La cosa local

Aquest dimecres passat a Mataró es va celebrar l’Infolocal, una reunió de ràdios i televisions locals que propicia la XAL, La Xarxa, amb una premisa clara: o col·laborem (bé) o serem residuals. Llegir aquest article en un diari local o comarcal com és aquest cas indica que el lector és algú preocupat pel seu voltant més proper. El diari més reconegut del món és un diari local: es diu The New York Times.
Habitualment les trobades sectorials (com les fires agrícoles) són una gran oportunitat per queixar-se tot junts dels problemes que tenim: que si no plou, que si plou massa o que si el teu jardí és més verd que el meu.

En la política, també, la cosa local, la proximitat, allò que en deien subsidiarietat, és bàsica en tots els sentits. És com s’ha de començar i és on s’ha d’acabar. No en va és als ajuntaments a qui la Junta Electoral Central els prohibeix posar cartells dels presos polítics o llacets grocs. Això vol dir alguna cosa. Josep Mayoral, Meritxell Budó o Pamela Isús són els nostres superherois. I els altres alcaldes, perdoneu. I en Jesús Medina, aquí a EL 9 NOU, o Albert Jordana i Clara Armengol a VOTV, o en Paco Agudo, a Ràdio Granollers. Estic una mica fart del complex que alguns tenen amb l’acció local: sigui el periodisme, la política, la gestoria o l’esport. La cosa local no és quelcom que es pugui menystenir. És la base! I és un tema de costos, per entendre’ns.

Una victòria pírrica és aquella que s’aconsegueix mitjançant grans pèrdues en el mateix bàndol. Això ve del segle IV abans de Crist. I el 2017 no ens ho podem permetre. El poeta diu que “hem estat, som i serem un sol poble. Aquest és el repte i el compromís inexcusable. Els avenços irreversibles són aquells forjats sobre sòlides majories”. I les majories no es poden demanar a Amazon, per correu electrònic. Les majories són piràmides, i ja els egipcis van entendre que la base havia de ser àmplia i aquesta base són els municipis i tot el que engloben. La cosa local no és una maria, no és una assignatura d’aquelles optatives: és obligatori cuidar-ho. Surts al carrer, just es tanca la porta de casa i ja estàs a la política local, a l’acció local. És bo, i intel·ligent, el consum d’informació local i de proximitat. És bo, i adient, que les teles i ràdios locals col·laborin entre elles. És bo, i necessari, saber usar les eines que tenim en tots els sentits. Vivim un moment en què el voluntariat està al màxim de revolucions: aprofitem-ho. I sabeu d’on surten aquests voluntaris? Sí, de la cosa local

 

Publicat a EL 9 NOU VOR 171201

Anuncis

Paquita Sitzer

L’altre dia em vaig enamorar. D’una dona, sempre una dona. Hi ha una diferència d’edat bastant important. Som de generacions diferents. De planetes diferents. Però no hi ha res que no connecti una mirada. Ella és la Paquita. Es diu Paquita Sitzer (Françoise el seu nom inicial) i tenia 5 anys quan va travessar el Pirineu des de França fins a la Vall d’Aran amb els seus pares i el seu germà. Era 1942, i ells, una família jueva que fugia de la persecució nazi. Testimoni de primer nivell de la barbàrie de la societat més avançada de la Història.

La vaig conèixer per aquelles coses de la feina. Fa un any va tornar a Catalunya per caminar de nou per aquell camí d’evasió que la Diputació de Lleida ha recuperat. Vam poder ser testimonis del retrobament i de les paraules de Paquita, com a part del documental Perseguits i salvats que vàreu poder veure a la vostra tele local. La força del seu testimoni és la força del nostre deure i del nostre neguit. Tenim obligació amb la nostra Història, siguem protagonistes. Només cal pensar en què vol dir un llacet groc.

La Paquita sedueix amb els ulls, amb simpatia i amb la raó que et dona haver perdonat, de veritat. Però ella recorda i seria un pecat dels lletjos que nosaltres permetéssim que el passat ens fugi. Ells anaven a peu. Les, Lleida, Barcelona i Vigo van ser els seus destins següents, fins a travessar l’Atlàntic cap a Veneçuela, on viu i on critica Nicolás Maduro. Una dona que agrairà sempre el refugi que van ser els Pirineus. Ara nosaltres hem de fer la nostra muntanya i no tenim un camí tan costerut.

 

Publicat al setmanari el Ripollès

Per què hauríem de perdre?

Ja hem passat de l’autocrítica i d’allò de que els del 155 demanaven perdó. Ja fa un mes que tenim mig Govern a la presó i mig Govern a Bèlgica. A això hi afegiu 20 dies més per als Jordis a Soto del Real. Aquesta és la situació. El 21 de desembre tenim unes eleccions imposades pel govern del regne d’Espanya. És una solució colonial a un problema colonial. El tractament que rebem de l’Administració de l’Estat és aquesta. Milers de policies espanyols esperant (“que nos dejen actuar” i “a por ellos” són els seus grans èxits), fiscals que van i venen, jutges que ens tenen enfilats. No podem posar-nos un llacet groc ni es poden fer cartells.

Soc relativament jove i els més veterans em diuen que això amb Franco ja passava, però que llavors es veia tot com una imposició. Ara no, no podem dir ni president ni conseller. Avui, en el moment del Twitter, no ens indignem. Vàrem parlar de la moral d’esclau. De com demanem perdó quan ens trepitgen. Vàrem tractar aquest síndrome d’Estocolm que ens oprimeix l’esperit. Però menys mal que hem renovat a Messi, això sí que és important.

Crec que mirem més a Brussel·les que a Estremera, Alcalà-Meco o Soto del Real. Crec que estem mediatitzat amb el que és estrictament mediatitzable. Una amiga em deia que Jerusalem és la ciutat del món que dona més notícies al dia, i no ho fa pas que hi hagi moltes notícies si no el fet que és on hi ha més periodistes del món.

Correm el risc de mirar-nos al mirall i no reconèixer-nos. Lamento haver d’usar aquest clixé. Però és que si parem un moment, què estem fent? La bogeria és tal que no hi pensem. Sempre, sempre, sempre quan es valoren unes eleccions (abans i després) cal assenyalar d’on venim. No només del 27 de setembre de 2015, no. Venim de l’1 d’octubre d’enguany, de les corredisses, de les porres, de l’escarni, de les urnes de plàstic xinés i de les paperetes en caixes de pizza.

Si no som capaços de mantenir la mirada fixa en l’adversari més val deixar-ho córrer. Entreguem-nos a Foment del Treball, el pont aeri o les arracades en forma d’osset obès. Si no ens hi posem nosaltres qui s’hi posarà? De moment les obres d’art de Sixena (que ja sé que no és el que importa a la “gent normal” tipus Albiol) ja se les envien a l’Aragó perquè ELLS ho han decidit. Els nostres consellers són els ministres del govern del regne d’Espanya. Des de 1714 que no ho teníem tan clar.

Ei, això sí, Black Friday fins a les orelles. On vas de vacances i aquest cap de setmana hem anar a dinar a Sant Celoni. Tot va bé. Si ens encantem, si ens quedem asseguts i adormits, perdrem. I si perdem serà perquè hem volgut.

Publicat a Nació Digital

La rata

Tots hem estat algun cop implicats en algun moviment, en alguna associació, agrupació escolta, club de futbol, trabucaires o colla de castellers. O simplement un grup d’amics, fins i tot a la família. Tots hem viscut un moment en què en has de serrar les dents, has d’ajudar, has d’esforçar-te i sacrificar-te pel bé dels teus. Això passa també en els partits polítics que, no cal oblidar, estan formats per éssers humans com vostè i jo.

És habitual que als grups hi hagi certa lleialtat. Només cal veure els grups de WhatsApp on esteu condemnats. Com costa que algú marxi d’un grup d’aquests, no importa les ximpleries que es diguin. Hi ha cert codi de manteniment de grup. És humà. La perti- nença ens dona sentit. I encara més la pertinença triada, volguda i escollida. Per tant, estimada. Ens estimem qui som, què som i amb qui ho compartim. És la vida, la vida civilitzada. Vivim moments de gran èxit per l’individualisme, per la recerca d’un estat personal sense lligams. Vivim una època on la responsabilitat és provar de ser irresponsable. El compromís sona a antic, i la militància del tipus que sigui sembla medieval. Som un dels països de la UE amb menys afiliats a sindicats o a partits. Curiosament, per contra, som un dels països amb més voluntaris. Menció a banda mereix el proper Gran Recapte del Banc dels Aliments, on us hi espero a tots, com cada any.

Tot això m’ho faig venir bé perquè hi ha quelcom preciós a la vida més enllà de l’amor i l’amistat i que segurament hi té tot a veure: la lleialtat. Entre la crisi social i la crisi política, el compromís amb els teus i amb la societat és inevitable. Cadascú a la seva manera. L’heroïcitat de la qual parlo és la quotidiana. La d’educar els teus fills, la de no fer trampes amb Hisenda, la d’anar a vuitanta, la d’empènyer quan a casa no va tot tan bé. I avui en aquest país les coses no estan bé. Tenim pobresa. I això va relacionat amb la cosa pública. Ara, a Catalunya, no podem tirar endavant polítiques de pobresa energètica. I té tot el sentit quan tenim mig Govern a la presó (preventiva!?) i l’altre mig a Bèlgica. Intentar fer-nos empassar que la situació per la qual passem és de normalitat és insultar la intel·ligència, però sobretot la nostra ànima. I quan hi ha qui a més tracta d’embrutar-nos, de separar-nos, aquest només té un nom: una rata. I tots tenim i tindrem memòria. Sense ànim de revenja, però la nostra dignitat ens impedirà oblidar qui s’ha portat com la rata que fa temps que sabíem que era.

 

Publicat a EL9 NOU VOR 171124

Campanya sobre campanya

Ja hi som un altre cop. Ara, campanya electoral per al 21 de desembre. Eleccions autonòmiques en diuen. Eleccions amb mig Govern a l’exili i mig Govern a la presó. Eleccions amb milers de policies espanyols a vaixells als nostres ports. Eleccions amb els jutges armats amb lleis de joguina. Eleccions per obligació. Tot això és veritat, però aquestes eleccions són una eina. Són uns comicis que han de servir, i serviran, per restituir el president del país, per alliberar presos. Serviran per remarcar l’aposta per la sobirania d’aquest país.

A certa edat, el que vols és poder equivocar-te per tu mateix. La teva feina, casa teu, el cotxe, els sopars… Ningú ha de dir com et vols organitzar la vida. I dóna la casualitat que els catalans ens ha agafat per aquí. Sí noi, això de la independència. Fora bromes: millor sanitat, millors infraestructures, etcètera. Sobretot, i com a mínim, l’opció i necessitat de poder decidir. I això ja no és tan una qüestió de filosofia política (perdoneu la contradicció), sinó de sentit comú.

Qui millor que l’ajuntament de Ripoll per tractar els accesos a Santa Maria? Qui sap millor que l’ajuntament de Campdevànol si cal una nova escola? Això que pot semblar tant obvi i tan llunyà de la política nacional, és el principi bàsic. Decidir sobre allò que és nostre, la nostra vida. La independència de Catalunya no tracta de Guifré el Pilós ni de Jaume I (o no només), sinó de la vida dels catalans: a Setcases, a Barcelona i a Salou.

Publicat al setmanari El Ripollès

Moral d’esclau

És ara el moment de la veritat. No és un altre moment històric, una fita, una cruïlla. Només parlem de les eleccions del 21 de desembre perquè no ens deixen parlar de res més. Perquè ens han volgut abolir la decisió democràtica de constituir-nos com a república. Que és una cosa que en principi no pica. Vull dir que no és bo ni dolent en essència. És com canviar de companyia de la llum. Sense dir marques, ja sabíem que és més que difícil donar-te de baixa d’una companyia telefònica, però no venen els operaris a picar-te amb routers i cables ADSL.

És doncs en aquest moment, que estem obligats a ser testimonis d’un retrocés democràtic, atac a la llengua de les escoles, okupació de departaments de la Generalitat, sense obviar presó i exili del govern legítim. Només podem triar el 21-D. Quan la Constitució espanyola hi havia ruido de sables, ara més aviat el que tenim és la pistola al pit i els ulls de la intolerància clavats al clatell.

I és amb tot això que ens apareix la moral d’esclau. Aquella cosa tan catalaneta que et trepitgen a tu al tren i ets tu el que demana perdó. Ens en donen per totes bandes i el que volem ara és restitució democràtica. Volem tornar a l’any 1996. No, no. El marc mental continua sent l’1-O. Diumenge una mica rúfol. Anar a fer cua al col·legi electoral. O no, potser a donar un tomb per les Franqueses o a dinar a Sant Celoni. És igual: llavors va ser el moment en que vàrem ser lliures. De votar o de no votar, va d’això. I ningú va perdre la feina, ni a les famílies es posaven lletres escarlata als vestits.

Van ser les galetes, els improperis, les humiliacions les que ens van inten- tar sotmetre. Abatuts, però dempeus. Els catalans som ben estranys, potser per això seguim vius com a comunitat nacional a hores d’ara. Amb les nostres misèries, que en són moltes. Però la moral d’esclau és imperdonable. Perquè és irresponsable i, per tant, covarda. És el manteniment de l’statu quo, i això no vol dir el manteniment de l’ordre. L’ordre és un sistema, una forma d’afrontar la vida, i per tant de progrés.

No es pot confondre l’immobilisme amb ser conservador, ja que anomenats progressistes són un autèntic fre social. I una conservadora de llinatge com Núria de Gispert va fomentar la pionera llei de parelles de fet a Catalunya. Apriorismes, pocs. Eix nacional marcat en vermell i sobretot abandonar aques- ta cosa de què devem alguna cosa a la democràcia espanyola, la del 155 i dels ratolins.

Publicat a El9 NOU VOR 171117