Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.

Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

Tinder no mata, no et roba el cor

Amb la diada de Sant Jordi de fons sembla convenient parlar de la gran qüestió: l’amor i sobretot la manca d’aquest. A l’institut vaig aprendre que El libro del buen amor de Juan Ruiz, més conegut com “el arcipreste de Hita”, volum escrit al segle XIV, era una adaptació riojana i catòlica (ja us podeu imaginar el biaix) de l’Ars amandi d’Ovidi. Es tracta d’un llibre de fa dos mil·lennis prohibit durant segles i que, és clar, no enteníem gaire: ‘en teníem prou amb tres frases fetes’, llavors, escrivíem cartes i gravàvem cassettes de ‘varios’ amb cançons que poguessin estovar el cor de l’estimada. Això de lligar, sempre ciència-ficció. Ovidi, que sembla que era un peça, explicava com i on lligar a la Roma de fa dos mil anys.

Tot això no només ve per explicar-vos que estava despert a les classes de tercer de BUP al mític Menéndez y Pelayo de Barcelona, no. Ve perquè després de molts comentaris, discussions, suggeriments i converses darrerament he decidit fer una ullada al món de les aplicacions per lligar: les xarxes socials més íntimes. De primeres provoca allò tan català d’”ui no, això no és per mi”, però després comproves que té un ús molt generalitzat. I curiosament té com un tel de vergonya, quan no en tenen aplicacions per vendre roba que t’han regalat o per fer venir un senyor en bicicleta a portar-te una mica de dinar calentet.

He fet una ullada a Tinder, Bumble, Adopta un tío, E-Darling, Gent com tu, Meetic i –alerta amb el nom– Solteros con Nivel. Per aprendre’n el funcionament he hagut de dedicar-hi algun vespre i he entès que, com tots els universos, tenen codis propis i que malgrat la meva malfiança prèvia, com en qualsevol xarxa social, la privacitat es pot protegir tant com tu vulguis, i que te’n pots donar de baixa amb poca dificultat: ho he fet i tothom compleix.

Però m’ha quedat la sensació, havent estat usuari d’aquest tipus de xarxes socials, que hi ha un punt fosc: s’alimenten de l’angoixa, de la inseguretat i de l’avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d’obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable, com diu un estudi de l’Eastern Washington University, i les xarxes socials la faciliten, i això té el seu perill. No és una crítica, només és un reflex natural de la societat moderna. Ja està tot inventat, i donant voltes sobre el tema m’he topat amb Eva Illouz.

Es tracta d’una sociòloga notable que en el seu primer llibre, El consum de la utopia romàntica, parla d’un doble procés: la “mercantilització del romanç” i la “idealització de les mercaderies” (és la meva traducció de ‘commodities’). A mi el terme que Illouz usa per definir la situació no m’acaba de barrufar, però funciona: capitalisme emocional. Però comparteixo l’anàlisi que la societat moderna ha modelat la manera en què estimem i determinem l’elecció de parelles. Abans les padrines miraven si els malucs de la pubilla eren prou amples i ara hem passat de l’”estudies o treballes?” al “quant ingresses net?”. No ho trobo dramàtic, però està bé per comprendre’s i per ser tan durs com ens mereixem. Ni tot anirà bé ni som de cotó fluix, ens mereixem franquesa si no tenim la veritat. Hem passat d’acordar matrimonis en una fira de ramat al Ripollès a anar lliscant el dit a esquerra i dreta a Tinder o Bumble.

Fa dècades hi havia agències matrimonials –encara n’hi ha– que ja tractaven del mercat de la parella. I hi havia un procés previ, de coneixement de candidats, i això provoca un procés de recerca interior que és interessant. En els webs tipus Meetic o Gent com Tu també existeix aquest qüestionari previ, que com tot el que importa fa més servei com més sincer ets amb tu mateix. El funcionament d’aquests webs, que efectivament és un tria i remena com de mercat ambulant, té un punt passiu, tranquil. En canvi les aplicacions, tenint el mòbil a la butxaca, provoquen cert punt de vici, d’insistència, d’anar passant cartells que ‘venen’ una persona bàsicament per l’embolcall. Aquesta pulsió per triar, per decidir, no m’acaba de fer el pes i entenc que té un punt de ludopatia, no pas sentimental, sinó de fals poder.

En alguna ocasió he tingut la sensació d’estar en un mercat de la carn. M’he sentit incòmode. En aquest viatge que va de la imaginació romàntica a la decepció hi trobo a faltar els matisos, que en principi venen amb la conversa si hi ha el famós ‘match’, si coincideixes quan veus la tapa del llibre. Però tot això serveix per lligar? Sembla que no gaire o que fa mandra. Perquè més del 70% dels usuaris que responen a l’enquesta de LendEDU no han arribat a trobar-se amb cap dels seus ‘match’ o coincidències.

És important tenir en compte la cosificació, la hipersexualització en què pot desembocar l’ús d’aquestes aplicacions, que crea monstres, monstres que ja viuen a l’ombra còmoda de la nostra societat. Segons un estudi de Harvard, les persones que utilitzen aplicacions de cites tenen entre 2,7 i 16,2 vegades més probabilitats de patir un trastorn alimentari que les que no les usen.

Aquest article no té cap voluntat científica, només és un petit retrat personal. I havent conversat amb més d’una dotzena d’usuaris (més dones que homes) m’adono que aquestes aplicacions són només una projecció més de la nostra personalitat. Cadascú fa i farà el que voldrà, cadascú li troba el què i cadascú té la seva peli posada: poques coses més democràtiques. Personalment, continuaré funcionant com fins ara, però entenc que en algun moment vulguem muntar-nos la pel·lícula.

El romanticisme ja no el marca Hollywood ni Disney, avui som cadascú de nosaltres qui evoca el més íntim en quelcom públic com és un perfil de Tinder. O no. I això és fantàstic. Són tan sols un instrument, si es vol dir així, i tenim el poder de decidir què fer-ne. Conec qui analitza els perfils dels altres amb cura de detectiu i d’altres que només fan que anar movent el dit quasi aleatòriament. I ja us dic jo que lliga més el segon. Tots sistemes són bons. De la mateixa manera que encara hi ha qui s’enamora a la cua del cine o amb una mirada que coincideix en un restaurant i qui es desenamora un dia perquè sí només escoltant la veu de l’altre o perquè ha entès que el futur té massa boira. Seguim sent el mateix. I francament, un cop visitada aquesta discoteca virtual, havent fet la proverbial ‘putivuelta’, només em queda tornar allà on era, que ja se sap que ‘roda el món i torna al Born’.

Article publicat a Mediacat

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

Error, perdó i María del Monte

L’error: l’acció d’equivocar-se, de jutjar veritable el que és fals o a l’inrevés. Això diu el diccionari. Tots ens equivoquem; potser alguns més que altres, però no tots ens n’adonem. I si ho fem, no tots li donem la mateixa importància. He conegut que el famós programa de Televisión Española Saber y ganar ha admès el seu primer error aquest estiu. Durant més de 18 anys ha estat un rellotge perfecte, però el passat 25 de juliol va repetir una pregunta de dos dies anteriors (sobre Cántame i María del Monte, per a més interès).

És una notícia que va aparèixer a tots els diaris. I per què? Jo penso que a Espanya, el que és notícia és que algú admeta un error o que algú dimitisca per voluntat pròpia. Però no és només això. Errar és humà, diu la màxima. Una vida plena d’errors és molt més rica que una vida en què no s’ha fet res, diu l’altre. És més: a casa sempre m’havien dit que els errors són la prova de que ho estàs intentant. I mira, la gent de Saber y ganar la van vessar.

Però el més gros per als diaris és que, a més a més, la gent de Jordi Hurtado (l’etern presentador) havia demanat perdó per l’error! Quina barra, sembla que diguen els periodistes, no només admet haver-se equivocat, sinó que, a més a més, demana excuses. No hi estem acostumats, no, i menys en el món aquest de la comunicació. Els errors sempre es poden perdonar sempre que hom tinga el valor d’admetre’ls. I Saber y ganar ha donat la cara. Hi ha qui diu que perdonem les persones perquè encara vols tindre-les a la seua vida. Ara no ens enfadarem amb Hurtado.

Però en els dies que corren demanar perdó no es porta. Ningú s’excusa, tot es dóna per fet i si ningú et pregunta millor tira endavant i tal dia farà un any. Perquè perdonar ens demana un esforç. Sobretot si ens hem de perdonar a nosaltres mateixos. No hi ha perdó sense amor ni amor sense perdó. I això de l’amor sona carrincló, però és del que estem fets. Som fets d’un 80 per cent d’aigua, diuen, doncs la resta deu ser amor. O potser buits en un 20 per cent.

Tornem als errors. El nostre dia a dia. Ens equivoquem i ens alcem. Ens equivoquem i ens enduem a algú per endavant, normalment qui no en té cap culpa o qui fins i tot et volia ajudar a aixecar-te. Però som uns brètols. Diuen que el teu millor mestre és el teu darrer error. Jo crec que no n’aprenem mai; jo segur que no he après res.

El pitjor error a la vida és tindre por de cometre’n un, d’error. Què fàcil és filosofar i què difícil és viure. I encara més difícil és ser el director de Saber y ganar, que és més notícia quan admet una equivocació i demana perdó que no pas per fer bé la faena durant més de 18 anys.

Article publicat al setmanari L’Ebre