Moral d’esclau

És ara el moment de la veritat. No és un altre moment històric, una fita, una cruïlla. Només parlem de les eleccions del 21 de desembre perquè no ens deixen parlar de res més. Perquè ens han volgut abolir la decisió democràtica de constituir-nos com a república. Que és una cosa que en principi no pica. Vull dir que no és bo ni dolent en essència. És com canviar de companyia de la llum. Sense dir marques, ja sabíem que és més que difícil donar-te de baixa d’una companyia telefònica, però no venen els operaris a picar-te amb routers i cables ADSL.

És doncs en aquest moment, que estem obligats a ser testimonis d’un retrocés democràtic, atac a la llengua de les escoles, okupació de departaments de la Generalitat, sense obviar presó i exili del govern legítim. Només podem triar el 21-D. Quan la Constitució espanyola hi havia ruido de sables, ara més aviat el que tenim és la pistola al pit i els ulls de la intolerància clavats al clatell.

I és amb tot això que ens apareix la moral d’esclau. Aquella cosa tan catalaneta que et trepitgen a tu al tren i ets tu el que demana perdó. Ens en donen per totes bandes i el que volem ara és restitució democràtica. Volem tornar a l’any 1996. No, no. El marc mental continua sent l’1-O. Diumenge una mica rúfol. Anar a fer cua al col·legi electoral. O no, potser a donar un tomb per les Franqueses o a dinar a Sant Celoni. És igual: llavors va ser el moment en que vàrem ser lliures. De votar o de no votar, va d’això. I ningú va perdre la feina, ni a les famílies es posaven lletres escarlata als vestits.

Van ser les galetes, els improperis, les humiliacions les que ens van inten- tar sotmetre. Abatuts, però dempeus. Els catalans som ben estranys, potser per això seguim vius com a comunitat nacional a hores d’ara. Amb les nostres misèries, que en són moltes. Però la moral d’esclau és imperdonable. Perquè és irresponsable i, per tant, covarda. És el manteniment de l’statu quo, i això no vol dir el manteniment de l’ordre. L’ordre és un sistema, una forma d’afrontar la vida, i per tant de progrés.

No es pot confondre l’immobilisme amb ser conservador, ja que anomenats progressistes són un autèntic fre social. I una conservadora de llinatge com Núria de Gispert va fomentar la pionera llei de parelles de fet a Catalunya. Apriorismes, pocs. Eix nacional marcat en vermell i sobretot abandonar aques- ta cosa de què devem alguna cosa a la democràcia espanyola, la del 155 i dels ratolins.

Publicat a El9 NOU VOR 171117

Anuncis

Qui ha de demanar perdó?

Ens estem tornant idiotes. Ara resulta que el Govern legítim (empresonat o exiliat) ha de donar explicacions i per segons qui també ha de demanar perdó. Perdó per pegar a la població? Perdó per espiar? Perdó per usar la maquinària repressora de l’Estat? Perdó per viure en la claveguera? Perdó per tortura la Constitució espanyola “que nos dimos todos“? De què coi estem parlant? Qui ens ha posat aquest marc mental? Traguem el cap del forat ja, si us plau.
Es comença parlant de Carles Puigdemont com si fos un que passava per allà enlloc de dir-li president i s’acaba empassant-nos el rotllo pluralista del bloc del 155. Aquest bloc, aquesta divisió Brunete, es presenten per frenar la independència. Això vol dir que no només és una opció real, si no que la tenim a la mà. Des d’Arrimadas a Duran, passant per Iceta i Albiol. Ells hi són, si no vas a votar ells tornen, com deia el PSC dur, i tornen i ens faran tornar a un passat absurd i fill juganer del franquisme. Qui posa en dubte el català a les escoles? Qui entra a les conselleries? Qui actua com el virrei del Perú? Ah, i un ull menys, que no ha costat res a ningú excepte a la víctima.
Per acabar de definir el tauler de joc faré ús d’unes declaracions del president Rajoy:  “timorat jo amb Catalunya? Jo he aplicat el 155 i he cessat els membres del Govern de la Generalitat, això no es feia des de la Segona Guerra Mundial”. Això ho va dir a la COPE, quina falta ens fa a Catalunya una emissora amb els valors de l’Església. Però no em despisto: el president espanyol es vanta de tornar a l’empresonament i magnicidi de Lluís Companys. Novembre de 2017, Espanya.

A banda, tu pots demanar perdó però sempre després de l’acte de contrició, si no no hi ha penitència que valgui. Si l’artefacte repressor de l’Estat volgués demanar perdó, ens ho podríem creure? Hi ha qui ara vol demanar explicacions al Govern, les exigeix al Gobierno de Madrid? De què va això?

Fa molts anys que ens mentim i que ens menteixen. Ens mentim si creiem o hem fet creure que la independència es feia pitjant un botó. El Govern ha fet la feina? Sí, i qui no l’hagi fet que ho expliqui. Però hi ha silencis eloqüents. Hi ha hagut errors de càlcul, sobretot respecte a l’adversari i també amb els possibles aliats. Espanya ens pica i la Unió Europea tanca els ulls a Catalunya a quelcom que l’indigna a Birmània. És veritat, sí, que alguns estats ens allarguen la mà. Però necessitem més, a mesura que fem passes comprovem que el camí és més llarg, és el nostre Puigmal.

Qui mentia segur eren els de la tercera via. Tenien indicis, deien, de que l’Operación Diálogo seria un èxit. De que la negociació era l’únic camí. Molt d’acord, per negociar què? Catalunya avui està resistint a una agressió. Tot a nivell institucional si es vol, no hi ha enfrontaments civils. Però traguem-nos la son de les orelles. A totes les manis, escriurem cartes que ens trenquen el cor, farem la nostra vida, votarem però sobretot, sobretot, no demanarem perdó per millorar aquesta societat ni per tenir idees pròpies.

Publicat a Nació Digital.

El debat malvat

Com sempre que hi ha campanya electoral ens torna l’aroma dels debats televisius. No sabem ben bé qui, ni tampoc de quina manera es presentaran el 21 de desembre. Eleccions imposades amb llei autonòmica quan busquem una majoria independentista per validar la república catalana. Francament, no és senzill.

I com fem el debat? Sempre he estat contra la pluralitat. No del concepte de la diversitat d’opinions, és clar que no, sinó del mantra que tothom ha de dir la seva i que tothom pesa el mateix. Doncs no.

Com és possible estar en contra dels blocs d’informació electoral i en canvi disposar que cada partit, sigui petit o gran, digui el que digui, tingui la mateixa opció que un altre? És la mà negra del mercat qui ho regula? Em sembla poc progre, poc de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Avui en dia, la premissa d’un debat electoral és totalment recaragolada i malvada. Fa anys i panys que provem de debatre. Doncs bé: des de l’independentisme no s’ha trobat res al davant.

Hi ha qui diu que els membres del Govern legítim ha de donar explicacions. Una meitat a presó i l’altra a l’exili. Està bé això. Potser sí que tothom haurà de dir què ha fet i què farà. Però hi ha la temptació d’explicar allò que NO ha fet l’altre.

Malgrat que hi ha qui vol anar per separat, l’objectiu és comú i cal prémer les dents. Dóna la sensació que sempre renuncien els mateixos. El debat avui ha retrocedit -o ha avançat, no ho sé- a Estat democràtic: sí o no. I això és un altre referèndum.

Publicat a Mèdia.cat

Les llistes màgiques

Els Jordis a la presó. Mig govern a Estremera i Meco, i l’altra meitat migpensionista a Bèlgica. Eleccions el dia abans de la Lotería de Navidad. Nens de Sant Ildefonso, horitzó de mantenir el 155 colonial si no guanya qui ha de guanyar. Nosaltres ens comptarem amb paper de fumar. Si vots o escons. Si no valen ni uns ni altres. Són unes eleccions que no volíem, unes urnes imposades per aquells que no volen que votem. Això de ser català de vegades és molt cansat, i confús.
Sobiranista o no, qualsevol observador una mica despert pot entendre que aquests comicis autonòmics són un referèndum. Per definició, un referèndum és una consulta entre dues opcions: sí o no a una premissa. Vol que els ocells puguin volar de nit? Els canalons dels menús de restaurant han d’anar gratinats per defecte? Vol que Catalunya sigui una república independent? Tothom pot dir sí o no a una pregunta tancada. Si el 21-D famós és un referèndum, no haurien de quedar clares les opcions en clau binària: blanc o negre, sí o no? Doncs no. Hem decidit jugar als matisos. A la suma de les sumes. A dir (de nou) que una llista unitària és una joguina trencada i trista. I a preguntar, a cop d’argumentari, “per a fer què?”. Coi, 20 mesos governant junts i encara fem aquestes preguntetes.

Tots plegats tenim una cultura política feble, i francament desespera. La unitat del món sobiranista en les properes eleccions és desitjable i em dona pau espiritual comprovar que hi ha qui a data d’avui encara està disposat a explorar qualsevol possibilitat per fer-la possible. Les llistes de coalicions ja estan fora de termini, no es poden presentar. Hi ha una fórmula, molt habitual en les eleccions locals, que és la de l’agrupació d’electors. Recomano visitar el web Llistaunitaria.cat, que ja porta més 420.000 signants. Es tractaria d’una llista dels que han proclamat la República. Una llista de companys de presó madrilenya.

Un cop vaig escriure que els pactes ens podrien fer traïdors. Era 2015, eleccions municipals on algunes llistes més votades tenien complicat sortir endavant perquè no hi havia prou suports. Passava amb el que era CiU i el que és ERC, que deien tenir un pacte de no-agressió. Tot es va anar resolent, amb el temps i una canya. Ara potser estem a la banda contrària de l’argument: potser ens podem fer un bon embolic si no pactem. Diuen que com més candidatures millor. Semblen unes llistes màgiques i a mi em fa por que només siguin un truc.

Publicat a El9 VOR 171110

Ara cal no arronsar-se

Sense finestres. Un subsòl. Passadís estret amb uns bancs incòmodes. Sense telèfon. Les dependències de l’Audiència Nacional són el que són. Un indret que ha de fer por. Un espai per jutjar terroristes, narcotraficants i si Espanya fos un país normal també hi anirien els responsables del PP. Però no, ara toca el govern de Catalunya, el legítim diguem-ne. I els membres de la Mesa del Parlament passejats pel Tribunal Supremo, que els dona una setmana de marge.

Hi ha qui diu que els membres del govern ja sabien a què s’exposaven. Que què es pensaven. A veure, l’episodi aquest madrileny és, acabi com acabi, una mostra de força colonial. I colonialista.

A Madrid es respira victòria, es respira el “yo ya lo dije” i s’aplaudeix el “¡A por ellos!”. No hi ha diferències. No és només el Madrid oficial. Taxistes, cambrers, senyores que venen xurros i el senyor del quiosc a qui no li queda La Vanguardia. La normalitat és l’hàbit quotidià i és rapidíssima la seva construcció. A Madrid i a Catalunya. A casa el derrotisme i el victimisme són cares de la mateixa moneda. Una moneda grisa i covarda, però que sempre portem a la butxaca.

Parlarem d’unitat aquests dies. I tant. A l’independentisme li convé. I a l’espanyolisme, també, però ho té més complicat malgrat les eloqüents fotos de la recent manifestació de Societat Civil Catalana (tres mentides en tres paraules). Si volen eleccions, les tindran.

La grisor madrilenya emboira. Jutges i advocats, diputats i senadors, tertulians i nous herois. Boira espessa i autosuficiència a la política madrilenya. Només els més vells de la Villa y Corte es pregunten per què unes eleccions a Catalunya perquè tornin a guanyar els independentistes. Només els eslògans de Ciudadanos creuen que els unionistes són més. Hi ha massa coses que no sabem i s’hauran de saber.

Tots volíem arribar fins aquí? No em refereixo a govern i partits només. Ens hem manifestat, hem votat i hem proclamat. Que no ho volíem? No entenc les queixes. I no valen. Ara, no.

És que no cal. Vull dir que trepitjar-nos la mànega no ens ajuda a ningú. Què es guanya amb enfrontar-nos o posant-se de perfil? Ara és igual de greu. Això no s’ha acabat, ara ha començat la part bona. I toca suor i llàgrimes. Amb gent a la presó i a l’estranger. A peu i a cavall. Toca fer la feina.

Publicat a El9 NOU VOR 171102.

 

Tren a l’Espanya del ‘bullying’

Catalans parlant de Madrid, la cosa més antiga del món. I cansada, des de Pla que ja hauríem haver deixat de fer-ho, no es pot dir res més. Tants catalans que han quedat enamorats de Villa y Corte. Centenars de catalans entre ahir i avui en direcció a Madrid. No és cap novetat. És comú, habitual i necessari fins i tot. Negocis, turisme, família. El tren. El progrés. Barcelona i Mataró. Cavall de ferro que ara transporta consellers i parlamentaris amb dos destins: Audiència Nacional i Tribunal Supremo. Delinqüents perillosos. Traïdors. Aroma de cas Dreyfuss. Un cop arribat a Madrid-Puerta de Atocha et trobes a uns 2 quilòmetres de l’Audiència Nacional (si vas pel Paseo del Prado que saluda Neptuno, Cibeles i el Monumento a los Caídos) i del Tribunal Supremo, espaiats per la plaça Villa de París. Lamentable coincidència.

Recordo mítings de l’antic líder d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira deia allò de que “diuen que a Madrid no se’ns hi ha perdut res, i és on ho hem perdut tot!”. Infàmia al Reino de España. El PP més rònec que ha engreixat el drac estatal, la maquinària judicial, que com sabem tots els fans de Joc de Trons, ara no hi ha qui ho pari. Són els nens que fan ‘bullying’, abusant del seu poder, i enfonsant la seva autoritat.

Parlem de l’Audiència Nacional, per exemple, ha citat, en un nou rècord del món, el president de la Generalitat (no ha deixat mai de ser-ho, companys periodistes) Carles Puigdemont i els consellers per avui i demà. Parlem de delictes de rebel·lió, sedició i malversació.En paral·lel el Tribunal Supremo ha citat a declarar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i els membres de la Mesa. Cap guionista ho podria escriure millor.

Recorda aquella gran pel·lícula de Fernando Fernán Gómez, El viaje a ninguna parte. On els còmics dels anys cinquanta s’adonaven que havien perdut la guerra contra el cinema. Avui trobem a tota la casta madrilenya d’advocats, magistrats i “superfuncionaris” que creuen que la política es fa des dels despatxos de fusta i olor a puro i brandy. No s’adonen de què han fet. S’han carregat Espanya, ras i curt. I l’independentisme català arriba, amb tota la legitimitat democràtica, en el moment just. Ara que ben corcada deu ser ja.

La idea que el Govern i els parlamentaris ja sabien a què s’exposaven i que ara, doncs, toca entomar les conseqüències, no em val. Tenim una causa justa i davant un sistema judicial que tortura les lleis i que escriu querelles fins a dalt d’LSD. Tenim un tren que no s’atura. Ara bé, avui cal saber que a la República catalana tindrem conciutadans que es manifesten amb banderes d’Espanya i que se senten espanyols. Seduïm amb les xifres i hem de convèncer amb un model social que ha de ser comú. Abandonem les tertúlies de trinxera. Boicotegem la tonteria i units en el fons, i si cal en la forma, sortim a guanyar.

Publicat a Nació Digital.

Tanqueu el Twitter

Dia de bojos, o per embogir. 26 d’octubre, un jorn digne dels germans Marx. Amunt i avall, botiflers i herois. La ràdio diu una cosa, la tele matisa, el president no surt. Això és perquè s’ha cagat. Això és que Madrid diu. Això és que hi ha una tieta de Merkel que estiueja a Lloret que ha parat el cop. Dels dies més estranys de la vida periodística de qualsevol. Ciutadans que a l’hora de dinar pensaven una cosa i a l’hora de sopar creien una altra.

Tot va bé. Catalunya és el que és, ni més ni menys. I es prendran decisions, sota l’amenaça del 155 amenaçador. Som partits polítics, sindicats, associacions, periodistes, pagesos, fins i tot responsables de recursos humans. Som un país, petit, dels que té la mania de ser moguts. Hem passat del seny a la rauxa, però passar de la rauxa al seny és més complicat. Catalunya és com un equip de Mourinho. Som un país del contraatac. Aguantem de tot. Centrades llargues, joc en curt, davanters estrelles. Però fins a un límit. Llavors sabem jugar dur i sortir ràpid per la banda. I buscar rematada. Altra cosa és marcar gol. Però com en els equips de Mourinho tenim estrelles a l’esquadra, i cal saber conjugar egos i anhels.

País de Busca i Biga, de nyerros i cadells. País amenaçat. Un gran símptoma és l’atac a la tele i ràdio públiques. Vallesans com Francesc Cano i David Bassa saben de què parlem. A més, sort en tenim de professionals com Vicent Sanchis i Brauli Duart. Perquè hi ha noms. No hi ha herois, sinó persones que donen la cara. Com els directors d’instituts i escoles, funcionaris i autònoms que prefereixen el país al negoci.

La informació fa soroll. Diuen els que diuen que en saben que en el món de la informació immediata en comptes de tenir un cap més obert el tenim més tancat. Som en una tribu. La tribu del grup de WhatsApp o del Twitter. Twitter va començar a bullir. Tothom era un traïdor. Tothom era un covard. Que si hi ha gent a la presó. Que si tenim més de 800 ferits. Que si fa 300 anys que anem amb una sabata i una espardenya. Que si ens tanquen hospitals i ens volen rebentar l’escola catalana. Que si 16.000 milions l’any. Que si anem malament. Amb tot això i la coctelera del Twitter amb les gotes justes d’incertesa fa que tot cremi. Per això mateix, us faig una recomanació: Tanqueu el Twitter. No us hi poseu gaire. Deixeu el Whattsapp una estoneta. Una miqueta de pau espiritual. Estigueu atents a com va el país, esclar, però amb aquella calma. I sobretot, contrasteu les fonts.

 

Publicat a El9 NOU VOR 171027