Les llistes màgiques

Els Jordis a la presó. Mig govern a Estremera i Meco, i l’altra meitat migpensionista a Bèlgica. Eleccions el dia abans de la Lotería de Navidad. Nens de Sant Ildefonso, horitzó de mantenir el 155 colonial si no guanya qui ha de guanyar. Nosaltres ens comptarem amb paper de fumar. Si vots o escons. Si no valen ni uns ni altres. Són unes eleccions que no volíem, unes urnes imposades per aquells que no volen que votem. Això de ser català de vegades és molt cansat, i confús.
Sobiranista o no, qualsevol observador una mica despert pot entendre que aquests comicis autonòmics són un referèndum. Per definició, un referèndum és una consulta entre dues opcions: sí o no a una premissa. Vol que els ocells puguin volar de nit? Els canalons dels menús de restaurant han d’anar gratinats per defecte? Vol que Catalunya sigui una república independent? Tothom pot dir sí o no a una pregunta tancada. Si el 21-D famós és un referèndum, no haurien de quedar clares les opcions en clau binària: blanc o negre, sí o no? Doncs no. Hem decidit jugar als matisos. A la suma de les sumes. A dir (de nou) que una llista unitària és una joguina trencada i trista. I a preguntar, a cop d’argumentari, “per a fer què?”. Coi, 20 mesos governant junts i encara fem aquestes preguntetes.

Tots plegats tenim una cultura política feble, i francament desespera. La unitat del món sobiranista en les properes eleccions és desitjable i em dona pau espiritual comprovar que hi ha qui a data d’avui encara està disposat a explorar qualsevol possibilitat per fer-la possible. Les llistes de coalicions ja estan fora de termini, no es poden presentar. Hi ha una fórmula, molt habitual en les eleccions locals, que és la de l’agrupació d’electors. Recomano visitar el web Llistaunitaria.cat, que ja porta més 420.000 signants. Es tractaria d’una llista dels que han proclamat la República. Una llista de companys de presó madrilenya.

Un cop vaig escriure que els pactes ens podrien fer traïdors. Era 2015, eleccions municipals on algunes llistes més votades tenien complicat sortir endavant perquè no hi havia prou suports. Passava amb el que era CiU i el que és ERC, que deien tenir un pacte de no-agressió. Tot es va anar resolent, amb el temps i una canya. Ara potser estem a la banda contrària de l’argument: potser ens podem fer un bon embolic si no pactem. Diuen que com més candidatures millor. Semblen unes llistes màgiques i a mi em fa por que només siguin un truc.

Publicat a El9 VOR 171110

Anuncis

Ara cal no arronsar-se

Sense finestres. Un subsòl. Passadís estret amb uns bancs incòmodes. Sense telèfon. Les dependències de l’Audiència Nacional són el que són. Un indret que ha de fer por. Un espai per jutjar terroristes, narcotraficants i si Espanya fos un país normal també hi anirien els responsables del PP. Però no, ara toca el govern de Catalunya, el legítim diguem-ne. I els membres de la Mesa del Parlament passejats pel Tribunal Supremo, que els dona una setmana de marge.

Hi ha qui diu que els membres del govern ja sabien a què s’exposaven. Que què es pensaven. A veure, l’episodi aquest madrileny és, acabi com acabi, una mostra de força colonial. I colonialista.

A Madrid es respira victòria, es respira el “yo ya lo dije” i s’aplaudeix el “¡A por ellos!”. No hi ha diferències. No és només el Madrid oficial. Taxistes, cambrers, senyores que venen xurros i el senyor del quiosc a qui no li queda La Vanguardia. La normalitat és l’hàbit quotidià i és rapidíssima la seva construcció. A Madrid i a Catalunya. A casa el derrotisme i el victimisme són cares de la mateixa moneda. Una moneda grisa i covarda, però que sempre portem a la butxaca.

Parlarem d’unitat aquests dies. I tant. A l’independentisme li convé. I a l’espanyolisme, també, però ho té més complicat malgrat les eloqüents fotos de la recent manifestació de Societat Civil Catalana (tres mentides en tres paraules). Si volen eleccions, les tindran.

La grisor madrilenya emboira. Jutges i advocats, diputats i senadors, tertulians i nous herois. Boira espessa i autosuficiència a la política madrilenya. Només els més vells de la Villa y Corte es pregunten per què unes eleccions a Catalunya perquè tornin a guanyar els independentistes. Només els eslògans de Ciudadanos creuen que els unionistes són més. Hi ha massa coses que no sabem i s’hauran de saber.

Tots volíem arribar fins aquí? No em refereixo a govern i partits només. Ens hem manifestat, hem votat i hem proclamat. Que no ho volíem? No entenc les queixes. I no valen. Ara, no.

És que no cal. Vull dir que trepitjar-nos la mànega no ens ajuda a ningú. Què es guanya amb enfrontar-nos o posant-se de perfil? Ara és igual de greu. Això no s’ha acabat, ara ha començat la part bona. I toca suor i llàgrimes. Amb gent a la presó i a l’estranger. A peu i a cavall. Toca fer la feina.

Publicat a El9 NOU VOR 171102.

 

Tren a l’Espanya del ‘bullying’

Catalans parlant de Madrid, la cosa més antiga del món. I cansada, des de Pla que ja hauríem haver deixat de fer-ho, no es pot dir res més. Tants catalans que han quedat enamorats de Villa y Corte. Centenars de catalans entre ahir i avui en direcció a Madrid. No és cap novetat. És comú, habitual i necessari fins i tot. Negocis, turisme, família. El tren. El progrés. Barcelona i Mataró. Cavall de ferro que ara transporta consellers i parlamentaris amb dos destins: Audiència Nacional i Tribunal Supremo. Delinqüents perillosos. Traïdors. Aroma de cas Dreyfuss. Un cop arribat a Madrid-Puerta de Atocha et trobes a uns 2 quilòmetres de l’Audiència Nacional (si vas pel Paseo del Prado que saluda Neptuno, Cibeles i el Monumento a los Caídos) i del Tribunal Supremo, espaiats per la plaça Villa de París. Lamentable coincidència.

Recordo mítings de l’antic líder d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira deia allò de que “diuen que a Madrid no se’ns hi ha perdut res, i és on ho hem perdut tot!”. Infàmia al Reino de España. El PP més rònec que ha engreixat el drac estatal, la maquinària judicial, que com sabem tots els fans de Joc de Trons, ara no hi ha qui ho pari. Són els nens que fan ‘bullying’, abusant del seu poder, i enfonsant la seva autoritat.

Parlem de l’Audiència Nacional, per exemple, ha citat, en un nou rècord del món, el president de la Generalitat (no ha deixat mai de ser-ho, companys periodistes) Carles Puigdemont i els consellers per avui i demà. Parlem de delictes de rebel·lió, sedició i malversació.En paral·lel el Tribunal Supremo ha citat a declarar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i els membres de la Mesa. Cap guionista ho podria escriure millor.

Recorda aquella gran pel·lícula de Fernando Fernán Gómez, El viaje a ninguna parte. On els còmics dels anys cinquanta s’adonaven que havien perdut la guerra contra el cinema. Avui trobem a tota la casta madrilenya d’advocats, magistrats i “superfuncionaris” que creuen que la política es fa des dels despatxos de fusta i olor a puro i brandy. No s’adonen de què han fet. S’han carregat Espanya, ras i curt. I l’independentisme català arriba, amb tota la legitimitat democràtica, en el moment just. Ara que ben corcada deu ser ja.

La idea que el Govern i els parlamentaris ja sabien a què s’exposaven i que ara, doncs, toca entomar les conseqüències, no em val. Tenim una causa justa i davant un sistema judicial que tortura les lleis i que escriu querelles fins a dalt d’LSD. Tenim un tren que no s’atura. Ara bé, avui cal saber que a la República catalana tindrem conciutadans que es manifesten amb banderes d’Espanya i que se senten espanyols. Seduïm amb les xifres i hem de convèncer amb un model social que ha de ser comú. Abandonem les tertúlies de trinxera. Boicotegem la tonteria i units en el fons, i si cal en la forma, sortim a guanyar.

Publicat a Nació Digital.

Tanqueu el Twitter

Dia de bojos, o per embogir. 26 d’octubre, un jorn digne dels germans Marx. Amunt i avall, botiflers i herois. La ràdio diu una cosa, la tele matisa, el president no surt. Això és perquè s’ha cagat. Això és que Madrid diu. Això és que hi ha una tieta de Merkel que estiueja a Lloret que ha parat el cop. Dels dies més estranys de la vida periodística de qualsevol. Ciutadans que a l’hora de dinar pensaven una cosa i a l’hora de sopar creien una altra.

Tot va bé. Catalunya és el que és, ni més ni menys. I es prendran decisions, sota l’amenaça del 155 amenaçador. Som partits polítics, sindicats, associacions, periodistes, pagesos, fins i tot responsables de recursos humans. Som un país, petit, dels que té la mania de ser moguts. Hem passat del seny a la rauxa, però passar de la rauxa al seny és més complicat. Catalunya és com un equip de Mourinho. Som un país del contraatac. Aguantem de tot. Centrades llargues, joc en curt, davanters estrelles. Però fins a un límit. Llavors sabem jugar dur i sortir ràpid per la banda. I buscar rematada. Altra cosa és marcar gol. Però com en els equips de Mourinho tenim estrelles a l’esquadra, i cal saber conjugar egos i anhels.

País de Busca i Biga, de nyerros i cadells. País amenaçat. Un gran símptoma és l’atac a la tele i ràdio públiques. Vallesans com Francesc Cano i David Bassa saben de què parlem. A més, sort en tenim de professionals com Vicent Sanchis i Brauli Duart. Perquè hi ha noms. No hi ha herois, sinó persones que donen la cara. Com els directors d’instituts i escoles, funcionaris i autònoms que prefereixen el país al negoci.

La informació fa soroll. Diuen els que diuen que en saben que en el món de la informació immediata en comptes de tenir un cap més obert el tenim més tancat. Som en una tribu. La tribu del grup de WhatsApp o del Twitter. Twitter va començar a bullir. Tothom era un traïdor. Tothom era un covard. Que si hi ha gent a la presó. Que si tenim més de 800 ferits. Que si fa 300 anys que anem amb una sabata i una espardenya. Que si ens tanquen hospitals i ens volen rebentar l’escola catalana. Que si 16.000 milions l’any. Que si anem malament. Amb tot això i la coctelera del Twitter amb les gotes justes d’incertesa fa que tot cremi. Per això mateix, us faig una recomanació: Tanqueu el Twitter. No us hi poseu gaire. Deixeu el Whattsapp una estoneta. Una miqueta de pau espiritual. Estigueu atents a com va el país, esclar, però amb aquella calma. I sobretot, contrasteu les fonts.

 

Publicat a El9 NOU VOR 171027

La carta baldufa

Per fi plou a Catalunya. Per fi Rajoy i Puigdemont es contesten les cartes. Des de Miquel Strogoff que el correu no havia estat tan de moda. Burofax aquí, tuit per allà, només falta una postal des de Tossa i una carta de núvia a Sant Climent Sescebes. El gènere epistolar a Catalunya té grans edicions com la relació entre Mercè Rodoreda i Joan Sales o entre Pau Casals i el doctor Trueta. Ens agraden les cartes, què coi! Espanya és més de requeriments, multes, i aquells esborranys d’Hacienda que no acaben mai d’arribar quan toca i sempre vas tard.

Ara els governs espanyol i català tenen feina. Tenen feina a fer la seva feina. El que fa el gabinet de Rajoy és el que cal esperar. Hauria canviat gaire la cosa amb un govern socialista? Lamento molt pensar que no, que el guant potser seria de seda, però que l’Estat és com és. I el govern del president Puigdemont? Té un compromís a complir: el mandat de l’1 d’octubre és clar. No entendria unes eleccions, que probablement ens portarien a un Parlament més o menys igual.

Aquestes cartes famoses han actuat com una baldufa. Van girant. I al final van caient de costat, amb inèrcia de quedar immòbils, caducades. Són només una eina, no són un objectiu. Perquè per al govern Rajoy el que toca és aplicar el famós article 155, que és la cobertura per liquidar l’autogovern català “sin que se note el cuidado”. Fa segles que va així. Rajoy i Puigdemont no s’han mogut gaire. Només es mou la maquinària opinadora d’un i altre bàndol. Un d’aquests bàndols és molt més poderós. Però si fos en un camp de joc de les idees i els arguments tots ens sentiríem més còmodes. I el govern català podria explicar tot allò que té preparat (perquè ho té preparat) per quan premem el botó de República On. Ho tenim. Però cal fer-ho bé, només tindrem una tirada, un trumfo. Afinem, justament perquè tenim pressa, perquè ens colpegen i ens detenen. Perquè ens volen capcots i perquè volen entrar a les nostres escoles i segrestar l’horitzó dels nostres fills.

Veurem guàrdies civils entrant a comissaries de Mossos d’Esquadra, i no precisament per entregar-se. Veurem tècnics d’Hacienda entrant a la Generalitat, i no precisament per tornar-nos els 16.000 milions d’euros anuals que els hi regalem. Veurem també com ani- ran darrere els nostres líders, i no precisament per posar-los medalles. Veurem com venen cap a nosaltres. En cap carta educada posarà ¡A por ellos!, però és de què va tot això. Pau i ciència.

Publicat a El9 NOU VOR 171019

 

Els Jordis

Avui és un dia després d’un dia d’aquells en que et bull la sang. El motiu és que com diu el diari l’Estat envia el diàleg a la presó. Més decepció amb la política espanyola i més convenciment de la fermesa democràtica catalana, no ja sobiranista si no catalana.

Poca gent compra ja els diaris, diuen. Però sempre són un mirall de tot el que es veu i es vol deixar de veure. Periodisme i opinió són coses separades, diuen. Bé, com a mínim no ens fem trampes.

Diaris catalans:

Diaris espanyols:

En resum:

DMSGW3mXcAAB-tm

“Tu com ho veus?”

Parlament de Catalunya. 10 d’octubre. A primera hora reporters connectant amb els matinals. Prèvies, en diuen. D’on venim, on anem. Que si Puigde- mont, que si Rajoy, que si la UE, que si encara no ha parit la burra. Les ràdios en ebullició repetint consignes i desideràtums. A migdia comencen a arrossegar els peus els periodistes de la premsa, germans en la crònica i cosins en l’anàlisi. Hi ha mil persones més que habitualment, gent de fora que ha vin- gut a tractar d’explicar què coi fem els catalans. Això complica molt el dinar. Per dos motius: primer, la cantina parlamentària està sobrepassada i segon, amb el dispositiu de seguretat és més fàcil sortir d’Ikea que del Parlament.

Amb totes les preocupacions vitals encarrilades (les fisiològiques no, perquè es va tancar l’accés als lavabos a la planta noble) i amb el cafè escurat era el moment d’esperar al president Puigdemont, que ens convocava a les 18h. Que si on és, que si jo l’he vist. Periodistes un sobre de l’altre. No soc gaire partidari de tractar la qüestió de com treballem o no els informadors però és que hi ha una mania que no suporto. Es diu el “tu com ho veus?”. Sembla una pregunta quasi de cortesia. Però no. És una manera rèptil d’obtenir informació de l’altre. I amb informació tens poder, per desinformar sobretot.

Sempre dic que soc periodista però que em considero bona persona. La nostra és una feina de la qual millor no saber-ne gaire. Diuen que més val no saber com es fan ni les saltxitxes ni les lleis. Doncs els diaris ni els ho explico. Excepte EL 9 NOU, esclar.

Però ara, sent una mica més seriós i recollint la solemnitat del 10-O, puc dir que ningú tenia ni idea de per on aniria la cosa. Que si Cs demanava anul·lar el ple, que si la CUP estava enfadada per- què no li havien explicat tot, que si el PDeCAT es posava dur, que si aquella es posava a cridar. Tot això abans de les 19h, quan el president sortia del grup de JxSí i sonaven els timbres par- lamentaris. S’havia acabat l’esbarjo. El president arrenca, ens fa independents uns 45 segons i deixa en suspens (que no suspèn) la declaració d’independència. Per cert, declaració d’independència signada per consellers, diputats al Parlament, diputats a Madrid i alcaldes compromesos. Fins i tot vallesans com Jordi Turull o Jordi Solé.

Tot va bé. Via eslovena? Doncs acaben de guanyar l’Eurobasket a Sèrbia. Bona metàfora. A les 21h Puigdemont plegava i ens deixava a tots amb un pam de nas. Serem independents i encara hi ha qui pregunta: “Tu com ho veus?”.

Publicat a El 9 NOU Vallès Oriental EL9 NOU VOR 171011