya per l’eix social i no pel nacional, per molt que parli del referèndum és una altra capçalera possible. I els partits estatals són més que minoritaris a Catalunya un altre possible títol. Ho escric a raig, però és el que trobo a faltar. Ens deixem endur pel primer títol que sentim o llegim. Seguim l’agenda de l’altri, inclús titulant! Per què hauríem de sobreviure si no sabem diferenciar-nos entre nosaltres? Al final se sabrà tot.

Deia Dostoievski que “som desgraciats perquè no sabem que som feliços”, però en el nostre cas sembla que tenim una opinió publicada majoritària i establerta perquè no sap que hi ha un més enllà, que hi ha els matisos i el sentit crític. Per cert, el sentit crític no és està contra d’una idea o d’una altra si no ser capaç, sobretot, de ser autocrític, amb totes les lletres. I ara, en un moment en que els periodistes ens ofeguem en el nostre propi cinisme val la pena prendre una mica d’aire i capbussar-se en les nostres contradiccions.

No hi ha opinions millors que d’altres, és clar que no. Però sí que hi ha de més ben formada i és la que hauríem d’oferir a la societat. Si us plau, no costa tant titular amb una mica de gràcia i educada mala llet.

Article publicat a Mèdia.cat

Els periodistes que ens mereixem

El 28 de setembre a primera hora les ràdios aniran a tot drap. Els matins televisius estaran trufats de polítics (dels d’abans, dels d’ara i dels de sempre) dient la seva. I els diaris de paper llançaran anàlisis d’última hora sobre un fet que fa 2 anys (com a mínim) que es veia a venir. Guanyi l’opció que guanyi al referèndum (sí, la cosa va de sí o no), els mitjans de comunicació semblaran ventiladors: no pararan de donar voltes i no arribaran del tot enlloc. Ningú sabrà res.

Els periodistes (o el que ara volen dir-se comunicadors) no tenim perspectiva. No perspectiva històrica o estadística, sinó que oblidem qui hi ha a l’altra banda. Ens retuitegem entre nosaltres. Ens odiem i envegem en silenci. Decidim què és nou i què és vell en funció del que publica la competència. I l’espectador/oient/lector? Doncs que es posi les piles!

En processos similars d’emancipació nacional la premsa (genèric per als mitjans) va jugar un paper similar que el que està jugant a Catalunya. Gent i capçaleres a favor, professionals i empreses en contra. Res a dir. Normalitat total. Pel que he pogut contrastar, el que és força singular del cas català és la figura de l’home en terra de ningú, el que “amb ell no va la cosa…”.

La neutralitat en essència és un posicionament noble i elegant. A la pràctica és la més fina de les covardies. Va fer molt de mal el fenomenal escriptor i espia Ryszard Kapuściński, sobretot perquè va provocar molts imitadors i seguidors del dogma d’un senyor que no tenia dogma més enllà del seu partit totalitari. En una conferència a Itàlia recollida en un volum anomenat “Los cínicos no sirven para este oficio” el reporter polonès la clava: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i tracta de provocar algun tipus de canvi”. No puc estar-hi més d’acord, i què fem amb els periodistes neutrals?

Els periodistes no som objectius, no ho som. Gràcies a Déu! Debat, diàleg i discussió. Com més millor. Llegiu Crític, llegiu La Vanguardia o l’Ara, escolteu Basté o Terribas. Som molts i amb moltes veus. Cal escoltar-les.

Òbviament, el periodisme és un ofici farcit de cínics. A Catalunya no sé si més que en altres indrets, però anem ben servits. En la terra del “tots els polítics són iguals”, al país modern amb baixa participació en sindicats i partits (altra cosa és la dita societat civil), al paradís de la crítica i la befa…què volíeu? Tenim els periodistes que ens mereixem.

Article publicat a Nació Digital

Vida (intel·ligent) lluny de Barcelona

Som els nostres pitjors enemics; els catalans, vull dir. Sempre trobem on ensopegar. Que tenim a tocar un país nou?. Doncs ens entretenim en si el volem més taronja o més groguet. Que volem sortir de la crisi?. Doncs busquem com complicar-nos la vida amb impostos i permisos. Però vivim en un país increïble, tot sovint malgrat nosaltres.
I una altra cosa és la cultura catalana, la que ens fa catalans, la que ens explica i la que ens interroga. Fa poc, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va atorgar un dels deu Premis Nacionals de Cultura al grup de les Terres de l’Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Artur Gaya va destacar que “els premis sempre són una satisfacció i una alegria molt gran perquè són una empenta al fet de treballar per la cultura”. I en això, Quico el Célio té molta raó. Ara bé, sempre hi ha un però: “A ningú dels guardonats crec que siga cap cosa descobrir-li que no és gens fàcil treballar per la cultura i tampoc ho és en un lloc com les Terres de l’Ebre, allunyat dels llocs on es prenen les decisions importants i, per tant, aquests premis t’ajuden a tirar endavant”. Doncs que visquen aquests premis ansiolítics i motivadors!.
Doncs sí, entre el riu Sénia i Riba-roja, entre Arnes i l’Ampolla hi ha un territori ric. Malgrat que molts no el coneguen, aquest territori és més que ric, és esplèndid!. Però la ignorància ja se sap que és atrevida i no sempre sap valorar. Hi ha gent creativa a les Terres de l’Ebre, professionals de renom i paisatges de portada. I les Terres de l’Ebre són part fonamental de la cultura nacional (i quan dic nacional vull dir catalana, esclar). Però no estic d’acord amb Artur Gaya (i que Déu em perdone) en que el fet d’estar lluny de Barcelona -o lloc on es “prenen decisions importants”- ho faça tot tan difícil.
Seguim. “Cal el coratge de matar els propis/ fills amb un coltell. Salvar de mil imatges una imatge”. Aquests són versos de Gerard Vergés, el poeta sensual, un doctor en farmàcia que ens va regalar una poesia europea i reposada en un moment en què tothom tenia pressa. Sí, lluny de Barcelona. Andreu Carranza ha estat guardonat amb el premi Josep Pla 2015 ja fa uns mesos, sí, però continua sent un senyor premi. També lluny de Barcelona.
Dada a tindre en compte: el Gremi de Llibreters ha donat a conèixer les dades finals del dia de Sant Jordi. La venda de llibres en català repunta fins al 54%. El català interessa i en català també, si us plau. Parlant de Sant Jordi, a la llista dels més venuts en categoria de no ficció, al número tres apareix No ens calia estudiar tant (Sembra), de Marta Rojals. Sí, també lluny de Barcelona.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

Què és La Xarxa?

La Xarxa. Potser darrerament heu llegit o sentit aquest nom més sovint. Aquest estiu hem donat la campanada amb el programa País km 0 que passen totes les televisions locals del país a partir de les sis de la tarda. Però us explicaré ben bé què és o la idea que jo (cap de continguts de la Xarxa) tinc d’aquesta casa. La Xarxa és això que se’n diu ara estructura d’Estat. Comencem forts, però és així. Oficialment, la Xarxa és una plataforma multimèdia de suport a l’audiovisual local (televisions i ràdios) que té com a objectius donar resposta a les necessitats del sector i contribuir a la seua dinamització. I això fem amb 47 televisions i 160 ràdios.

Col·laborem amb tota aquella entitat local que necessite els nostres serveis per facilitar que des de qualsevol indret puga haver informació de qualitat. Bé, això pot semblar fullaraca burocràtica, però és així. Aquí, a l’Ebre, en teniu bons exemples. Hi ha algun ampostí que no sàpiga qui és Manel Ramon, director de Ràdio Amposta?. Hi ha algú que no pose el Canal Terres de l’Ebre per informar-se del que passa a l’antiga vegueria de Tortosa?. Això parlant d’audiovisual, que és al que es dedica la Xarxa, però hi ha quelcom que és pal de paller per a tots: els mitjans de proximitat. I per no parlar d’aquest setmanari que teniu ara a les mans, exemple de moltes i bones coses.

Els mitjans de proximitat formen identitat i permeten unió, la unió real de les societats. El periodisme té moltes funcions. La clàssica és mossegar el poder, però una altra, sovint oblidada i cardinal, és la d’explicar qui som, què fem i així poder endevinar què serem. Des de la Xarxa, humilment, fem la nostra faena, que no és més que ajudar i facilitar la tasca dels enor- mes professionals de les ràdios i televisions locals. Fem-nos un favor: mirem-nos una mica més el melic (ja m’enteneu) per saber què tenim al cap.

(Publicat al Setmanari L’EBRE, divendres 22 d’agost del 2014)

DEP Max Cahner

Max Cahner

Poc a dir de Max Cahner i Garcia. Un patriota de la llengua, un soldat de la cultura, un autèntic referent i exemple per a molts. Descansi en pau. Dels que creia com d’altres creiem que tenim pressa i que cal construir país. Com que sovint quan algú mor tirem al panegíric trobo bé aquest recull de testimonis i opinions sobre Cahner, el 2007.