«Picoletos», Albiol i porno constitucional

Ai les casualitats. Després de muntar (previ avís a les televisions espanyoles) el gran show de la mare de tots els escorcolls a la fundació Catdem i a la seu nacional de Convergència ens ve un nou capítol de Los Hombres de Paco (atado y bien atado). Aquest dilluns el Partido Popular (és aquell partit que té integrants a la presó?) va entrar al parlament espanyol una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional perquè suspengui funcionaris i governants que incompleixin les seves sentències i resolucions. Traduït: el Constitucional perseguirà el president i els independentistes.

Amb Xavier García Albiol com a ariet els del PP s’han convertit en els Hombres de Harrelson de la Constitución, que ni es mira ni es toca a no ser que ho faci el PP (amb tàcit suport de la denominada esquerra) o algun espanyol de bé. Menció a banda mereix l’aportació de l’expresident Felipe González a la literatura albanesa i a la comparació constant dels sobiranistes i els nazis. Gràcies senyor X, allò vostre sí que era legal i no votar. Ai les casualitats.

Ara ja hi haurà legalitat per passar-se el que queda de democràcia a Espanya pel clatell. Som nosaltres els que hem de respectar la legalitat, diuen, però són ells els que canvien les regles del joc. I de tant canviar-les canvien el joc. L’exalcalde de Badalona va dir que amb aquesta reforma exprés i sectària “s’acaba la broma”. No senyor Albiol, la broma és vostè. La broma de mal gust és que creguin que no cal votar i que per evitar-ho es farà el que calgui. I no és cap casualitat que sigui exalcalde.

Des de l’independentisme creiem que l’unionisme és un adversari polític, no pensem que és un enemic a batre. Potser som una mica sòmines, però som sobretot demòcrates i no per casualitat. Som els que diem que si perdem unes eleccions, entomem els resultats. Som els que si caiem, ens tornem a llevar. “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, deia el poeta nacional. Som així. Però ho som tots els catalans, pensem el que pensem. El senyor Albiol diu representar als unionistes però no és veritat. No, vostè representa a un partit polític que té la força que té a Catalunya, i això és molt respectable però hi ha gent unionista i demòcrata, i molta! Ara, no vingui a muntar guerres.

Però cal dir les coses pel seu nom i denunciar que hi ha guerra bruta. No hi ha casualitats. La Guardia Civil (l’aparell més aparell de l’Estat més Estat) ha entrat en campanya de nou. La Fiscalia de nou irromp. Sobre la Catdem i Convergència què més es pot mirar? Compareix el president Mas i de nou se li preguntarà per corrupció i de nou respondrà. No és qüestió de “i tu més”, però vaja ja queda poca cosa per cercar (a banda de la base de dades de militants d’un partit polític com es pretenia). I el que trobin ho posaran de la manera que vagi bé i amb la manipulació adequada. Preferiblement El Mundo, aquell de la UDEF, aquell dels comptes de Xavier Trias o de les evasions d’Artur Mas. Tot fals oi? Doncs aquí seguim. I ara li toca Convergència perquè és la peça més grossa. I demà? Anar fent i nosaltres amb el lliri a la mà esperant una altra casualitat.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

Els periodistes que ens mereixem

El 28 de setembre a primera hora les ràdios aniran a tot drap. Els matins televisius estaran trufats de polítics (dels d’abans, dels d’ara i dels de sempre) dient la seva. I els diaris de paper llançaran anàlisis d’última hora sobre un fet que fa 2 anys (com a mínim) que es veia a venir. Guanyi l’opció que guanyi al referèndum (sí, la cosa va de sí o no), els mitjans de comunicació semblaran ventiladors: no pararan de donar voltes i no arribaran del tot enlloc. Ningú sabrà res.

Els periodistes (o el que ara volen dir-se comunicadors) no tenim perspectiva. No perspectiva històrica o estadística, sinó que oblidem qui hi ha a l’altra banda. Ens retuitegem entre nosaltres. Ens odiem i envegem en silenci. Decidim què és nou i què és vell en funció del que publica la competència. I l’espectador/oient/lector? Doncs que es posi les piles!

En processos similars d’emancipació nacional la premsa (genèric per als mitjans) va jugar un paper similar que el que està jugant a Catalunya. Gent i capçaleres a favor, professionals i empreses en contra. Res a dir. Normalitat total. Pel que he pogut contrastar, el que és força singular del cas català és la figura de l’home en terra de ningú, el que “amb ell no va la cosa…”.

La neutralitat en essència és un posicionament noble i elegant. A la pràctica és la més fina de les covardies. Va fer molt de mal el fenomenal escriptor i espia Ryszard Kapuściński, sobretot perquè va provocar molts imitadors i seguidors del dogma d’un senyor que no tenia dogma més enllà del seu partit totalitari. En una conferència a Itàlia recollida en un volum anomenat “Los cínicos no sirven para este oficio” el reporter polonès la clava: “El veritable periodisme és intencional: aquell que es fixa un objectiu i tracta de provocar algun tipus de canvi”. No puc estar-hi més d’acord, i què fem amb els periodistes neutrals?

Els periodistes no som objectius, no ho som. Gràcies a Déu! Debat, diàleg i discussió. Com més millor. Llegiu Crític, llegiu La Vanguardia o l’Ara, escolteu Basté o Terribas. Som molts i amb moltes veus. Cal escoltar-les.

Òbviament, el periodisme és un ofici farcit de cínics. A Catalunya no sé si més que en altres indrets, però anem ben servits. En la terra del “tots els polítics són iguals”, al país modern amb baixa participació en sindicats i partits (altra cosa és la dita societat civil), al paradís de la crítica i la befa…què volíeu? Tenim els periodistes que ens mereixem.

Article publicat a Nació Digital

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre

Jo la tinc més llarga

Què us heu tornat bojos? Prou de comparar! Primer, Catalunya i Escòcia. Pse. Ara, Catalunya i Grècia, per què? Qui és el nostre Varufakis? Abans amb el Québec, que ja té conya. O Lituània. I el dia més bèstia ens posarem a comparar amb Irlanda. Però què ens passa? A mi m’agradaria comparar-me amb països més normalets. L’autoodi ens porta a esferes inversemblants. Bé, nosaltres en diem cosmopolitisme i esperit crític. No nois, això és fluixera intestinal.

Si avui és 8 de juliol doncs avui queden dos mesos i escaig per l’inici de la campanya electoral de les nostres vides. Sí, la campanya del 27-S. I sí, no ho tenim clar i hi ha certa ferum covarda. La prova són les llistes. Més ben dit la llista de còctels de llistes. Per una banda me n’alegro. En aquest país àcrata en què vivim ens anem donant compte que fan falta els polítics.

Què fan falta millors polítics? Puc estar d’acord. I estic esperant que tots aquells fatxendes de casinet que pontifiquen amb un quinto a la mà es posin en política. Es comprometin, com es deia abans. Ai, quines ganes. Però bé, la cosa és que els partits han fet de partits, però han estat les entitats de l’anomenada societat civil els que han jugat a la puta i la Ramoneta. Ai! No és fàcil fer política, i menys fer-la bé. D’acord, tots posem-nos a lloc. Perquè anem de cap a la llista única, es digui com es digui. És l’escenari ideal? És el millor.

Hem de deixar de parlar de plebiscitàries. Això és un referèndum. Sí o no. I ni el cas estonià, ni Montenegro ni la mare que la va matricular. Som Catalunya i tenim les nostres cosetes. Prou de comparacions. Ho sento pels excel·lents especialistes en política comparada a casa nostra, però és que la jugada és una altra: és el nostre moment. Francament, no tenim molts elements per ser optimistes. La prova és que som incapaços de tenir una llei electoral, però tot i així ens en sortirem. Malgrat nosaltres, catalans.

Insisteixo: prou de comparar-nos amb d’altres. I ho dic també entre els del sí i els del no. Ja s’ho faran els del no. Que ells sí que saben sumar. Anem a pel sí. Anem a guanyar. I tornem a inflar-nos d’entusiasme, perquè de raons anem ben plens. Les darreres enquestes diuen que ja estem tots comptats. Que anem al partit de tornada sense avantatge però que podem guanyar. Que guanyarem. Però prou d’enmirallar-nos. I sobretot amb segons qui. Al final tot plegat per acabar dient al del costat: jo la tinc més llarga.

Article publicat a Nació Digital

S’ha acabat, ara seriosament

El 20 de gener de 1961, un jove John Fitzgerald Kennedy, es treia l’abric per posar veu a un dels discursos més coneguts del planisferi dels discursos: “Compatriotes: No us pregunteu què pot fer el teu país per tu, pregunteu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país”. Kennedy tenia llavors 44 anys, i es presentava al món amb poques paraules (dels discursos inaugurals més curts que s’han fet) i marcant intencions. Ja em disculpareu la distància història, però el 20 de junys a Molins de Rei el president Mas va seguir el fil de la Història i va demanar responsabilitat i compromís als seus compatriotes, nosaltres. La política no la fan només els polítics, ni ara ni abans ni mai.

Exagerat! Com et poses a comparar Kennedy i Mas? No ho faig, tinc clar amb qui em quedaria però la idea és la mateixa. Catalans, espavileu! El president va dir el que va dir, no va dir el que no va dir. Sí, vaig en pla obvietat, però és que he llegit i sentit coses darrerament: que si és una OPA a les entitats de la societat civil, que si un xantatge, que si és incomplir no sé què amb no sé qui… Ras i curt: nois, si volem la independència ens l’hem de guanyar entre tots. Llista amb el president si cal, no del president. Artur Mas es juga el coll, i vostès? Doncs això, no hi ha cap embolic.

La il·lusió. El mateix president se’n reia d’ell mateix i deia entre somriures “amb il·lusió” com en el seu anunci electoral perquè sap que la baixada de la marea independentista a nivell mediàtic pot fer despistar als convençuts i donar ales als mesells. La cosa mediàtica és voluble i no ha de preocupar, el que sí que cal tenir en compte és que totes, però totes, les reivindicacions catalanes segueixen intactes i per tant són encara més urgents: asfixia fiscal, atac a l’autogovern, lesió de la llengua i de la cultura, amenaces ambientals,… L’independentisme va venir per quedar-se ja fa molt de temps. Votem i guanyem. Tenim més pressa de la que ens cal reconèixer.

Què han de fer l’Assembla, Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI)? Doncs el que han fet fins ara: treballar per poder votar i per poder guanyar. Ningú els hi demana una altra cosa, no veig ni segrestos ni xantatges, francament. El president Mas ja ha encerclat el 27 de setembre al calendari. Tots cap allà. Si les entitats decideixen fer un pas endavant, serà la llista de les entitats i elles posaran les condicions.

Per cert, com m’agradaria que ara els nous consistoris fessin el que cal i apuntessin el màxim d’ajuntament a l’AMI, sobretot a les Terres de l’Ebre, el cor del país.

Article publicat a L’Ebre