Campanya sobre campanya

Ja hi som un altre cop. Ara, campanya electoral per al 21 de desembre. Eleccions autonòmiques en diuen. Eleccions amb mig Govern a l’exili i mig Govern a la presó. Eleccions amb milers de policies espanyols a vaixells als nostres ports. Eleccions amb els jutges armats amb lleis de joguina. Eleccions per obligació. Tot això és veritat, però aquestes eleccions són una eina. Són uns comicis que han de servir, i serviran, per restituir el president del país, per alliberar presos. Serviran per remarcar l’aposta per la sobirania d’aquest país.

A certa edat, el que vols és poder equivocar-te per tu mateix. La teva feina, casa teu, el cotxe, els sopars… Ningú ha de dir com et vols organitzar la vida. I dóna la casualitat que els catalans ens ha agafat per aquí. Sí noi, això de la independència. Fora bromes: millor sanitat, millors infraestructures, etcètera. Sobretot, i com a mínim, l’opció i necessitat de poder decidir. I això ja no és tan una qüestió de filosofia política (perdoneu la contradicció), sinó de sentit comú.

Qui millor que l’ajuntament de Ripoll per tractar els accesos a Santa Maria? Qui sap millor que l’ajuntament de Campdevànol si cal una nova escola? Això que pot semblar tant obvi i tan llunyà de la política nacional, és el principi bàsic. Decidir sobre allò que és nostre, la nostra vida. La independència de Catalunya no tracta de Guifré el Pilós ni de Jaume I (o no només), sinó de la vida dels catalans: a Setcases, a Barcelona i a Salou.

Publicat al setmanari El Ripollès

Anuncis

Moral d’esclau

És ara el moment de la veritat. No és un altre moment històric, una fita, una cruïlla. Només parlem de les eleccions del 21 de desembre perquè no ens deixen parlar de res més. Perquè ens han volgut abolir la decisió democràtica de constituir-nos com a república. Que és una cosa que en principi no pica. Vull dir que no és bo ni dolent en essència. És com canviar de companyia de la llum. Sense dir marques, ja sabíem que és més que difícil donar-te de baixa d’una companyia telefònica, però no venen els operaris a picar-te amb routers i cables ADSL.

És doncs en aquest moment, que estem obligats a ser testimonis d’un retrocés democràtic, atac a la llengua de les escoles, okupació de departaments de la Generalitat, sense obviar presó i exili del govern legítim. Només podem triar el 21-D. Quan la Constitució espanyola hi havia ruido de sables, ara més aviat el que tenim és la pistola al pit i els ulls de la intolerància clavats al clatell.

I és amb tot això que ens apareix la moral d’esclau. Aquella cosa tan catalaneta que et trepitgen a tu al tren i ets tu el que demana perdó. Ens en donen per totes bandes i el que volem ara és restitució democràtica. Volem tornar a l’any 1996. No, no. El marc mental continua sent l’1-O. Diumenge una mica rúfol. Anar a fer cua al col·legi electoral. O no, potser a donar un tomb per les Franqueses o a dinar a Sant Celoni. És igual: llavors va ser el moment en que vàrem ser lliures. De votar o de no votar, va d’això. I ningú va perdre la feina, ni a les famílies es posaven lletres escarlata als vestits.

Van ser les galetes, els improperis, les humiliacions les que ens van inten- tar sotmetre. Abatuts, però dempeus. Els catalans som ben estranys, potser per això seguim vius com a comunitat nacional a hores d’ara. Amb les nostres misèries, que en són moltes. Però la moral d’esclau és imperdonable. Perquè és irresponsable i, per tant, covarda. És el manteniment de l’statu quo, i això no vol dir el manteniment de l’ordre. L’ordre és un sistema, una forma d’afrontar la vida, i per tant de progrés.

No es pot confondre l’immobilisme amb ser conservador, ja que anomenats progressistes són un autèntic fre social. I una conservadora de llinatge com Núria de Gispert va fomentar la pionera llei de parelles de fet a Catalunya. Apriorismes, pocs. Eix nacional marcat en vermell i sobretot abandonar aques- ta cosa de què devem alguna cosa a la democràcia espanyola, la del 155 i dels ratolins.

Publicat a El9 NOU VOR 171117

Qui ha de demanar perdó?

Ens estem tornant idiotes. Ara resulta que el Govern legítim (empresonat o exiliat) ha de donar explicacions i per segons qui també ha de demanar perdó. Perdó per pegar a la població? Perdó per espiar? Perdó per usar la maquinària repressora de l’Estat? Perdó per viure en la claveguera? Perdó per tortura la Constitució espanyola “que nos dimos todos“? De què coi estem parlant? Qui ens ha posat aquest marc mental? Traguem el cap del forat ja, si us plau.
Es comença parlant de Carles Puigdemont com si fos un que passava per allà enlloc de dir-li president i s’acaba empassant-nos el rotllo pluralista del bloc del 155. Aquest bloc, aquesta divisió Brunete, es presenten per frenar la independència. Això vol dir que no només és una opció real, si no que la tenim a la mà. Des d’Arrimadas a Duran, passant per Iceta i Albiol. Ells hi són, si no vas a votar ells tornen, com deia el PSC dur, i tornen i ens faran tornar a un passat absurd i fill juganer del franquisme. Qui posa en dubte el català a les escoles? Qui entra a les conselleries? Qui actua com el virrei del Perú? Ah, i un ull menys, que no ha costat res a ningú excepte a la víctima.
Per acabar de definir el tauler de joc faré ús d’unes declaracions del president Rajoy:  “timorat jo amb Catalunya? Jo he aplicat el 155 i he cessat els membres del Govern de la Generalitat, això no es feia des de la Segona Guerra Mundial”. Això ho va dir a la COPE, quina falta ens fa a Catalunya una emissora amb els valors de l’Església. Però no em despisto: el president espanyol es vanta de tornar a l’empresonament i magnicidi de Lluís Companys. Novembre de 2017, Espanya.

A banda, tu pots demanar perdó però sempre després de l’acte de contrició, si no no hi ha penitència que valgui. Si l’artefacte repressor de l’Estat volgués demanar perdó, ens ho podríem creure? Hi ha qui ara vol demanar explicacions al Govern, les exigeix al Gobierno de Madrid? De què va això?

Fa molts anys que ens mentim i que ens menteixen. Ens mentim si creiem o hem fet creure que la independència es feia pitjant un botó. El Govern ha fet la feina? Sí, i qui no l’hagi fet que ho expliqui. Però hi ha silencis eloqüents. Hi ha hagut errors de càlcul, sobretot respecte a l’adversari i també amb els possibles aliats. Espanya ens pica i la Unió Europea tanca els ulls a Catalunya a quelcom que l’indigna a Birmània. És veritat, sí, que alguns estats ens allarguen la mà. Però necessitem més, a mesura que fem passes comprovem que el camí és més llarg, és el nostre Puigmal.

Qui mentia segur eren els de la tercera via. Tenien indicis, deien, de que l’Operación Diálogo seria un èxit. De que la negociació era l’únic camí. Molt d’acord, per negociar què? Catalunya avui està resistint a una agressió. Tot a nivell institucional si es vol, no hi ha enfrontaments civils. Però traguem-nos la son de les orelles. A totes les manis, escriurem cartes que ens trenquen el cor, farem la nostra vida, votarem però sobretot, sobretot, no demanarem perdó per millorar aquesta societat ni per tenir idees pròpies.

Publicat a Nació Digital.

El debat malvat

Com sempre que hi ha campanya electoral ens torna l’aroma dels debats televisius. No sabem ben bé qui, ni tampoc de quina manera es presentaran el 21 de desembre. Eleccions imposades amb llei autonòmica quan busquem una majoria independentista per validar la república catalana. Francament, no és senzill.

I com fem el debat? Sempre he estat contra la pluralitat. No del concepte de la diversitat d’opinions, és clar que no, sinó del mantra que tothom ha de dir la seva i que tothom pesa el mateix. Doncs no.

Com és possible estar en contra dels blocs d’informació electoral i en canvi disposar que cada partit, sigui petit o gran, digui el que digui, tingui la mateixa opció que un altre? És la mà negra del mercat qui ho regula? Em sembla poc progre, poc de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Avui en dia, la premissa d’un debat electoral és totalment recaragolada i malvada. Fa anys i panys que provem de debatre. Doncs bé: des de l’independentisme no s’ha trobat res al davant.

Hi ha qui diu que els membres del Govern legítim ha de donar explicacions. Una meitat a presó i l’altra a l’exili. Està bé això. Potser sí que tothom haurà de dir què ha fet i què farà. Però hi ha la temptació d’explicar allò que NO ha fet l’altre.

Malgrat que hi ha qui vol anar per separat, l’objectiu és comú i cal prémer les dents. Dóna la sensació que sempre renuncien els mateixos. El debat avui ha retrocedit -o ha avançat, no ho sé- a Estat democràtic: sí o no. I això és un altre referèndum.

Publicat a Mèdia.cat