Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès

Participa o mor

Aquest dimecres plovia a gran part del país. A Barcelona, que és Catalunya també, van caure gotellades de les bones, amb aquells trons que estremeixen els nens i que fan somriure els pares. Doncs bé, estant jo d’esquenes a l’entrada (oberta a serena) d’un bar on dinava a la barra, una coseta ràpida, he sentit un crit seguit d’un esglai. M’he girat i he vist una dona jove que havia relliscat i que estava estirada al terra moll com un seitó d’aperitiu. Ni les seves dues amigues, ni els vianants badocs, ni tan sols els que es refugiaven sota els balcons de l’Eixample, ningú, s’ha mogut.

La cambrera rossa amb piercings i jo mateix hem sortit i hem intentat llevar la noia, que gemegava adolorida. Semblava que s’havia fet mal al colze i l’avantbraç. Quan l’estava aixecant prenent l’accidentada per les aixelles m’he trobat una espècie de jurat que em criticava com l’agafava. Faltava Risto Mejide i Noemí Galera. Al·lucinant. Aquella noia rossa i jo érem els únics que havien mogut els peus i que ens amaràvem de pluja, i davant nostre teníem vuit persones criticant. L’hem llevat i l’hem entrat. L’accidentada, adolorida i marejada. Una comensal de dins ha trucat a emergències. L’ambulància en un quart d’hora ha arribat.

Per cert, a algú de vostès els hi han donat les gràcies? A mi no. I a la cambrera tampoc, que a més s’ha endut un bon cop de colze a la mandíbula. Aquesta historieta no vol ser una metàfora. És així. Ens ho mirem tot des de la barrera. I a veure què fan. I si fan perquè fan, i si no fan perquè no fan. Però el ganivet entre les dents i a criticar fins que es vegi el moll de l’os. Per què som llatins? Una mica sòmines. Cansa molt ser català, de debò. Però això no és quelcom que hom pugui deixar de fer. Hi ha qui canvia de religió, de partit polític i fins i tot, i tot sovint, de parella, i hi ha qui es fa vegetarià. Però la militància de país, fer de català, no es pot deixar.

Una cosa molt nostra és el pessimisme polític. De derrota en derrota. Puigdemont està fora i va a la seva, Junqueras a la presó només es mira el melic, el PDECat es baralla amb la Crida, Esquerra es preocupa massa de l’autonomia, la CUP és massa poc i un gra massa,… que si l’Assemblea i Òmnium, i que si ara et faré unes primàries. La fatalitat, l’entropia, és un corrent de pensament, una manera de viure, però és errònia, per absurda. Som els de “jo ja ho vaig dir”. Creure que si alguna cosa pot sortir malament així serà, tot allò de la llei de Murphy. Sobretot perquè tenir raó en això vol dir la destrucció. Una cosa és tenir mala salut de ferro i una altra de ben diferent és tenir un botó on pots deprimir-te o no a voluntat. Prou autoajuda a la carta, catalans. Així, no.

S’atribueix a Cosme de Mèdici, l’iniciador de la nissaga florentina, l’aforisme aquell que “de vegades cal fer el Mal per poder fer el Bé”. És cert, ho puc arribar a compendre. Però, i ja sé que és naïf, crec fermament que el Bé es fa fent les coses bé. Això no vol dir anar amb el lliri a la mà ni pensar que el món és fet de pegadolça i que tothom és bo i que ens hem d’abraçar com Teletubbies. Tota la meva mala llet va per davant, per poder actuar i fer coses, no ens podem permetre quedar-nos quiets.

És malgrat això, a pesar d’aquest status quo volgudament depressiu, que en aquests dies em vaig trobant persones que m’alegren l’esperit. Em diuen “em presento”. I dic, a on? I mira, un d’Esquerra i l’altre a les Primàries, també una del PDECat i l’altre del consell escolar, i fins i tot tinc un cosí de Ciutadans. I és que el que importa és participar, preocupar-se més enllà del Twitter i de parlar a la tele els dissabtes al vespre o riure amb el ‘Polònia’, que és molt sa. Aquest “em presento” és inspirador i m’omple d’esperança. Perquè sí, la política és una estafa, però ens interessa i la valorem. No li voleu dir política, d’acord, li direm castanyada, que ve a tomb. Per què us preocupeu tant dels noms quan sabeu que si no participes estàs mort?

Article publicat a Nació Digital

 

Taula del Ter, sí!

Tot arriba. El Govern ja ha constituït la Taula del Ter. I de què parlem? Què ha fet el riu ara? Aquesta Taula és l’òrgan que haurà de fer el seguiment dels compromisos assolits el 2017 per reduir a la meitat les derivacions d’aigua del riu cap a Barcelona. Perquè fer promeses està molt bé, el que cal és complir-les. Això avui en dia se’n diu avaluació. És una nova fal·lera en la direcció pública, i és una manera intel·ligent de fer política, però sobretot de fer país.

Així doncs, es farà el seguiment dels compromisos assolits en els acords subscrits l’agost de 2017 pel president Puigdemont i el conseller Rull amb les administracions, les entitats i les associacions representatives dels usos de l’aigua de la conca. Aquests acords persegueixen l’objectiu i el compromís de reduir gairebé a la meitat les derivacions d’aigua del riu cap a Barcelona, passant dels 166 hm³/any que es derivaven en el 2017 als 90 hm³/any previstos per al 2027. Un bon acord per tothom, però sobretot per la llera del riu Ter.

Però, això no va una mica tard? Doncs sí, per culpa de la dissolució del Govern de la Generalitat i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que van provocar durant diversos mesos una situació de paràlisi de tota mena, i de mala llet molt continuada.

I reitero, és un tema de país. Paral·lelament a aquestes mesures de gestió, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), que tan bé s’ha portat amb els darrers aiguats, ha seguit treballant en diverses mesures vinculades amb l’acord. Es vol ampliar la dessalinitzadora de la Tordera, s’ha finalitzat la redacció de l’avantprojecte per rehabilitar la potabilitzadora del Ter i també ha conclòs l’estudi per ampliar la potabilitzadora d’Abrera (s’estan programant les obres). D’altra banda, a la potabilitzadora de Sant Joan Despí s’estan duent a terme les obres de separació de les dues línies de tractament. Tots guanyem, sobretot si Espanya ens deixa fer.

Article publicat al setmanari Ripollès