Els catalans som gent agraïda. Perquè tenim poca memòria i perquè no fem les preguntes adequades. Aquest passat cap de setmana es va acabar la celebració del festival musical Primavera Sound amb gran èxit. No només per la xifra de públic espaterrant que hi va assistir (i va poder fer cues extraordinàries) i va disfrutar d’Antònia Font o de Beck sinó perquè ha renovat el seu compromís amb Barcelona fins al 2027. Visca! Tots contents. I és que semblava que la cosa perillava. Perquè fa poc, hores abans de començar l’edició d’enguany, un dels directors del festival no ho veia gens clar i va lamentar que “Barcelona no ens estima”, en relació amb els grups del govern municipal, que sembla que no acaben d’ajudar. La lògica feia dir que l’Ajuntament d’Ada Colau i Jaume Collboni hauria de fer mans i mànigues per retenir aquest esdeveniment 100% barceloní. I més tenint en compte que l’estimació d’impacte econòmic a Barcelona del Primavera Sound és de 349 milions d’euros, cosa que el converteix en el festival amb més impacte a la ciutat, just rere del Mobile World Congress.
El Primavera Sound i la polèmica sobre la seva permanència o no és un gran exemple del que ens passa com a país. No tinc cap problema ni amb el festival ni amb els productors, crec que és un esdeveniment important per la ciutat però que cal pensar i repensar el seu impacte en el circuit musical i cultural del país i també en la resta de la indústria del sarau. Per exemple, aquest cap de setmana passat per poder contractar una barra i uns barrils de cervesa amb una coneguda marca de cervesa molt barcelonina per una petita festa al Baix Llobregat calia anar a llogar al País Valencià. O també saber que des que va començar el Primavera Sound, durant aquests dies, “ha costat molt trobar tovallons de paper o personal de seguretat”, asseguren fonts del gremi. Deia que aquesta polèmica és metafòrica de Catalunya i de la cosa nostra. És un festival total, grandiós i integrat a la zona urbana, per molt que molesti a l’ajuntament de Sant Adrià del Besòs.
I aquesta polèmica d’on venia? Per què teníem por de perdre aquesta joia nostrada? Doncs perquè el febrer d’enguany vam saber que l’edició del 2023 recuperava el format de dos caps de setmana, vella reivindicació de la promotora. “Però en aquesta ocasió, se celebrarà en dues ciutats espanyoles diferents: els dies 1, 2 i 3 de juny tindrà lloc, com ja és habitual, al Parc del Fòrum de Barcelona-Sant Adrià del Besòs, i el 8, 9 i 10 a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rey, a Madrid”, diu el web oficial. Ah, ja estem al cap del carrer. El Madrid liberaloide de Martínez-Almeida i Díaz Ayuso sempre preparat per acollir als catalans blasmats i incompresos. O sigui que la cosa era fer dos caps de setmana -a Barcelona ha passat enguany- i a la “villa y corte” se’ls hi deu tenir més carinyo, que és una manera de dir que no hi ha tants interlocutors i requeriments fastiguejadors. Ara que s’ha renovat fins a 2027 el mateix director del festival assegura que hi ha entesa 100% amb l’alcaldessa Colau i que hi ha “confiança”. Per cert, el cartell serà igual a Barcelona i a Madrid, una gesta de programació impressionant que ajuda a entendre com és d’important aquest festival.
Agraïts estem perquè es queden, però com deia el mestre Capri: l’amor se’n va però ella es queda. Seguim amb la metàfora perquè quants emprenedors o joves han de marxar a Madrid per trobar oportunitats, no ja carinyo, en aquests temps que corren. I les preguntes. Sabem ben bé què vol el Primavera Sound? Més enllà dels titulars, de l’amor no correspost i de si Madrid o de si des del Fòrum es provoca un soroll terrible en dos cap de setmana terribles pel veïns. Sembla un joc de poder. De fet, ho és. Ningú ha mentit gaire, però no s’ha dit tota la veritat perquè fa com coseta. I com diuen els Mishima “Ara ens acompanyen com fantasmes / Que no obliden ni perdonen / Sé que no us descobreixo res, / Però és així com ens menteix / La primavera”. I la banda de Barcelona, com tantes d’altres, actuarà aquest estiu en molts altres festivals que també són estupendos i fan indústria: Random, Vida, Istiu, Begur, Vallviva… i al FIB. Llàstima que no actuïn al Sonar.
Se atribuye a Napoleón Bonaparte la máxima de que “la historia es la versión de hechos pasados en los que la gente ha decidido ponerse de acuerdo”. Este provocador axioma no funciona con Autobiografía del general Franco, una de las obras cumbre de Manuel Vázquez Montalbán, que es un diálogo y una confrontación histórica e ideológica con el dictador. Este libro, como muchos otros del prolífico autor barcelonés, hace tiempo que no se encuentra en las librerías y la editorial Navona ha decidido recuperarlo. A partir del pasado lunes ya se puede localizar este volumen inevitable para comprender la historia de España del siglo XX. Una obra publicada en 1992, diez años después de la victoria del PSOE y con cierta decepción por cómo había desaparecido la memoria histórica del debate público, entre otros desengaños. Y es la memoria la protagonista de uno de los libros más radicales que un intelectual realizó sobre el general Francisco Franco, y lo tuvo que hacer Vázquez Montalbán, represaliado, hijo del bando derrotado pero fiel a lo que Georges Tyras denomina “la ética de la resistencia”.
Tyras es catedrático emérito de literatura española contemporánea de la Universidad Stendhal de Grenoble, y fue uno de los muchos amigos que Montalbán cosechó gracias a su curiosidad y considera que “se trata de un libro de gestación lenta, que él empezó a plantearse cuando salió de la cárcel de Lleida”. Daniel Vázquez Sallés, escritor, periodista y guionista, además de hijo de Manuel Vázquez Montalbán, resalta que “fue el libro que más daño le hizo, le provocó el infarto que tuvo con 53 años” y añade que “le produjo agotamiento mental, había mucho suyo ahí, de su familia, era rendir cuentas con Franco y con la sociedad española y su desencanto”. Así, Autobiografía del general Franco vuelve a los estantes de las librerías tres décadas después de su publicación y extraordinario éxito.
La sinopsis del libro es clara y tiene su retranca: Marcial Pombo, un escritor poco brillante y desencantado con su militancia política y castigado por el franquismo, recibe la propuesta de escribir una autobiografía del general Franco. La sombra de que Pombo sea el alter ego de Vázquez Montalbán es más que alargada y crece con todas las contradicciones y decepciones. Sobre la vigencia de esta obra de 1992, Quim Aranda, periodista y editor de la reedición de Barcelonas de Vázquez Montalbán, mantiene que “lamentablemente tenemos pruebas de que Franco no está muerto, que ha resucitado, lo vemos vivo hoy y no se me ocurre nadie mejor para combatir con un crucifijo literario a este Drácula que Vázquez Montalbán”. Según Tyras, el padre de Carvalho sentía “una fascinación crítica por el personaje de Franco que en varios libros previos él va cultivando, y culmina con este monumento antifranquista, como lo definió Eduardo Haro Tecglen“. De hecho, Vázquez Sallés se extraña de que con el “intento de blanqueamiento del franquismo” la recuperación de este volumen no saliera a la luz antes. “Cuando se movió el cuerpo de Franco del Valle de los Caídos y la polémica de entonces hubiese sido un buen momento”, mantiene el hijo del autor.
La recuperación de este título, y de un par más el año que viene, por parte de Navona tiene como responsable al editor Ernest Folch, que indica que “este es un libro básico de Vázquez Montalbán y queremos recuperarlo”. La memoria de los lectores con los grandes autores es cíclica y a veces caprichosa, explica Folch, que considera que es habitual que grandes autores caigan en el olvido y que volver a impulsar las obras de Vázquez Montalbán que van más allá de la serie del detective Pepe Carvalho es “una gozada”. María Lynch, agente literaria que gestiona los derechos de Vázquez Montalbán, destaca que “con autores con una obra tan extensa no es poco frecuente que haga falta rescatar y reeditar títulos, hay que combatirlo aportando nuevos puntos de vista”. Para Lynch se trata de un libro “vigente” y que importa la mirada del autor y “cómo el pasado habla al presente”.
El ejercicio narrativo de Vázquez Montalbán en Autobiografía del general Franco es de un atrevimiento importante y con una intencionada confusión de géneros. En En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea, primera tesis doctoral dedicada al estajanovista autor barcelonés, se señala el quid de la cuestión: “Se puede afirmar que Vázquez Montalbán adopta en esta novela nuevas estrategias narrativas de intervención política, que surgen de una nueva conciencia narrativa de la textualidad de la historia”.
El vasto conocimiento de la historia de España, la detalladísima documentación y, sobre todo, una ingente capacidad de trabajo -y llevar veinte años escribiendo ya la novela en la cabeza- permiten entender la ingente información que compone este volumen. Y también el espíritu crítico inherente en Vázquez Montalbán con propios y extraños. Valga tan solo este fragmento de sus diálogos con Franco como ejemplo, muestra y dardo: “Le estamos olvidando general y olvidar el franquismo significa olvidar el antifranquismo”.
“Manolo tenía una conciencia literaria muy fuerte”, subraya Georges Tyras, gran conocedor de la obra de Vázquez Montalbán, que agrega que con Autobiografía del general Franco el autor barcelonés “era muy consciente de que hacía una autobiografía con un contradiscurso que venía a desmentir la misma, con un mecanismo narrativo muy complejo y completo”. Tyras disecciona la obra asegurando que va más allá de la auto ficción y que “hay dos discursos diferenciados, dos relatos interconectados: una conferencia de historia hecha por el personaje de Franco que queda opuesto a la memoria que le pone el personaje de Marcial Pombo delante”.
En este sentido, Quim Aranda sostiene que “esta técnica que usa, de indagar, de añadir comentarios o postillas que hace Pombo está relacionada con su propia obra”. Es más que evidente que Marcial Pombo es un alter ego de Vázquez Montalbán, y uno de los divertimentos del libro es tratar de descubrir qué partes son las ‘más Manolo’. Un libro pensado durante años en el imaginario del autor, y trabajado luego también con orfebrería. Vázquez Sallés rememora que Montalbán “no era un escritor hermético, hablaba, comentaba, sabías qué hacía”, y que su método era poco lírico: “Decía que la inspiración solamente venía cuando escribía, que si hubiera esperado a que llegara la inspiración para empezar no hubiera escrito nunca”.
El libro que la editorial Navona recupera también permite definir que Vázquez Montalbán “no era un intelectual de torre de marfil”, según apunta Tyras. Por su parte, Vázquez Sallés abunda en la tesis de que no se trataba de una persona altiva o arrogante a pesar de su amplio conocimiento y su incesante curiosidad, y cómo esa actitud se transmitía en sus obras: “Con las obras de Vázquez Montalbán puedes conocer muy bien la realidad española del siglo XX”, asegura. Además, Vázquez Sallés pone de ejemplo las novelas de Carvalho que son un “gran retrato” de la transición y del fin del siglo anterior, así como su enorme producción periodística. En ese sentido, el hijo de Vázquez Montalbán hace hincapié en la voluntad del escritor de ser activo en el debate público. Y otro apunte significativo que deja la agente literaria María Lynch: “es relevante el comentario político que puede seguir vigente, más allá del periodístico”. De nuevo la intelectualidad sutil del autor barcelonés Quim Aranda también incide en que “Vázquez Montalbán era un intelectual de los pies a la cabeza, quería intervenir en la sociedad”.
El periodista catalán apunta que el hecho de que se vuelva a editar este volumen es “un acierto” ante la posibilidad de que en las próximas elecciones generales pueda florecer un gobierno en el que la ultraderecha pueda condicionar la mayoría gubernamental, cuando Vázquez Montalbán “siempre hablaba de recuperar la memoria de los vencidos”. Vázquez Sallés advierte de que en el momento político español, el deshilachamiento de la memoria pública está provocando “un blanqueamiento del dictador”, por lo que reclama poner en valor la memoria, pero trabajada, con intención. Incluso la poesía del autor barcelonés se basa en el compromiso social, cuando no la militancia política. “Tenía muy presente el oficio de periodista que había ejercido mucho y muy bien”, asume Tyras para añadir que “esa faceta de periodista le permitía evitar la vertiente desagradable del intelectualismo, era una persona humilde y con conciencia política que él podía traducir en los miles de artículos publicados”.
En el capítulo que En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea dedica a este volumen que recupera la editorial Navona se destaca que la ventriloquía de la que hace gala Montalbán quizás no sea una novedad estilística, pues es un utensilio retórico clásico, pero que sí permite dos elementos clave para entender su obra. Por una parte “la textualización explícita de la recuperación de la memoria histórica –la versión de los vencidos de la historia—como resistencia contra un poder presente y personalizado dentro de la novela” y, por otra, “la introducción de la desbordante erudición histórica del autor como central de la narración”. Así es como el escritor, mediante su alter ego, dialoga y discute con el general Franco no con la ficción sino con el rigor histórico. “Poniendo a Franco delante del espejo”, asegura Tyras.
Vázquez Sallés recuerda una máxima importante para entender de lleno que significa Autobiografía del general Franco: “mi padre decía: entre memoria y nostalgia prefiero la memoria porque la nostalgia es la censura de la memoria y este libro es memoria”. Memoria sin excusas, el Manuel Vázquez Montalbán más mordaz vuelve a las librerías.
Más Vázquez Montalbán, por favor
La apuesta de la editorial Navona por recuperar grandes autores o descubrirlos al gran público le ha llevado a repescar Autobiografía del general Franco ahora, pero esto no acaba aquí. “La obra de Vázquez Montalbán estaba en parte descatalogada, y hemos trabajado para tener tres libros“, cuenta el editor Ernest Folch. No es una cosa extraña que autores consagrados con los años tengan parte de su bibliogafía fuera del circuito. Folch cuenta que “es muy típico con los grandes escritores con mucho éxito en vida que bajen de lectores pasadas su muerte, caen en el olvido y hasta unos veinte años después de su muerte no resurgen como un clásico”. Con una mezcla de ingenuidad y sinceridad, Folch aduce que “el secreto es que no hay secreto” y que “solo se trata de recuperar grandes autores”.
Esta recuperación se ha podido hacer porque quien gestiona los derechos de autor de Manuel Vázquez Montalbán es la agencia Casanovas & Lynch y dice “tener el reto de revitalizar una obra que ha tenido mucho éxito cuando el autor estaba vivo, además siendo un escritor carismático y visible”. La idea también es dar a desarrollar otras áreas para esos títulos que han caído en la apatía de la difusión editorial.
En el primer trimestre de 2023 verá de nuevo la luz gracias a Navona la novela Los alegres muchachos de Atzavara que es una descripción descarnada de un grupo de jóvenes burgueses que juegan a ser alternativos y progresistas en su periodo estival. A mitad de 2023 será el turno para Crónica sentimental de la Transición, que es una astuta recopilación de varios reportajes escritos por Manuel Vázquez Montalbán para el suplemento dominical de El País a lo largo de 1984 en los que disecciona el momento que vivía España mediante retratos de diferentes personajes. Diferentes géneros de un mismo autor con un mismo objetivo: explicar la sociedad española sin tapujos, con ironía y desde la distancia que aconseja tomarse las cosas en serio.
Gran alegria. Perquè Chanel ens posa davant del mirall. I no pas Coco Chanel, paradigma de l’elegància i accelerador necessari per trencar arquetips femenins rònecs. Parlo de Chanel Terrero, o tan sols Chanel. Dissabte passat va quedar tercera al mediàtic festival d’Eurovisió. Des de 1995 cap artista espanyol arribava al top 3. L’alegria no és perquè aquesta catalano-cubana hagi triomfat internacionalment sinó perquè ha provocat la reacció pròpia d’una comunitat nacional tímida i curta de mires com és massa sovint la catalana. Més enllà d’Olesa de Montserrat, municipi que la va veure créixer quan va arribar al nostre país de l’Havana, no hi ha hagut programes especials als mitjans (més enllà de seccions especialitzades) ni tan sols cap dels nostres polítics muntant una recepció per la reconeguda artista. Chanel no va amb nosaltres.
Quan va guanyar el concurs de Benidorm -que dona accés a Eurovisió– fa uns mesos contra tot pronòstic no se la va trobar adequada des de molts sectors que avui l’entronitzen com una mare de Déu perduda. Això són els crítics i els mitjans direm, potser sí. Però crec que per molts, per massa, ciutadans d’aquest país Chanel no és una cosa pròpia. I no pretenc que seguir Eurovisió sigui obligatori o preceptiu. Però comparant-ho amb esportistes -no tothom segueix el futbol o el bàsquet o les motos–, d’altres artistes o fins i tot científics -que han estat de moda per motius complicats-, trobo que s’ha foragitat a l’olesana de l’interès general perquè tenim aquesta espècie d’anticòs a allò que pugui semblar una mica massa espanyol.
El nacionalisme català, com a mínim el modern perquè ni se m’acut pensar com Enric Pratde la Riba, en el món actual no té cap sentit si és tancat i intolerant. I no hi ha cosa més salvatgement intolerant que ignorar o eludir una qüestió o persona. Chanel és incòmoda per part de la societat catalana? No, tan sols l’òbvia. Perquè és massa espanyola. Ah sí? És com estar contra les curses de braus perquè és un esdeveniment massa espanyol i no pas estar-hi en contra pel que té de tortura animal.
Bona part del nostre país viu en una Arcàdia feliç on tot és com en uns episodis de Les Teresines, però sense ironia ni intel·ligència. Un món de dues dimensions on la immersió lingüística és un fet incontrovertible, un dogma de fe, i tots els nens fa dècades que surten de l’escola no només parlant un català com el que parlaria Enric Calpena sinó que a més no dubten en anar al cinema en versió doblada al català o implicar-se en la cultura popular. Tenim massa unicorns, massa reis que van nus, i molt poques ganes de saber qui som i per on anem.
L’artista més internacional i reconeguda que té aquest país és Rosalía. De Sant Esteve Sesrovires. També del Baix Llobregat, com Chanel, que no només també és Catalunya: sobretot és Catalunya. Perquè un país de mosaic està molt bé, però un país de trencadís no és un país ni res que mereixi aquest nom, només és un mirall per a estúpids i frustrats.
A mi Eurovisió m’interessa d’aquella manera, la cançó de Chanel no m’entusiasma, però quan una catalana surt al món i triomfa a mi m’alegra una mica la vida, el meu cor batega amb una mica més de sentit. Carla Simón o Paula Badosa són referents a nivell nacional. No sé què voten, ni quin idioma parlen a casa, però com deia Mariano Rajoy: “hacen cosas”. I tal com està la crisi de lideratge a Catalunya no es poden deixar perdre referents, i menys femenins. És de país miop i mediocre obviar els actius del present que poden millorar el futur basant-se en no sé quin precepte del passat. Menystenir Chanel -en aquest cas- per no sé quina puresa com a excusa no és només agafar-se-la amb paper de fumar, és realment tenir molt poca substància i molta por.
Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l’hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l’hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l’acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.
No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que “blindés el català a l’escola”. El motiu d’aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s’obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l’objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d’una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se’n va desdir. Olé.
El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s’ho repensi hores després de sumar-s’hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d’èxit avalat pel Consell d’Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d’inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.
Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s’apliqués la sentència del TSJC “s’agreujarien les disfuncions” del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l’aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l’unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l’extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l’immobilisme feliç.
Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del “Naranjito” no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se’ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d’avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d’alguns filòsofs de pa sucat amb oli.
El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l’aparell de l’Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l’escola catalana s’aprengui tot d’aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.
Un dels esports nacional és criticar, malparlar de l’altre, de fet com més propera és la víctima més agrada clavar-li ganivetada. El perquè és l’enveja. I a Catalunya, com que som una mica miserables, som molt de l’envegeta. Has vist aquest, i aquella va amb l’altre, si ha trobat feina aquí serà perquè tu ja saps o mira aquest que bé li va la cosa, quina sort que té i quina rabieta. Ho trobem a la feina, a l’escola, al grup d’amics. Existeix a la política catalana: només cal veure les mirades de reüll entre els dos socis del Govern de la Generalitat, i entre ERC i els Comuns, i entre els Comuns i el PSC, i entre aquell i l’altre.
Aquesta espècie de guerra freda que mantenim constantment és insofrible, és un desgast terrible que fa que la societat estigui permanentment enfadada i cansada. En les darreres dues setmanes hem estat testimonis de com el món occidental, tal com el coneixíem, està canviant a causa de la invasió russa d’Ucraïna. La Unió Europea s’està movent com un pare jove que sent a la seva filla plorar. Mai el club dels estats havia reaccionat amb celeritat, només quan té l’horror esgarrapant la porta: la guerra.
Una guerra crua perquè la veiem en directe, perquè la tenim a prop i perquè -i potser és el pitjor de tot- la vivim com a pròpia per fi. Amb internet, calefacció (al preu que sigui) i menjar a la nevera, però tenim la guerra a prop. Deia algú que en sap que els europeus (ara som europeus, no em vingueu amb ximpleries) estem sent testimonis directes d’aquesta guerra, no pas de la de Síria de fa uns anys i que encara crema o de la del Iemen que no sabem on és, perquè som veïns del foc i la destrucció. Centenars de milers de refugiats que quan arriben a Polònia o Romania sembla que diguin “salvens” i ja hagin acabat de fugir i és quan tot torna a començar. Aquesta empatia exprés és una gran cosa, però només és fruit de la necessitat.
En el país de l’envegeta deia, el de la guerra freda i el que diran som autodestructius. Ja pendents de com fer-nos mal amb els refugiats. Ja no som els de #volemacollir, però hem dit ja que a Barcelona tindrem espais. Alacant i Madrid saben on, nosaltres encara no. Però els primers a dir-ho, no fos cas que algú digui que no hem estat a l’altura. Perquè empatia sí, però una estona, que hem de tornar a fer-nos valer. Passa amb la política, però també la societat, en les nostres relacions laborals, socials… no som pitjors que en el passat. El que ens apreta la sisa és que ara tenim la necessitat de fer evidents que som molt bones persones. Abans criticàvem que, a causa de la pressió religiosa sobre la societat, érem uns fariseus de la caritat i de què diran. Sí. I som llatins i som socials. Però mai com fins ara ens hem obligat a ser tan bones persones i, sobretot, que ho sàpiga el màxim de gent possible.
Perquè sí, perquè som l’Instagram, literalment i figuradament. Fem veure que vivim vides perfectes i, el més important, millors que la de l’altre, que la teva. Perquè tenim enveja de tothom, i volem que tothom ens envegi. La humanitat evoluciona i no pas a millor. Aquesta presumptuositat ens corca per dins. Ens provoca la dissociació última. Entre l’ànima (sí, en tenim) i la voluntat, entre la necessitat i la voluntat. No podem ser autèntics. Vivim una ficció patètica. I volem seguir amb la guerra freda. Fem veure que tot va millor que mai, que somriurem fins que ens sagnin les galtes perquè el que importa de debò és que l’altre no sàpiga què ens viu per dins i que així es mori d’enveja. Perquè d’enveja se’n viu, i nosaltres ens n’estem morint.
joanfoguet.cat 