Vull que em curin! Gràcies PP

Estem malalts. Estem equivocats. El darrer recompte d’infectats va sumar més de dos milions de persones. Era el 21 de desembre, fa un mes i mig. Hecatombe zombi a Catalunya. Menys mal que el govern del regne d’Espanya està per nosaltres. No se li escapa ni una i no permetrà que seguim votant equivocadament a polítics que ens enganyen. Per això els van posant a la presó poc a poc i van enviant jutges sense justícia. Ja hem passat de ser tractats com una colònia del segle XVIII a ser tractats com a malalts. Sobretot el president Puigdemont, el més perillós de tots.

No ho diuen directament -com a mínim a l’hora que s’ha publicat aquest article- però tot pot arribar. De moment l’agressiu portaveu del PP, Rafael Hernando, ja s’ha preguntat “qué hierbas se toman por la mañana” els membres de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana.

I si no hi estàs d’acord vés amb compte. Era més lliure el meu avi al franquisme gris plom, que no pas jo ara el 2018. Perquè si et poses un nas de pallasso al costat d’un membre de la policia espanyola et poden denunciar per delicte d’odi, com a la gent del Maresme que escridassava als agents de la mateixa policia repressora i ells responien amb aquells versos (de Kavafis, de Machado?): “que nos dejen actuar! que nos dejen actuar!”
Perquè ja som una qüestió d’ordre públic. Los catalanes hacen cosas. Y son todas malas. Quina barra tan brutal, quina manera tan inversemblant de fer-nos combregar amb rodes de molí. Ja se sap que la raó d’Estat pot ser la menys raonable de les excuses. El ministre de Justícia espanyol (per dir alguna cosa), Rafael Catalá, ha defensat la recent proposta del PP d’eliminar l’indult per als condemnats pels delictes de rebel·lió i sedició, no fos cas. El pitjor és que un governant com ell ha dit que “las leyes deben estar cerca de la verdadero sentimiento de la sociedad”. Mai es pot governar pensant amb l’estòmac, pel que diran i pel que poden dir. No tenen raons i ho fan malament. Pobra Espanya. No és una votació per la final d’Operación Triunfo. No sé qui està més malalt. Jo, de la democràcia, no em vull curar.

Estem a la disposició de les falses armes de la judicatura que només fa que perseguir idees (llegeixin les darreres interlocutòries del jutge Llarena) que no els hi agraden: concretament, les independentistes. I volen que ens rendim, que ens avorrim. Això serà llarg, molt llarg. Clarament tenim pressa, però necessitem una altra velocitat. I molta, molta força.

Article publicat a Nació Digital.

Anuncis

La capital (real) de comarca

Vull provocar justet, una miqueta. Durant els meus sovintejats i agraïts viatges per Catalunya coincideixo amb molts municipis que em sorprenen, perquè els desconeixia i perquè el barcelocentrisme dels mitjans de comunicació generalistes no perden el seu temps valuós explicant res que ja no se sàpiga. Sí, allò que en diuen “comarques”. Al final donarem la raó als animals de Tabàrnia i Tractòria. No hi ha res més fàcil que dividir els catalans. Ho posem senzillet, eh. Doncs vinga, com que ens hem menjat això de “comarques” ara toca riure’s de les comarques.

Només qui viu a comarques pot entendre què és un consell comarcal i per què és vital. No li demaneu a un diputat de Ciutadans perquè no sabrà de què li parleu. Vivim a Matrix. Les comarques són les cèl·lules del nostre país. La C-16 podria ser una espina dorsal diguem-ne, però sense comarques no som res. Altra cosa és la identitat de cadascú, cadascú és de casa seva, per entendre’ns.

 

Un artista del Bages fill d’una pedania em deia que viu a un poble perquè malgrat no tenir alcalde té bar, església i una bústia. Doncs té tota la raó. És poble qui fa de poble, com és capital qui fa de capital. Els municipis també tenen actitud. I el nom no fa la cosa. És capital qui té un hospital o qui té un institut? Aquesta actitud no ve de pedres, rius o esglésies. Ve dels de sempre, de la gent i dels qui la gent escull: alcaldes, regidors i tots aquells que “fan poble”, ja m’enteneu.

Per això mateix insisteixo que no crec que s’hagi de canviar qui és capital de cada comarca. De fet hi ha algu- nes comarques que estan condemnades amb el nom. Si es diu Foguetès ja s’enten que la capital és Foguet. Però això no és gaire meritocràtic. I hi ha llocs on les presumptes segones o terceres ciutats són les que tiren del carro. Podríem parlar d’un model de capital a l’holandesa: capital política La Haia i capital real Amsterdam.

 

No vull ofendre ningú, però com diuen “si pica és que cura”. La Catalunya que vull és la que té equilibri territorial, la que no et penalitza per ser d’Oliana o de Vilatenim, però tampoc t’embota el cap per ser de l’Hospitalet o de Reus. Aquest tipus de debats reals sobre el territori, sobre com fem el nostre país, ja des de la porta de casa, haurien de ser importants. Perquè tot i que vivim en la urgència no podem ser miops, no tenim tant de marge. Siguem realistes, i actuem tots com de capital.

Article publicat a El 9 Nou Magazín

El 9 NOU magazín 180202

La brossa i la biga

Som com nens. No anem bé si només fem que mirar el mòbil de l’altre per veure què diu. I prenc la Bíblia, sempre el Llibre, per reclamar higiene mental. Permeteu-me dues cites evangèliques que poden ajudar a entendre les coses. La primera és de l’evangeli de Sant Lluc 6,41-42 on Jesús diu: “Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: “Germà, deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà”. Patapam del Nou Evangeli.

Seguim, la segona cita és de l’evangeli de Sant Mateu 23.27 on Jesús assenyala: “Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que sou com sepulcres emblanquinats: de fora semblen bonics, però per dintre són plens d’ossos i de tota mena d’impuresa!”. Seguiria amb allò de la culpa i la primera pedra, però crec que a les forces del tripartit nacional català no li calen més metàfores. Feu cas als votants i poseu-vos d’acord.

És curiosa la capacitat que tenen alguns en espolsar-se les puces del damunt. I ara resultarà que el partit que no estava en les negociacions i que tothom sap que no podia fer altra cosa que seguir el president, ha estat en part també culpable del que es va fer dimarts al Parlament. I l’altre passava per allí.

Tots tenim la biga i la brossa a l’ull. Prou. La gent que fa caretes del president Puigdemont, que envia cartes al vicepresident Junqueras i al conseller Forn, els que van pujar a Brussel·les, els que no en poden tornar, els que votem, els que fem apostolat de la independència… Toca fer la passa endavant plegats, encara que sigui per caminar per un filferro, el nostre filferro.

Article publicat al setmanari El Ripollès

“El meu ERO és pitjor”

Aquestes setmanes són d’aquelles que deprimeixen els periodistes. Per molt dia de Sant Francesc de Sales que hagi passat. I és que l’anunci dels expedients de regulació d’ocupació (ERO) a El Punt Avui i El Periódico deixa gelat.

Per molt que ja es veia a venir. Per molt que tots sapiguem que el nostre sector està, encara, en una crisi industrial que no sabem si ha tocat fons o no. Per molt que el món s’enfonsi, tendim a pensar que, a nosaltres, no ens tocarà.

Aquests ERO podrien comportar l’acomiadament de 200 periodistes d’aquestes dues capçaleres veteranes. A més, en el cas d’El Punt Avui, significa el tancament físic de la redacció de Barcelona, cosa que li treu potència com a diari nacional.

D’acord, es mantenen periodistes al cap i casal actuant per teletreball, però jo sempre defensaré la redacció física. La xerrada, la confrontació d’arguments, el contrast constant d’idees… no és una qüestió de paper, web o televisió. És qüestió que els periodistes som humans i treballem amb una matèria primera molt delicada: la vida de les persones.

A tots ens venen papallones a l’estómac veient “Newsroom” o aquesta nova pel·lícula, “Los archivos del Pentágono”. Però no cal cercar en la ficció. En aquest país es fa (bon) periodism, però es treballa braç a braç amb la precarietat de la mà i amb la inseguretat professional; i malauradament és el que ens toca. Un dia estàs aquí i l’altre allà. Un dia ets cap i a l’altre ets indi. No ajuda gaire a fer planificació, ni amb el banc ni amb la parella.

Tot i l’escena grisa, però, no podem deixar que se’ns endugui el tornado pessimista. Ara estem en allò de “doncs el meu ERO és pitjor que el teu perquè tal i tal”. No ajuda en res. No només les noves formes de periodisme funcionen; també les “velles” ho fan i totes, totes, es basen en una cosa: bones històries.

Enguany els premis Barnils van ser una bafarada d’optimisme. Tenim pedrera, però sobretot tenim molts professionals preparats. Cal ser ambiciossos i dúctils. Res serà com abans. Però gràcies a Déu, ara comença l’acte en què els periodistes caminem per on volem anar.

P. D.: Ànims companys amb l’espasa de Dàmocles a sobre. Aferreu-vos a la vostra dignitat, i camineu.

Article publicat a Media.cat

Mortals de necessitat

Prop del cinema. Sortia del taxi. Desorientat i esbufegant. La dona, també gran, pagava al conductor. Ell volia incorporar-se. No podia. M’hi vaig apropar. Ens separaven deu metres. El vaig prendre pel braç dret, pel colze per no fer-li mal. Ell no em va mirar. Va poder posar el peu dret al carrer. Va treure el bastó. I junts vam poder fer que el peu esquerre sortís i que amb un moviment ràpid l’home pogués emergir tot sencer. Satisfet, havent fet el cim, l’home em mira. Em diu “gracias”. Li dic que no hi ha de què. Em torna a agrair el gest, aquest cop en català. Però l’idioma que em corprèn és el dels seus ulls. Agraït sí, però sobretot derrotat. La seva dona l’agafa pel braç esquerre i caminen a ritme estrany els quatre metres que els separen de la porteria de casa seva. Arribar a casa, llar o presó.

Aquell home no separa la seva mirada de la meva. Li aguanto el gest per respecte. M’està dient que tot arriba a un final i que la decadència física és la més evident i emprenyadora. M’està dient que aprofiti el temps que la vida em regala. Entra a casa i cau la mirada. Entra de nou al seu palau. Anava en família al cinema. La meva filla em pregunta què li passava a aquell senyor. Li responc que li costava caminar perquè era gran i, de passada, aprofito per dir-li que a la gent gran se l’ha d’ajudar. Ella pregunta si tots ens farem grans i es preocupa pels seus avis. La seva angoixa s’esvaeix quan arribem a la porta del cine i comprem les entrades. Però la cabòria de la nena té tot el sentit del món.

En un moment en què tot ho comptem. En què les estadístiques ens fan prendre les decisions de la nostra vida, creient que així seran més raonades o intel·ligents. En aquest moment és quan hauríem de tenir la valentia d’afrontar com una societat moderna tracta els seus sèniors, que es diu ara. El 70% de la despesa sanitària que fa un ciutadà la realitza en el seu darrer any de vida: operacions, cures… Per què? Com vivim la vellesa? I sobretot, per què vivim tan malament la mort? Sempre que he topat amb d’altres cultures, fora de l’occidental diguem-ne, sigui per viatge o per estudi, m’he adonat que la relació amb la mort és el que fa que una civilització tingui sentit. No és una qüestió filosòfica o espiritual, o no només, sinó que és cosa de conèixer les limitacions i d’assaborir-les. Som humans i som finits. Entendre com hem de viure hauria de ser més senzill que arribar a l’última pàgina del llibre. I sobretot, ha de ser tan senzill com ajudar un senyor a sortir d’un cotxe.

Article publicat al Magazín d’El 9 NOU magazin 180126

 

La teva cançó

Els moments de la vida es compten en cançons. Això fa que el públic s’enganxi de per vida a Llach, Serrat o Sabina, o bé a Springsteen, Neil Young o els Supertramp. Els records ens fan sentir vius, perquè ens recorden quan ho estàvem. Quan érem més joves, ens creiem immortals, “cuando fuimos los mejores” que resava Loquillo. Aquesta setmana vaig estar molt ben acompanyat al Gran Teatre del Liceu, orgull burgès i símbol de tantes coses, per gaudir d’un concert poc habitual en aquelles parets: d’un grup pop. Es tracta d’Els Amics de les Arts, autèntics artistes del ‘bolo’, orfebreria de la sensació i artesania de la cançó. I de fer allò què deia: bastir moments generacionals amb cançons.

D’aquesta banda es pot entendre que tenen una dimensió fabulosament senzilla de la complicació de la vida moderna. Lletres amb humilitat amb cites extremes i melodies cada cop més exigents per ells i més còmplices per nosaltres, el públic. Que qui tens davant et despulli explicant la seva vida, i tu pensant que és la teva, és la màgia.

Un concert com Déu mana, amb el Dani Alegret afònic, i amb la potència que dona l’alegria de viure tot sabent que és el que toca. Hi ha moltes més bandes, és clar, de tot arreu i de tots els estils. Què dir de Txarango? Però el que importa és que amb una cançó podem penjar els nostres records, les olors, les llàgrimes i el fred a l’espinada. Som tots una cançó. La qüestió és si hem de treballar més la lletra o la melodia. I això ja és cosa de cada autor.

Article publicat al setmanari El Ripollès

Deixeu-nos ser de dretes

Parlant del llegat del president Artur Mas, que hauria de tenir un bust a cada municipi, em van dir que un dels seus èxits fou el d’unir “la gent d’esquerra i la gent de la corbata”. Em vaig quedar perplex. “Vols dir de la gent de dretes, no?”, vaig respondre. El company no va saber què dir, tothom és d’esquerres. Aquesta falta d’espai al terreny de joc ha deixat de sorpendre’m.

Tant parlar de voler ser un país normal i no podem tenir gent de dretes? No tindrem esquerrans? Som 2018, en principi hem superat el franquisme. Només el Partido Popular representa a la massa social que creu en el liberalisme econòmic i la protecció social de la democràcia cristiana de Churchill i De Gasperi, sembla ser. De debò? Els partits polítics són eines, i molt útils, per vertebrar els desitjos de la ciutadania.
Els catalans som molt de les etiquetes. I sobretot som molt de ser modernets i ‘progres’. Som els de l’esferificació i de les sabates de punta rodona. És quelcom molt barceloní, molt de ser hereu del Cobi, molt de quedar bé i de ser capital del disseny. Som la Dinamarca, l’Holanda i l’Àustria del sud. Sí clar, països governats durant dècades pel centredreta, per la democràcia cristiana, pels conservadors.
Mira què bé, els de dretes són reaccionaris, corruptes, amants del nepotisme i moltes coses més. L’esquerra és cabell d’àngel. Ara que acaben de condemnar a Lula per corrupció i que Ricardo Costa ha cantat La Traviata al jutjat pel cas Gürtel del PP. Prou de tonteries. Les estructures no són dolentes, ho poden ser les accions dels homes i dones.

Els catalans som de dretes. De pujar la persiana, de valorar l’esforç i de no tenir prejudicis, sempre que penquis. I d’esquerres, esclar que sí. Es pot dir exactament el mateix. És una tonteria esclar. I dels grans culpables de la falàcia hi posaria en primer terme als periodistes. Entenc els fills de la Transició, però avui en dia em sembla de curt de vista, reduccionista i el pitjor de tot per la premsa: no aporta tota la visió.

Deixeu-nos ser de dretes, o d’esquerres. Però ja en tenim prou d’engolar, de fer veure que som més alts, de citar a Schopenhauer: encara que no ens deixin farem un país nou, i hi hem de tenir una societat més llesta i més amable. L’amabilitat és invencible.

Article publicat a Nació Digital