Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

Anuncis

La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

Deixeu-nos ser de dretes

Parlant del llegat del president Artur Mas, que hauria de tenir un bust a cada municipi, em van dir que un dels seus èxits fou el d’unir “la gent d’esquerra i la gent de la corbata”. Em vaig quedar perplex. “Vols dir de la gent de dretes, no?”, vaig respondre. El company no va saber què dir, tothom és d’esquerres. Aquesta falta d’espai al terreny de joc ha deixat de sorpendre’m.

Tant parlar de voler ser un país normal i no podem tenir gent de dretes? No tindrem esquerrans? Som 2018, en principi hem superat el franquisme. Només el Partido Popular representa a la massa social que creu en el liberalisme econòmic i la protecció social de la democràcia cristiana de Churchill i De Gasperi, sembla ser. De debò? Els partits polítics són eines, i molt útils, per vertebrar els desitjos de la ciutadania.
Els catalans som molt de les etiquetes. I sobretot som molt de ser modernets i ‘progres’. Som els de l’esferificació i de les sabates de punta rodona. És quelcom molt barceloní, molt de ser hereu del Cobi, molt de quedar bé i de ser capital del disseny. Som la Dinamarca, l’Holanda i l’Àustria del sud. Sí clar, països governats durant dècades pel centredreta, per la democràcia cristiana, pels conservadors.
Mira què bé, els de dretes són reaccionaris, corruptes, amants del nepotisme i moltes coses més. L’esquerra és cabell d’àngel. Ara que acaben de condemnar a Lula per corrupció i que Ricardo Costa ha cantat La Traviata al jutjat pel cas Gürtel del PP. Prou de tonteries. Les estructures no són dolentes, ho poden ser les accions dels homes i dones.

Els catalans som de dretes. De pujar la persiana, de valorar l’esforç i de no tenir prejudicis, sempre que penquis. I d’esquerres, esclar que sí. Es pot dir exactament el mateix. És una tonteria esclar. I dels grans culpables de la falàcia hi posaria en primer terme als periodistes. Entenc els fills de la Transició, però avui en dia em sembla de curt de vista, reduccionista i el pitjor de tot per la premsa: no aporta tota la visió.

Deixeu-nos ser de dretes, o d’esquerres. Però ja en tenim prou d’engolar, de fer veure que som més alts, de citar a Schopenhauer: encara que no ens deixin farem un país nou, i hi hem de tenir una societat més llesta i més amable. L’amabilitat és invencible.

Article publicat a Nació Digital

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

Cas Palau, molt oportú

Ja se sap. Ja la tenim aquí. En aquest moment històric calia una bomba històrica. Després de més de vuit anys que esclatés el pollastre que va arrencar aplaudiments a les redaccions dels diaris, ja hi ha sentència del cas Palau. Encara no és ferma, calen al·legacions i demés. La sentència de l’Audiència condemna l’expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, a 9 anys i 8 mesos de presó i el seu número dos, Jordi Montull, a 7 anys i mig per l’espoli de la institució cultural. El tribunal, que quasi ha comprat fil per randa la tesi de la Fiscalia, curiós, considera també CDC responsable d’haver cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi d’obra pública a través del Palau. Encara ningú ha provat com es feia això. No hi ha cos i no hi ha arma. La licitació d’obra pública a Catalunya és impecable i ha estat mirada i remirada per amics, enemics i auditors. La

sentència també condemna l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, a 4 anys i 5 mesos de presó. Molt exigent.

Apunt curiós. Tot i que considera provat el delicte, el tribunal absol els dos exdirectius de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, perquè els delictes dels quals se’ls acusava han prescrit. Ah, doncs ja està. La banca sempre guanya. I uns polítics queden tacats per l’ombra de la sospita. Genial.

I un cop treus la mel doncs apareixen les mosques. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau, ha demanat als “màxims dirigents” de CDC que assumeixin totes les “responsabilitats polítiques” que pertoquen i demanin “disculpes a la ciutadania i els donin explicacions”. Colau ha apuntat directament al president Artur Mas, com un dels màxim dirigents del partit quan van ocórrer els fets, però també al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. És estrany que no demani que els convergents no es presentin a les properes eleccions municipals o bé que s’hagin de tirar al mar.

La justícia ha parlat. Queda que la sentència sigui ferma però ja s’ha venut el peix. La condemna pública a Convergència es va establir ja fa anys. I avui s’ha posat per escrit el que sabíem, que Fèlix Millet comandava una banda de lladres amb els Montull i que sembla que algú a CDC no va fer bé les coses, però poc més. De Ferrovial ens n’hem d’oblidar, és clar. Molt oportú que en aquest moment, a punt de bastir el nou govern independentista, caigui aquesta bomba contra l’espai polític que avui representa el PDeCAT i el president Puigdemont. I el que ja fa tenir la pipa plena és que la justícia, i els seus ritmes, fan més d’arma política que de valedors de la llei.

Article publicat al magazín d’EL 9 NOU 180119_9magazin