8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Premiar-nos per la Llengua

Haig de dir que a mi la Plataforma per la Llengua em va sacsejar en el seu moment. No diré que em va fer prendre consciència de la importància de la llengua pròpia, però sí de prendre-m’ho una mica seriosament. No he entès mai les llengües com un element a imposar, i l’activisme que se’n fa entenc que ha de ser quotidià. Creia que la Plataforma potser es passava de la ratlla, fa temps que vaig entendre que no era així. Qui més m’ha ensenyat sobre això han estat els immigrants d’altres ètnies que m’han demanat que els hi parlés en català, que és una llengua de prestigi també. Per això, crec que és important reivindicar a qui defensi o promogui la nostra llengua pròpia.

Els premis “Martí Gasull i Roig a l’exemplaritat en defensa de la llengua” tenen per objectiu fer que l’exemple de la tasca d’en Martí Gasull serveixi per inspirar, i també reconèixer, a totes aquelles persones i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. Ara és moment de proposar candidats. I hauríem de tenir tots plegats una mica més d’autoestima. I recordar que el castellà també és la llengua de molts catalans, per alguns l’única, i que l’hem de respectar. I quan siguem un país normal caldrà defensar també el castellà. De moment, el català només ens té a nosaltres, i el mestratge de Gasull connecta amb els grans lingüistes i historiadors com Joan Solà o el pare Batllori, per no anar més enrere, tot recordant Pompeu Fabra.

Venim de lluny i potser per això volem anar encara més lluny. I una de les nostres particularitats és la llengua pròpia, i ho hauríem de veure més com una oportunitat que no pas com una càrrega. Fa poc el president de l’Aragó, Javier Lambán, va dir que Eduardo Mendoza, com tots els grans escriptors catalans escrivia en castellà. Suposo que era una provocació o una mostra impressionant d’ignorància. Gasull digué que “el català suma, i no ens podem permetre que per motius partidistes algú resti”. Doncs això, a sumar, i amb orgull.

Article publicat al setmanari Ripollès

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Les maleïdes xarxes socials

No tot el que passa a les xarxes socials és necessàriament dolent o estúpid. Els noms de Facebook, Twitter o Instagram són els d’unes eines, com ho són ribot, tornavís o aixada. Depèn de l’ús que se’n vulgui fer. Dolent o malvat, depèn de com. Tot i que la tendència egoista de l’ésser humà (companyes i companys) sempre ens situa en el vessant de la desconfiança. Som bons per naturalesa? Sempre he cregut que no, però que en qualsevol cas som capaços de fer el bé i de crear meravelles. Prova d’això són el moviment pro drets civils dels Estats Units o qualsevol peça de Bach.

Jo soc periodista. Ho confesso. I per una banda, per a qualsevol addicte a la informació com jo mateix les xarxes socials són dispensadors de droga constant, autèntics camells supersònics. Faciliten dades i dades. Però com si fossis un vident has de saber llegir la bola de vidre i les flames del foc. Existeix això que en diem soroll mediàtic. Cal mirar de qui et refies. Tornem a la (des)confiança com la mare de la interrelació humana. I això sovint ens fa por. Perquè som ignorats. A veure, quina emissora de ràdio escolto? I el diari? I qui segueixo a Twitter? És com moblar-te el pis. Som hereus directes de les nostres eleccions. No ens agrada saber ni admetre que som responsables, ni tan sols en això, en consumir informació o, com es diu ara, continguts informatius.

La fauna fantàstica de les xarxes està farcida de trolls, fakes, haters i believers. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria. Imbècils n’hi ha a tot arreu. A la feina, al Facebook, a la cua de pares que recullen els nens de l’escola, a la caixa del supermercat, arreu. La universalització de l’imbècil és un fet, com ho és que les nostres decisions són nostres i cal que les entomem. No vivim amb el botó de rebobinar. Només pots fer que, com els taurons, tirar endavant. Culpar o responsabilitzar les xarxes socials avui és com criminalitzar la televisió o la ràdio fa anys, o la impremta fa segles. El progrés és quedar-nos sense excuses davant de la nostra incapacitat. Assumir-la ens fa avançar en el temps dels homes, en la nostra història dins de la Història. Admetre els propis límits és l’autèntica joia de viure. I si no t’agrada el tros de pastís que t’ha tocat? Doncs poca cosa queda a fer, no pots tornar-lo, tampoc pots repetir, pren ben fort la forquilla i menja a poc a poc.

És gràcies a les xarxes socials que em trobo meravelles enterrades fa massa poc per ser relíquies. És el cas d’un perfil (@rodoredamerce) que recupera i reivindica la fràgil grandesa de Mercè Rodoreda amb alguns aforismes, versos i frases que són realment un catequisme, una guia vital. I així he recuperat això: “He vingut pel camí dels desigs i me’n tornaré pel camí dels records”. Frase apareguda a En una nit obscura, un conte potser massa poc conegut. En tot cas, la inspiració rau en la Rodoreda i jo l’he pogut rebre pel Twitter. No està tan malament.

Article publicat a El 9 Magazín

Ara, hem de córrer o no?

Els poders públics som nosaltres, o l’Estat hauria de ser com nosaltres volem. Hauria de ser així. Per això quan papà Estat ens renya o ens cuida ha de saber fins a on vol arribar, i també des d’on comença. Això em ve al cap per la nova campanya de sensibilització dels accidents de trànsit que ha emprès la Dirección General de Tráfico (DGT) que és considerada molt dura. “En un accident de trànsit, qui prefereixes ser? Qui viu o qui mor?” Amb aquesta pregunta comença la nova campanya de sensibilització i conscienciació per a la prevenció dels accidents de trànsit. Com deia, l’objectiu de la campanya és generar un debat social sobre els accidents de trànsit en un moment en què la taxa de morts ha augmentat per quart any consecutiu. A més, aquesta campanya és el preàmbul dels canvis normatius que s’aniran produint en els propers mesos per intentar reduir la sinistralitat viària. És un pas endavant d’allò de “papà no corris”, dels anys noranta. L’efectisme fa efecte diguéssim.

Però, us heu adonat que els anuncis de televisió ens diuen una altra cosa? M’és igual dir marques i per això les diré. Comencem. Audi, per exemple, presenta el seu nou model com si fos un tanc, forjat per arrasar. Ford ha recuperat el Mustang, que pot arribar als 459 CV, però que li quedava de fàbula a Steve McQueen, això sí. Per la seva banda, Opel Grandland ens parla de la “salvatge sensació” de prendre el cotxe i tirar-se per un camí, o pel mig del sembrat. O el BMW X4, que adverteix que és una peça produïda per especialistes, però tens ganes d’agafar l’auto i anar a fer el Dakar. No s’incita a res, em direu. I òbviament cap casa de cotxes vol ni promou que hi hagi accidents. Es tracta del fons del missatge publicitari més semblant a Fast & Furious (de la 1 a la 8, tot esperant la 9) que no pas al de la conducció responsable.

Val a dir que Seat León o Citroën Berlingo fan publicitat dedicada al moment, a la vida, al dret a decidir. I l’ecològic Toyota C-HR és clar, “condueix com penses”. Però considero que és publicitat també efectista a remolc de la de la velocitat Hamilton en un món de Mad Max. Us heu fixat que la meitat dels espots es roden en deserts o escenaris apocalíptics? I l’altra meitat en ciutats que semblen el Neo Tokyo d’Akira o de Blade Runner.

Tornant a l’anunci de la DGT, la intenció de papà Estat és la de situar-nos davant d’una disjuntiva que ens porta a reflexionar que, independentment de l’opció en què un es posicioni, veure’s implicat en un accident de trànsit té conseqüències fatals. Per la seva banda els que venen cotxes, noble ofici –ho dic de cor–, potser han posat la marxa un pèl més enllà. Hi ha confiança de nou en l’economia. És a dir, en nosaltres, però l’optimisme no és imprudència. Estiguem tranquils, i compte a la carretera.

Article publicat a El 9 Magazín

La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès