Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.

Anuncis

Blancaneu/Blancanieves, un èxit català?

Ja s’han donat els premis Goya, el guardons del cinema espanyol. Enguany, i com estava previst, ha triomfat Blancanieves (o Blancaneu) de Pablo Berger. S’ha endut deu premis, que van des de millor pel·lícula a millor disseny de vestuari, passant per millor cançó original.  Un èxit per a una producció catalana. Home, però si es veu que parlen en castellà, em direu. Sí, és una pel·lícula muda i si llegeixes els llavis sembla que parlin castellà. I què? Què no es pot fer cinema català en castellà? Qui diu això és un cretí. Aquesta cosa que he sentit dir a gent intel·ligent és paradoxal. Critiquen que Juan Marsé no anés a la Fira de Frankfurt anys enrere perquè es va decidir que hi acudia la literatura en català i no la catalana. I això es pot debatre, i tant! Però ai las, si la producció catalana amb actors castellans es premia a Espanya llavors no és cinema català. Català i en català no és el mateix, tot i que podria ser-ho, ja m’enteneu.

Imatge

Si hom repassa el palmarés històric d’aquests premis es trobaran alguna pel·lícula catalana en català com és el cas de Pa Negre el 2011. També cintes catalanes que no són ni en català ni en castellà com La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet que guanyà el 2006. I d’això no se’n parla?

Els catalans som diferents o se’ns tracta diferent? La cultura, com el futbol, té molt de representació política, d’identitat sobretot, però no hauria de ser mai una cosa tancada. Ho dic per Catalunya i per Espanya i per tots. Ahir es van poder veure catalans reivindicatius i catalans agraïts. Alguns, com Juan Antonio Bayona, guanyador al Goya per la millor direcció amb Lo Imposible (una cinta catalana amb Ewan McGregor? doncs sí), va animar als seus companys de professió. Està claríssim que va ser una nit amb accent català, sigui aquest accent mut o sonor. Un èxit.

El Sònar ens dóna el ‘susto’

Aquesta setmana ha estat notícia el cartell de la nova edició (i en van vint) del Festival de Música Avançada i Multimèdia SÒNAR. Per mi és la cita musical de l’any, i més que musical: la cita artística de l’any a Barcelona. En sóc un fan incondicional. Com a espectador i com a periodista l’he gaudit abastament. Enguany els cap de cartell vintage seran dues llegendes del gènere: Kraftwerk i Pet Shop Boys. Uns es van inventar la cosa i els altres ho van portar al món pop, a les emissores de ràdio. Torna Laurent Garnier, i destaquen apostes com SkrillexPaul KalkbrennerEd Banger 10Two Door Cinema ClubSoulwax. Serà meravellós enguany. També hi seran Jamie Lidell i la meva ídol Mary Anne Hobbs.

Imatge

Però ara ve el ‘susto’. El Sònar de Dia abandona el CCCB, el pati Joan Coromines. El primer que hom pensa és: ho han matat, quina desgràcia. Era gran part de la gràcia del festival, el feia únic a Europa, al rovell de l’ou de la ciutat i entre dos museus contemporanis. Per què? Doncs tot té una explicació. Sóc un romàntic i encara no em puc fer la idea, però segur que serà millor. Més espai, més comoditat i més de tot a la Fira Barcelona de Montjuïc. Però encara estic emprenyat, ho accepto però no m’agrada.

La principal virtut de Sònar, i dels seus tres creadors i directors, és també el seu principal defecte: la innovació. Però és una cosa obsessiva, si no canvien no milloren. Ho fan pel seu bé, per seguir sent els millors. És una estranya manera de ser conservador i triomfar. Val a dir que en l’edició de 2012 es van rebentar tots els rècords d’assistència. Ara, a més de la clatellada infernal de l’augment de l’IVA, calia innovar. Són com els taurons, no poden parar quiets, han de tirar endavant. Però taurons dels bons.

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho. 

Foment del Treball plega veles: eludeix el sobiranisme i el pacte fiscal

“No sé què es pensaven que anavem a fer avui. Ni que anéssim a proclamar la república independent de no sé què!”, deia entre riures el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, abans d’iniciar-se l’acte ‘Anem per feina’. Aquesta cita havia despertat gran expectació ja que s’esperava una crítica de Foment a l’aposta sobiranista del president Artur Mas. S’esperava que Gay de Montellà exigís el pacte fiscal com a far de la reivindicació catalana. Doncs res, ni una cosa ni l’altre. Ni renyar Mas ni treure pit amb la conciliació amb Espanya.

En un acte en el qual ha destacat l’absència de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia i la patronal Pimec per la suposada politització de la cita, l’única demanda concreta ha estat demanar “un pacte pel creixement”. És més, Gay de Montellà ha volgut ser amable amb les administracions: “Reconeixem l’esforç de la Generalitat i del Govern central, però calen reformes”. Més dur ha estat quan ha demanat un canvi d’actitud enfront de la corrupció política: “Hem de pensar que més enllà dels mecanismes de control, l’honradesa i el prestigi social d’una organització va molt lligat a les actituds personals, i molt especialment dels seus directius”. Abans de que comencessin els discursos, Gay de Montellà no ha parat d’encaixar mans i de rebre felicitacions; anava crescut: “Que si aquell imputat, que si el Bustos, jo crec que ara aquests polítics estan molt nerviosos, ja se’ls hi baixaran els fums”, deia el president de Foment a uns empresaris, a la porta de la biblioteca de Foment.

En l’acte, que ha convocat 400 persones en la seu de la patronal a Via Laietana, destacava la presència de l’historiador Francesc Cabana, el professor Ramon Adell, el secretari general de la Confederació de Comerç, Miguel Ángel Fraile, i els empresaris ‘culés’ Joan Gaspart, Joan Castells i Enric Reyna. Per la seva banda, el president de Fepime, Eusebi Cima ha parafrasejat dues vegades Artur Mas: “En un moment excepcional calen decisions excepcionals”.

Manel Fuentes es justifica i ataca

El presentador de la cita ha estat el periodista i conductor d’El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que ha justificat la seva participació en un esdeveniment precedit de polèmica. “Si algú proposa alguna cosa per sortir de la crisi cal escoltar i per això he vingut” ha dit. Ha estat força contundent contra les entitats que no han acudit a la cita: “Estic acollonit perquè han de ser molt perillosos aquesta gent (Foment) perque hi ha més baixes aquí avui que en una empresa un dilluns abans que comencés la crisi”. També ha carregat contra la classe política: “En tota la sala no hi ha ni un imputat per corrupció, cosa que no tots poden dir”. També ha ironitzat sobre la renúncia del Papa Benet XVI i sobre el fet que el Vaticà té Estat propi però no eludeix la crisi.

Publicat a El Singular Digital

Publicant a Colòmbia

El passat 7 de febrer em van publicar un article sobre l’independentisme català a l’important diari colombià El Tiempo. És aquest:

A propósito de la reciente declaración de soberanía del Parlament de Cataluña.

“Desde hace 500 años los catalanes hemos sido unos imbéciles. ¿Se trata entonces de dejar de ser catalanes? No, se trata de dejar de ser imbéciles.” Esta sentencia del editor y escritor Joan Sales en plena postguerra civil española es algo más que un chiste. Es el telón de fondo mental de gran parte de la sociedad catalana de hoy.

Cataluña es un país, o una región, según se mire, del noreste de España, que limita al norte con Francia. Un pueblo con historia -documentada desde el siglo IX- y con futuro. Según el Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat de Cataluña (el gobierno catalán), el porcentaje de ciudadanos que votaría ‘sí’ en un referéndum por la independencia ha subido 14 puntos en dos años, situándose en un 57 por ciento.

Este dato es sorprendente para los soberanistas y preocupante para los partidarios de mantener el statu quo, que prefieren no ser llamados “unionistas”, aunque lo sean. Así las cosas, parece que la independencia de Cataluña se pudiera proclamar mañana. No es tan sencillo ni tan cercano. Pero es un debate real.

Que la conciencia soberanista aumente como la espuma obedece a factores económicos y sociales, por lo que existe el temor de que, de la misma manera que crece, se hunda. Cataluña ha querido reformar (modernizar) a España durante décadas; ha sido el motor industrial y cultural.

Pero algo se rompió; ser catalán es incómodo, como me dijo hace unos años un antiguo director de diario nada sospechoso de ser independentista:“¡Qué cansón es ser catalán! ¡Qué condena! Todo el tiempo tienes que dar explicaciones”.

Los catalanes no somos una etnia ni queremos serlo, ni un pueblo elegido ni mucho menos una raza: somos una sociedad abierta.
Es conocido el lema catalán posfranquista ‘Catalunya, un sol poble’ (Cataluña, un solo pueblo), que escenificaba la integración de las personas que vinieron a Cataluña en la década de los 60 desde otros puntos de España, buscando una oportunidad, escapando del hambre que dejó la Guerra Civil y el franquismo.

Esas personas echaron raíces en Cataluña y ellos, como sus hijos y nietos, son tan catalanes como los que llevan aquí cien generaciones. A lo que íbamos, Cataluña es un país integrador, tierra de paso y de frontera. El anterior presidente de la Generalitat fue José Montilla, socialista, nació en Córdoba (Andalucía), y llegó a Cataluña de preadolescente, y ha sido presidente.

En Cataluña vivimos 7,5 millones de habitantes en pie de igualdad, somos -por lo menos- bilingües y tenemos una paz social envidiada con un 16 por ciento de población inmigrante. Cataluña, como el resto de la Unión Europea, vive sacudida por una crisis económica que está provocando estragos en la sociedad: casi un 24 por ciento de desempleo y la laminación constante de servicios sociales han llevado a muchos a radicalizarse.

Gran parte de los catalanes, con el origen que tengamos, no nos sentimos cómodos en España. Pero es un problema institucional, no a nivel de calle. En los balcones de las ciudades catalanas ondean sin problemas banderas españolas (sobre todo cuando hay victorias de la selección de fútbol) y banderas estelades -la enseña catalana a la que suma una estrella a la manera de Cuba o Puerto Rico-, siendo un auténtico mosaico colorido de debate político. Y con respeto mutuo.

Pero esto del independentismo no empezó ayer: hace más de un siglo se ha ido vertebrando, con altibajos. Otra cosa es por qué ahora. Hay causas antiguas, de subtexto cultural e histórico, y otras contemporáneas, que han creado un fajo de razones científicas. El coctel de todo esto permitió que el pasado 11 de septiembre del 2012, en la conmemoración del Día nacional de Cataluña, más de un millón de personas colapsara el centro de Barcelona, la capital del país, con una manifestación reivindicativa y pacífica, de público familiar.

Esta marcha fue convocada por la Assemblea Nacional Catalana, plataforma no política que agrupa a personas de muchas sensibilidades y que quiso montar una gran reivindicación un día tan señalado.

Y el catalán de a pie, de forma anónima, sin líder visionario, salió a la calle a pedir la independencia. Cataluña jamás ha tenido rey, siempre tuvo príncipes o condes, jamás rey. Quizás por eso no le gusten los liderazgos fuertes y quizás por eso su historia esté repleta de episodios cainitas y desgraciados. El 11 de septiembre del 2012 cambió el cuento.

Esa manifestación obligó al presidente catalán, Artur Mas (de CiU, partido transversal de centroderecha), a adelantar elecciones con el resultado de un Parlamento catalán fragmentado.

CiU ganó pero cayó en apoyos, pero el independentismo en su conjunto subió, merced a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), histórico partido de izquierdas e independentista. CiU y ERC han dibujado un plan para que el proceso soberanista culmine con un referéndum en el 2014. La intención es hacerlo con diálogo con el Estado español, pero nadie cree que sea posible.

El artículo 1.2 de la Constitución española de 1978 reza: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado”. Según los unionistas, el pueblo de Cataluña no tiene derecho a ser consultado porque no es soberano. Muchos catalanes pensamos que sí, que lo somos si es que decidimos serlo, que cualquier colectivo que se reconozca como tal tiene derecho a la autodeterminación.

El Parlament catalán aprobó el pasado 23 de enero una declaración de soberanía. En Madrid se agarran la cabeza, pero esperan. La estrategia del gobierno central -ahora controlado por los conservadores del discutido Mariano Rajoy, del Partido Popular- es avasallar a la Generalitat, mediante el ahogo financiero sistemático, y cuestionar por la vía judicial todas las competencias y leyes catalanas que se les ocurran.

Cataluña es una de las comunidades autónomas de España y tiene cierto poder legislativo que cada vez se ve más reducido. Es una batalla por agotamiento la que plantea España. Mientras que los independentistas ya han marcado una hoja de ruta quizás un poco precipitada porque no quieren enquistar el proceso.

Obviamente, hay un problema económico de fondo; este quizás es el elemento más poderoso del coctel independentista actual. El déficit fiscal estructural catalán es de entre el 8 y el 9 por ciento del PIB, según el estudio que uno tome de referencia.

Concretamente, la Generalitat estima el déficit fiscal de Cataluña en el 8,5 por ciento del producto interior bruto (PIB). Los contrarios al soberanismo niegan la cifra mayor, consideran que si los catalanes pagan más es porque su renta es superior a la media española y por eso aportan más, que no pagan las comunidades, sino los contribuyentes.

“Claro que los impuestos los pagan los ciudadanos y no los territorios. Lo que algunos parecen olvidar es que en los países federales los ciudadanos pagan impuestos tanto al gobierno federal como al territorial”, replica el exconsejero socialista de Economía Antoni Castells.

El gobierno español no da ni dará nunca la razón a la Generalitat porque necesita de la aportación catalana. Ángel de la Fuente, miembro del Instituto de Análisis Económico (CSIC), sí reconoce el problema del déficit fiscal catalán, que cifra también en un 8,5 por ciento, pero considera que no es un mayor problema, ya que en Estados Unidos varios estados miembros tienen tasas de retorno menores que las de Cataluña respecto al poder central.

Pero no todo es dinero. ¿Y el cariño? Valga la opinión del catedrático de Economía de la Universitat de Barcelona Germà Bel: “En las relaciones carentes de respeto y basadas en el interés material, todo lo recibido es poco y todo lo dado es demasiado. En tales casos, lo único claro es que la relación no funciona. Y, llegados a este punto, es momento de tomar decisiones”. Bel, además de ser un reputado académico, fue diputado socialista en el Congreso de los Diputados español. Un hombre que creía en el federalismo, que ha caído del caballo y, con números, defiende que el modelo actual no vale, que hace falta más libertad para los catalanes.

Hay que recordar a Séneca: “Ninguno ama a su patria porque es grande, sino porque es suya”. Y muchos catalanes, sin importar el origen o el apellido, incluso la lengua, nos sentimos solamente catalanes, sin perjuicio de España. Queremos que sea nuestra vecina y amiga.

Los motivos del ‘no’ son muchos, pero básicamente son estomacales, o sentimentales si se prefiere. Se giraron las tornas: hace 20 años, el independentismo apenas tenía argumentos románticos o identitarios porque los económicos no se conocían.

El Estado del Bienestar en Cataluña está en peligro por el ahogo financiero de Madrid. Los partidarios del ‘no’ cambian el objetivo de las críticas, consideran que es la mala gestión de la Generalitat la que provoca tantos desmanes.

Muchos temen una ruptura social y cultural en la sociedad catalana. Tal amenaza no es real. No se persigue a nadie por hablar en castellano ni se impone el catalán. Lo que muchos nacionalistas españoles, disfrazados de ‘ciudadanos del mundo’, no aceptan es que aquí exista un telón de fondo distinto al suyo: el español. Barcelona es una de las ciudades más cosmopolitas y atractivas del mundo, y es nuestra capital.

Simón Bolívar dijo que “el arte de vencer se aprende en las derrotas”. Los catalanes conmemoramos cada año la derrota del 11 de septiembre de 1714 en la Guerra de Sucesión Española, nuestro día nacional: quizás ahora haya llegado el momento de vencer. Y en eso estamos.

Acerca del autor

Joan Foguet nació en Barcelona (1980). Reportero de temas políticos y culturales. Ha trabajado en diarios como ‘El País’, ‘Expansión’, ‘El Punt’ y ‘La Razón’.

JOAN FOGUET
ESPECIAL PARA EL TIEMPO

Rajoy, Duran, Colau i la demagògia

Primer de tot: aquest article no acusa a Mariano Rajoy, Josep Antoni Duran i Lleida i a Ada Colau de ser demagogs ni de practicar la demagògia, en cap cas. Un altre tema seria si se’ls pot imputar per aquest càrrec. Portem uns dies, setmanes i mesos força convulsos on les onades de notícies no ens deixen tenir perspectiva perquè estem contaminats. Busquem al diccionari el mot demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Contaminats estem.

Parlar d’emotivitat i de Rajoy pot resultar un oxímoron. Però el cas és que el president del Govern espanyol i del Partit Popular ha decidit que per esvair qualsevol dubte sobre la corrupció que plana sobre seu i sobre el seu partit havia de publicar la seva declaració de renda. Quin exercici de la transparència! Mireu “españolitos”: Rajoy diu que està net. Endavant. Com es podia llegir aquests dies per les xarxes socials: “El Dioni nunca robó un furgón. En su declaración de la renta no aparece”.

 

Ara anem amb Duran. Amb prou feines fa dues setmanes que s’ha tancat amb deshonor el cas Pallerols. Doncs en comptes d’amagar-se, què fa en Duran? Atacar al seu soci convergent i “recomana” a Oriol Pujol que estant imputat pel cas ITV el millor que pot fer és dimitir. No està gens malament. Sobretot tenint en compte que aquest cap de setmana ha hagut de fer una col·lecta al consell nacional del partit per recollir fons per a la indemnització que ha de pagar pel cas Pallerols. És més, Duran ens premia: avança el congrés del partit per recuperar la credibilitat.

I ara ve la part complicada: tocar un tòtem. Entenc les simpaties que desperta la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau. Fa una molt bona feina, necessària malauradament, i ha aconseguit posar en l’agenda el drama dels desnonaments. La setmana passada prengué notorietat en titllar de “criminal” el secretari general de l’Associació de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, durant la intervenció que feia davant la comissió d’economia del Congrés. Es referia al suïcidis de persones que són desnonades. Un xic maniqueu.

Colau va aprofitar per “alertar” que si s’esgoten les vies per aconseguir la dació en pagament, els ciutadans “assenyalaran al carrer” els diputats que no donin suport a la ILP. Ui, sembla un xantatge light (pressumpte, en tot cas senyor jutge). Tot el que digué Ada Colau, tot, és el que molts ciutadans podem pensar amb l’estómac. Aplaudiments arreu. Té raó? Potser sí. Espanya passa de les ILP, bé, excepte de la de fer dels toros “fiesta nacional”. Però entenc que la pressió democràtica té altres mecanismes i que potser ens apropem massa al sentit primigeni del mot demagògia. Per cert, pel que fa a la ILP sobre els desnonaments, Unió demana que CiU voti a favor d’aquesta iniciativa, “perquè sigui possible aquest debat”. Oportunisme? En un altre article.

(Publicat a Nació Digital)