La seriositat de l’humor

Deia l’actor, guionista i director Mel Brooks que “l’humor és tan sols una altra defensa contra l’univers”. Perquè l’univers, francament, porta una temporadeta que no para d’atacar-nos. Portem la vida que portem, pandèmia i precarietat, i cada cop costa més riure i encara més riure’s d’un mateix. Ara que és època de mercato mediàtic, qui fitxen, qui marxa, qui renova… Llegeixo que  TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes després de l’obertura per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “d’un període d’informació prèvia d’expedient sancionador al constatar un incompliment d’emplaçament de producte en diversos capítols de l’espai”.

Per si de cas, fora. Es tracta d’un programa que va fer la mili a Internet i on Peyu i Jair Domínguez ofereixen un petit show surrealista i absurd que fa riure perquè, com deia, fa que ens riguem de nosaltres mateixos, quelcom necessari i ara diria que obligatori.

Seguint amb les cites recordo que el poeta T.S. Eliot digué allò de què “l’humor és una altra manera seriosa de dir les coses”. I per això és important que hi hagi espai per l’esparracada i la crítica. A molta gent no els hi agrada el que fan Peyu i Jair Domínguez, que tenen un espai nocturn a Catalunya Ràdio: El búnquer.

Estrenat el setembre passat, aquest projecte d’humor amb el segell Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, seguirà un any més a la graella de Catalunya Ràdio segons ha informat la mateixa emissora pública. Com que el càlcul de l’audiència és la ciència menys científica que hi ha, mirem alguna dada com que a YouTube, ja suma 1.800.000 reproduccions, en directe i a la carta a catradio.cat des de la seva estrena.

Perquè si anem a l’EGM, trobem que aquest programa que ha rebut fa poc el Premi RAC al “Millor programa de Ràdio de 2021”, on Peyu va oferir un discurs d’agraïment que es va fer viral, però sembla que ha perdut la meitat de la seva audiència, passant de 70.000 oients el setembre del 2020 a 38.000 a l’onada de l’EGM del primer trimestre del 2021. I què? Ja no és tan bon programa? Segur que no és el Saturday Night Live, ni Jair Domínguez és Jimmy Fallon, i segur que no ho vol ser.

Des d’alguns mitjans contraris no només a l’independentisme sinó al catalanisme o a la mateixa existència de mitjans públics catalans i en català lamenten que el cost d’aquest programa per la CCMA arribi a gairebé 140.000 euros, produït per El Corral de l’Humor, empresa a través de la qual factura els seus treballs l’humorista osonenc Peyu. És poc o és molt? Per què la sospita? Si no fos un programa d’humor, que sempre té més marge per la crítica, hi hauria tanta vigilància? Si el CAC ha trobat que hi ha un emplaçament publicitari se’ls ha de sancionar. És clar que sí, ara bé com a tothom. L’humor té pocs límits. Perquè el bon gust és sui generis, per això tenim lleis, per això hi ha deontologia ben entesa. El límit sempre el poses tu mateix i ha de ser el d’acceptar el que no t’agrada, sobretot quan se’n foten de tu.

L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat social. Molta part de la nostra ciutadania s’ha informat mitjançant Xavier Sardà o Andreu Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia –també sempre criticat– molta gent no sabria dir ni el nom de dos consellers del Govern de la Generalitat. El famosíssim còmic i presentador de televisió Milton Berle va deixar gravat allò que “riure és com anar-se’n de vacances a l’instant”. Necessitem riure. Però fem-ho bé, és una cosa molt seriosa.

Article publicat a Media.cat

Superar el trauma és cosa nostra

Cap intenció de posar el país al divan. Poden seguir llegint. He sentit fa poc que quan una persona passa -quan el passem, que l’articulista també és humà- per un trauma, és el pitjor testimoni del mateix fet. T’atropellen i el que recordes de per on venia l’altre i com vas caure sembla que és esbiaixat. Entrem en un túnel de memòria, en diuen, i ens fa perdre lògicament la perspectiva. El trauma per definició és un fet que et sobrepassa, i et remou les emocions i a més, per fer-ho més entretingut, provoca dificultats d’adaptació a la nova situació. Una joieta el trauma, sí. I efectivament he mentit i volia parlar de Catalunya com a subjecte d’un trauma: l’octubre de 2017.

És la millor manera d’entendre-ho, sobretot ara que els presos polítics han estat indultats. Sobretot ara que l’atzucac de l’independentisme és suprem. I sobretot ara que tenim el país com si fos un burro donant voltes a una sínia. El primer pas és admetre-ho. No passa res. Ja sé que hi ha esquadres grogues que et titllen de traïdor a la primera de canvi. Però jo ja soc grandet i només m’ofèn qui jo permeto que m’ofengui, no sé si se m’interpreta. Vull insistir en el fet que si tots plegats, o com a mínim una majoria, acceptem que el moment va passar, que no vam calibrar bé la situació i que, mira escolti, cal tornar a posar-se en forma per poder tornar-hi. Renúncia? Cap. Ningú ha deixat de ser independentista, oi? Ara bé, paciència. Menys enamorament i més pau, ciència i tranquil·litat. Que ja som grandets i no és la primera aventura on ens posem. Reconeguem-nos, sense mentides, sense inflar, només la veritat, ni que sigui la punteta

Tot plegat demana voluntat. Tot plegat reclama responsabilitat. Tot plegat vol que deixem de parlar amb la boca petita. I la política catalana ha de poder tenir un espai de no confrontació. No dic de suma ni d’això que ara en diuen transversalitat, només trobar un indret feliç on no hi hagi agressió ni es visqui de la bogeria de la rèplica i contrarèplica. Que la societat catalana ara mateix té d’altres prioritats i l’independentisme ha de tornar a ser percebut com una solució sí, però sobretot ho hauria de ser. I per això és important que tingui accents, en la moderació i la radicalitat, per la dreta i per l’esquerra, per amunt i per avall. Som un país d’emprenyats, nyerros i cadells, un país que cansa.

Faria bé l’administració actual de la Generalitat de bastir un projecte més nacional que republicà. Per una banda tot el que té a veure amb la urgència de la pandèmia, i per altra el reconeixement de la Catalunya d’avui, amb els seus deures i deutes. Perquè si no és així no podrem superar el trauma. Podem caure en l’infantilisme i, pitjor encara, en la somnolència que provoca donar-se la raó entre uns mateixos, endogàmia perillosa. Correm cap al passat quan no ens agrada el futur i no entenem el present.

I no hi ha ajuda farmacològica per la, diguem-ne, moral d’un país. Potser a algú li va anar bé això dels pegats de nicotina per deixar de fumar: jo ho vaig fer d’un dia per un altre. Només patint s’aconsegueixen certes coses, sobretot les importants. No cal el calvari de Jesucrist, però una miqueta de penitència no ens anirà malament. La falta de tremp de Catalunya ve per la son i no pas per la falta d’idees. Superem el trauma, i tornem a fer, llavors podrem fer i refer. Ja hem desfet prou. 

Article publicat a Nació Digital

El tren que no arrenca

Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.

Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.

El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.

La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.

El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.

Article publicat Fet a Sant Feliu

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital

La primera ximpleria d’Aragonès

Atenció, Papà Govern ve a arreglar-nos els problemes: Arriben les noves tarifes de llum que distingeixen tres trams horaris en funció del preu de l’electricitat i això permetrà reduir, diuen, la factura elèctrica als consumidors que -alerta!- aconsegueixin desplaçar part del consum cap a les franges més econòmiques: la matinada i els caps de setmana. És que gasteu perquè no feu vida de nit. Quines ganes de planxar a les dues de la matinada de divendres, serà baratíssim. És més, en la jugada mestra del Govern -espanyol en aquest cas- es preveu que la reducció dels beneficis que obtenen les companyies elèctriques aporti uns ingressos de 1.000 milions d’euros anuals, que l’Executiu de PSOE i Podem destinarà a reduir els càrrecs en el preu de la llum. Segur. Molt optimista, la ministra per a la Transició Ecològica, Teresa Ribera, ha assegurat que es podrà reduir en un 15% la factura dels consumidors. Costa de creure, ho veurem en uns mesos, quan comencin a arreglar aquest despropòsit tal com està previst.


I ha estat llegir això del 15% i el meu caparró ha connectat amb una altra ximpleria. L’arrencada del flamant president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat com una sèrie de catastròfiques desgràcies. Quan va concedir l’entrevista al director de TV3 va decidir rebre als catalans al Palau de la Generalitat sense cap bandera nacional, com si l’estigués rebent al jardí de casa. Però bé, més enllà d’això i de la seva fal·lera de portar sabates marrons combinant amb vestit, va demostrar poc sentit d’Estat. El president Aragonès va anunciar la seva voluntat de rebaixar-se el sou un 15%. Ai, el 15%. D’aquesta manera, la retribució que rebria el president passaria dels més de 150.000 euros actuals a 130.000 euros. A més, sembla que la intenció és que aquesta política s’apliqui també a alguns alts càrrecs de la Generalitat, els que acumulen els salaris més voluminosos. Sensacional, cal donar exemple, diuen, tothom ho passa malament i cal ser curosos amb la despesa. El sou del president del meu país no és una despesa, és una inversió continuada i subjecta a control. No porta una gestoria de barri. Des d’aquí una abraçada a tots els gestors que ara entren en època dramàtica.

És que cobra molt! Sí, més que molts funcionaris. Esclar. Només faltaria. Si no entenem que cal cobrar per responsabilitat aquest país no va enlloc. I a partir d’aquí, obert a discutir sobre docents i personal sanitari. Més haurien de cobrar. I els diputats? També. Com es pot legislar en favor dels ciutadans quan, per exemple, davant tens una multinacional elèctrica? Necessitem els legisladors més preparats o, com a mínim, més entregats. No tots els diputats saben de tot, no ho podem demanar. Sí que podem reclamar esforç i dedicació. El salari no és un regal. Es pot debatre obertament sobre si la funció pública ha de poder cobrar segons objectius o sí que cal falcar els sous. Però el que no es pot fer és construir un sector públic mediocre quan els seus integrants són professionals excepcionals. Per tant, els seus líders i dirigents han d’estar ben valorats: en autoritat i en sou.  


Una cosa, quan cobren per exemple al sector bancari? Aquí també una abraçada a tots ells. Segons un informe de la consultora Page Executive de 2019 en l’escalafó més senzill del negoci bancari, a la banca personal, a la posició de treballador el sou és entre 40.000 i 60.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 15 i el 30% i el de director se situa entre 60.000 o 90.000 euros anuals, més un bonus d’entre el 30 i el 50%. I em sembla perfecte. No parlem de banca privada, ni de gestió de patrimonis elevats. No tinc res contra la banca, ni contra les assegurances, els advocats de família o els periodistes que en principi no gestionen ni decideixen el destí de tots nosaltres.

Si elevem debats públics a l’absurd la resposta obligatòria és saber per on ens movem. Potser parlar de la qüestió ja té un punt de demagògia, i situar-ho sense referència és horrible. Al final sembla que sigui si jo cobro poc o molt, ridícul. Anem una mica més enllà, que si no fa una mica de vergonyeta.

Article publicat a Nació Digital