Menteix la Primavera?

Els catalans som gent agraïda. Perquè tenim poca memòria i perquè no fem les preguntes adequades. Aquest passat cap de setmana es va acabar la celebració del festival musical Primavera Sound amb gran èxit. No només per la xifra de públic espaterrant que hi va assistir (i va poder fer cues extraordinàries) i va disfrutar d’Antònia Font o de Beck sinó perquè ha renovat el seu compromís amb Barcelona fins al 2027. Visca! Tots contents. I és que semblava que la cosa perillava. Perquè fa poc, hores abans de començar l’edició d’enguany, un dels directors del festival no ho veia gens clar i va lamentar que “Barcelona no ens estima”, en relació amb els grups del govern municipal, que sembla que no acaben d’ajudar. La lògica feia dir que l’Ajuntament d’Ada Colau i Jaume Collboni hauria de fer mans i mànigues per retenir aquest esdeveniment 100% barceloní. I més tenint en compte que l’estimació d’impacte econòmic a Barcelona del Primavera Sound és de 349 milions d’euros, cosa que el converteix en el festival amb més impacte a la ciutat,  just rere del Mobile World Congress.

El Primavera Sound i la polèmica sobre la seva permanència o no és un gran exemple del que ens passa com a país. No tinc cap problema ni amb el festival ni amb els productors, crec que és un esdeveniment important per la ciutat però que cal pensar i repensar el seu impacte en el circuit musical i cultural del país i també en la resta de la indústria del sarau. Per exemple, aquest cap de setmana passat per poder contractar una barra i uns barrils de cervesa amb una coneguda marca de cervesa molt barcelonina per una petita festa al Baix Llobregat calia anar a llogar al País Valencià. O també saber que des que va començar el Primavera Sound, durant aquests dies, “ha costat molt trobar tovallons de paper o personal de seguretat”, asseguren fonts del gremi. Deia que aquesta polèmica és metafòrica de Catalunya i de la cosa nostra. És un festival total, grandiós i integrat a la zona urbana, per molt que molesti a l’ajuntament de Sant Adrià del Besòs.

I aquesta polèmica d’on venia? Per què teníem por de perdre aquesta joia nostrada? Doncs perquè el febrer d’enguany vam saber que l’edició del 2023 recuperava el format de dos caps de setmana, vella reivindicació de la promotora. “Però en aquesta ocasió, se celebrarà en dues ciutats espanyoles diferents: els dies 1, 2 i 3 de juny tindrà lloc, com ja és habitual, al Parc del Fòrum de Barcelona-Sant Adrià del Besòs, i el 8, 9 i 10 a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rey, a Madrid”, diu el web oficial. Ah, ja estem al cap del carrer. El Madrid liberaloide de Martínez-Almeida i Díaz Ayuso sempre preparat per acollir als catalans blasmats i incompresos. O sigui que la cosa era fer dos caps de setmana -a Barcelona ha passat enguany- i a la “villa y corte” se’ls hi deu tenir més carinyo, que és una manera de dir que no hi ha tants interlocutors i requeriments fastiguejadors. Ara que s’ha renovat fins a 2027 el mateix director del festival assegura que hi ha entesa 100% amb l’alcaldessa Colau i que hi ha “confiança”. Per cert, el cartell serà igual a Barcelona i a Madrid, una gesta de programació impressionant que ajuda a entendre com és d’important aquest festival.

Agraïts estem perquè es queden, però com deia el mestre Capri: l’amor se’n va però ella es queda. Seguim amb la metàfora perquè quants emprenedors o joves han de marxar a Madrid per trobar oportunitats, no ja carinyo, en aquests temps que corren. I les preguntes. Sabem ben bé què vol el Primavera Sound? Més enllà dels titulars, de l’amor no correspost i de si Madrid o de si des del Fòrum es provoca un soroll terrible en dos cap de setmana terribles pel veïns. Sembla un joc de poder. De fet, ho és. Ningú ha mentit gaire, però no s’ha dit tota la veritat perquè fa com coseta. I com diuen els Mishima “Ara ens acompanyen com fantasmes / Que no obliden ni perdonen / Sé que no us descobreixo res, / Però és així com ens menteix / La primavera”. I la banda de Barcelona, com tantes d’altres, actuarà aquest estiu en molts altres festivals que també són estupendos i fan indústria: Random, Vida, Istiu, Begur, Vallviva… i al FIB. Llàstima que no actuïn al Sonar.

Article publicat a Nació Digital

Aquest any toca tenir alcaldessa

Beneïts siguin els anys electorals. Més promeses que en les primeres cites. Més esperances que quan comences una feina nova. I tots sabem que qui dia passa, any empeny, i que bàsicament votarem a qui ens caigui més simpàtic o qui representi més o menys unes idees de les que un dia ens vam enamorar. Amor i odi, som això. Perquè per poder prometre també has d’estar preparat, has de guanyar credibilitat diguem-ne. Ens arreglem per les cites, ens motivem per les feines i ens convencem per votar. L’Ajuntament de Barcelona, preocupat per aquest estiu on tot tornarà a esclatar, està reforçant la presència policial. Bé. I per començar enfortirà la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana. D’això, però no l’havien desmuntat? Sí, el govern d’Ada Colau va desfer l’anomenada Unitat de Suport Policial (USP) dos mesos abans de les eleccions de 2019. Va complir una promesa feta. Però no. No et pots refiar dels amics ni dels amants. Perquè la USP va perdre el nom però els antiavalots -ara uns 179 agents en actiu- van passar a anomenar-se Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat (UREP). El nom sona molt millor, suposo.

Amb tot plegat aquest estiu hi haurà noves places i nous vehicles a la UREP aquest estiu. Bona notícia, la seguretat és una de les principals polítiques públiques de benestar. Que el cos de la Guàrdia Urbana compti amb una unitat així és positiu. Però a la banda dels comuns del govern municipal això és combregar amb rodes de molí. Costa d’empassar i per això no en parlen. Però quan governes, quan tens responsabilitats la broma s’acaba. I està bé. El realisme que impregna la gestió del dia a dia ha anat fent forat en el colauisme, malgrat els estirabots d’alguns dels seus regidors. I no ho volen dir, i sí que cal dir-ho: no només hi ha antiavalots amb Colau, n’hi haurà més. Benvingut l’any electoral que provoca que els alcaldes facin coses, ni que sigui projectes de superilles amb poc consens o bé encarar-se amb la indústria turística de la ciutat.

Les alcaldies no es guanyen, es perden.Aquesta màxima de la política municipal que va ser aplicada salvatgement sobre Jordi Hereu i Xavier Trias, per dir algun nom, és ben present en el llibret de Colau. L’alcaldessa va detectar problemes i els hi està dedicant la seva preuada atenció. El desinterès per la seguretat pot tenir cert origen en el dogmatisme ideològic, però i la qüestió de la neteja? La capital catalana està bruta i ha estat molt bruta, fins i tot en època pandèmica, però això s’ha acabat. Si una enquesta veu un problema, l’alcaldessa t’ho arregla. Barcelona comptarà amb Els Hombres de Harrelson de la neteja. L’Ajuntament ha anunciat fa pocs dies que destinarà 40 milions d’euros a la neteja i el manteniment de l’espai públic fins al final del mandat, el pròxim any, vaja (el pressupost per 2022 en aquest apartat és de 470 milions). Anem al detall de què farà aquest Equipo A de les escombres: Seran més de 3.100 actuacions de millora als carrers, parcs i places de la ciutat que s’emmarquen en el pla anomenat Cuidem Barcelona. Es veu que fins ara, ni els set anys anteriors, no era una cosa que preocupés. El famós pla també compta amb la creació d’una brigada de manteniment que se suma a les 10 ja existents, una per districte. Servirà per reforçar-ne el servei i serà més flexible i d’intervenció ràpida, en menys de 24 hores. A favor de la neteja. Sobretot en el país del “ni un paper a terra”.

L’alcaldessa Colau, que és una de les polítiques més hàbils d’aquest país sense cap mena de dubte, va indicar en una entrevista recent que les properes eleccions no van de “Colau sí o no”, que cal parlar de projectes. Se m’escapa el riure. Tots som fruit de les nostres contradiccions. Però amb l’alcaldessa de Barcelona la fruita ja és molt madura, tantíssim que es presenta per tercer cop. Òbviament, seran unes eleccions de Colau sí o no, sobretot perquè les tres forces majoritàries -comuns, PSC i ERC- tenen molt complicat explicar projectes diferents quan porten tres anys ballant la sardana. Tot el que faci l’alcaldessa Colau és criticable i lloable, és qüestió de política pública i s’ha de valorar. Però ara també tenim, de nou, la candidata Colau. Ella ha estat qui ha encès la precampanya per les eleccions de maig de 2023, i tothom hi va darrere. En política la gestió dels temps és molt important, i potser ella sap coses que no sabem la resta de mortals, però aquests propers dotze mesos seran molt llargs. De moment, que segueixi fent promeses i creant millores per la ciutat, això és bo per tothom, hauria d’estar sempre en any electoral. Més neteja i més seguretat, gràcies, candidata Colau.

Article publicat a Nació Digital

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriure. Que el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

Tatuatge: modes i patiment

Sempre he estat reaci a les modes, sobretot des de que vaig descobrir que passaven, que eren fugiceres i que l’únic record que et deixava era el de la teva joventut perduda. Els pantalons d’elefant, el ‘frisbi’, els pantalons pirata, les espatlleres de les americanes, les pulseres amb dues boles que et treien el mal de cap. Ser conservador és una manera de blindar-se contra aquesta manera de fer: esperar sempre un nou Messíes que et renovarà la vida i, per tant, la il·lusió. T’ha d’agradar molt poc la teva vida si el que et cal és el nou ball de l’aserejé o saber si enguany es porta el fúcsia o el morat en la roba de bany.

Hi ha una moda, crec, però, que ha vingut per quedar-s’hi. Els tatuatges. Fa vint anys recordo que només els portaven els molt punks o molt heavies o molt presidiaris. Ma mare deia, i diu, que és una cosa de pirates i esclaus. Potser la dona que em va donar la vida viu anclada al segle XIX però potser té raó. Al Mundial de futbol d’aquest juliol francament veies algun equip i semblaven sortits d’una d’aquestes sèries de narcos que tant d’èxit tenen.

És com tot. N’hi ha que queden bé i d’altres que no. N’hi ha d’amagadets i íntims, i n’hi ha de fets perquè et mirin. N’hi ha de lletjos, de bruts i d’irritants. N’hi ha que no. De moment sóc verge en aquest aspecte. I haig de dir que sempre, sempre, que veig algú que en porta m’agafen desitjos de fer-me’n un. De que em picotin la pell, de que m’injectin tinta a l’epidermis, de que em deixin gravat amb un somni o un record vàlid per l’avui però que no sé si vull que em condemni demà.

Trobo que la cosa de que sigui una moda fa que avui ho trobem atractiu, però com que és quelcom que ja és habitual ja ha perdut la categoria de moda. Considero que això pot fer que perdi atractiu. Deixes de ser alternatiu quan ets majoritari. Una mica com li passa a Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, però això ja són figues d’un altre manter.

Concha Piquer, diva primerenca, cantava allò de “era hermoso y rubio como la cerveza. el pecho  tatuado con un corazón, en su voz amarga, había la tristeza doliente y cansada del acordeón”. Versos que m’acompanyen sovint sense voler. I sempre penso en aquell tatuatge mariner i tavernari. En l’amargor que suposa per algú haver d’esculpir el seu cos amb la malenconia d’un moment que serà crònic, un dolor etern. No em deixa de sorprendre la capacitat de l’ésser humà per fer-se mal. Encara més, per considerar que es mereix la penitència, que hu ha un bé comú que necessita del seu dolor. Comprenc el sacrifici i el defenso, però em costa acceptar el martirologi. Un tatuatge és tan innocent i tan criminal com tu el vulguis veure. I això ho complica.

Article publicat a El 9 Magazín

Cas Palau, molt oportú

Ja se sap. Ja la tenim aquí. En aquest moment històric calia una bomba històrica. Després de més de vuit anys que esclatés el pollastre que va arrencar aplaudiments a les redaccions dels diaris, ja hi ha sentència del cas Palau. Encara no és ferma, calen al·legacions i demés. La sentència de l’Audiència condemna l’expresident del Palau de la Música, Fèlix Millet, a 9 anys i 8 mesos de presó i el seu número dos, Jordi Montull, a 7 anys i mig per l’espoli de la institució cultural. El tribunal, que quasi ha comprat fil per randa la tesi de la Fiscalia, curiós, considera també CDC responsable d’haver cobrat 6,6 milions d’euros en comissions il·legals a canvi d’obra pública a través del Palau. Encara ningú ha provat com es feia això. No hi ha cos i no hi ha arma. La licitació d’obra pública a Catalunya és impecable i ha estat mirada i remirada per amics, enemics i auditors. La

sentència també condemna l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, a 4 anys i 5 mesos de presó. Molt exigent.

Apunt curiós. Tot i que considera provat el delicte, el tribunal absol els dos exdirectius de Ferrovial Pedro Buenaventura i Juan Elizaga, perquè els delictes dels quals se’ls acusava han prescrit. Ah, doncs ja està. La banca sempre guanya. I uns polítics queden tacats per l’ombra de la sospita. Genial.

I un cop treus la mel doncs apareixen les mosques. Per exemple, l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau, ha demanat als “màxims dirigents” de CDC que assumeixin totes les “responsabilitats polítiques” que pertoquen i demanin “disculpes a la ciutadania i els donin explicacions”. Colau ha apuntat directament al president Artur Mas, com un dels màxim dirigents del partit quan van ocórrer els fets, però també al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. És estrany que no demani que els convergents no es presentin a les properes eleccions municipals o bé que s’hagin de tirar al mar.

La justícia ha parlat. Queda que la sentència sigui ferma però ja s’ha venut el peix. La condemna pública a Convergència es va establir ja fa anys. I avui s’ha posat per escrit el que sabíem, que Fèlix Millet comandava una banda de lladres amb els Montull i que sembla que algú a CDC no va fer bé les coses, però poc més. De Ferrovial ens n’hem d’oblidar, és clar. Molt oportú que en aquest moment, a punt de bastir el nou govern independentista, caigui aquesta bomba contra l’espai polític que avui representa el PDeCAT i el president Puigdemont. I el que ja fa tenir la pipa plena és que la justícia, i els seus ritmes, fan més d’arma política que de valedors de la llei.

Article publicat al magazín d’EL 9 NOU 180119_9magazin