Una altra gran mentida

Un dels canvis de consum audiovisual més consolidats és la ingesta compulsiva de podcasts: programes de ràdio gravats per consumir quan hom vulgui. Ara mateix en aquest país si no tens un podcast no ets ningú, i de fet el que es porta és participar en més d’un. Jo soc usuari de diversos: La sotana, L’ofici de viure, La ruina, En Guàrdia, Buenismo Bien o Pop y Muerte (i qualsevol cosa que faci Benja Villegas) i francament m’acompanyen en les llargues hores del teletreball o de les cues a les rondes de Barcelona. Per recomanació d’una persona molt més intel·ligent i divertida que jo estava escoltant el darrer capítol de Deforme Semanal Ideal Total, recomanadíssim podcast, que tracta de la mentida. Enmig d’una hora realment divertida i exigent apareixen diverses qüestions sobre no dir la veritat i ens recorden les vuit formes de mentida que Sant Agustí (un senyor que tocava fi) va tipificar: Mentides pietoses, promeses trencades, mentides instrumentals, mentides cap a un mateix, rumors, l’exageració, el plagi i les mentides compulsives. I clar, parlen de política.

I tot ve a tomb perquè l’actualitat ha creuat Albert Rivera i Yolanda Díaz. Per una banda, l’exlíder de Ciutadans, càrrec a què va arribar gràcies a la posició a l’alfabet de la inicial del seu nom de pila, que és notícia perquè ha estat despatxat del bufet d’advocats Martínez-Echevarría degut a la seva baixa productivitat. I, per altra banda, la vicepresidenta del govern espanyol, candidata de Podem i membre del Partit Comunista, que acaba de tirar pel dret (visca el diàleg social) i anuncia que l’executiu espanyol establirà el salari mínim interprofessional en la màgica xifra de 1.000 euros. Aquest anunci ve una setmana després d’aprovar, pels pèls i amb vergonya parlamentària de propina, la reforma laboral. No la derogació de la reforma laboral del PP, que havia promès: ara tan sols es tracta de posar una mica de sentit comú. I només l’olla de grills de la política espanyola ha tornat a fer veure que la política és una cosa de bons i dolents, depenent de la teva trinxera, quan del que es tractava era de facilitar la vida a empreses i treballadors.

Rivera i Díaz són fruit de la màgia, del somriure i la promesa, del “sí se puede” i del ‘pelotazo’. Són ambdues cares de la moneda de la mentida. Són la gran mentida. Hi ha molts més noms i partits que entren en aquesta categoria amb facilitat i alegria, i s’ha tractat a bastament la centrifugadora del Parlament. Però en el cas de Rivera i Díaz (que també té nom de bufet o de duet de detectius) la qüestió és que l’actualitat ens permet veure l’oportunisme flagrant. Rivera, quan era el doberman de l’Ibex-35, demanava acomiadar amb 20 dies d’indemnització per any treballat i ara reclama cobrar el bonus mentre recull les coses del despatx que quasi no trepitjava. Més enllà d’aquesta reclamació legítima però una mica barruda, sembla fora mida demanar un bonus com una cosa que et deuen després que et facin fora per gandul com assegura un comunicat duríssim del mateix bufet. Costa de creure que aquest senyor fos el defensor dels emprenedors i empresaris. 

Pujar el salari mínim interprofessional a les capes més baixes és una bona idea, potser un 2,5% o un 3% diuen els que en saben. La xifra màgica del miler d’euros, que era promesa electoral, és una altra qüestió. Perquè vindran les negociacions col·lectives i els moviments seran tectònics en les petites empreses. Cada reforma que fa el govern espanyol és una bufetada a la pime. A les grans companyies és una petita molèstia però a les petites empreses, sovint familiars, els hi ve un bon mal de cap i alguna reunió tensa amb el gestor i sobretot amb els seus treballadors. Això sí, Yolanda Díaz té el seu titular, i sense que cap diputat cap quadrat i vegetal li hagi de fer un favor.

Díaz i Rivera provenen de l’anomenada nova política i són tan sols una versió de karaoke de cançons que ja coneixem. Són una gran mentida sobretot perquè mai han sigut veritat. Perquè va arribar un moment en què algú va poder creure en ells, en el seu desinterès i en què venien amb la cara neta. I tot és efectisme, tot és tàctica, poc és estratègia i només alguns mitjans i comentaristes de Madrid els hi donen vida que tal com ve se’n va, i que siguin unes marionetes no les disculpa, i segur que no es mereixen fer cap podcast.

Publicat a Nació Digital

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

​Pensant (seriosament) en les municipals

Ja està tot inventat. L’alcalde té la culpa de tot, però és el nostre home/dona. “Como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo, os la voy a pagar“, deia l’alcalde de Villar del Río a Bienvenido, Mr Marshall, la genial pel·lícula de Luis García Berlanga i amb Pepe Isbert fent de Don Pablo, el batlle del poble metafòric. És un discurs hilarant i repetitiu en què l’alcalde no pot donar cap mena d’explicacions sobre un fet que no en té. En el cas de la pel·lícula és que una comitiva d’americans que havien mostrat interès en el seu poble al final no hi fan parada. Era la manera de parlar a l’Espanya de llavors sobre com el Pla Marshall dels Estats Units, que permetia reconstruir Europa, passava del règim de Franco. Això era llavors, i ara una mica també.

No és qüestió de censura, de presos polítics, de justícia teledirigida, de poder corromput i casta podrida. No és només això. Una de les coses que més debilita és no saber la força que tens. Aquest és el moment català, endormiscat a l’agost, recuperant forces per tornar-hi per la Diada. Sempre és així. Deu ser cosa del seny i la rauxa. En tot cas, la força del sobiranisme no rau en les tertúlies de ràdio, en les notícies interessades dels diaris ni tan sols en els articles d’opinadors espavilats. La segona llei de Newton indica que quan sobre un cos s’aplica una força, aquest adquireix una acceleració el valor del qual és directament proporcional a la força aplicada i inversament proporcional a la massa del cos. Resumint: si els sobiranisme pot arribar a fer por o si té sentit com a sobiranistes, és per la força dels vots. La xifra.

I l’única manera que es coneix de comptar vots es dona a les eleccions. I el sobiranisme haurà de tenir paciència. L’ex-primer ministre escocès, Alex Salmond, cada cop que ve a Catalunya -sobretot darrerament- ho diu ben clar: “Què us penseu, que ho fareu en dos dies això? Nosaltres portem més de cinquanta anys”. Per no parlar del Québec. Esclar que tenim pressa. Molta. L’acció de l’estat espanyol ja és inequívocament contra Catalunya. Després d’anys sense tenir Estat estem amb un Estat en contra: no només pels presos polítics o per tenir el president del país a l’exili. Els catalans, tots, patim el dèficit d’inversions públiques i socials. Tots.

Mentre es parla de primàries amb tota una sèrie de condicions potser caldria ser pragmàtic. Cal tenir en compte forces que aglutinin, com la Crida, i d’altres. Cada cas és un món i l’autonomia local i tot allò que ja sabem. Però el que és important és guanyar i no restar. Al poble A potser val la pena fer llista conjunta, però al poble B potser cal donar suport a l’alcalde o alcaldessa que ja és independentista. A més, cal tenir en compte que caldrà tractar el fanal, la piscina i les escoles bressol en la campanya de les eleccions municipals, que ja veurem que comença molt abans de Nadal. I és que és la primera ocasió que tindrem de votar i de comptar vots. També a les europees. I al sobiranisme només li fa bombejar la sang guanyar a les urnes, vots com globus vermells i alcaldes i alcaldesses com leucòcits. La mala salut de ferro del catalanisme i del nacionalisme català ha de poder ser base per poder guanyar les municipals. Si no és així penseu en Pablo Casado i Albert Rivera ballant una polca de celebració.

Article publicat a Nació Digital

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital

 

TV3 no representa els catalans

Si pica és que cura. I sembla que a l’espanyolisme recalcitrant se li estan cauteritzant les ferides de no tenir discurs i de veure com la raó sempre els passa per esquerra i dreta. Enmig de màsters i llicenciatures fictícies, d’invencions d’ERO milionaris i de l’embat franquista d’algun jutge instructor, el més important que passa a Espanya és la deriva de TV3.

Hi ha qui diu que la Catalunya autonòmica se sustenta en la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra i Televisió de Catalunya (i Catalunya Ràdio també, esclar). I tot plegat avui està sota l’espasa de Dàmocles del 155. A la CCMA se li aplica la tàctica de tortura de l’ofegament econòmic, que fa temps que s’havia generalitzat als pressupostos catalans. Però és que a més, quines idees, TV3 va entrevistar el president Carles Puigdemont a Berlín. El tripartit del 155 es va posar ferm. Però va haver de ser el més llest de la classe, Albert Rivera, qui aixequés el dit i lamentés com es llencen diners públics i com és possible que es parli i es doni veu a un fugitiu.

Això entra dintre del guió habitual i bé, poca sorpresa. Segurament PP i socialistes hi estan d’acord i podrien haver donat més o menys suport a l’embornada del ‘naranjito’. Però Rivera, que és molt torero, es planta a ‘porta gayola’ i avisa (ells no amenacen) que si TV3 continua fent les seves cosetes demanarà que s’apliqui el 155 i que la tele la controli el ‘Senado’.

Rivera, que literalment s’apunta a un bombardeig, ha trobat en Puigdemont i TV3 una bona cortina de fum per tapar (aquesta setmana) el ‘pollastre’ que té a Madrid, on no es vol carregar la farsant presidenta Cifuentes. I ben salpebrat, perquè té diversos membres del seu partit que també són d’inventiva i diuen tenir títols que ni hi són ni se’ls hi espera.

Però la part més fascinant de l’argument espanyolista és que TV3 no representa als catalans. M’encanta. Si jo em considerés espanyol, què hauria de fer amb Televisió Espanyola? Per cert, RTVE manté el seu pressupost per 2018, que va augmentar substancialment fa tres exercicis. TV3 va superar el 30 per cent d’audiència amb l’entrevista a Puigdemont, segueix sent líder i tots els indicadors demostren que és una televisió de qualitat (sobretot a nivell informatiu) i que, agradi o no agradi, la fan els seus treballadors i directius amb vocació de servei públic. Si vol una tele que li agradi vagi-se’n a El Corte Inglés i compri-se’n una, senyor Rivera.

Article publicat a Mèdia.cat