Nostàlgia infecte

Article publicat a El 9 Nou Vallès Oriental 22 de setembre de 2017

el9vor 170921

Captura de pantalla 2017-09-22 a les 14.21.19

Anuncis

Ens assalten i diuen que plou

El 20 de setembre és una altra de les dates històriques que els catalans ens hem entestat en provocar darrerament. L’assalt de l’Estat espanyol (de l’administració de l’Estat si es vol) és una de les vergonyes més grans de la democràcia occidental. Les democràcies constitucionals, com havia estat l’espanyola, tenen els seus sistemes de control i han de poder defensar la seva normalitat institucional. Altra cosa és enfrontar-se a una part de la seva ciutadania. Tornem a estar amb la Ciutadella de Barcelona apuntant els canons cap el Born. Ras i curt.

Hi ha moltes paraules que sovint amb l’ús perden el sentit primigeni. Per una banda, violència: l’Estat ha actuat per la força, violentant i tensionant l’estructura institucional catalana. Escorcolls sense ordres judicials, detencions, amenaces i passar-se el seu propi sistema de garanties pel clatell. Per altra banda, equidistància o equidistant. Vol dir estar a la mateixa distància d’un punt i d’un altre. Això en política, terreny de grisos, sempre ha estat molt complicat. I en una qüestió quasi binària com el procés independentista català no hi ha temps per tocar el violí. I a Catalunya tenim molts quartets de corda pel que sembla.

Ara ja no hi pot haver equidistància. El procés independentista català, com molts ho entenem de fa temps, és una batalla política que, basant-se en la dialèctica entre sobiranies, pivota sobre el dret de les persones a determinar-se com a grup. Vaja, és la cosa més vella en política. Qui som, què fem i on és casa nostra: els nostres modestos somnis.

La resposta aquest dimecres ha estat a les places, als ajuntaments, al carrer.Allà on encara no ens poden parar. Ens han assaltat i hem respost amb serenor, cartells i cançons de La Trinca. El món ens mira i no entén res. L’hora és greu i cada català hem d’estar al lloc que toqui. És que la Guàrdia Civil anava sense ordres judicials. No sóc advocat però ens atropellen els drets. Doncs 16 detinguts, 23 investigats i 41 escorcolls és un balanç lamentable i gens esperançador pels que algun cop han cregut en reformar Espanya. Avui toca començar de nou.

Votar és més que mai un deure. No només un deure cívic o democràtic. Passem de l’èpica a l’element més pragmàtic de l’ésser humà: què vols fer? No només on vols passar les vacances o què farem per sopar. És una qüestió de responsabilitat. En aquest moment viure és un acte política més que mai.

En aquest context, quan estem a la Unió Europea, el 2017, sent valedors de Drets Humans i de progressos socials, els catalans hem de fer-ho millor que mai. Ja sé que sembla absurd, que no hem de demostrar res. Però la nostra batalla és la de la raó, tan serena com contundent. Per això, ara menys que mai, no es pot ser equidistant. Perquè això equivaldria a ser espectador de la violència. I enfront de la violència només pots fer que aturar-la o sumar-t’hi. Ho pararem.

Article publicat el 20/9/2017 a Nació Digital.

El Parlament nacional

Doncs sí, la llei del referèndum és aquí. Una llei necessària i promesa. Quan els polítics fan el que prometen se’ls critica. Sí que anem bé. El Parlament de Catalunya és en aquests moments un Parlament nacional, actuant com tal. Durant anys he hagut de patir les brometes de periodistes equidistants sobre “el Parlament de fireta que hi ha al costat del zoo”. La llei del referèndum és un símbol. És un moment de plenitud democràtica. Demostrant que l’autodeterminació no és cap cosa estranyota: es tracta de fer la feina. Article 155? Aquí estem.

Esto no lo podemos hacer, ha dit el vicepresident segons de la mesa del Parlament, José María Espejo-Saavedra. Amb tot el respecte, era com el cosinet petit que deia que no podries repetir de berenar quan la tieta no mirava. Som adults. La societat catalana ho és. La independència tirarà endavant? Potser no, però ho decidim nosaltres. Ja paguem les factures del pis, ja decidim què sopem. Que no ens atabalin més.

Espectacle lamentable i groller, indigne del Parlament. De debò? Una mica de tensió en el debat no inundarà el famós oasi català. Convido als indignats a anar a mocions de censura de plenaris municipals o a visitar l’hemicicle del Congrés dels Diputats. El Parlament nacional ha actuat amb prestància. Duresa? Potser sí, però no hem vingut a fer amics, hi ha coses ben serioses. Portem anys tractant de millorar el nostre autogovern, i ja hem arribat a la última estació. El tren el portem nosaltres, no anem teledirigits.

Juguem amb les cartes marcades. Alguns descobreixen la importància del parlamentarisme ara. Alguns ho rebutgen. Però hem de ser capaços de fer que la nostra esperança coaguli, queda poc per l’1 d’octubre. I cal recordar que només serà un primer pas per articular el millor Estat per al nostre país, per la nostra societat. Comença la part difícil.

El PP defensant Tarradellas, i la CUP defensant la institució del Parlament que van encerclar. Quan es tensiona la infraestructura surt el millor de cadascú. Els catalanets en hem fet grans i el nostre Parlament ho ha certificat L’esdevenidor és blanc, ni gris ni negre: toca pintar, i serrant les dents.

El misteri de la fe és creure que Madrid es mourà. Ja no fan por. Rajoy caurà per tou o caurà per dur. Com diu García-Albiol: “España no es una protesis que nos hayan puesto a los catalanes“. Té tota la raó. Serem uns grans veïns. Com deia fa poc el president Artur Mas: “El perill és que ens inoculin el virus de la por”. Toca seguir pedalant.

Article publicat el 6/9/2017 a Nació Digital.

​Les pilones, tu i jo

Dijous 17 d’agost de 2017 va ser un dia fosc, no negre, però sí obscur. Un país, una gent rebent la miserable bufetada del terrorisme. Una societat de nou solidària. No s’hi pot afegir gaire. Condol a Barcelona i Cambrils. Ànims a Ripoll i Alcanar. Empassem saliva, apretem les dents. S’han acabat els feliços anys vint. Prou xampany i xarleston. No tenim por, però sobretot poca son. Hem estat adormits, cofois i ‘multicultis’. Tornem a allò del ‘pray for X’, mal camí. No tenim marge per la covardia. I fa una setmana que ho estem demostrant.

Les teories de la conspiració s’embussen en l’aigüera periodística. A ‘Madrit’ ens diuen que això és culpa nostra. Nosaltres volem ser responsables dels nostres errors. I en aquest cas tot el sistema d’emergències ha donat una resposta excel·lent. Hi ha qui diu que no estàvem preparats, però hem demostrat que tenim agilitat i voluntat d’Estat. Sempre compta la resposta, poques vegades la pregunta.

Les pilones, les famoses barreres, som nosaltres. Em refereixo a la ciutadania en general, a la premsa en concret i als opinadors en especial. Si cal tirar-nos ganivets, endavant. Ara bé, aquests darrers dies m’he prohibit escoltar les tertúlies de la ràdio i de la tele, i he llegit poquet més enllà dels marges estrictes de la informació. El ‘show’ ha de seguir, segur. Jo no puc ni sé opinar de tot. Però seguint el tòpic que hi ha un entrenador de futbol en cada català, no hi pot haver un expert en seguretat, en terrorisme ni en salafisme en cada cantonada.

Mentre ens demanen que renunciem al referèndum, mentre insisteixen que hem d’entregar les nostres competències i hem de ballar al seu ritme, nosaltres hem de seguir. Sona a tòpic. Fa mesos que estem igual, però només podem caminar. Ja hem fet camí. Tenim el Govern preparat per desconnectar d’Espanya, la societat civil empenyent i el famós ‘Madrit’ admetent “por lo bajini” que hi haurà referèndum.

Que no ens parlin de pilones. Fa anys que els catalans de les pedres en fem pans. I aquest odiós intent de separar els catalans per motiu del nostre idioma ha estat un fracàs. I no oblidem qui tenim davant. Els espanyols són els nostres germans. Però ja ens veurem a casa per Nadal i els aniversaris i sants dels avis i dels nens. Els catalans parlem l’idioma que ens dóna la gana, mirem Tele5 si convé i fins i tot animem ‘La Roja’ (la de bàsquet). I així és ser català. Qui segur que no ens ha de dir què és ser català és des de la “Villa y Corte”. Som i serem, aquestes són les nostres pilones.

 

Article publicat el 24/6/2107 a Nació Digital.

La lumbàlgia del «papi» Rajoy

Mariano Rajoy és el nostre “papi”. Es preocupa per nosaltres. No ha anat a l’aeroport del Prat, però ell sap què hi passa. El president del govern del Regne d’Espanya demana als catalans amb “sentit comú, amb sensatesa i mesura” (si és que en queda algun) que “facin un pas endavant” i “aïllin” els “extremistes i radicals” que “condicionen el Govern de la Generalitat” i posen en una “situació límit” els set milions de catalans. Uau! És el darrer avís sembla ser. M’estranya que Rajoy, un mestre mundial en la gestió dels temps, ara surti amb aquestes.

Ara, a setmanes del referèndum, demana “sentit comú” als catalans? A banda de ser un eslògan de Duran i Lleida, sembla que és una política de rebaixes. Potser en la seva lumbàlgia, entre antiinflamatoris i fregues, Rajoy ha tingut temps de pensar. Perquè hi ha una part de la seva estratègia que ha fallat: La part del divide et impera. Malgrat tot, els catalans (pro-referèndum) no ens hem dividit. És un èxit. I mira que ens ho maneguem fàcil per trencar-nos els intestins quan ens hi posem. Al líder del PP la guerra bruta li dona rèdits mediàtics perquè a Catalunya seguirem donant la cara.

Rajoy diu ara que ell es preocupa per nosaltres. Que a l’hora del pati hi ha uns quants que es fan el milhomes i que han “okupat” el càrrec de delegat, de subdelegat i d’encarregat del guix de la pissarra. I ara, “papi” Rajoy ens demana als sans-culotte de la cosa, als pobrets catalanets que ens alcem. Però que no ens ha vist? Fa anys que estem alçats, i tot i que de vegades ens cansem de parlar del mateix, estem preparats.

Us heu fixat que els que diuen que no s’ha parlat prou d’arguments en favor de la independència acostumen a ser els que no volen el referèndum? O els que en tot cas votarien que no? Hi ha arguments per tot arreu. Vull dir, que als mitjans, a internet, al carrer. Ara bé, sí cal una campanya més dura i intencionada per parlar d’arguments favorables i contraris. I per això caldria posar el tauler de joc d’una vegada per totes. Però, ai, el “papi” Rajoy creu que encara no hi podem jugar. Que no sabríem què fer-ne de les peces. I tant que sí. Quan ens governem és quan guanyem, és quan la nostra societat funciona. “Papi”, si no ens deixes jugar, ho farem nosaltres sols.

Article publicat a Nació Digital el 9/8/2017.

BCN 92: la fi de l’estrenyiment

El 25 de juliol de 1992 vaig ser un dels privilegiats en assistir a la jornada d’inauguració dels Jocs Olímpics que acollia Barcelona. Jo era un marrec i això dels símbols era quelcom que em fascinava. A casa la història de Catalunya feia aroma de Joan Reglà i Ferran Soldevila. A casa érem catalans de Barcelona. Érem “gent normal”, vaja. Així doncs, a mi els Jocs Olímpics em van portar de nou la cosa espanyola, per molt progre que fos. Sabia que l’alcalde era Pasqual Maragall, que el president de Catalunya era Jordi Pujol i que el Barça era de Josep Lluís Núñez.

Amb el temps no entenia com era que això del federalisme no funcionava. El que m’havien explicat a l’escola i a l’institut no em quadrava. Vaig arribar a la universitat amb el cap ple del marxisme (del que mata, no del que fa riure) i no entenia com no anava ni amb rodes això de la plurinacionalitat ni del catalanisme ni res de la cosa internacionalista. Fins i tot quan el tripartit va separar les aigües vaig pensar que mira, que començaria un socialisme de mil anys i que tots viuríem en harmonia “zapateril”. No era la meva idea però pensava que arribava aquella bona nova que vaig descobrir pels Jocs Olímpics que em van despertar del somni de la infància.

Sé que llavors vivia en el planeta piruleta i que Garzón torturava presos polítics i que tot allò que veia per la tele era molt més fantasiós que no pas el Cobi. Avui vivim amb el ministre d’Hisenda demanant a la Generalitat que justifiqui 6.000 euros i que cada setmana passi comptes. No és una qüestió de diners. Com no ho és Sixena o la llei de la pobresa energètica, les carreteres i vies abandonades per Fomento o d’altres i d’altres ofenses. Fa temps que s’ha acabat aquella història d’amor que fa 25 anys ballava al ritme de Los Manolos i amb la veu de Constantino Romero: tot metàfores de la Catalunya mixta que era una Catalunya sola i que avui se sap adulta.

L’any dels Jocs Olímpics el TGV va unir Sevilla i Madrid. Llavors Barcelona va descobrir la ciutat que bullia dintre seu, i també va tenir temps per obrir-se a un país que sovint no ha estimat prou. Va ser la darrera oportunitat per Barcelona per no morir ofegada en les contradiccions de les novel·les de Juan Marsé (poc amic del referèndum sembla ser) i de Manuel Vázquez Montalbán (què diria ell de tot això?). Barcelona, sigui per qui sigui, va prendre el seu tren. I ara està a punt de morir d’èxit, de fer implosió. Però ha decidit ser el què vol ser: alerta barcelonins!

Catalunya encara no ha decidit: 2017 i què hem de fer? De debò, totes les eleccions autonòmiques mereixen respecte i legitimitat. Ara bé, ara estem parlant del que estem parlant. Que Yoko Ono estigui a favor del referèndum personalment quasi em tira enrere, però l’hora és greu i no estem per matisos. Que la CUP vol ser la mare/pare de la criatura? Doneu-li el llibre de família. És igual. El 2 d’octubre és el moment de ser Antonio Rebollo. És el moment de tirar la fletxa i, com a mínim, apuntar al peveter.

Article publicat el 26/7/2017 a Nació Digital.