Catalans, no sabem opinar

No hi ha més cec que el que no vulgui veure, però és encara pitjor aquell que ni pot ni vol i ni se li passa pel cap obrir els ulls. Les editorials, els comentaris, els tertulians i tot plegat queden descol·locats el 21 de desembre. El ‘post’ (ens) ha deixat cecs als periodistes catalans (o els seus caps). El dia després de les eleccions espanyoles més interessants en lustres i fiasco. I pocs ítems per titular: S’ha acabat el bipartidisme espanyol, el ‘procés’ queda d’aquella manera i Podem diu que propiciarà un referèndum per Catalunya. Poc o molt ha estat això, i algunes brometes sobre Duran i Lleida. Doncs no, no és això. O és que no sabem opinar? Ja no sabem buscar títols?

Hi ha més titulars possibles i reals: ERC guanya a Convergència en unes eleccions és un titular que a més requereix matisos interessantíssims. Podem venç a Catalunya per l’eix social i no pel nacional, per molt que parli del referèndum és una altra capçalera possible. I els partits estatals són més que minoritaris a Catalunya un altre possible títol. Ho escric a raig, però és el que trobo a faltar. Ens deixem endur pel primer títol que sentim o llegim. Seguim l’agenda de l’altri, inclús titulant! Per què hauríem de sobreviure si no sabem diferenciar-nos entre nosaltres? Al final se sabrà tot.

Deia Dostoievski que “som desgraciats perquè no sabem que som feliços”, però en el nostre cas sembla que tenim una opinió publicada majoritària i establerta perquè no sap que hi ha un més enllà, que hi ha els matisos i el sentit crític. Per cert, el sentit crític no és està contra d’una idea o d’una altra si no ser capaç, sobretot, de ser autocrític, amb totes les lletres. I ara, en un moment en que els periodistes ens ofeguem en el nostre propi cinisme val la pena prendre una mica d’aire i capbussar-se en les nostres contradiccions.

No hi ha opinions millors que d’altres, és clar que no. Però sí que hi ha de més ben formada i és la que hauríem d’oferir a la societat. Si us plau, no costa tant titular amb una mica de gràcia i educada mala llet.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

La llista negra i el 20-D

Una de les sèries de televisió que més èxit està tenint darrerament (i això és dir molt en l’oceà d’oferta existent) és The Black List, que en català és “la llista negra”. Aquest producte de la NBC ofereix una trama entre policial i d’espies salpebrada amb una estranya relació entre una agent de l’FBI i un dels delinqüents més perillosos del món (interpretat per un magistral James Spader). I això què té a veure amb Catalunya? Encara no tenim FBI (espero que en fem un) però sí que tenim una altra cosa: una llista negra.

Catalunya està en plena metamorfosi. Sobiranistes, unionistes, federalistes de totes les intensitats i allò que sigui ara el PSC, tots, però tots estan en una olla de grills paranoide que està canviant el nostre paisatge. Les eleccions del 20-D no són una segona volta del 27-S, no. La ciutadania sap què vota en cada moment. Però aquestes eleccions espanyoles de diumenge determinaran que Espanya quedarà ingovernable a tots els nivells i que els debats són millors per l’audiència que per la democràcia. Governi qui governi Espanya serà can seixanta. Més motius per marxar.

L’atomització política (que no té res a veure amb les forces emergents i les forces convencionals) no és bona. Visca la pluralitat. Sí. Però sempre i quan permeti fer coses, que ens desenvolupem com a societat. L’arc de Sant Martí és molt maco, preciós, però no dóna menjar ni alegries. No defenso el bipartidisme, però sí que les opcions polítiques aspirin a ser majoritàries i no només petits grups de pressió. És molt més honest un lobby americà que un partit frontissa.

Nosaltres tenim la nostra llista negra. L’encapçala el president Mas. És el Llucifer dels unionistes i dels antisistema, com ho són una mica menys Josep Rull o Francesc Homs. Albert Rivera és un altre Mefistofeles, un dimoni per als sobiranistes com ho són en menor mesura Carme Chacón, Xavier García Albiol i d’altres genis de la llàntia. Parlaria de la gent de Podem i la resta, però com que no sé a què juguen ni com, doncs res. Tenim molts vetos en la societat catalana. Però no va enlloc aquesta manera de fer. Estem en uns Pastorets de grans dimensions i aquesta llista negra no interessa.

Aquest 20-D no hi ha llistes negres. Aquestes eleccions són importants com cada vegada que es vota però aquest cop ha de permetre donar gas al procés sobiranista. Passi el que passi la construcció de la Catalunya Estat seguirà endavant. Però no és el mateix anar en tercera que en cinquena. Tot sigui que no posem la marxa enrere. A mi no m’importa usar la reductora sempre que sigui per arribar a l’objectiu. Primer cal tenir un Govern català aviat. Ho he demanat per Nadal.

Tenim pressa? Molta. Però que anar ràpid no ens faci fer el ridícul. Entre el que és urgent i el que és important trio la segona cosa.I, per cert, mireu The Black List, us encantarà.

Article publicat a Nació Digital

No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre

Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital

Les tres mentides mentideres

El nom no fa la cosa. I menys en política. Mireu Podemos. Ara sembla més aviat Podíamos. O Unió, que s’ha desfet. Per no parlar de la popularitat del PP. Però més enllà de la brometa darrerament a Catalunya hem reconegut com a actors polítics de primer nivell al que abans s’anomenaven plataformes. Ningú qüestiona avui el paper de la Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca (PAH) que va catapultar Ada Colau o l’Assemblea Nacional Catalana que va impulsar i de quina manera a Carme Forcadell. Curiós que moviments en principi de base, anònims i transversals acabin donant lideratges tan unívocs i quasi peronistes.

Fem cas de la societat civil, també fan política, no fem trampes. Per això mateix demano que se’ls hi exigeixi el mateix que als partits polítics. Com a mínim coherència i la mínima transparència. Que cadascú faci o digui el que cregui, però sense mentir ni ofendre.

I comencem amb les tres mentides mentideres de la societat civil. Primer trobem Societat Civil Catalana (SCC), una associació genuïnament unionista i contrària a la independència de Catalunya. Per aquest motiu va rebre el premi Ciutadà Europeu 2014 del Parlament Europeu. L’Eurocambra, a proposta del PP (molt curiós), va concedir-li un guardó que reconeix un “compromís excepcional” amb els valors europeus. No deuen ser els de Willy Brandt diguem-ne. Fins el 29 de setembre SCC estava presidida per Josep Ramon Bosch i Codina, fill d’un franquista de Santpedor. Això no vol dir res esclar. Però el senyor Bosch ha abandonat la primera línia perquè el jutjat l’ha citat a declarar com a encausat per un delicte d’amenaces. Tot molt europeu.

El cas de SCC és paradigma de mentida mentidera. Perquè no se sap qui la forma, més enllà d’una junta directiva de 13 notables. No se sap com rep finançament, més enllà de donacions via web. El real vull dir. Recordeu la campanya que va fer per les darreres eleccions del 27-S? Pàgines a La Vanguardia i panells il·luminats a les autopistes. Baratet no és. Sembla de tot menys societat civil. Sembla una cosa feta de dalt cap avall, el de tota la vida. El nom no fa la cosa. Societat civil de mentida, de joguina amb tuf de pont aeri.

Més. A per la llengua. Convivència Cívica Catalana és una entitat liderada, per dir-ho d’una manera per Francisco Caja i que fa anys que posa pals a les rodes a tots mentre diu defensar a uns quants. Titllen les escoles catalanes de “correccionals lingüístics” i torpedinen el model lingüístic català que avala la nostra convivència real. Gens nacionalistes esclar. Ni convivència ni cívica és la seva activitat. El nom no fa la cosa.

Finalment trobem l’inefable tuf feixista de Somatemps. Es tracta d’una de les entitats fundadores de (oh sorpresa!) Societat Civil Catalana. Diu definir-se com “una agrupació de persones d’origen social i ideològic divers, però que comparteixen una mateixa preocupació: la manipulació de la història de Catalunya amb finalitats polítiques”. Gràcies a la seva recerca de la “catalanitat hispànica” jo cada cop em sento més còmode sentint-me només català. Gràcies al seu totalitarisme cada cop em sento més demòcrata. I mentida, no hi som a temps. Fa molt que hem marxat de mentides i mentiders com vosaltres. Bon vent!

Article publicat a Nació Digital

“Indepes”: tranquils i pilota al terra!

No fa tant de les eleccions catalanes del 27 de setembre i ja sembla que no van existir. Doncs sí, l’independentisme va guanyar. Números canten: més del 47% dels vots als partits sobiranistes i un 39% de vots als partits favorables a seguir a Espanya o unionistes. La resta, bous i esquelles, ha quedat per valorar: ni sí ni no. Tots molt contents, tots havíem guanyat sembla ser. El que vindria a ser una nit electoral habitual. Com en una boda, en principi tothom surt satisfet.

Però, qui serà el president? Què farà la CUP? Ara Convergència i ERC governaran junts? Es presentaran plegats a Madrid? Aiaiai i uiuiui. Avui no tenim resposta, només especulacions. Ah, les especulacions! Com ens agraden als periodistes! Com ens agrada allargar la broma. Ens agrada, sobretot, el pessimisme il·lustrat. Allò de dir “això anirà pel pedregar, jo ja ho deia”. Quines ganes de que tot vaja malament, quin país! Però així estarem distrets mentre esperem la germinació d’un govern nou. A Andalusia, la gran Susana Díaz va trigar més de vuitanta dies a bastir un executiu i ningú li va dir res. Per cert, va ser de la mà de Ciudadanos, que ara ho veu tot tan malament.

Anem hiperventilats, amb pressa, amb aquella cara de maçanes agres. “Indepes”: tranquils i pilota al terra. Hem guanyat. Ara toca administrar. I això ja no és tan divertit ni tan heroic, però és molt més important. Que Junts pel Sí s’entenga amb la CUP és cardinal per al futur del nostre país. Pilota al peu. No intentem fer coses estranyes ni filigranes que ningú demana. Anem tocant la bola. Primer que es parle del full de ruta, primer conèixer-te a tu mateix. Anem acostant-nos a l’àrea.

Aquesta setmana hem tingut massa imatges per poder anar tranquils. D’una banda, la sempre evocadora passejada de la cabra de la Legión en el Día de la Raza. I d’altra banda, una desfilada molt menys lírica com ha estat la de Joana Ortega, Irene Rigau i el president Artur Mas. Van passejar pel TSJC per respondre com a imputats en el cas del 9N per presumpta desobediència. Fa mal de llegir. La famosa consulta que Espanya va menystindre i prohibir va ser només un exercici d’exhibició de pensament, ideològica si es vol. Cadascú li donarà el valor que li donarà, però no es pot voler frenar això. Jo vull poder pensar, senyors de Madrid.

En tot cas, tinguem el cap fred. La dreta reaccionària (la que té caspa i també la de la Barbie i el Ken) es mantenen en allò de que “els polítics del segle xxi no poden estar per sobre de les lleis” i jo responc: els polítics d’ara, d’abans i de sempre han de tindre com a objectiu fer les lleis que calguen perquè els ciutadans puguen assolir els seus objectius. Aquesta és la seua faena. La nostra és un cop arribats a l’àrea poder xutar i fer gol.

Article publicat al setmanari L’Ebre