#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.

 

Anuncis

Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.

Narcís Serra, legalitat i barra

Els fets: Narcís Serra i Adolf Todó, expresident i exdirector general de Catalunya Caixa, respectivament, han hagut de declarar davant del jutge com a imputats (vídeo). Han hagut d’explicar per què van aprovar sobresous per a l’equip directiu el 2010 quan l’entitat ja s’havia vist obligada a demanar ajuts públics. Modestament, vaig escriure un reportatge a l’anuari Media.cat on tractava de posar llum sobre com s’ha esberlat el model de caixes català i vaig voler atorgar un merescut protagonisme al senyor Serra.

Caixa Catalunya (avui integrada en Catalunya Caixa) va esdevenir una entitat agressiva sota el seu mandat, sobretot en el mercat immobiliari. Una de les característiques d’aquest tipus de gestió acostuma a ser premiar la guàrdia pretoriana, el consell, amb sous importants. Els d’aquesta entitat amb ànima social eren escandalosos. Però per Serra tot s’ajustava a preus de mercat i tot es va fer bé. Em frapa aquest tall de Narcís Serra: “crec que he aclarit que la meva actuació i la tot el Consell d’administració va ser legal, lleial inclús diligent respecte dels problemes als quals la Caixa s’havia d’enfrontar”. El senyor Todó a més apunta que el Frob (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) va donar suport als seus sous. Qui vigila al vigilant, oi?

Tot sovint ens apareix el mateix debat sobre la legalitat i l’ètica. Les lleis són un cos, un camí marcat per on podem caminar. Altra cosa és com anem per aquest recorregut que en teoría és vàlid, acceptat per tots. El que va passar a Caixa Catalunya té més relació amb la pornografia que amb la legalitat. Va ser un exemple, entre d’altres, de què ens ha portat a aquesta crisi que vivim. No sóc jurista ni economista, però sospito que aquest ‘respecte’ per la legalitat farà que ni Serra ni Todó hagin de pagar massa responsabilitats per la gestió apocalíptica de Caixa Catalunya. Hi ha qui creu que Serra hauria d’anar a la presó perquè hi ha risc de que destruexi proves. El cas és complicat en formes. Sóc un ferm defensor de l’Estat de Dret, m’agradaria que funcionés més i millor. Segurament les nostres lleis però, que no estan preparades per tant de cinisme, no podran arribar més enllà en l’afer de Serra i Todó. Una cosa és la legalitat i altra cosa la barra, i aquí ja costa més.

 

 

Mas i el protocol, el que ens queda

En aquest país tendim a cansar-nos ràpid. Tendim a no prendre’ns massa seriosament a nosaltres mateixos. Tendim a riure’ns de nosaltres de manera quasi insana. Som un poble foteta, és així. Per això molts encara riuen de l’incident que va succeïr ahir a l’entrega de les medalles de Foment del Treball quan el servei de protocol del govern espanyol va voler que la seva representant fos preeminent. La seva representat era la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Saénz de Santamaría, que mereix molts respectes i que era present en qualitat de presidenta en funcions. El protocol, des del punt de vista català, prima el Rei o el Príncep i el president del Gobierno per sobre del president de la Generalitat. Quan no és cap d’aquests casos el president català és qui té més visibilitat. El president Mas aquest matí no ha volgut empassar-se el gripau i va preferir no acudir als premis si no era el seu càrrec qui tenia preeminença. Des de Madrid (i acòlits) se l’acusa d’infantil, de fantasma i de superb. I a Catalunya molts semblen no entendre res.

Bé, jo crec que el president Mas va encertar. No sé ben bé quines regles del protocol van ser usades ahir i qui té raó des d’un punt de vista diguem-ne científic, però va fer bé. El càrrec de president de la Generalitat té una càrrega molt especial. Hi ha qui creu que és un president autonòmic perquè ho diu la Constitució sagrada. Miquel Roca insistia aquesta setmana en que el president Josep Tarradellas i la Generalitat ressorgeixen abans de la Carta Magna votada només pels espanyols que avui tenen més de 53 anys. Ens cal sentit institucional. A la dècada dels vuitanta el president Jordi Pujol portava unes banderetes que portava al cotxe oficial, com si fos el president d’un país normal. I feia bé. Així, amb detalls així, es bastia sentit institucional. Com m’agradaria que quan entra el president del país la gent s’aixequés. Respecte pel càrrec, del partit que sigui. D’aquesta flaca tenen força culpa els mitjans de comunicació, la premsa, la legió de fotetes.

Som el que som, i serem el que vulguem ser. En el terreny dels símbols tenim moltes possibilitats de construir un país inclusiu i capaç de representar a tothom. Ara bé, ens ho hem de prendre seriosament.