Partit ‘premium’ o forever

Si mai poseu la tele a la matinada us trobareu aquells espais publicitaris que venen paelles indestructibles o netejadors de cotxe miraculosos. És això de trobar la recepta màgica al problema. Vostè digui que jo li endevino la carta. Mai és així. La vida demana esforç i exigeix humilitat. La política també.

Darrerament hem pogut ser testimonis de diversos congressos de partits polítics: ERC, PP i PDECat. Tots han patit canvis. I sempre la militància ha estat protagonista. A alguns els hi canviat la línia estratègica perquè la trobaven tàctica, d’altres han recuperat un lideratge antic amb diferent cara, i els de més enllà doncs entre si estimo més al pare o la mare i sacrifici familiar.

En qualsevol cas hi ha una dicotomia comuna: fer un partit premium o bé un partit forever. I ara què és cada cosa. O bé fer una formació més innovadora ideològicament. O bé una formació més fidel al que ha estat sempre. Hi ha hagut de tot i força. Però el denominador comú és que ser radical és normal. Ser radical vol dir anar a l’arrel, demostrar que hi ha una essència. I això no és dolent com molts creuen, ser genuí és ser honest.

La denominada política centrista és en si mateixa una bicoca. El centre és com la veritat, no existeix. Altra cosa és que cal tendir-hi. El millor de la dreta i de l’esquerra és que fixen posició i d’aquí pots començar a jugar. Però cal reconèixer-nos. L’eix nacional o independentista és avui el principal, però si perdem l’eix ideològic no serem ni premium ni forever.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín
El 9 Magazin 180720

 

Marxar, fugir, que et fotin fora

No us passa què se us enganxa una cançoneta al cap i esteu dies i dies anar fent “nananá” i “nananí”? “Al irme voy comprendiendo / tu triste melancolía / y tu apuro de andar / de andar y no llegar. / A mi tierra, ya me voy / Buenos Aires adiós”. És la lletra d’un conegut tango que explica la història d’un home de comarques, que dirien a Barcelona, que cansat de la capital sudamericana decideix tornar a casa. Ell rai que pot decidir, penso. Tot sovint el destí ens obliga, ens fa ofertes que no podem rebutjar. I ens conformem. Amb el temps diem allò de “és el millor que em podia passar”. Com som els humans, oi? Tots ens va bé i jo ja t’ho vaig dir.

Segueixo amb la cançoneta. Fa uns anys es va posar de moda un llibre que es titolava “Menja, resa, estima” (edicions Pòrtic). Mira si era popular que van fer-ne una pel·lícula amb la Julia Roberts. És un llibre d’aquells que dona respostes. Fins i tot quan no li has preguntat res. “Tots, en un moment o altre, hem sentit o sentirem la necessitat de prendre distància i replantejar-nos la vida per recuperar-ne el sentit”, diu la contracoberta de l’exitós volum. Me n’adono de que tot això que em vol transmetre ja m’ho sé.

Ja m’ho sé perquè fa dies que m’afaito (no gaire, per cert) i que començo a tenir una bona col·lecció de records nefastos i alegres. Vaja, com qualsevol de nosaltres. Per enfrontar-me a la vida només hi ha una manera: viure, que vol dir equivocar-se sobretot, i després decidir i anar fent. Ara bé, i aquí vaig contra el llibre: no hi ha recepta. I sobretot no hi ha calendari fix. La qüestió és avançar. Polzada a polzada, no ho oblidis. I quan arribis és quan sabràs que has arribat. L’experiència t’ensenya que les coses que valen la pena no poden portar pressa.

I com t’enfrontes a aquest títol què proposo? “Marxar, fugir, que et fotin fora”, seria el volum. Perquè són tres accions també, com la peli de la Roberts. Em direu que marxar i fugir són sinònims. Doncs no. Jo he marxat d’algun lloc, però mai he hagut de fugir, perquè no he estat en perill. I a més, fugir és de curta volada, tot torna i has d’estar preparat, creu-me. La part de que et fotin fora és clara, oi? Passem al final. Ens definim per les nostres accions, i també pels nostres objectius, però mai per la velocitat. Anem tranquils, que anem bé.

Article publicat a El 3 de vuit

3d8 180720

La victòria croata

Sé que no tot es redueix al futbol. Però gairebé. Si em permeten la broma. Fa uns dies es va acabar el campionat mundial de futbol, que va guanyar França amb un joc miserable i roí. Però on hi ha hagut una bogeria és a Croàcia. El segon lloc més celebrat de la Història. Fou l’equip que millor futbol va fer aquestes darreres setmanes (i també Bèlgica, sí) i al darrer moment va xocar contra França i la seva armada nuclear. Però Perisic, Modric, Mandzukic, Srnic, Vida, Subasic, són noms que quedaran en la memòria de qui ens agrada el futbol, però sobretot en lletres d’or de la història croata.

Des de Catalunya, la croada progre critica els croats perquè són nacionalistes. De fet, els hi diuen nazis, i recorden els ústaixes. Bé, la història de Croàcia de les darreres dècades és, com a mínim, complicada. El desenvolupament polític, social i econòmic els ha permès entrar a la Unió Europea. I sí, són nacionalistes. Jo també ho sóc. I independentista, a ells no els hi cal. Creuen en el seu país, i volen recuperar-lo després del totalitarisme comunista i, després, d’una sagnant i vergonyosa guerra civil. Us sona? S’entén?

La victòria de Croàcia ha estat el sentiment d’unió que es viu ara. No que siguin millor que el veí, sinó que ells poden somiar i treballar plegats. Sí! Si us poseu al 24 Sata, el diari més llegit d’aquest altre país mediterrani, només veureu que paraules estranyes i banderes i samarretes a quadrets. Però parlen de política social, de pressupostos, debaten lleis. Un país normal. A París, capital dels guanyadors, han canviat el nom de les estacions de metro, per entendre’ns. Croàcia no és Catalunya, no tenim res a veure. Però sí que està bé saber que podem estar bé.

Article publicat al setmanari Ripollès

Assassinat a l’Orient Express

No parlaré de l’enèssim remake de Hollywood, sobre la novel·la homònima d’Agatha Christie: Assassinat a l’Orient Express (recomano la versió d’edicions La Magrana, ja que ho dic tot). Només dir que demostra que gairebé tot està inventat i que això del progrés és una cosa molt del segle XIX, quan es podia somiar pel broc gros. De la novel·la cal recordar l’inefable Hèrcules Poirot (que per cert és belga), un brillant detectiu amb una deducció menys irritant que la de Sherlock Holmes i, per tant, menys espectacular.

Les novel·les de detectius són la part romàntica del gènere més negre que avui impregna les nostres llibreries. Una mica com l’”Equipo A”, que moria molta gent, però els nens dels vuitanta mai hi vam veure cap cadàver. Poirot s’enfronta a un assassinat sobre rails i té dotze sospitosos. La resta, doncs a llegir, que sempre ajuda.

Ara que estem de canícula i és època de renéixer també és moment de congressos de partits i organitzacions. Fa pocs dies va passar a Esquerra Republicana, en pocs dies al Partit Demòcrata, i a Espanya al Partido Popular. I després de fer durant diversos anys informació política no deixa de sorprendre’m el cainisme que s’hi dona. “Adversaris, enemics, enemics mortals i companys de partit”, diuen que va dir el gran Giulio Andreotti. Com en quasi tot, tenia raó. L’aforisme bé podria ser del genial Joan Capri (l’altre dia va fer 101 anys del seu naixement i no hi va haver cap homenatge nacional, per què?). Vull dir que la condició humana és estúpida, però en això ja em sembla absurd.

Està molt bé debatre, discutir, votar, transaccionar, convéncer, rebatre, emprenyar, cridar, i fins i tot, si es dona el cas, posar-se d’acord. Ara, això d’anar matant. I després fer com al tren, tot passant per Belgrad (tot succeeix a Belgrad, oi?), hi ha un assassinat i ningú sap res. I efectivament, als partits polítics hi ha molts sospitosos. Això és el més bèstia. Perquè com diuen els policies de les novel·les el més important és tenir un mòbil, un perquè. I Mare de Déu si hi ha motius.

I llavors què feu en el mateix partit que el que voleu assassinar? Als grans clàssics de la política com són La República de Plató o Joc de Trons s’entén que hi ha espai per tothom. Els romans van entendre allò del ‘divide et impera’ i els castellans van abraçar allò de la nova planta “sin que se note el cuidado”. Tot són estils, tot és política. Però ara quan pugeu al tren dels congressos pregunteu-vos: cal que mati a algú o el que importa és arribar a la propera estació?

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180713