No tot anirà bé: culpable

Un dels meus personatges preferits del circ que és la política, de sempre i per sempre, ha estat l’alcalde, o alcaldessa. Sempre hi són, té un punt de protagonista de pel·lícula bèl·lica. No es poden escapar quan hi ha un problema, són els autònoms de la política. I avui, aquestes darreres setmanes, amb la pandèmia del coronavirus no poden dir que no van a treballar. Darrerament hem vist a casa nostra bons alcaldes fent la seva feina, com en Marc Castells, na Marta Madrenas, en Josep Mayoral, en Lluís Soler, en Marc Solsona, en David Bote, la Rosa Pujol o la Natàlia Figueras, i me’n deixo quasi mil. Efectivament fan la seva feina, em diran. Com els sanitaris o transportistes. Avui és una feina vital. I no vull comparar: i gràcies als 78.000 professionals de la sanitat del país. Però hi ha un alcalde que em té el cor robat: Gianfilippo Bancheri, alcalde de Delia, un municipi que no arriba als quatre mil habitants del migjorn de Sicília, l’illa més grega del món mundial. A Sicília la política ha volgut triomfar -Plató ho va provar a Siracusa-, per què destaco Bancheri? Perquè diu la veritat: el rei va nu. Nosaltres som el rei.

Bancheri s’ha fet famós per dir el que pensa. En un vídeo que ell mateix ha penjat a les xarxes socials va explicant com ha d’anar el confinament. Però es va calentant, tot el dia vigilant als seus veïns que, hipòcrites, aplaudeixen i fan cartells, però obvien les recomanacions, surten al carrer per qualsevol tonteria i fan dinars multitudinaris a les cases particulars. L’alcalde -el sindaco de Delia- no pot més, n’està fins el nas. I llavors rebenta, i aquí poso el tros de discurs en traducció lliure: “Molts de vostès fan cartells dient que tot sortirà bé. Però com sortirà bé si continuem sortint cada dia a fer la compra. Si tanta gent surt a comprar tabac, a la benzinera o a córrer. O demana que vingui el perruquer a domicili. M’expliquen de què serveix arreglar-se els cabells en aquest moment?”. Aplaudiments des la Sicília occidental que és Catalunya. Tota la raó. Com hem d’anar bé?

Entre Caltanissetta i Agrigento està el nostre alcalde alterat perquè la gent diu que ha de sortir a córrer perquè està estressada. “Quan heu anat a córrer? Des de Primària quan heu corregut”, es pregunta en Bancheri, que sí que té aquesta afició, i retreu que després “anem als balcons a cantar Azzurro i aplaudir” però no es respecta el confinament. La regla bàsica, també per als que van a la Cerdanya el cap de setmana. Té tota la raó en Bancheri. Em fa gràcia quan llegeixo o sento comentaris de com és possible que a Catalunya i Espanya portem tan malament això del virus. Com és possible que Corea ho hagin fet bé? O el Japó? O Portugal? Serà a l’inrevés, per què ho hem fet malament nosaltres. Tots. Recordeu quan es va anul·lar el Mobile World Congress? Feu una mica de recerca d’hemeroteca. Doncs això.

Voler i doler. De les millors expressions de la llengua catalana. En això ens estem movent. Visc al costat d’un hospital, i d’un hotel on hi ha malalts en recuperació i també sanitaris. Al vespre surto i aplaudeixo, però no penso que tot anirà bé. Jo vull anar bé, jo vull millorar. És una situació extrema, no sé si exagerada o no, però com bé diu una persona que estimo i admiro (no sé quin verb hauria d’haver posat abans) d’això en sortirem sense tants miraments. I una societat és una suma de jo. La imatge que em ve al cap és a Kyoto, al Japó, fa uns mesos, un diumenge, a primera hora, ningú per carrer excepte uns turistes de transbord. I què veus? Doncs un senyor que surt de casa (amb mascareta, per cert) i recull les fulles de davant de la seva façana, i escombra i rega. Doncs a aquest senyor potser li anirà bé.

Per cert, en les darreres eleccions municipals la llista de Bancheri va arrassar amb un 95 per cent dels vots. I ideològicament se situa al centre-dreta, si és que això avui encara vol dir alguna cosa. Si sou dels que creieu que després dels virus serem millors com a societat, us desitjo molta felicitat. Si sou dels que temeu que tot segueixi igual o pitjor només us poc dir que esperem trobar-nos molts alcaldes sicilians que no tinguin por de dir-nos la veritat quan el rei va nu, per molt nostre que sigui.

Article publicat a Nació Digital

L’alcalde és solter, fot-li!

Fa uns dies que vaig llegir una cosa ben estranya que li ha passat a un alcalde del nostre país. Es tracta de la confessió que va fer en Josep Maria Tost, batlle de Riudecanyes. Va tuitar: “Fent d’alcalde veus de tot… però fins ara no havia rebut un correu amb aquesta proposta: “somos un programa de TV en el que estamos buscando ALCALDES SOLTEROS de pequeños pueblos, municipios o pedanías con ganas de encontrar el amor y promocionar su tierra en televisión.” Patapam! Hi ha una productora de televisió que va buscant alcaldes que estiguin solters. I com ho saben? L’alcalde de Prats de Lluçanès, Isaac Peraire, va admetre que havia rebut la mateixa petició. Hi ha un registre de regidors sense parella? Hi ha Tinder municipalista? Veiem sexies els nostres regidors i regidores?

Sempre he sentit a parlar d’allò de l’eròtica del poder, però vaja m’imaginava una altra cosa. Hem tingut grangers buscant muller, programes de primeres cites, mercadeig de nois musculats i noies tatuades i gent nua en una illa deserta jugant al ‘estudies o treballes’. Això és la televisió avui en dia? Cert tipus de televisió. Sort de Netflix, TV3 i de Penedès Televisió o Canal Blau.

En tot cas, l’alcalde qui és? És important que estigui solter? Els mediterranis no ens posem gaire en aquestes coses. No hi ha grans escàndols sexuals com passa en el món anglosaxó ni tampoc com a França, on quasi s’espera que el president tingui alguna història. No, malgrat ser de fer safareig i de criticar de manera salvatge no relacionem la vida privada de ningú amb la capacitat o el resultat d’un alcalde o president. No ens importa amb qui se’n va al llit ningú. Que sí, que hi ha rumors quan l’alcalde va allí o allà. O si l’alcaldessa estava sopant amb no sé qui. Però en essència no ens importa. Si roba o ens traeix, a per ell! Però si s’ha separat o és solter, a qui l’importa? La nostra cultura política en aquest sentit no és hipòcrita. Ho ha estat molt de temps amb la corrupció, que era sobretot una manera de fer que venia del franquisme i del caciquisme.

El batlle o batllesa són els que manen, i a casa seva doncs fan el que poden, com tothom. Que facin.
Article publicat al setmanari 3 de 8

3d8 180622

L’alcalde és un fill de puta

Ja està, ja hem passat les eleccions municipals. Sí, les més properes, les que més ens toquen de prop. Potser les menys romàntiques. Són les eleccions que parlen del carrer mal asfaltat, de la rotonda que no s’entén o d’aquell terreny que ningú sap per què però acabarà sent un centre cívic o alguna cosa així. La màgia de la política local, escolte.
L’alcalde o l’alcaldessa sempre és –ha sigut i serà per sempre– el blanc de totes les crítiques. Sempre l’alcalde és algú que s’equivoca, algú que pren decisions estranyes i que segur que beneficia algun familiar seu. Ser alcalde avui en dia és una professió de risc perquè ser alcalde vol dir estar sota sospita. En definitiva, tots pensem que l’alcalde és un fill de puta, algú que ens vol estafar o, pitjor encara, algú que ens vol dominar.
Ara la moda és carregar contra la política i els polítics. Ara la moda és desesperar-se, voler solucions ràpides i fàcils, alguna cosa que no coste d’entendre. Ara la moda és prometre i prometre (això ja es feia abans), però amb una diferència: els líders d’ara tenen molta raó i és gràcies a ells que ara sí que es fa política perquè ara la gent els ha votat; abans no valia, pobres mortals.
Però, de vegades, hi ha alguna cosa que torna a lloc. Fa quatre anys, un alcalde de la Terra Alta no va renovar. Després d’haver defensat el seu poble en un moment tràgic amb ungles i dents, a peu i a cavall, es quedava fora sense la confiança que mereixia.
Tot val en política, sembla ser. Això de la política, la fem les persones. Els polítics són brossa! La mateixa brossa que vostè i jo, oi que m’entén? Diumenge passat, el partit d’aquest ex alcalde que deia va tornar a guanyar en aquell poble i per majoria absoluta. La llista que portava era molt similar. De fet, si no m’erro, el pròxim alcalde i l’alcalde cremat anteriorment són mig família.
I som ben dolents. La ciutadania, vull dir. A veure, diuen que la democràcia no pot ser només votar cada quatre anys. No sé si hi puc estar d’acord. Amb el que ens agrada castigar amb els vots als polítics, no sé si aniríem massa enlloc si ens passem el dia rajant i carregant-nos el que hi ha. Alcaldes potents que deixen de tindre majoria absoluta. Però és que qui el substitueix trau majoria absoluta així mateix! No és una mica estrany? És igual qui guanye; l’alcalde és un fill de puta. Anirem a per ell.
Ara tenim alcaldes i alcaldesses nous. Només podem fer que desitjar-los sort i encerts. Perquè, estigueu tranquils: els mateixos que els hi hem deixat temporalment la nostra confiança serem els qui els decapitarem quan ens vinga de gust. Perquè sí, perquè l’alcalde és un fill de puta, perquè ho diem nosaltres.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre