Pressupostos ‘fake’

Una cosa són els pressupostos i una altra cosa és l’execució d’aquests. Vaja, que és com dir que dilluns començo el règim i que al final dilluns sopo una espatlla de cabrit amb moltes patates. Doncs igual amb el PP, el ministre Montoro i els seus pressupostos generals, que sempre són un insult per a Catalunya. Sempre. Amb els socialistes també passava, deu ser política transversal espanyola.

I cal anar als numerets, que potser fa una mica de mandra, però és que són escandalosos. El nivell d’inversions previstes a Catalunya en el projecte de pressupostos de l’Estat del 2018 segueix estant per sota del que li pertocaria pel seu pes en la població total, ja que, tot i viure-hi el 16,2 per cent d’habitants d’Espanya (de moment), els comptes li reserven només el 13,3 per cent.

Destacaré tres cosetes per tal que vostès ho puguin defensar a la tertúlia o al sopar amb el cunyat tabarnés. Per exemple, la inversió en Rodalies. Des del 2014 només s’han executat 31 milions i adjudicats 104 milions més dels 306 compromesos. És materialment impossible completar aquesta diferència amb el que resta d’any. Prou de mentir-nos.

I què em direu de l’N-II al nord de Girona. Doncs les previsions de l’estimat Montoro preveuen 9 milions d’euros en diverses actuacions però a hores d’ara no hi ha cap obra licitada. L’única activa és el tram Medinyà-Orriols amb un pressupost de 4,3 milions. I Déu dirà.

Finalment, la doble via del tren de Vic. Els pressupostos no preveuen cap partida a la doble via a la línia de Vic al tram entre Parets del Vallès i la Garriga malgrat que el Ministeri havia assegurat repetidament que enguany començarien les obres. Doncs res de res. Sempre igual.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

CDR i pacifisme 2.0

Vagi per endavant que estic molt d’acord amb que la societat civil es manifesti amb la intensitat que calgui, sempre de manera pacífica. Dit això, a mi el nom de Comitè de Defensa de la República (CDR) em recorda als ‘soviets’ o els Comitès de Salvació Pública de Robespierre i els seus amics. És una qüestió de referents suposo. Ara bé, que cal sortir al carrer i organitzar-se doncs d’acord. Deia Gramsci que les idees necessiten organització i tenia raó. Però qui i com s’organitzen les organitzacions?

Es tallen carreteres del nord i del sud. A la costa i a la muntanya. Sí senyor. Cal veure si això es mantindrà en el temps o no. Som seny i rauxa. I com que no se sap molt bé com funcionen els CDR doncs és més fàcil saber si plourà amb l’aplicació del mòbil que saber què faran els famosos defensors de la República.

Com són els famosos CDR? Doncs de funcionament assembleari i disseminats pel territori han aflorat en un context de resistència. Van gestar-se per defensar el referèndum de l’1 d’octubre i han guanyat protagonisme a mesura que s’ha intensificat la resposta repressiva de l’Estat. Amb els empresonaments de dirigents independentistes i la detenció de Carles Puigdemont -últim president legítim, i símbol de la República declarada però no desplegada-, els CDR han tornat a actuar. I estan a cada cantonada.

D’on surten? Si no m’erro tenen un moment d’auge: La vaga general catalana de 2017 (també coneguda com a vaga 3-O) fou una vaga general convocada a Catalunya el dimarts 3 d’octubre de 2017[1] pels sindicats CGT, CNT, COS, I-CSC i IAC, així com pels diferents comitès. Són fruit de l’1 d’octubre, i aquella aturada neix després dels violents fets repressius durant la jornada electoral del referèndum sobre la independència de Catalunya. Fou llavors que la Taula per la Democràcia decidí convocar una paralització social general, sota el nom d’Aturada de país, pel mateix 3 d’octubre. I és un fet que els CDR han tret protagonisme pràctic a Assemblea i Òmnium, quasi hegemònics fins el moment. Està bé que no siguin apèndixs dels partits, però compte amb anar al seu rotllo.

Una cosa bona de l’independentisme, que ja és consubstancial, és el pacifisme. Allò de ni un paper al terra. La marxa de diumenge passat fins al consolat alemany va ser, de nou, un exemple. Seguim el pacifisme 2.0, movem-nos i no posem en compromís a les nostres forces de seguretat, que curiosament estan segrestades.
Captura de pantalla 2018-04-03 a les 11.41.39

Article publicat a El 9 Magazín

Recorda noms del 9-N

Amb això del ‘Procés’ hi ha diversa historiografia. Quan va començar? Per què? Qui? Bé, crec que en aquesta època que vivim, de presó repressora i d’injustícia continuada després del referèndum de l’1 d’octubre, que sempre ens deien que no es faria, cal posar el dit al 9 de novembre de 2014. També es deia que no hi hauria ni consulta, ni data, ni pregunta. I mira!

Doncs mireu, el Tribunal Suprem ha citat pel pròxim 25 d’abril al president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau per justificar els seus recursos de cassació contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel cas del 9-N. Els condemnats no estan citats i seran els seus advocats els que plantejaran oralment els arguments dels seus recursos que ja van presentar per escrit fa prop d’un any.

Recordem: El TSJC va condemnar l’expresident Mas a dos anys d’inhabilitació per desobeir el Tribunal Constitucional i celebrar la consulta del famós 9-N. Rigau, Ortega i l’exconseller Francesc Homs també van quedar inhabilitats.

A més, en un cas únic, es va tornar a jutjar la mateixa matèria i El Tribunal de Comptes va ordenar l’embargament provisional de les propietats que l’expresident Mas; d’Homs, Ortega i Rigau, i l’exsecretari de la presidència, Jordi Vilajoana. Van haver d’aportar com aval per cobrir la fiança de 5,2 milions d’euros, la despesa pública que es calcula que es va destinar a l’organització de la consulta del 9-N. La repressió no ve de l’1 d’octubre. I no ens hi podem acostumar.

Article publicat al Ripollès

A prop de l’imperi on mai es pon el sol

El 1899, a més de la fundació del FC Barcelona o el naixement de Humprey Bogart i Jorge Luis Borges, va haver algun altre fet digne de recordar. Farcit de deutes, el govern espanyol va signar la venda de centenars d’illes de l’actual Micronèsia a favor de l’imperi alemany, per un total de 25 milions de pessetes de l’època. No obstant això, en detallar les illes incloses en la cessió, quatre minúsculs illots van quedar sense registrar. Trobem la mort en l’oblit. Una cinquantena bona d’anys més tard, un investigador del CSIC, Emilio Pastor, es va adonar d’això i va alertar al generalísimo Franco que, tècnicament, Espanya encara mantenia possessions en el que va ser l’extrem més oriental del seu imperi on mai es ponia el Sol. Això era molt abans de l’illot de Perejil, per entendre’ns, però amb la mateixa filosofia.

M’ho imagino, què temptador. En plena postguerra. Una proposta que revifava els vells somnis de tenir una província que fes que a Espanya no es posés mai el sol. Una proposta que va quedar en res, però que va arribat gairebé intacta fins fa tan poc com 2014, quan el govern de M. Rajoy va haver de contestar sobre aquestes suposades possessions espanyoles en seu parlamentària. I vaja, que res de res.

Però us imagineu? Propietats d’ultramar. Parlem de (petits) llocs de veritat, amb pedres i palmeres: Guedes (atoló anomenat Mapia i que pertany a Indonèsia avui), Coroa (Rogerik, Illes Marshall), Ocea (l’illot Matador, actualment submergit) i Pescadores (és Kapingamarangi). I si Franco, o bé el democràtic Rajoy, haguessin dit que sí, que s’havia d’anar allà a Nova Guinea a mirar ‘qué hay de lo mío’? Un imperi.

De fet, potser seria la cura al tracte colonial que ens dispensa l’Estat espanyol que tots paguem. Sí, perquè al final tot és un tema de servei, de valor i de cost. És com canviar de companyia de telèfon. Que costa molt al principi i després et quedes ben alleujat. Si hi hagués aquestes illes del Pacífic potser tota la cosa madrilenyejadora es fixaria en els cocoters i aquí podríem viure en pau.

Abans els ‘conquistadores’ eren gent de terra endins que anaven pels oceans buscant cristianitzar indis i expoliar les seves mines. A Catalunya ja fa molt que som catòlics. I això de fer l’indi se’ns dóna de cine. Potser que vagin a l’altra punta de món a fer-se els homenots. Aquí tenim feina, si els tribunals ens deixen, i si no també.

Article publicat a El 9 Magazín.

El 9 nou magazín 180323

Pagar i callar

Un dels grans errors que hem tingut els catalans, ja d’antuvi, és que no sabem gestionar els temps. O tenim massa pressa o se’ns passa l’arròs. La història del catalanisme és un catàleg de coloraines d’això que dic. En canvi, els espanyols, de cultura menys pactista diguem-ne, han sabut construir dics quan tocava i quan era el moment saltaven les parets. Ara vivim un ‘impasse’ d’aquests emprenyadors. Després de guanyar les eleccions catalanes del 21 de desembre, les forces independentistes encara no s’han posat d’acord per investir president. S’han posat d’acord en fer sacrificis, però potser no han sabut encara posar en valor l’horitzó.

S’està negociant bé, Junts per Catalunya (gràcies al PDeCAT també, és clar) i Esquerra Republicana han fet els seus deures. Amb les tensions normals i corrents, només faltaria. I ara estem buscant la tercera pota, que és la CUP fent de CUP. Cap sorpresa. Si diguessin que sí d’entrada, seria preocupant, la veritat.

No sóc una persona optimista però només puc creure que hi haurà un pacte de govern en les properes setmanes. I no ho dic perquè si no hi ha pacte, l’independentisme s’anirà en orris i molts deixarem de votar i la depressió serà horripilant. No només per això ho dic. Crec que hi ha elements ordinaris, quotidians, que permetran al país sortir de l’ensopiment institucional que és l’eutanasia del 155. Sort tenim dels funcionaris, i d’Òmnium i de l’ANC, però sobretot dels que cada dia apreten les dents i segueixen treballant. Viure dintre de la lentitud de la Història és avorrit, però ara és necessari.

Article publicat al setmanari Ripollès.

Parlament i presó

Espanya segueix amb la persecusió del govern independentista de Catalunya.De moment, el jutge omnipotent, senyor Llarena, ha citat per aquest divendres els diputats Marta Rovira Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull per revisar-ne les mesures cautelars. Això és una represàlia en tota regla perquè s’obre la porta a revocar la llibertat i (tornar a) posar a la presó els acusats. També té la intenció, sembla ser, de comunicar als advocats l’ordre de processament. I, amb aquest pas, podria decidir la inhabilitació preventiva dels que tingui a la presó. En tot cas, més enllà de com es torturi la llei veurem què passa perquè el que es vol és aturar el sobiranisme “por lo civil o por lo militar”.

Estem en allò que deia el “terrorista” Maximilien Robespierre: “El terror no és més que la justícia ràpida, severa i inflexible”. La caricatura és la de Pablo Llarena, en sol·litud, acaronant un gatet i rient com un boig mentre dicta interlocutòries salvatges contra els nostres consellers i representants. Però no, és una maquinària ben greixada. Un jutge instructor té molt poder? Sí, segurament massa. Caldria revisar-ho: feina per Espanya. Però tenim davant un exèrcit de togues i advocats de l’Estat. Només cal veure M. Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría, o Rafael Catalá. Superfuncionaris de villa y corte. Mèrit i capacitat per anar pujant en la carrera judicial però obediència deguda. Cánovas i Sagasta, Espanya no ha canviat.  Castella ens ofega i ens pega la cleca quan ens passem de llestos. Mig Govern fent voltes per Europa? Doncs lleparan els que estan aquí. És infantil, però funcionen així.

Per si hi ha algun dubte només cal disfrutar de la sensibilitat que veiem al govern espanyol de M. Rajoy: Sáenz de Santamaría (la filla, no el franquista), s’ha enorgullit de que ja han destituït 260 càrrecs de la Generalitat. Sí senyor, brava! És el que interessa, el que importa. Ni pensionistes ni res. És un tarannà feudal, senyorial, colonial. No és una opinió és una constatació de fets, com dir que l’esquerra espanyola està lamentablement trepitjada i desapareguda.

Potser aquest dijous aconseguim un plenari extraordinari per investir en Jordi Turull i Negre com a Molt Honorable President de la Generalitat. Tant de bo (què dirà el rei Felipe?). Però per què no es podia abans? No es pot assenyalar el responsable. Té raó Junqueras, ara no és hora de retrets, perquè quan comencem serà gros, això. Les responsabilitats són múltiples, de tots els grups amb representació al Parlament. Algunes més sagnants que d’altres. Però és moment de generositat (sempre dels mateixos) i de recordar perquè estem tots aquí, com l’1 d’octubre. I sobretot moment de no perdre la dignitat. Els que estan o van estar a la presó ja ho saben. Gràcies.

Article publicat a Nació Digital.