El tren que no arrenca

Just a mig mandat l’equip de govern de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ha pogut donar una de les grans notícies que es podia donar: el soterrament de la via de tren per fi, la gran transformació de la ciutat. Encara extenuats pels efectes terribles de la Covid-19, que encara és viva, una bona notícia feia falta. Perquè les ciutats, com les persones, també tenen ànima i sovint permetem que quedi endormiscada. I aquest és un dels problemes que encara arrossega Sant Feliu. Molt de potencial però amb un punt de complex respecte als seus veïns. Per no parlar del nul paper de capital de comarca que pot fer. Més ciutat dormida que ciutat dormitori. Això és culpa de l’Ajuntament? Una mica. De l’equip de govern? Encara no.

Aquests dos anys de govern amb pacte Comuns-ERC no han suposat massa canvi. Lídia Muñoz és una bona alcaldessa. Punt. I compta amb alguns escuders veterans que aporten solucions, però potser pocs projectes. Els esforços d’Esquerra per guanyar musculatura política a la societat civil santfeliuenca són rellevants i crec que exitosos. Ara bé, en la seva gestió hi ha apostes arriscades: com la qüestió del dret a l’habitatge. Són mesures que, de moment, no passen de ser voluntaristes, com la llei del Govern català que és més que discutible. L’accés a l’habitatge segueix sent un problema molt gros a Sant Feliu. El manteniment de serveis és notable, com hem vist aquest any pandèmic, tot i les polèmiques habituals sobre els CAP.

El perfil tècnic que vol aportar Esquerra a l’equip de govern li pot quedar curt per les properes eleccions, la musculatura política que dèiem que està exercint sí que l’ajudarà. A més, l’endormiscament (o eutanàsia) de l’antic espai convergent només fa que facilitar la seva pujada. Ara bé, quan hi hagi el canvi d’alcalde veurem com el darrer any serà una competència salvatge i cainita entre Comuns i Esquerra. Serà el moment del PSC que, entre el bon moment del socialisme espanyol i una oposició endreçada fins ara, té opcions de ser alternativa real a Lídia Muñoz i Oriol Bossa. Posant-se també amb la bola de vidre ja ens podem anar preparant per veure representants de l’ultradreta en el nostre plenari municipal.

La convivència entre els dos socis de govern municipal sembla bona però encara no tenim Pla d’Acció Municipal (PAM) desenvolupat. I entenc que és per d’aquí un temps, però no hi ha massa moviment que convidi a l’optimisme. A la majoria de la ciutadania això pot no semblar-li important, però a mig mandat només es van enllaçant pedaços. A més, si hom llegeix el PAM se n’adona que, com acostuma a passar amb les esquerres, és un llistat de bons desitjos i amb poques concrecions. Desitjos molt nobles i elevats. Però sense massa solucions. Sí que tenim un augment d’un 12% de la tasa de residus i de més d’un 6% de la zona blava. Però ni ha millorat el sistema de recollida ni l’acessibilitat. A més, mereix capítol a banda la persecució del vehicle privat que només amb el biaix ideològic tronat castiga autònoms i pimes.

El balanç d’aquests dos anys de mandat municipal no és dolent, però no pot ser bo. Entenent el context salvatge de la pandèmia i la bona resposta de l’Ajuntament amb el que és urgent val a dir que l’equip de govern, ara per ara, no ha projectat el que és important. Sant Feliu podrà tenir una via soterrada d’aquí quatre anys i es cosirà la gran ferida però el tren de la política santfeliuenca no arrenca. Potser val més quedar-se amb un somrís als llavis i pensar que la ciutat només pot anar a millor. L’ànima de Sant Feliu depèn dels seus ciutadans i això fa tenir confiança, només es pot demanar que des de l’ajuntament no només no molestin, sinó que aportin una mica de llum, de tant en tant, al final del túnel.

Article publicat Fet a Sant Feliu

Política de Harley-Davidson

Algun dia i en alguna hora heu sentit aquell brogit tan característic farcint l’espai del carrer o de la carretera. El brum brum brum característic i patentat de l’empresa més famosa de Milwaukee, Wisconsin: Harley-Davidson. Són unes motos molt xules, estètica trencadora i voluptuosa, símbol per la generació beat i per als rockers americans. Però tot i que tenen molta potència i alguns models arriben als 180 quilòmetres per hora és una motocicleta que no corre, que tot i ser còmoda és difícil de portar. A Catalunya, també en l’època de la gestió de la pandèmia, estem igual.

Com és possible que avui tinguem pitjor imatge del nostre govern o dels nostres ajuntaments? És clar: si prohibim les reunions, obliguem a portar morrió i no deixem que els nanos beguin a les platges és quan tothom és antipàtic. Ja des del confinament de Lleida que hauríem d’estar posant llençols amb la cara de l’alcalde o alcaldessa. Sembla que només funcionen amb por.


Però, i la política? Govern i ajuntaments han gestionat i estan gestionant situacions molt dures. Alcarràs i Aitona, per posar un parell d’exemples, han hagut d’enginyar-se com poder tenir rastrejadors, com poder ajudar als seus vilatans. Així sí, la gestió pública és això però i el més enllà no sembla que ens preocupi. El més enllà de les vacances vull dir. Perquè només estem pendents de si ens quedarem sense poder anar a l’apartament de la costa o al càmping de muntanya. Sort que no es pot anar a l’estranger en principi, estaríem molt més neguitosos.

Volem vacances? No, necessitem vacances. Perquè abans del virus teníem el país bloquejat políticament. I ara seguim amb el brum brum brum pel carrer Major. I la moto és maquíssima però no hi ha manera de saber on va. No sóc un gran conductor, però quan no saps com és el camí o quan saps que la carretera és complicada potser no és bona idea donar gas i prou, sino que cal prendre fort el volant o el manillar i gestionar bé les corbes.

I no és cosa de la Harley-Davidson, ni de com és de sexy, o de si corre molt o poc, és qüestió de fixar-se en la carretera. I, en el millor dels casos, saber on vols anar.

Article publicat a Nació Digital

No provoqueu ni amb el pessebre

I quina serà la propera? Aviat no li quedaran temes per polemitzar. De nou l’equip de govern de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau torna a donar munició als tertulians i opinadors. I allà que hi vaig. En aquest cas és el tradicional pessebre nadalenc que el cap i casal instal·la a la plaça de Sant Jaume. El dia 25, un mes abans de Nadal, ja tindrem pessebre a Sant Jaume. El muntatge ha començat i deixa veure elements estrambòtics. En aquest cas es tracta d’unes boles de plàstic que engloben els personatges d’aquesta representació que, a més de catòlica, és també un dels elements del costumari català.

Adaptar o esprémer els clàssics és bo. Siguem moderns! Que tot ho faci Calixto Bieito o Àlex Rigola. Evolucionem, sí. Però no siguem idiotes si us plau. Sobre l’estàtua de Franco al Born, no va ser més que un reclam publicitari perquè el que hagués fet mal de debò hagués estat posar-la a la Diagonal, al cinc d’oros. Ara, a la plaça de Sant Jaume fem una versió Star Trek de sèrie B del naixement de Nostre Senyor.

Avui, la provocació ja no és una falta de respecte. Perquè s’ha banalitzat. No som una societat ultracatòlica. Si el pessebre no agrada és perquè és extemporani, estrany i lleig. Després del franquisme i la seva llefiscosa grisor vam haver de suportar uns vuitanta bojos i uns noranta passats de voltes. Era obligatori ser transgressor. Ara ja fa massa temps que la modernitat s’ha tornat conservadora i mancada d’imaginació. Si la directora de comunicació de l’Ajuntament és famosa per fer-se fotos fent pipí al carrer, doncs la resta ja m’explicareu.

No provoqueu ni amb el pessebre. En aquest país, ple d’aprenent d’enfant terrible, la provocació no ve dels artistes –que per defecte es creuen progressistes—sinó de la realitat quotidiana. Colau ens assegura que els seus pressupostos no-nats (ningú li dóna suport) provocaran un superàvit de 70 milions d’euros. S’augmenta la inversió en un 8% i hi ha superàvit, és clar. Quan Xavier Trias preveia superàvit de 19 milions l’esquerra plural el va atacar. Ara el tripliquen amb escreix. Això sí que és provocació. I això que ve de la PAH!

Els ajuntaments són la primera baula de la protecció social i la primera barrera institucional i han de ser seriosos. Per exemple, un cas que ara a tothom afecta: la dona morta en un incendi a Reus que s’il·luminava amb espelmes perquè li havien tallat el corrent elèctric. L’Ajuntament li donava una ajuda per pagar l’aigua, però no sabia res del tall de llum. Aquest cas és d’abast nacional perquè és una provocació. Per una banda, perquè la companyia Gas Natural no va complir la llei 24/2015 (segons totes les dades), i per l’altra perquè ens recorda que hi ha persones desvalgudes que necessiten ajuda. Aquest suport l’han de donar les institucions, la política. Primer, sancionant la companyia tal com diu la llei, i després apostant per donar els serveis a la ciutadania, sigui com sigui i sense apriorisme ideològics.

Amb el pessebre no es provoca més que la xerradeta de bar. Avui la provocació és deixar-se de buscar titulars i entrar en la feina que els hi és pròpia. Avui el que és extraordinari és ser normal. Senyors de l’Ajuntament de Barcelona: ara manen, facin la feina.

Article publicat a Nació Digital

Per ICV hi ha banderes de segona?

Segons la votació del recent plenari municipal d’aquest 26 de març l‘estelada no onejarà al balcó de l’Ajuntament. Convergència i Unió va presentar una moció en la que demanava que es pengés l’estelada al famós balcó en dates assenyalades (11 de septembre, Sant Joan, 14 d’abril,..). Dita moció comptava amb el recolzament d’Esquerra Republicana, de Solidaritat per la Independència i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’aritmètica de regidors al consistori és la que és, no cal donar-hi massa voltes. No cal ser un gran analista per anar al plenari saben que el PP hi votaria en contra i que els representants del PSC a Sant Feliu no són pas del sector dit catalanista i que també estarien en contra. Els conservadors espanyols no reconeixien l’estelada com a símbol de res, i els socialistes consideraven  que la bandera quatribarrada, la de la Generalitat, ja és prou reconeixement simbòlic.

Potser tenen raó. Jo crec que no. Però la moció recordava que que al balcó de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en determinades ocasions, ja s’hi ha penjat altres banderes sense estatus oficial, com a mostra de suport a col·lectius socials (bandera de l’Arc de Sant Martí el dia de l’orgull gai), de rebuig a la violència de gènere (bandera lila), la bandera de la República Espanyola com a mostra d’homenatge a totes les persones que van creure i van defensar l’Estat Republicà o fins i tot la bandera del Futbol Club Barcelona en algunes ocasions. Això darrer amb aquest alcalde potser costarà una mica. Però fora bromes, totes són causes molt respectables i totes mereixen que l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat hi doni suport.

Hem parlat de CiU que votava a favor òbviament, de PP, del PSC… Però i ICV-EUiA? Ai las, just ara decideixen donar llibertat de vot en aquest tema. Res a dir, cada partit s’organitza com vol i gràcies a internet sabem què vota cadascú. Dos regidors d’ICV es van abstenir en la votació (Mireia Aldana i Manel Martínez). I els altres cinc regidors  del grup (Jordi San José, Lídia Muñoz, Cinta Daudé, Manuel Leiva que és d’EUiA i Concepción Fernández) vàren votar en contra. En essència res a dir. Només faltaria, cadascú vota el que vol. Altra cosa és l’estil i els comentaris de l’alcalde San José, poc amables i poc afortunats sobre què és la “democràcia real”. Curiós. Potser és una anècdota o potser l’alcalde hauria de ser més sensible, per no dir educat o polit. Les formes importen. Però com es diu en castellà: “carta en la mesa, pesa”. Cadascú és responsable del seu vot, i del seu twitter.

 

El passat 26 de març un cop acabat el plenari la regidora d’ICV Lídia Muñoz retuiteja aquest comentari. Ni banderes ni fronteres? Ai, la cosa aquesta de l’internacionalisme. Res a dir tampoc. I a més, fer un retuit no vol dir donar-hi suport. Conec twitter. Però això em va fer pensar. No volem banderes? Bandera de l’orgull gai, sí. Bandera lila, sí. Bandera de la República espanyola, sí. Bandera del Barça, sí. Bandera Estelada, no. Ai! Per què es barreja símbols i política? Ai! Per què no representa a tothom? Ai! Més enllà del rebombori intern que pugui tenir ICV a nivell nacional (al Parlament no hi ha aquesta hostilitat al moviment independentista i alguns diputats ja recomanen votar sí en la futura consulta) a Sant Feliu, Iniciativa -hereva del PSUC- cap on va? Ara, ens ha deixat entendre que hi ha banderes de segona. I curiosament aquesta bandera de segona és una bandera que simbolitza la voluntat d’alliberament nacional. Potser a ICV, vells i nous, haurien de revisar els seus fonaments i anar fins a Joan Comorera, un autèntic federalista (res de Pere Navarro) , i llegir què volien llavors els comunistes catalans, perquè van lluitar tants anys: una República Catalana. Potser no fa tan de mal posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament sis dies l’any.

Publicat a Fet a Sant Feliu