El nostre cotxe

Sé que parlar d’una empresa o d’una altra està mal vist si ho fem els periodistes. El periodisme econòmic, quan parla d’empreses, sempre és sospitós. Quan li deuen pagar? A qui li deu un favor aquest ara? Però ho haig de fer. Les empreses les fan les persones, sembla obvi però cal recordar l’esforç i il·lusió que hi ha darrere d’un nom. Mentre hem estat durant mesos llançant-nos empreses que marxen o no de Catalunya hi ha quelcom que jo sempre he valorat: els que han fet feina sense aixecar massa la veu. Cal recordar quina és una de les fàbriques més importants del país, i el que representa: la SEAT.

I és que el president de SEAT, Luca de Meo, va assegurar que l’empresa automobilística, amb seu a Martorell, no té previst marxar de Catalunya encara que aquest territori mantingui l’objectiu de la independència. Es tracta d’un directiu italià d’una empresa amb matriu alemanya. Negocis són negocis. I és clar. Martorell funciona com un coet i els SEAT són cotxes catalans, per mi sempre ho han estat per molt que els models portin noms ibèrics.

Sempre m’he considerat liberal diguem-ne, però fa temps que em miro amb més carinyo les empreses catalanes a l’hora d’escollir proveïdor. Perdoneu els anuncis però tan Somenergia o Factor Energia són opcions, o Parlem, o l’aigua de Ribes o d’altres noms que us vindran al cap. Això a França en diuen xovinisme, però crec que potser en comptes de mirar-nos el melic potser hauríem de fixar-nos en la butxaca, i en la del nostre veí. Perquè vivim en xarxa, i no amb Austràlia i el Canadà només, també amb Tarragona i Torelló, per entendre’ns. Doncs sí, SEAT és el nostre cotxe.

Article publicat al Ripollès

Anuncis

Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El 9 NOU magazín 20180309

Treballadores i dones

Sovint veiem que vivim en sobreentesos. Dia de la Dona, Dia de la Dona Treballadora, el 8 de març. Doncs, és clar que les dones són treballadores! I s’ha de reivindicar cada moment. Sempre cal anar a la poesia. Maria Mercè Marçal ho va escriure perfecte: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”. Noies, endavant, trepitgeu fort.

Avui només penso en dones que ens han fet millors a tots. Per exemple, Montserrat Roig i allò que “l’amor és massa cruel perquè tingui la tendresa de l’amistat”. O la millor escriptor-escriptora en la nostra llengua, Mercè Rodoreda. Flipant és la seva correspondència amb en Joan Sales. Mai amb les lletres he diferenciat el gènere de l’autor.

No crec massa en la visió de gènere, potser perquè penso i actuo com si fóssim iguals. Vaig anar a escola on tot érem nens. No hi havia cap nen negre a classe tampoc però mai vaig entendre que el meu món no tingués ni dones ni negres. I mai vaig pensar que alguna dona no fos treballadora.
Sent adult i vivint al món real cada cop sóc més feminista, diguem-ne. Vull dir que el masclisme em sembla tan absurd com imbècil. Com el racisme. I a més, ens surt caríssim com a societat. Només puc estar a favor de les reivindicacions i crec que tots els homes hi hem de ser. Ara bé, fem les coses normals i normalitzem-nos.

Article publicat al setmanari Ripollès

“…y no pido perdón”

Espanya és una cosa extraordinària. No només com deia Manuel Fraga: “Spain is different”, sinó perquè és un indret del món on tot és possible. Tot allò cutre, no allò del somni americà. Espanya no és la meca dels emprenedors, però té altres coses. Fa uns dies Marta Sánchez va revolucionar les xarxes socials amb la versió que havia fet de l’himne espanyol. Estem parlant de la Marcha Real o Marcha de Granaderos. Tot va comencar dissabte, quan la cantant gallega, per sorpresa, va cantar l’himne espanyol amb lletra durant el concert per celebrar els seus 30 anys de carrera al Teatre de la Zarzuela de Madrid. “Marco incomparable”, en diuen.

Van faltats d’amor a Madrit, no n’hi ha prou amb la bandera més gran del món a la plaça Colón. Els hem provocat, diuen els espanyols de Barcelona. Però, alerta, quina lletra, això ja no és culpa nostra: “Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin”. Personalment, el que més em sorprèn és “y no pido perdón”. Hi ha motius? En principi ser espanyol no és dolent. Altra cosa és revisar la història, però només tinc dos mil caràcters i escaig.

 

Segons el president de tots els espanyols, Mariano Rajoy, “la inmensa mayoría de los españoles nos sentimos representados” amb l’himne de Sánchez. Gran alegria nacional, fins i tot la Guàrdia Civil va felicitar la cantant per una iniciativa que, diuen, “vol unir i sumar, i no restar ni dividir”. Cosa diferent és atonyinar ciutadans que voten, suposo. La inefable dirigent del PP Andrea Levy parla de “sano nacionalismo” en referència a la versió de Sánchez. Amb tant de cinisme em cauen llàgrimes com a punys.

Marta Sánchez ha atès televisions i ràdios madrilenyes des de Miami, Florida, els Estats Units d’Amèrica. És allà on viu i tributa. Patriota tennista, diguem-ne. Però això no és cap penyora, ha posat lletra al chunda, chunda! I a més, això de posar lletra a la Marcha de Granaderos ve de lluny. Ja ho van provar un tal Eduardo Marquina el 1927 i un any després el poeta andalús José María Pemán (per encàrrec de Miguel Primo de Rivera) ho va aconseguir amb èxit, pregunteu als grans de casa.

Marta Sánchez canta de por, cançons inanes, però canta molt bé. Fins i tot va estar apadrinada per Alfredo Krauss, poca conya. Però ara serà una icona del guerracivilisme més caspós espanyol. De la polsera amb l’estanquera i del cabell a lo Luis de Guindos. Res és modern. Per cert, l’any 2012 es va presentar una proposta per part del partit polític Ciudadanos – Partido de la Ciudadanía amb una versió de l’himne escrita el 2007 per, ai las, Joaquín Sabina. Res canvia.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El9nou 2018-02-24

“Borbones, ladrones”

Espanya és un lloc encantador. L’Estat espanyol és per contra una claveguera farcida de decisions arbitràries contra els ciutadans. I tot basat en la sacrosanta Constitución española de 1978. Aquest text inamovible i veritat absoluta diu en el seu article vintè que “es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció”. El dret a la “producció i creació literària, artística, científica i tècnica” també està recollit, així com el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. La Constitución, a més, descarta totalment la censura prèvia, i em fa recordar els segrestos de diverses edicions de la revista El Jueves.

Amb tot això, hem sabut que el raper mallorquí Valtonyc haurà d’entrar a la presó. El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de tres anys i mig de presó que l’Audiència Nacional va imposar a Josep Miquel Arenas Beltrán per delictes d’enaltiment del terrorisme, calúmnies i injúries greus a la Corona, i amenaces no condicionals en les seves cançons. De res han valgut els arguments de l’acusat que recordant el dret a la llibertat d’expressió i a la creació artística. Per altra banda, el rap és el que té, és provocador. El Jueves i Valtonyc tenen un nexe: creuen en la llibertat i han topat amb la monarquia borbònica hereva del franquisme.

Les cançons de Valtonyc a mi no m’agraden. El rap és una cosa que em costa i el trap ni t’explico. Potser perquè avui estic en pau amb mi mateix però tanta agressivitat no em commou. Ni el GRAPO ni ETA ni els fills de Cospedal. En canvi, m’agrada la cançó “La mataré” de Loquillo i entenc que la salvatge lletra és tan sols ficció. No entenc que en l’època del P2P i l’internet es pretengui segrestar una cançó, i encara em sembla més medieval empresonar artistes. Propi de la URSS o de la Xina.

Efectivament les llibertats tenen límits. Tot està comprès en les lleis, però sempre que hi ha alguna cosa contra el rei d’Espanya i família la cosa es complica. No passa res per representar la decapitació del president Puigdemont, això és humor. No conec Valtonyc. De fet, fins aquesta setmana no l’havia sentit ni escoltat mai.

La sentència del raper mallorquí assegura que els continguts de les seves lletres van més enllà de “l’expressió de consciència amb objectius polítics, solidaritats amb els presos o camaraderia nascuda de vincles ideològics”, per tant, “no queden amparats en la llibertat d’expressió o difusió d’opinions invocada per l’acusat i la seva defensa”. Ai las, més enllà de l’expressió de consciència, diu. I com? No agrada, entenc, però no es posa a la presó algú perquè no t’agradin les seves idees, o sí? I ara em venen al cap Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, a més dels Jordi Turull, Meritxell Borràs, Josep Rull, Dolors Bassa, Raül Romeva i Carles Mundó. Perquè la intolerància és la font de tot, porta a la rancúnia i a la persecució. Per ser catalans? Potser sí, però sobretot perquè no som com ELLS volen que siguem.

Article publicat a Mèdia.cat

Jo en dic constipat

No hi ha res pitjor que la intolerància. No la intolerància als aliments, que és molt incòmode, si no la que té a veure amb com ens expressem i pensem. Tranquils, no és un altre article sobre el Procés o l’1 d’octubre o els polítics segrestats o la democràcia espanyola a la turca. No. Però que quedi clar que tot segueix empantanegat. Posem-nos d’acord rapidet. Vull escriure sobre la intolerància lingüística catalana.

Hi ha un tipus de gent, amb ànsies de professor de llengua, que et corregeix quan parles. “Estic constipat” vaig sentenciar. “Serà refredat, no es diu constipat” em repliquen. “Com?” emeto jo. I a partir d’aquí la discussió. Que si el català central, que si l’oriental, que si el nord, que si el sud. Què no m’heu entès? Que no parlem català tots? És veritat que per ser tan poquets, Déu n’hi do com ens compliquem la vida, però vaja ens entenem.

Segons el benvolgut diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, Constipat és “Refredat en què les cavitats nasals són obstruïdes per abundants mucositats”. Ara em direu que en essència és un refredat. Però també pot ser un cadarn, una calipàndria, un catarro (sí noi), un constipat, un empitrament o fins i tot una grip o estar empiucat. Els metges potser em diran que no és ben bé el mateix. Però ja estem al cap del carrer: si m’entens per què em vols fer la vida impossible? I així amb tot. Fem-nos la vida senzilleta que Espanya ja la complica prou.

Article publicat al setmanari el Ripollès

Formación del Espíritu Nacional (FEN)

Cada cop em costa més prendre’m seriosament el govern espanyol. Tot i que a la vegada em fa por, molta. I és complicat perquè són gent que mana, que mana molt i que a més són dels d’imposar. No són això que ara se’n diu soft power, són de donar-te una bona cleca. I ara creuen que ens cal una mica més d’espanyolització. I si no ho assoleixen per la via civil ho faran per la via militar. Atenció, ens cal “Coneixement de la seguretat i la defensa nacional als centres educatius”. Aquest és el nom del nou projecte del Ministeri d’Educació espanyol que pretén que els alumnes de Primària es familiaritzin amb “els símbols nacionals i amb conceptes relacionats amb la defensa d’Espanya” (bandera, escut, himne…). Mare de Déu Senyor. Cal invertir en coneixement matemàtic i en curiositat per la cultura? No, recuperem la Formación del Espíritu Nacional, allò que en deien FEN.

L’ínclit ministre Íñigo Méndez de Vigo –amb un gran currículum i un gran pedigrí– creu que això no fa cap mal, que els nostres nens estaran més ben preparats. La idea és introduir el projecte a través de l’assignatura de Valors Socials i Cívics, l’alternativa a
la classe de Religió. Abans al BUP se’n deia Ètica. El Ministeri va encarregar a tres docents que elaboressin el temari i segons assegura la premsa (que ja és refiar-se’n) ja s’han acabat deu unitats didàctiques. Suposo que es deuen cen- trar en la conquesta de l’illot de Perejil o en d’altres episodis d’hazañas bélicas dignes d’epopeies i cançons de gestes. Sortirà el Cid o José María Aznar y Federico Trillo? S’estudiarà la guerra al Marroc o el Yak-42?Hi ha aquell acudit tan vell que diu que “intel·ligència militar” és un oxímoron, que són paraules que no poden anar plegades perquè són un contrasentit. Però és una cosa molt seriosa, la Defensa. És important tenir un bon exèrcit professional i democràtic. I és bàsic entendre que hom té un deure amb el seu país. Em poso seriós. Ara el president progre i guai de la República de França, Emmanuel Macron, proposa seriosament de recuperar una espècie de servei, una mili civil, que també podria ser amb militars. D’un mes! I ja se li han tirat a sobre. Els liberaloides, per entendre que no es pot obligar a ningú a fer res per aquest Estat al qual tantíssim demanen. I els militars li diuen a Macron que això no és cap broma, que no és jugar a fer el soldadet. Com a mínim és fer treballar el jovent, i no adoctrinar amb la vida de los Reyes Católicos o de generals famosos (Franco y Sanjurjo?).

Artice publicat a El 9 Magazín

El 9 NOU magazin 2018-02-09