Més Anna Tarrés que Joan Herrera

El títol d’aquest article, a més de per cridar l’atenció, és per demanar cert tipus d’actitud dels nostres dirigents mentre duri això que hem anomenat “el procés”. Anna Tarrés fou entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada i va guanyar el que es podia guanyar i va posar aquest esport entre els més atractius i seguits de la televisió a casa nostra. Però ai, a aquesta senyora li van retreure males maneres, que pressionava molt a les seves nedadores, que era massa exigent. Ja hi som. Es va muntar tota una conxorxa i tot de nedadores la van acusar de tot. Després d’un bon resultat als Jocs Olímpics de Londres la van fer plegar.

Per què és catalana? No. Per què és dona? Tampoc. Per què és contundent i crítica? Doncs sí. Vivim en una societat en què la crítica és mal vista i poc digerida i en què la contundència s’entén com mala fe. Tenim la pell cada cop més fina i això ens porta cap a l’estupidesa grupal.

Dic que ens cal més Anna Tarrés que Joan Herrera però menteixo. Ens cal tothom. Sobretot la tradició i l’espai sociològic d’ICV-EUiA. Però no puc entendre que cada cop que hi ha algun avenç en el procés sobiranista –el darrer, la carta del president Mas a Rajoy- des d’Iniciativa sempre s’hi troba algun però. Defensen la centralitat del Parlament, molt bé. Però no es pot minar ni la credibilitat ni la dignitat de la figura del president de la Generalitat.

De vegades sembla que a ICV no l’estimin prou. Sembla que estiguin tristos. Per una banda, perquè ERC li ha pres qualsevol protagonisme possible en l’Operació Dret a Decidir. I per altra banda, els cops efectistes i enginyosos dels diputats de les CUP els deixen com a petitburgesos enfront de l’electorat esquerranós. Herrera té (encara) l’oportunitat ideal per ser una espècie de cap de l’oposició i alhora un protagonista central de la política catalana. Suggeriment: mentre segueix picant amb l’agenda social hauria de sumar-se a l’agenda nacional. Si et passes el dia remugant, ningú et fa cas. Si algú té algun dubte que miri cap al PSC versió Pere Navarro i entendrà de què parlo.

Aquest mes d’agost serà més mogut del que molts pensen, però no ho veurem, però cal preparar-se. El pròxim mes de setembre serà regirat perquè l’agenda pública ho exigeix (Diada, Debat de Política General,…), però els partits, tots, haurien de decidir com volen i poden col·laborar en “el procés” ara. El lideratge ara recau en el president Mas, que s’ha entregat a la causa, cal veure qui més està disposat a jugar-se-la. Perquè ara és moment de decidir si es vol ser testimoni caduc d’aquesta vella època autonòmica o si es vol ser actor de la nova Catalunya el dia després, allà al segon semestre de 2014.

(Publicat a Nació Digital)
Anuncis

No Mariano, no «party»

El Partit Popular està tocat. De mort? No se sap mai. El darrer capítol de la novel·la “Bárcenas, el tesorero listillo” ens porta a veure com el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, donava suport moral a l’extresorer del PP en els darrers mesos i anys. Potser són molt amics, o potser Rajoy tem que Bárcenas estiri de la manta i se li refredin els peus. Doncs ja ha començat i el president del Govern del Regne d’Espanya s’ha posat a la picota. Durant tot aquest temps de Bárcenas per amunt i per avall el líder del PP no ha dit res, excepte allò “todo es falso, salvo alguna cosa…”. Silencis que assenyalen i que poden fer saltar pels aires el PP tal com el coneixem.

Rajoy va guanyar a la tercera i per majoria absoluta. Ara, les clavegueres obturades que el van ajudar a arribar al poder fan massa pudor. Si fem política comparada, veurem que un cas com el de Bárcenas-Rajoy provocaria una dimissió fulgurant del president i convocatòria d’eleccions amb urgència. I aquí? Poca cosa. La gent està emprenyada. Al descrèdit general (i injust per tant) de la política només li faltava això.

Valorar enquestes sempre té un punt esotèric, però de vegades permet veure algunes tendències. Si parlem del mercat espanyol, ens adonarem que el desastre és molt a prop. Segons el darrer baròmetre del CIS el 32,4% dels espanyols considera que la situació política és dolenta, mentre que un 48,3% considera que és molt dolenta. La immensa majoria opina que l’any que ve tot seguirà igual.

Tot fa albirar un panorama de fallida política que podria comportar una caiguda del Govern espanyol. Per l’independentisme català la caiguda de Rajoy ara mateix seria una pedra a la sabata. Rajoy no ha escoltat cap dels requeriments democràtics que ha fet Catalunya, manté l’asfixia financera i boicoteja l’acció exterior de la Generalitat, no ens l’hauríem de treure de sobre? Però, qui vindria després?

Seguint amb les enquestes veiem que el PP tornaria a guanyar unes eleccions a Espanya i que el PSOE (el que creu que Catalunya és un “volcà en erupció”) s’enfonsa una mica més. Però l’accent seria la pujada d’Izquierda Unida fins a xifres rellevants i el posicionament d’UPyD com a tercera força del Congrés. L’accent que aquestes tropes de xoc posarien a la política espanyola seria horrorós i agressiu.

Si el PP amb majoria absoluta és dur i foteta fa por imaginar com seria un govern del PP en minoria recolzat en el “millanastrayisme” d’UPyD. O pitjor encara seria, en l’àmbit d’opinió pública, que hi hagués un pacte d’estat entre PP, PSOE i UPyD (ja veuríem què farien els postcomunistes) perquè el seu afany recentralitzador no tindria rèplica. Perquè el poder espanyol tot unit és complicat de torejar i perquè la comunitat internacional podria decidir que el fet que no ens deixin votar és un “afer domèstic” de primera divisió. Nois, tenim pressa.

(Publicat a Nació Digital)

I l’Alícia no té el seu cas?

En un país democràtic normalet, de gamma mitjana, Alícia Sánchez-Camacho hauria dimitit dels seus càrrecs electes i hi hauria un pollastre monumental a la Fiscalia Anticorrupció per no fer honor al seu nom. Però no, Sánchez-Camacho segueix sent presidenta del grup popular al Parlament de Catalunya i senadora. Què segueix tenint càrrecs al PP? Això és cosa seva. Però el coneixement que hem tingut aquests dies de la famosa conversa entre flors del restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010 amb l’excompanya de Jordi Pujol Ferrussola ens porta a una situació sagnant, absurda i molt preocupant. Sí, ens hem assabentat per una filtració interessada de tres minuts d’una conversa de dues hores (que promet més titulars), però els fets són greus i l’hora severa. I als mitjans: explosió d’un dia, silenci espès després. Curiós tractament d’un escàndol majúscul.

La líder del PP a Catalunya (molt ben valorada per Rajoy i companyia) surt retratada en la conversa i instiga un capítol important de guerra bruta contra un partit polític català, en aquest cas contra Convergència, i finalment CiU. Demana a la seva interlocutora, suposada font d’informació, que no vagi a la policia, no fos cas, i que tot plegat ja ho trametrà a un “fiscal de confiança”. Es refereix a Emilio Sánchez Ulled, fiscal anticorrupció, qui té certa fal·lera pels afers convergents, però que a més és un dels dos fiscals destinats a investigar les escoltes de l’agència detectivesca Método 3 a Sánchez-Camacho. No hi havia més fiscals? No, millor algú de confiança.

I a sobre ens renyen. L’Alícia està rebotada perquè la filtració no ha estat una casualitat, diu, i recorda que hi ha mesures cautelars vigents que prohibeixen la publicació d’aquesta conversa privada i que emprendrà accions legals per defensar “els drets constitucionals de cadascú”. Es pot ser més cínic? En petita escala l’afer Camarga és una suma del cas Clearstream i de cas Watergate. És a dir, ús d’estructures de l’estat per destruir un rival ben salpebrat d’escoltes il·legals. Però el que se’ns vol fer veure és que abans de tot cal respectar el sumari i que en cap cas, i mai de la vida, es pot dubtar d’un organisme com la fiscalia.

Els mateixos mitjans que menystenen aquest tema avui ho van fer durant la darrera campanya electoral catalana? Ai, potser no. De nou, més cinisme, i ara no és cap polític, si no que en algunes redaccions de Barcelona ja es té la conversa sencera i no se sap què fer. Hi ha qui diu que retuitar una piulada amb l’arxiu de so famós pot portar conseqüències judicials. Tots tenim por. Tots? Bé, no tots. De moment, Sánchez-Camacho és qui ha ha avisat a tots aquells que la vulguin assenyalar. Ho diu qui té connexió directa amb les clavegueres de l’Estat. Però al final amb tantes visites al subsòl a l’Alícia li ha acabat quedant aquella fortor tan poc agradable i tan antiga, tan poc democràtica. I tot perquè al final el cas sigui conegut per La Camarga i no per la diva del carrer Urgell.

(Publicat a Nació Digital)

El Sònar com a lliçó

En aquest país patim una malaltia autoimmune que ens porta a creure que som detritus de l’univers, que res fem bé i que tot va pel pedregar. Creiem que si innovem la cagarem, que cal anar a allò segur, a allò què sabem que funciona. Valgui per comerciants, artistes o enginyers (fins i tot periodistes). Som els de l’auca del senyor Esteve. Som mesells i covards. Sí catalans, aquest és el marc mental i cultural que estem provant de trencar ara amb això que se’n diu sobiranisme o transició nacional o com vulgueu.

Però tenim exemples, molts, d’històries d’èxit. I amb normalitat. No tot són start-ups, empreses tecnològiques del nou mil·lenni o gurus barbamecs com Pau García-Milà (amb tot el respecte). O no només. A Catalunya hi ha coses que es fan bé, i que fa temps que es fan bé, i que fa temps que canvien, que es reinventen, per seguir fent-se bé. El cas més paradigmàtic és el del Sònar. Molts ho associen encara a un festival de música, sobretot els que no hi han anat mai. I d’altres consideren que és una festa intel·lectual en calça curta. Tot una mica potser. Però Sònar sobretot és un imant. Un focus on tot el que té a veure amb la tecnologia i amb la creativitat té un aparador. És el que ens moderns en diuen un pol de creació, o encara pitjor: un hub.

Sònar és més una fira, una àgora postmoderna, un mirall en temps real del que està passant a l’avantguarda mundial. La música és una excusa, és bàsicament la banda sonora del món en què vivim i del futur que vol dibuixar. Res d’això és poesia. Són més de 52 milions d’euros d’impacte econòmic per a la capital de Catalunya.

Que un festival de música arribi a les 20 edicions pot ser casualitat però que després de dues dècades creixi i pensi en adoptar d’altres modalitats artístiques (arts escèniques?) en el seu catàleg és quelcom diferent. Per una banda és una gran noticia per al país i els seus artistes –enguany Sònar ha tingut més artistes locals que mai- i per altra banda és la demostració de que, com deia l’anunci, la feina ben feta no té fronteres.

Els directors del festival Enric Palau, Ricard Robles i Sergi Caballero potser no són superherois però sí que han hagut de posar alguna cosa més que màgia per tirar endavant els seus projectes indòmits i singulars: bàsicament, voluntat. El Sònar pot ser una lliçó per a tots: per als polítics perquè tinguin mirada llarga, als ciutadans perquè siguem constants amb la nostra reivindicació i a l’opinió publicada perquè sigui més humil.

(Publicat a Nació Digital)

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)

Quines ganes de ser espanyol!

Divendres passat es va celebrar la final de la Copa del Rei de futbol. La jugaven el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid. Es jugava a Madrid, al Santiago Bernabéu. Tot ben madrileny, tot ben espanyol, amb flaire a Constitució i sense xiulada al rei espanyol per una vegada. No vaig veure el partit. Però sí que em vaig fixar en una pancarta que es va poder veure en un dels gols (no es van controlar tan les banderes i missatges com en d’altres anys). El cartell, ben visible, deia en castellà “Kosovo és Sèrbia”. Ostres! Quina preocupació sobre geopolítica europea que tenen els aficionats al futbol així de sobte. Quina mostra de suport al govern espanyol per a que segueixi sense reconèixer Kosovo, tot i que Sèrbia ja ho ha fet.

No és el cas, fora bromes. Aquesta pancarta, que he llegit que estava al sector dels aficionats més radicals del Real Madrid, és la gran metàfora (sí, nosaltres som Kosovo en aquest cas). Tot això, tot aquest moment que estem vivint té a veure amb la possessió. Sí, és un xoc de sobiranies polítiques. Un xoc de legitimitats institucionals. Un xoc de cultures, de maneres de fer. Però sobretot és qüestió de propietat. De qui és què? Som una possessió, insisteixo. Però no ve per una tradició històrica imperialista, o no només. Avui en dia Espanya no té cap relació intel·lectual amb Catalunya, i això repercuteix en la política. Ningú pot entendre, ni fer entendre, que som una altra realitat, un altre país. No hi ha marxa enrere. No ens entenen i no els volem. Ja està.

I què fa Espanya? Oferir alternatives? Seduir-nos? Doncs més aviat no. Passem del LAPAO aragonès a la persecució contra el terme nazi “País Valencià”, sense oblidar la situació del català a l’escola balear. Ens rodegen i assetgen amb la llengua i ens asfixien amb la caixa. Ens toquen la gònada de mala manera. Ens ataquen per l’escola, pels fills. Inadmissible. La Llei Wert, o LOMCE, és una autèntica vergonya. En general (no reconeix la tasca de les escoles bressol) i en particular pel cas català en relació a la llengua.

Només faltava un homenatge a la División Azul! És de pel·lícula italiana surrealista, però a Sant Andreu de la Barca. L’any 2013 homenatjant a qui va lluitar amb els nazis. A banda de les lectures òbvies, no és totalment extemporani i grotesc? Cal tenir memòria sí, i sentit comú sobretot. Amb tot, diversos dirigents del Partit Popular (que en les darreres eleccions va arribar a tenir 471.197 vots, un èxit a Catalunya) fa dies que ens diuen nazis. Fa de mal dir. Molts d’aquests dirigents populars provenen de l’apparatchik franquista. Ells, els franquistes, van ser els que ajudaven als nazis. Eren molt amics.

Potser és oportunista, absurd o obvi, però el debat sobre el franquisme, que semblava superat (o enterrat), és ben viu. És un substrat plenament vigent, que cada cop apareix a la superfície amb més facilitat. Ningú se n’amaga. I això fa pensar que potser sempre ha estat així, que aquesta trentena anys de democràcia han estat una comèdia. No hi ha res a fer. Quines ganes de ser espanyol! Amb mi que no hi comptin.

(Publicat a Nació Digital)

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)