Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

3d8 181011

Article publicat a El 3 de vuit

Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

Sóc molt de Déu, però

Sóc molt de Déu i molt poc de Willy Toledo, l’actor comunista chavista-castrista galifardeu. Willy Toledo serà processat per insultar a Déu i a la Mare de Déu. Així ho ha determinat el jutge del jutjat d’instrucció número 11 de Madrid. El titular del jutjat processa l’actor per un delicte contra els sentiments religiosos. La frase top de l’actor madrileny a Facebook, pels volts de Setmana Santa, fou: “Yo me cago en Dios y me sobra mierda para cagarme en el dogma de la santidad y virginidad de la Virgen María”. Ho poso en castellà perquè la sintaxi manté totes les vitamines d’aquesta manera. Em sembla d’un mal gust total, ofensiu i gratuït. Són declaracions que va fer després d’una polèmica a Sevilla per una processó reivindicativa (vés a saber de què) d’una confraria de la vagina.

Però això és un delicte? Contra qui? És una blasfèmia de primer ordre, però l’any 2018 no hi veig més enllà. No convidaré a cap dinar de germanor a aquest senyor. Però de moment no s’arxiva la causa oberta contra Toledo i es tira endavant el procediment tal com demanava l’Associació Espanyola d’Advocats Cristians (qui són i a qui representen?), que va ser qui denunciar l’actor. Cal recordar que Toledo és un actor i productor de teatre espanyol, membre del prestigiós grup Animalario. És fill del prestigiós doctor José Toledo, un dels pioners de la cirurgia toràcica a l’estat espanyol. Sí, sembla la radiografia del típic ‘progre’.

No és un delinqüent, no pas per això, potser sí per ‘Crimen ferpecto’ (sic). La Justícia ha de fer el que li toca amb qui toca. No només perquè moren dones a mans d’homes que no mereixen aquest nom, o perquè es perdin drets civils com la sorra cau entre els dits. Cagar-se en Déu no és cap delicte, és només una qüestió d’educació. I sobretot, deixeu a Déu en pau, que prou feina té.

Article publicat al setmanari Ripollès

L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín