Risc i perill, sensacions

L’imam de Cambrils, Mohamed Ouadi, es mostra partidari d’impulsar un registre obligatori dels imams que exerceixen a les mesquites, tal com va proposar la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) poc després dels atemptats del 17-A. “Sóc partidari de tot tipus de control i de tots aquells reglaments que es puguin establir. Som gent d’ordre, de normes i d’organització total”, defensava Ouadi en una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies (ACN). El màxim responsable de la mesquita de Cambrils opina que aquesta iniciativa ajudaria a evitar “que se’t pugui filtrar una persona no desitjada i que pugui acabar sent perillosa”. Sembla una bona idea. Però com es pot controlar el perill? Es pot viure sense risc?

Els que en saben d’això acostumen a brandar una variable que és la ‘sensació de seguretat’, que no és res més que un apunt estadístic pel que la ciutadania diu sentir-se o no segura. No té a veure amb el nombre de furts o la xifra de robatoris o violacions. És, només això, una sensació. Però és d’aquesta manera què vivim, que podem viure. Tranquilitzar les nostres agitades pors i paranoies és un dels objectius primers que ens donem.

El cas de l’imam de Cambrils i les seves recomanacions és tot un exemple de bona voluntat. Pot garantir res? “Una de les estratègies és fomentar la participació dels nois en activitats esportives per tenir-los “ocupats i sota control”, afegia Mohamed Ouadi. Sembla poca cosa més que un bon eslògan. Sembla poca cosa més que un cataplasma per la nostra por. Ja estem calmadets i ja podem mirar cap una altra banda. Així no tenim por.

El clixé d’enfrontar-se a la teva por, mira-lo de fit a fit i abocar-s’hi. “Coger el toro por los cuernos”, en diuen els castellans. Doncs és una mica això, sense posar-nos massa transcendents. No existeix el risc zero, i menys quan estem en alerta 4 per amenaça d’atac terrorista. Però la nostra sensació ara mateix és bona, i més tornant de vacances, amb aquella alegria d’explicar l’estiu als nostres companys de feina, amb aquell mig gas per tot. Tenim el perill/risc que ens mereixem, o millor: el que acceptem tenir.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Una mica més de 17A

Aquests dies el tema és EL tema. Just acabem de commemorar els fatídics atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost. Fets miserables que van tenir protagonistes a Barcelona i Cambrils sí, però també a Alcanar, a Ripoll, a Subirats. En definitiva tot un país corprès i enrabiat. Perquè a ningú li agrada que li facin veure que és vulnerable.

És com aquella sensació de quan et roben. Aquella impotència i saber que ja no estàs segur. Però vostès ja han llegit i escoltat centenars de declaracions i informacions sobre el 17A. Els espanyols idiotes -llegeixin bé- que acusen als catalans d’haver inventat una teoria conspiratòria a l’estil 11M, segons diuen, són la única punta que em pot fer treure ràbia aquests dies. Mirin, jo sóc barceloní, capitalí de l’Eixample i per mi les Rambles són un pulmó enquistat pel turisme a la meva, a la nostra ciutat. Un atemptat sempre és un cop per tothom, passi a Niça, Londres o Boston. Té a veure amb la indefensió, però sobretot amb no voler viure amb por.

I és per això que no volia escriure de 17A, ni de com el vaig viure, però per respecte ho haig de fer, una mica més. Per motius professionals vaig parlar amb companys de Ripoll aquell jorn lamentable. Em vaig adonar que aquell era un dia de responsabilitat i de prudència. Un moment per aixecar el focus i no per despotricar. Va ser un dia duríssim però que vaig tocar la maduresa d’una societat, la nostra, que té en la solidaritat la seva base com a tal. I això permet creure que les diferències entre catalans són mínimes i que el respecte que tenim al veí és molt important. No em va sorprendre i sí que em va omplir d’orgull enmig de la barbàrie i el desconcert.

I jo avui només volia subratllar que més de la meitat dels morts per calor que portem aquest estiu a Catalunya tenien menys de 65 anys. Que els tòpics no valen avui en dia ni per morir-se. És quan vivim que en creem de nous, i toca viure.

Article publicat al setmanari Ripollès