Tatuatge: modes i patiment

Sempre he estat reaci a les modes, sobretot des de que vaig descobrir que passaven, que eren fugiceres i que l’únic record que et deixava era el de la teva joventut perduda. Els pantalons d’elefant, el ‘frisbi’, els pantalons pirata, les espatlleres de les americanes, les pulseres amb dues boles que et treien el mal de cap. Ser conservador és una manera de blindar-se contra aquesta manera de fer: esperar sempre un nou Messíes que et renovarà la vida i, per tant, la il·lusió. T’ha d’agradar molt poc la teva vida si el que et cal és el nou ball de l’aserejé o saber si enguany es porta el fúcsia o el morat en la roba de bany.

Hi ha una moda, crec, però, que ha vingut per quedar-s’hi. Els tatuatges. Fa vint anys recordo que només els portaven els molt punks o molt heavies o molt presidiaris. Ma mare deia, i diu, que és una cosa de pirates i esclaus. Potser la dona que em va donar la vida viu anclada al segle XIX però potser té raó. Al Mundial de futbol d’aquest juliol francament veies algun equip i semblaven sortits d’una d’aquestes sèries de narcos que tant d’èxit tenen.

És com tot. N’hi ha que queden bé i d’altres que no. N’hi ha d’amagadets i íntims, i n’hi ha de fets perquè et mirin. N’hi ha de lletjos, de bruts i d’irritants. N’hi ha que no. De moment sóc verge en aquest aspecte. I haig de dir que sempre, sempre, que veig algú que en porta m’agafen desitjos de fer-me’n un. De que em picotin la pell, de que m’injectin tinta a l’epidermis, de que em deixin gravat amb un somni o un record vàlid per l’avui però que no sé si vull que em condemni demà.

Trobo que la cosa de que sigui una moda fa que avui ho trobem atractiu, però com que és quelcom que ja és habitual ja ha perdut la categoria de moda. Considero que això pot fer que perdi atractiu. Deixes de ser alternatiu quan ets majoritari. Una mica com li passa a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, però això ja són figues d’un altre manter.

Concha Piquer, diva primerenca, cantava allò de “era hermoso y rubio como la cerveza. el pecho  tatuado con un corazón, en su voz amarga, había la tristeza doliente y cansada del acordeón”. Versos que m’acompanyen sovint sense voler. I sempre penso en aquell tatuatge mariner i tavernari. En l’amargor que suposa per algú haver d’esculpir el seu cos amb la malenconia d’un moment que serà crònic, un dolor etern. No em deixa de sorprendre la capacitat de l’ésser humà per fer-se mal. Encara més, per considerar que es mereix la penitència, que hu ha un bé comú que necessita del seu dolor. Comprenc el sacrifici i el defenso, però em costa acceptar el martirologi. Un tatuatge és tan innocent i tan criminal com tu el vulguis veure. I això ho complica.

Article publicat a El 9 Magazín

Captura de pantalla 2018-08-11 a les 12.56.47

Anuncis

Cas Palau, molt oportú

Ja se sap. Ja la tenim aquí. En aquest moment històric calia una bomba històrica. Després de més de vuit anys que esclatés el pollastre que va arrencar aplaudiments a les redaccions dels diaris, ja hi ha sentència del cas Palau. Encara no és ferma, calen al·legacions i demés. La sentència de l’Audiència condemna l’expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, a 9 anys i 8 mesos de presó i el seu número dos, Jordi Montull, a 7 anys i mig per l’espoli de la institució cultural. El tribunal, que quasi ha comprat fil per randa la tesi de la Fiscalia, curiós, considera també CDC responsable d’haver cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi d’obra pública a través del Palau. Encara ningú ha provat com es feia això. No hi ha cos i no hi ha arma. La licitació d’obra pública a Catalunya és impecable i ha estat mirada i remirada per amics, enemics i auditors. La

sentència també condemna l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, a 4 anys i 5 mesos de presó. Molt exigent.

Apunt curiós. Tot i que considera provat el delicte, el tribunal absol els dos exdirectius de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, perquè els delictes dels quals se’ls acusava han prescrit. Ah, doncs ja està. La banca sempre guanya. I uns polítics queden tacats per l’ombra de la sospita. Genial.

I un cop treus la mel doncs apareixen les mosques. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau, ha demanat als “màxims dirigents” de CDC que assumeixin totes les “responsabilitats polítiques” que pertoquen i demanin “disculpes a la ciutadania i els donin explicacions”. Colau ha apuntat directament al president Artur Mas, com un dels màxim dirigents del partit quan van ocórrer els fets, però també al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. És estrany que no demani que els convergents no es presentin a les properes eleccions municipals o bé que s’hagin de tirar al mar.

La justícia ha parlat. Queda que la sentència sigui ferma però ja s’ha venut el peix. La condemna pública a Convergència es va establir ja fa anys. I avui s’ha posat per escrit el que sabíem, que Fèlix Millet comandava una banda de lladres amb els Montull i que sembla que algú a CDC no va fer bé les coses, però poc més. De Ferrovial ens n’hem d’oblidar, és clar. Molt oportú que en aquest moment, a punt de bastir el nou govern independentista, caigui aquesta bomba contra l’espai polític que avui representa el PDeCAT i el president Puigdemont. I el que ja fa tenir la pipa plena és que la justícia, i els seus ritmes, fan més d’arma política que de valedors de la llei.

Article publicat al magazín d’EL 9 NOU 180119_9magazin

No provoqueu ni amb el pessebre

I quina serà la propera? Aviat no li quedaran temes per polemitzar. De nou l’equip de govern de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau torna a donar munició als tertulians i opinadors. I allà que hi vaig. En aquest cas és el tradicional pessebre nadalenc que el cap i casal instal·la a la plaça de Sant Jaume. El dia 25, un mes abans de Nadal, ja tindrem pessebre a Sant Jaume. El muntatge ha començat i deixa veure elements estrambòtics. En aquest cas es tracta d’unes boles de plàstic que engloben els personatges d’aquesta representació que, a més de catòlica, és també un dels elements del costumari català.

Adaptar o esprémer els clàssics és bo. Siguem moderns! Que tot ho faci Calixto Bieito o Àlex Rigola. Evolucionem, sí. Però no siguem idiotes si us plau. Sobre l’estàtua de Franco al Born, no va ser més que un reclam publicitari perquè el que hagués fet mal de debò hagués estat posar-la a la Diagonal, al cinc d’oros. Ara, a la plaça de Sant Jaume fem una versió Star Trek de sèrie B del naixement de Nostre Senyor.

Avui, la provocació ja no és una falta de respecte. Perquè s’ha banalitzat. No som una societat ultracatòlica. Si el pessebre no agrada és perquè és extemporani, estrany i lleig. Després del franquisme i la seva llefiscosa grisor vam haver de suportar uns vuitanta bojos i uns noranta passats de voltes. Era obligatori ser transgressor. Ara ja fa massa temps que la modernitat s’ha tornat conservadora i mancada d’imaginació. Si la directora de comunicació de l’Ajuntament és famosa per fer-se fotos fent pipí al carrer, doncs la resta ja m’explicareu.

No provoqueu ni amb el pessebre. En aquest país, ple d’aprenent d’enfant terrible, la provocació no ve dels artistes –que per defecte es creuen progressistes—sinó de la realitat quotidiana. Colau ens assegura que els seus pressupostos no-nats (ningú li dóna suport) provocaran un superàvit de 70 milions d’euros. S’augmenta la inversió en un 8% i hi ha superàvit, és clar. Quan Xavier Trias preveia superàvit de 19 milions l’esquerra plural el va atacar. Ara el tripliquen amb escreix. Això sí que és provocació. I això que ve de la PAH!

Els ajuntaments són la primera baula de la protecció social i la primera barrera institucional i han de ser seriosos. Per exemple, un cas que ara a tothom afecta: la dona morta en un incendi a Reus que s’il·luminava amb espelmes perquè li havien tallat el corrent elèctric. L’Ajuntament li donava una ajuda per pagar l’aigua, però no sabia res del tall de llum. Aquest cas és d’abast nacional perquè és una provocació. Per una banda, perquè la companyia Gas Natural no va complir la llei 24/2015 (segons totes les dades), i per l’altra perquè ens recorda que hi ha persones desvalgudes que necessiten ajuda. Aquest suport l’han de donar les institucions, la política. Primer, sancionant la companyia tal com diu la llei, i després apostant per donar els serveis a la ciutadania, sigui com sigui i sense apriorisme ideològics.

Amb el pessebre no es provoca més que la xerradeta de bar. Avui la provocació és deixar-se de buscar titulars i entrar en la feina que els hi és pròpia. Avui el que és extraordinari és ser normal. Senyors de l’Ajuntament de Barcelona: ara manen, facin la feina.

Article publicat a Nació Digital

Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

El pacte, traïdor!

Dissabte es constitueixen els ajuntaments catalans. Dissabte sabrem quins batlles tindrem a casa. Dissabte es corona un dels pics que es van posar en lliça les passades eleccions municipals. Altra cosa són diputacions i consells comarcals. Qui serà alcalde a Vic? I a Olot? I a Reus? Seguim sense saber si hi haurà els grans pactes d’esquerres que facilitaran la nova política. Sembla que la nova política prefereix quedar-se a l’oposició quan té ocasió. Perquè es veu que això de governar cansa, i a més cal fer alguna cosa un cop a lloc.

En aquest sentit sembla que Ada Colau està calmant tots els dimonis. Domina les càmeres. Ahir somreia amb Pimec. Ahir feia gerent de l’Ajuntament de Barcelona a l’exregidor i excandidat a candidat socialista, Jordi Martí Grau. A nivell mediàtic, tot és meravellós. Però i el pacte? Esquerra sí, Esquerra no. Colau és prou independentista o no. Un passet endavant i dos enrere. I mentrestant en Collboni oferint-se com a enviat del capital.

On són les majories de progrés que havien de revolucionar la nostra societat? Doncs no hi són, miri al final hem pensat que era millor fer veure que ens obliguen a estar a l’oposició. Colau no ha pogut jugar a això perquè, ai las, ha estat la llista més votada, i la política al final també és qüestió de responsabilitat. I a Badalona? Qui diu si s’ha votat canvi? Els ciutadans sembla que no. Sembla que depèn dels socialistes: uns volen sumar-se al pacte de progrés per foragitar Albiol i d’altres creuen que això és donar ales a l’independentisme. El PSC també té un bon “cacao maravillao“.

Fora de Barcelona i àrea, on hi ha vida i vida molt intel·ligent, trobem diversos ajuntaments on les forces més votades (habitualment Convergència i Unió) està tenint problemes per formar govern. I normalment els problemes els troba sobretot amb Esquerra. Però, no hi havia un pacte entre el president Mas i Oriol Junqueras per sumar majories a favor de la sobirania plena? Doncs sí, però sembla que només la punteta. Vic i Olot són dos casos on gairebé CiU, llargament més votada, ha estat a punt de quedar fora. Deu ser que Junqueras no deu trobar prou de confiança el president Mas. Que els pactes no ens facin traïdors?

I com es fan els pactes? Com les lleis i les salsitxes, millor no saber-ho. Hi ha un consell comarcal on dues forces es partiran la presidència. Fins aquí mira, rar però tira. Però és que un dels que serà president per dos anys té només dos regidors a la seva vila. I no és del PP per entendre’ns. Ai.

La política és pactar, però potser no tant.

Article publicat a Nació Digital

Rajoy, Duran, Colau i la demagògia

Primer de tot: aquest article no acusa a Mariano Rajoy, Josep Antoni Duran i Lleida i a Ada Colau de ser demagogs ni de practicar la demagògia, en cap cas. Un altre tema seria si se’ls pot imputar per aquest càrrec. Portem uns dies, setmanes i mesos força convulsos on les onades de notícies no ens deixen tenir perspectiva perquè estem contaminats. Busquem al diccionari el mot demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Contaminats estem.

Parlar d’emotivitat i de Rajoy pot resultar un oxímoron. Però el cas és que el president del Govern espanyol i del Partit Popular ha decidit que per esvair qualsevol dubte sobre la corrupció que plana sobre seu i sobre el seu partit havia de publicar la seva declaració de renda. Quin exercici de la transparència! Mireu “españolitos”: Rajoy diu que està net. Endavant. Com es podia llegir aquests dies per les xarxes socials: “El Dioni nunca robó un furgón. En su declaración de la renta no aparece”.

 

Ara anem amb Duran. Amb prou feines fa dues setmanes que s’ha tancat amb deshonor el cas Pallerols. Doncs en comptes d’amagar-se, què fa en Duran? Atacar al seu soci convergent i “recomana” a Oriol Pujol que estant imputat pel cas ITV el millor que pot fer és dimitir. No està gens malament. Sobretot tenint en compte que aquest cap de setmana ha hagut de fer una col·lecta al consell nacional del partit per recollir fons per a la indemnització que ha de pagar pel cas Pallerols. És més, Duran ens premia: avança el congrés del partit per recuperar la credibilitat.

I ara ve la part complicada: tocar un tòtem. Entenc les simpaties que desperta la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau. Fa una molt bona feina, necessària malauradament, i ha aconseguit posar en l’agenda el drama dels desnonaments. La setmana passada prengué notorietat en titllar de “criminal” el secretari general de l’Associació de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, durant la intervenció que feia davant la comissió d’economia del Congrés. Es referia al suïcidis de persones que són desnonades. Un xic maniqueu.

Colau va aprofitar per “alertar” que si s’esgoten les vies per aconseguir la dació en pagament, els ciutadans “assenyalaran al carrer” els diputats que no donin suport a la ILP. Ui, sembla un xantatge light (pressumpte, en tot cas senyor jutge). Tot el que digué Ada Colau, tot, és el que molts ciutadans podem pensar amb l’estómac. Aplaudiments arreu. Té raó? Potser sí. Espanya passa de les ILP, bé, excepte de la de fer dels toros “fiesta nacional”. Però entenc que la pressió democràtica té altres mecanismes i que potser ens apropem massa al sentit primigeni del mot demagògia. Per cert, pel que fa a la ILP sobre els desnonaments, Unió demana que CiU voti a favor d’aquesta iniciativa, “perquè sigui possible aquest debat”. Oportunisme? En un altre article.

(Publicat a Nació Digital)