El nostre 1 d’octubre

2017-10-02 13.10.17

Anuncis

‘Sargento Piolín’

El sergent Escalante (qualsevol sem- blança amb la realitat és fortuïta) està emprenyat. S’ha quedat sense permi- sos. A més, fa una setmana bona que és en un vaixell. Parat, això sí, però es mareja igualment. En Bermúdez, el caporal catxondo, se’n carda. Esca- lante està fart de parlar amb la dona per WhatsApp. Sergent de la Guàr- dia Civil, quasi 20 anys de servei. Va començar a treballar en anys de plom, quan es resava perquè no et toqués destí al nord peninsular. Escalante s’avorreix.

El Port de Barcelona és un dels pols econòmics del país i referent en el trans- port de creuers. Però ara és famós per Piolín, el famós canari groc de la War- ner. I és que la Guàrdia Civil ha despla- çat milers d’efectius a Catalunya, i un dels seus contingents ens vigila des d’un vaixell que porta pintat un Piolín gegant. Del Port de Barcelona a Granollers sem- bla que quedi lluny, però són 44 minuts per la C-33 o 54 minuts per la C-32. I Piolín que busca qui l’estimi.

La conya sobre el Piolín és còsmi- ca. A les xarxes socials, als diaris, als dinars amb cunyats. Arreu es fa conya del Piolín. Escalante té un cosí de Huelva que li fa broma al grup de cosins al WhatsApp i li diu Sargento Piolín. Molta conya, sí. Però el cosí estava aquest dilluns acomiadant cot- xes de la Guàrdia Civil que marxaven a Catalunya al crit de “¡A por ellos!”.

Tenim un Sargento Piolín que ens vigila. És la metàfora de la força d’un estat que ha caigut en el ridícul més perillós, allà quan no tens vergonya, allà quan saps que ets al toll i que només t’importa endur-te la presa. Pot semblar naïf perseguir webs, paperetes i cartells. Però representants del govern català han dormit a presó i han declarat emmanillats. Ens fa molta gràcia, el Pio- lín, però l’amenaça és real. El sergent Escalante és un servidor públic i rebrà ordres. Segurament tindrà més ganes que menys de complir-les. Enfront del Piolín siguem sensats. Enfront del ridí- cul més bèstia siguem temperats i esti- guem als nostres llocs. Sense organit- zació no hi ha idees, deia Gramsci, i la idea de la votació, que és la democràcia en si mateixa, ha de reeixir.

Si això fos una història de pel·li del cap de setmana al final tot s’arreglaria, i el sergent Escalante baixaria del vaixell, s’acostaria a les Drassanes de Barcelona i buscaria un col·legi elec- toral. Entraria. Es trauria el tricorni i votaria (encara que no fos català, dei- xeu-me, que és una faula). I llavors sentiríem allò de: “Sargento Piolín, vota!”.

Article publicat a el9nou vor 170929.

Ens assalten i diuen que plou

El 20 de setembre és una altra de les dates històriques que els catalans ens hem entestat en provocar darrerament. L’assalt de l’Estat espanyol (de l’administració de l’Estat si es vol) és una de les vergonyes més grans de la democràcia occidental. Les democràcies constitucionals, com havia estat l’espanyola, tenen els seus sistemes de control i han de poder defensar la seva normalitat institucional. Altra cosa és enfrontar-se a una part de la seva ciutadania. Tornem a estar amb la Ciutadella de Barcelona apuntant els canons cap el Born. Ras i curt.

Hi ha moltes paraules que sovint amb l’ús perden el sentit primigeni. Per una banda, violència: l’Estat ha actuat per la força, violentant i tensionant l’estructura institucional catalana. Escorcolls sense ordres judicials, detencions, amenaces i passar-se el seu propi sistema de garanties pel clatell. Per altra banda, equidistància o equidistant. Vol dir estar a la mateixa distància d’un punt i d’un altre. Això en política, terreny de grisos, sempre ha estat molt complicat. I en una qüestió quasi binària com el procés independentista català no hi ha temps per tocar el violí. I a Catalunya tenim molts quartets de corda pel que sembla.

Ara ja no hi pot haver equidistància. El procés independentista català, com molts ho entenem de fa temps, és una batalla política que, basant-se en la dialèctica entre sobiranies, pivota sobre el dret de les persones a determinar-se com a grup. Vaja, és la cosa més vella en política. Qui som, què fem i on és casa nostra: els nostres modestos somnis.

La resposta aquest dimecres ha estat a les places, als ajuntaments, al carrer.Allà on encara no ens poden parar. Ens han assaltat i hem respost amb serenor, cartells i cançons de La Trinca. El món ens mira i no entén res. L’hora és greu i cada català hem d’estar al lloc que toqui. És que la Guàrdia Civil anava sense ordres judicials. No sóc advocat però ens atropellen els drets. Doncs 16 detinguts, 23 investigats i 41 escorcolls és un balanç lamentable i gens esperançador pels que algun cop han cregut en reformar Espanya. Avui toca començar de nou.

Votar és més que mai un deure. No només un deure cívic o democràtic. Passem de l’èpica a l’element més pragmàtic de l’ésser humà: què vols fer? No només on vols passar les vacances o què farem per sopar. És una qüestió de responsabilitat. En aquest moment viure és un acte política més que mai.

En aquest context, quan estem a la Unió Europea, el 2017, sent valedors de Drets Humans i de progressos socials, els catalans hem de fer-ho millor que mai. Ja sé que sembla absurd, que no hem de demostrar res. Però la nostra batalla és la de la raó, tan serena com contundent. Per això, ara menys que mai, no es pot ser equidistant. Perquè això equivaldria a ser espectador de la violència. I enfront de la violència només pots fer que aturar-la o sumar-t’hi. Ho pararem.

Article publicat el 20/9/2017 a Nació Digital.