L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín

Anuncis

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Cor català

En l’univers de les estructures d’Estat que ha de bastir la Catalunya lliure que molts volem i votem, cal tenir clar el món audiovisual. La cultura i la llengua catalanes s’han de protegir, però sobretot cal fomentar-ne l’ús. L’èxit de Televisió de Catalunya és ser una referència per a tothom i deixar en l’imaginari col·lectiu una sensació de prestigi, també entre els catalans castellanoparlants.

I a banda de les prerrogatives i necessitats tècniques, l’èxit de TV3 es va basar en uns informatius potents i sense complexos, i també en encertar la ficció estrangera i ser capaç de produir-ne de pròpia. Si a tot això hi sumes l’epifania del Club Super 3, es fabrica un còctel de nassos.

A la tele (als mitjans en general) es diu que tot està inventat. És com això de la política, la nova i la vella, quan només hi ha de bona i de dolenta. Amb la tele igual. Mari Pau Huguet o Joan Salvat són referents televisius de casa nostra, i ja fa dies, per la feina ben feta.

És per això que reclamo recuperar la informació del cor, rosa que se’n diu, però ben blanca i sense escarafalls. Per què? És el contingut més consumit a Catalunya, en una cadena espanyola sobretot. No podem renunciar a una part significativa del nostre país. La independència o la Catalunya un sol poble, com vulgueu, es farà també amb l’audiència de ‘Sálvame’ o no anirem enlloc.

Parlant de toreros i folklòriques, salvarem Catalunya? No, i tampoc és la intenció però sí que hem de ser oberts de mires per poder mirar més enllà. Si voleu, el cor català és una metàfora. Però crec que és contingut interessant i perquè cal ser valent per ser frívol una estona i després tornar a ser on ens toca.

Article publicat al setmanari Ripollès

Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital

 

Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

2018-09-14 00.20.12

Article publicat a El 3 de Vuit.

Opinió i mentida, camí curt

Sempre cal llegir i escoltar als que són més grans que tu, no per edat si no per experiència, que és més que un grau, i ser humil, sobretot quan no s’hi està d’acord. Diuen que de jovenet vols matar al pare i que quan t’adones que ton pare tenia tota la raó del món vol dir que has madurat. L’experiència és valorable però no és un element que atorgui infal·libilitat. Per això podem llegir com un dels més ínclits periodistes catalans, senyor Lluís Foix, assegura que “les divisions dintre de l’independentisme són una causa principal de la inoperativitat del Govern”. Em sembla una mica curt de vista o, com a mínim amb molt de prejudici. Perquè calen dades, ni que sigui per comparar o per confrontar les nostres propes idees.

El Govern és inoperatiu? No m’ho sembla pas. En el nou curs escolar hi haurà 5.465 centres docents, onze dels quals són de nova creació, i es comptarà amb 71.865 places de docents, 690 de noves. Aquest any hi ha 4.000 alumnes nous en FP i s’ofereixen 53 cicles de grau nous. Això quant a Educació ara que tothom torna a escola, i que és una de les polítiques socials irrenunciables de qualsevol Govern.

Si sou més de la cosa tecnològica recordar que el sector TIC creix cada any un 17% i genera més llocs de treball que el sector automobilístic o bé que Catalunya és la regió líder a Europa amb 1.200 startups i centres TIC i de recerca de referència. Potser hi ha qui, suposo que com el senyor Foix, necessiten de dades macroeconòmiques més dures. Aquí van: El valor de les exportacions ha pujat un 71% des del 2009, que va ser ja un gran any. I també pot interessar que la indústria ja és el 19,7% del PIB, segons l’Informe anual de l’economia catalana 2017, i símptoma de que la nostra salut es recupera.

Tot depèn de com es miri. I sobre aquest particular és senzill perquè les dades ajuden a posar llum. Però i en les valoracions més polítiques o ideològiques? I sí, haig de dir que els periodistes, que sempre estem per sobre del Bé i del Mal, també aportem opinió política o ideològica quan valorem un fet. Res és pur, i és bo que així sigui.

Llavors quan un director d’un diari no vol acceptar un fet, en aquest cas que la Diada d’enguany ha estat un altre èxit, doncs ha d’esgarrapar: “La funció dels polítics no és escalfar el carrer, sinó fer política. Entendre el diàleg no com imposició, sinó com a transacció”. Tot això després d’aplaudir a la presidenta de l’ANC, senyora Elisenda Paluzie, quan demanava al Govern que no deixés tota l’empresa independentista a la societat civil. Ai, que se’ns nota una miqueta. Posats a destacar frases de la Diada em quedo amb una del president d’Òmnium Cultural, senyor Marcel Mauri quan va subratllar que “cal sentit d’estat i unitat, no uniformitat”.

No citaré ningú més però cal estar atent al que es diu. Tothom pot fer la seva, però no podem tolerar la mentida, no per més temps.

el 9 magazin 180914

Article publicat a El 9 Magazín

El nou ‘sereno’

Per edat, no vaig viure la figura del ‘sereno’. Un vigilant nocturn, que tenia les claus de les cases del barri o poble, i cada hora deixaven un crit informant en punt i de com estava el temps. Així doncs era habitual sentir “les deu, i sereno”, perquè no plovia ni nevava en aquella ocasió. D’aquí el nom de ‘sereno’. Per mi és un record manllevat de pares i avis, que només vaig veure en els TBO antics o en ‘Zipi y Zape’ que devorava de petit. Però sempre ho he associat a un home gris, a algú que estava per sobre dels altres, com un ‘kapo’ dels camps de concentració.

I en això pensava quan he sabut que el ministre de l’Interior del Regne d’Espanya, Fernando Grande-Marlaska, ha nomenat el comissari principal José Antonio Togores Guisasola nou cap superior de la policia espanyola a Catalunya. Ja tenim qui porti la franquícia dels Piolins. Togores, que fins ara dirigia la Prefectura Superior d’Extremadura, compta amb una acreditada carrera professional i una sòlida experiència en diverses especialitats de la policia espanyola.

També va ser responsable a Andalusia oriental, però costa creure que Togores tindrà un coneixement més o menys adequat de la realitat catalana. La policia és una de les autèntiques estructures d’Estat, de qualsevol Estat. I cal que siguin organitzacions ben girbades però sobretot ben arrelades a la realitat que han de servir. Jo sóc dels que estic a favor de la policia, però no me’n refio de qui no em respecta. I la policia espanyola, dita nacional, a mi –i a més catalans també, em permeto suposar– m’ha deixat de representar. No hi tinc res en contra com a cos, però ens van picar, tot just fa un any. I han volgut humiliar als nostres presos. M’alegra saber que els Mossos d’Esquadra s’incorporaran al CITCO en un termini màxim de 30 dies i de forma permanent per garantir la màxima seguretat a Catalunya. Bona feina, i a qui li toqui, doncs, que faci de ‘sereno’.

Article publicat al setmanari Ripollès