La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180608

Anuncis

Pararia bales per tu

No soc un romàntic precisament. Soc desmemoriat i com que no presto gaire atenció als detalls (sí que els valoro) doncs no en dec fer prous ni prou bons. I el que és més gros de tot: jo em pensava que era un detallista. Soc maldestre i tinc mal humor, reactiu i poca-solta. Una joia vaja. Bufo quan condueixo, pateixo quan arribo tard i sempre crec que me la volen fotre. Fa temps que dic el que penso perquè els avis m’ho van saber ensenyar. No sóc un articulista sofista. Escric sobre el que crec o sobre el que em surt a raig. Soc poc professional.

Costa molt saber el moment en que has de parar i posar la pilota al terra. Costa, vull dir que té costos. Abandonar la famosa zona de comfort és un esport de risc, però segurament és l’únic esport que val la pena. Arribes a un indret on mai et pensaves que podries posar el peu, i no te’n saps avenir quan entres un dit del peu en l’estany de la felicitat. Tots els dimonis s’esvaeixen, però són bèsties fugiceres i sempre estan a l’aguait. I és llavors quan em torno confiat (a tu no et passa?), més que un turista a les Rambles de Barcelona amb la motxilla oberta i el clatell rostit.

Sovint no ens podem permetre el luxe de deixar de pedalar. Cito el mestre Enric Gomà: “Darrere de la ironia perpètua i l’enginy constant, sovint hi ha un home espantat”. Doncs sí, tinc por. El temor de Déu, de saber que tot el que guanyes es pot perdre. Perquè no t’ho mereixes, perquè saps que ets un home/dona de sort. Perquè no comprens un adéu, però sí un fins després. Perquè tot s’ho val i perquè tot pot anar-se’n en orris. Perquè saps que tots tenim els nostres moments, i que d’allò escadusser sempre es pot treure alguna cosa una mica millor. Perquè aconseguim treure el millor i el pitjor de nosaltres: I això és fer-te sentir viu entre la monotonia del dilluns a divendres i la grisor de no saber avui quin dia és. El poeta deia: “No vine aquí para hacer amigos / Pero sabes que siempre puedes contar conmigo / Dicen de mí que soy un tanto animal / Pero en el fondo soy un sentimental”. I és això en resum el que soc/ets.

Pararia bales per tu. Això és tot? No és suficient. L’arquitectura de les nostres vides cada cop es vol més complexa, i ara ja estem en el moment de bastir els arcbotants de Notre Dame de París. D’aquell París que se’t fa curt i que sempre creus que hi has de tornar per poder tenir més records.

Pararia bales per tu. Així sóc, així ets. Perquè l’amor -a tots els nivells- és que l’altre estigui bé perquè tu estiguis bé. Mare i fill, marit i muller, avi i net. Perquè sense més som menys i perquè de res no es pot fer un tot. Costa, és costós, respirar i parar. Cal valentia. I també cal audàcia per saber que no vens de cap farsa i que ara potser sí que ho pots fer bé.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180601

Anàlitica express de la moció de censura a Rajoy

En dos tuits:

La jugada del és immensa en tres nivells:

  1. Traïció catalana a canvi dels pressupostos privilegiats
  2. Degolla al després de treure-li el suc
  3. Governant a Euskadi amb els socialistes de la mà. Triple combo amb bones cartes, això sí.

Rajoy marxa? Assumeix la moció de censura. Prefereix que el facin fora i que el PSOE es mulli. Prefereix evitar eleccions que puguin donar ales a Ciutadans. Dona estabilitat al seu partit de cara municipals i autonòmiques. És això?

 

Campanya permanent, esclar

Govern autonòmic o autonomista, aquesta és ara la pregunta? De debò? No tenim més suc? Això dels unicorns ho hauríem de relaxar i començar a subratllar que són fantasia, i que en el seu moment eren relats d’exploradors europeus que no sabien com explicar què era un rinoceront. Seguim amb els unicorns i amb la cançoneta de qué mal todo, no ens en sortim, hem perdut i ens han enganyat. Vinga va, quaranta anys més al sofà i a criticar el Barça. Som un país de grans arrencades de cavall i de grans parades de burro. Seny i rauxa, geni i figura, així som. Tenir Govern de la Generalitat amb el 131è president nomenat i amb un equip per fer girar la roda és una bona notícia. I punt.

No podem oblidar els consellers empresonats, ni el president ni d’altres consellers que han de viure a l’estranger, així com d’altres activistes i polítics. No ho podem oblidar perquè ells i elles són les cares i les penes de l’1 d’octubre. Els grans unicorns ja han corregut a dir que aquest Govern és una claudicació, i encara no ho han dit però ho pensen: una traïció a l’1 d’octubre. Ai el purisme, sempre ve de la mateixa banda.

Recordem els versos doncs: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. La restitució comença ara. Amb Govern nou i programa vell. La construcció nacional, la República, la independència, com vulgueu posar-ho, només es pot fer mentre es fa. Que el Govern, amb la inspiració del conseller empresonat Josep Rull, vulgui evitar el col·lapse de cada matí a la C-58, amb més carrils de Terrassa a Badia, o amb la rotonda de Gandesa fa construcció nacional. Això, el dia a dia, la vella política si es vol, és el que millora la vida de totes les persones del país i el que és realment l’engreixament de la màquina que ha de ser la República catalana.

És per això que estem, i hem d’estar, en campanya permanent. Aquest és un concepte que s’atribueix al president Ronald Reagan, però que ja va néixer amb Lyndon Johnson. S’ha fet tota la vida vaja. Gestionar i guanyar el curt termini per poder bastir la victòria a llarg. Es critica a Ciutadans per fer això com es critica a Telecinco per fer els seus xous però alguna cosa ha de tenir aquest mètode per triomfar. Alguna cosa ens perdem quan anem a pel missatger i no entenem el missatge. No estic per l’aquelarre habitual entre independentistes. Ara bé, posem-nos les piles. La campanya permanent és una actitud vital, és el ‘fer país 3.0’ i ara ja va de debò.

Article publicat a Nació Digital

Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180525