La ratificació de l’acord de París: el moment de la veritat

Territori i sostenibilitat

El desembre passat es va aprovar a París un nou acord sobre canvi climàtic. Aquest proper divendres, 22 d’abril, té lloc a la seu de les Nacions Unides, a Nova York, l’acte que marca el començament del període d’un any que el mateix acord estableix perquè els Estats en facin efectiva la ratificació . Recordem que perquè entri en vigor cal que un mínim de 55 Estats, que representin com a mínim un 55% de les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH), s’hi sumin. Serà l’hora de comprovar realment si el compromís assolit l’any passat es manté ferm en les agendes mundials.

En aquest marc, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, han volgut adherir-se a la campanya a favor de la ratificació. La iniciativa, liderada per les Nacions Unides, pretén encoratjar tots els ciutadans perquè adrecin missatges de…

View original post 664 more words

Anuncis

‘No ho faran’

El periodisme, en el seu cinisme inherent, ha estat un dels notaris més intransigents de la història política catalana recent. En l’època republicana hom pot descobrir i comprovar com vàrem tenir grans periodistes (gràcies Quim Torra i Acontravent). Eren durs, enginyosos, fotetes, partidistes, bohemis, anàrquics tot sovint. Eren periodistes. Molt bons periodistes. I recupero noms com Josep Maria Planes, Irene Polo, Paco Madrid,…, més enllà dels Xammar, Pla, Sagarra i demés santoral. I eren descreguts, esclar. Els periodistes som l’escorpí que li demana a la granota ajuda per creuar el riu i a meitat de la feina clavem el fibló mortal per ambdós. Som així.

Però una cosa és ser per defecte descregut i un altra és no poder confiar mai en res. I ho dic per això que en diem el procés sobiranista. «No ho faran», no deixo de sentir-ho. Inclús de part de periodistes en principi treballant per la causa, diguem-ne. Però no, anem a la moda. Els estats d’ànim tipus Dragon Kahn d’aquest país són per fer-se’ls mirar, però la classe periodística hauríem de tenir una mica més d’altura de mires, hem d’obrir focus.

El procés de Catalunya cap a la independència és d’un èxit clamorós. A nivell historiogràfic anem a velocitat supersònica. Potser anem massa ràpid, diran alguns. Però en tot cas estem fent, estem creant un nou país. I no podem estar en contra de tot. Dubtar? És clar que sí, és la feina. I comprovar dades i no donar res per fet. Demanem, preguntem, investiguem, però no fem anàlisi de casinet. Prou de fer tallats i esbufegar: «No ho faran». Quan estem a dalt de tot d’animats som testimonis d’un país que està canviant i quan el suflé rebaixa una mica doncs restem avorrits i per tant, com que la realitat no ens agrada prou ens la carreguem.

Som uns ionquis de l’actualitat i de l’actualització constant de l’actualitat. Les notícies són espurnes d’aquesta gran roda d’esmicolar que és l’actualitat d’avui. La culpa no és de les eines digitals sinó de l’ús i abús que en fem. Els reportatges llargs no tenen espai, malgrat que algú confongui dues entrevistes llargues amb un tema ben bastit.

I de fet, està tot inventat: llegiu en Planes o la Polo. Periodisme sí, rendició nacional no.

Article publicat a Media.cat

I ara…

Ja és oficial i públic. M’incorporo al gabinet del conseller de Territori i Sostenibilitat en qualitat d’assessor. Em fa molt content l’honor que em fa en Josep Rull i la responsabilitat que tinc davant m’impressiona. Aquests dies m’estic adonant de la potència que té el departament i de com d’orgullosos n’hauríem d’estar els catalans. L’excel·lència a peu de carrer. Els reptes que tenim són colossals però vivim en el moment per triomfar.

Estic molt satisfet i content de poder iniciar aquesta etapa, envoltat de grans professionals i de persones que posen molt en valor el servei públic. M’hi trobo còmode. Farem molta feina, molt bona feina. Seguirem fent que els somnis de molts no siguin impossibles.

dogc nomenament joan foguet

nomenament joan foguet ARA

Moltes gràcies

Nou president, la por del somni fet realitat

“Gràcies a tots pels serveis prestats” va exclamar ahir el president Artur Mas i va arrencar els aplaudiments d’un saló Sant Jordi ple com un ou. Mas deia això abans d’imposar la medalla de president de la Generalitat a Carles Puigdemont. Mas ho deia en referència a l’estranya manca de la fórmula “gràcies pels serveis prestats” en el butlletí que certificava la cessió del 129è president català. Mas no només ha servit al país, sinó que encara pot servir-lo.

Ara és el moment del president Puigdemont. Passem d’un home cartesià i de xifres com Mas a un home de lletres i somnis factibles. És una continuïtat. El sacrifici d’un president és cruel. Però és moment de mirar endavant, de fer del nostre dia a dia una suma en aquest procés. La política ens demostra que ningú sol pot fer res. Que som un país complicat i egoista i per tant ens cal caminar, i caminar molt. Cal eixamplar la base de l’independentisme. Hi ha qui pensa que el sobiranisme és una ideologia. Potser sí, però jo estic amb Puigdemont i amb d’altres: és la millor eina per al nostre país, per la gent, per a mantenir i ampliar l’estat del benestar, per poder factibles els somnis i esperances de cada català.

Aquesta és la força de l’independentisme; la seva utilitat. Això per Demòcrates i per la CUP, passant per Convergència, ERC i la gent de Podem. Un motiu transversal, global i particular. Ja hem salpat. Valgui la promesa de càrrec que va llegir la presidenta del Parlament Carme Forcadell: “Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat pel Parlament de Catalunya?”. Puigdemont va respondre sí i va agafar el relleu del timó de Mas. No comença tot avui. Tenim feina feta, però tenim por.

La por és quelcom natural, una reacció comú davant del que és desconegut o d’allò que pensem que pot ser funest per la nostra seguretat. Ara, després de l’alegria d’haver salvat en el darrer minut la confecció del Govern que ens ha de portar a la República catalana, convé respirar. Catalans, prenguem oxigen. Ara ve la part més complicada. Alerta, cal deixar clar que l’astúcia política d’Artur Mas i el seu sacrifici són dignes de la causa en que ens trobem. Però molts encara hem de ser dignes del seu sacrifici. Gràcies president Mas, gràcies per haver-nos portat fins aquí. El Procés no és només Mas, esclar. Però sense Mas no hi ha ni hi hagués hagut res. No tinguem por.

És temps d’audàcia i prudència. Tenim poc temps per ser prudents direu, però no podem fer cap pas en fals. La tasca del Govern, la del Parlament, la de la societat civil, seran brutalment vigilades. Amb compte però endavant. Com va dir el president Franklin Delano Roosevelt: “Només hem de tenir por de la pròpia por”.

Article publicat a Nació Digital

Qui vol eleccions al març?

Les eleccions espanyoles ja han passat i ja no haurem d’aguantar la presència d’Albert Rivera constantment a la televisió. Però hi ha d’altres conseqüències. Efectivament el sistema de torn dels grans partits, que funciona a Espanya des de la Restauració, s’ha acabat tal com el coneixem. Però, com tots els virus, muta.

L’aparició de Podem i de Ciutadans aparentment trenquen el famós bipartidisme. Però no. Tan sols són unes crosses del sistema. Ser antisistema és el primer pas per ser del sistema, de la mateixa manera que casar-se és el primer pas cap al divorci.

Aquestes forces dites de la nova política porten grans promeses. Ciutadans diu que canviarà la llei electoral (i si es modifiqués no li aniria massa millor) perquè cada vot valgui igual i els territoris amb més població siguin més valuosos. Molt just sí. Però a pesar del seu èxit de 40 diputats no ho podran fer. Promesa fallida.

D’altra banda, el gran Pablo Iglesias, l’inefable orador chavista, ha dit en veu alta que Espanya és plurinacional. Olé! Això surt gratis… Ho havien dit alguns socialistes i tot. Però ara ve la bona: per a ells és inajornable i irrenunciable un referèndum per a Catalunya. Se suposa que per la independència. Va ser dir això i tots darrere. Que era per això que Podem va guanyar a Catalunya. I vaja, que ja ho tenim.

Però no. Anem a pams. A mi m’agrada molt la idea de tenir un referèndum. Però Podem té 69 de 350 diputats. Està molt bé però així pocs referèndums. I per si algú se’n va oblidar: el 20-D també vàrem votar al Senat. Per la cambra alta hauria de passar qualsevol intent de consulta o similar. I qui té majoria absoluta al Senat? Doncs, el Partit Popular. Adéu-siau, referèndum. Gràcies per jugar, Pablo Iglesias.

Amb tot això a Catalunya a hores d’ara no tenim govern. La CUP segueix buscant excuses per no fer president Artur Mas, candidat de Junts pel Sí fins que ERC no digui el contrari (o potser algú al Montsià ho ha suggerit?). Després de les darreres giragonses de la CUP hi ha qui diu que no tindrem investidura aquest any i haurem de fer eleccions el proper març. Encara crec que hi pot haver govern però veig que sóc dels pocs que creu en això, deu ser la màgia del Nadal.

A qui beneficien unes eleccions catalanes al març? Primer, a l’Estat espanyol, que trigarà a tenir govern. Després, als partits espanyols unionistes. Tot seguit li va bé a Podem, que segueix amb l’aurèola de facilitador de somnis i de cavallers del planeta Piruleta. I, finalment, queden els partits sobiranistes que fa temps que diuen que no tornaran a anar junts. Tant de bo que tinguem president aviat a Catalunya i ens dediquem a fer el nou país. I potser al març el que hi haurà seran eleccions espanyoles.

Article publicat a L’Ebre