Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)

Anuncis

Del Watergate a la bala al peu

Imatge 

La portada d’avui divendres 15 de febrer al diari ‘El Mundo’ és ja el tancament del cercle de la novel·la d’espies de John Le Carré en que s’ha convertit la política catalana. El titular, a tota plana, és: “El PSC encargó investigar la conexión entre ‘la trama del Palau’ y los Pujol”. Així tenim que hi havia una xarxa que va espiar fins a 500 polítics i d’altres personalitats segons La Vanguardia. Li posem unes gotetes roses amb l’ex parella de Jordi Pujol Ferrussola. Ho salpebrem amb la renúncia de l’innocent alcalde Manuel Bustos. I afegim un sou escandalós com assessor de l’ex ministre Ángel Acebes. Amb aquest còctel ja podem tancar la paradeta avui mateix. Tenim corrupció, polítics amb morro, espionatge, mala fe, enganys,… què és això? Realment és casualitat aquesta acumulació de disbarats? Estem enfront d’un Watergate català?

Anem a pams. Sobre el Watergate català: no m’ho puc creure. Llegeixo el que publiquen els diaris i bé, sí. Tot apunta a que un partit, o un responsable d’un partit, es dedicava a treure informació dels rivals. I com la usaven? El cas Palau el va girbar el PSC? I la Justicia? Les respostes que em venen al cap em fan pujar la tensió.

Però és que això ho feien també d’altres? No és només el PSC sembla ser. Ai! I el pitjor de tot és pensar en el perquè. La informació és poder d’acord, però altra cosa és arribar a aquest grau de paranoia i d’obsessió. Així no val la pena fer política. Sí, encara crec que és un ofici noble i el 99% dels qui s’hi dediquen ho fan honestament. Sembla que no hi hagi empresaris corruptes, periodistes corruptes,… a la vostra empresa o lloc de treball tots són del Pequeño Pony o hi ha molt d’animal sense lligar? Doncs això. Sempre dic als que critiquen els polítics per barruts, per poc preparats, per endogàmics: “per què no t’hi poses tu?”. Ah, la cosa canvia. Per culpa d’aquesta actitud es colen persones no desitjables en la política, i alguns poden arribar a llocs de decisió, amb resultats funestos. El sistema ha de canviar, totalment d’acord, però també la implicació de la ciutadania en els afers públics.

L’altre tema és la renúncia de Bustos i el paper dels imputats en general. Entenc que per algú innocent si l’imputen el fet de plegar és donar la victòria al que l’acusa. S’està pervertint tant el sistema que al final els polítics estaran desprotegits. Qualsevol, amb mala llet, pot acabar amb la carrer política de qualsevol només amb mig indici. Què són intocables? No és veritat. Què estan aforats i protegits? En cap cas, només es fa més llarg el procés. Ho deia l’altre dia el president Mas al Parlament i tenia raó: que per ser totalment transparents i democràtics havia de tenir especial cura en la reparació d’aquelles persones que deixen l’acció pública per la pressió d’algunes acusacions i que quan es demostra que són innocents queden en l’oblit. Té raó. Ara, cal fer feina en transparència, en millora de finançament dels partits i en remodelació de competències dels ajuntaments, per exemple.

Ah, i la qüestió dels sous dels polítics. Jo sóc dels que crec que els polítics podrien estar més ben pagats. Una mica més. A veure, si tu cobres 50 i et subornen, per molts que cobris 80 segur que et podran subornar igual. Té a veure amb els valors i l’ètica de cadascú. I la porta giratòria? Deixo el Govern o l’Administració i em monto una consultoria que, ai las, contracta l’Administració i així vaig fent dinerets. I el cas d’Acebes, assessorant a Iberdrola l’ex ministre d’Interior? Ai!

En tot cas estic decidit a exposar-me a semblar naïf o imbècil. No estem tan malament. És bo que apareguin aquests casos de corrupció i que es mirin i remirin. Vol dir que el sistema funciona, però per a uns quants sembla ser. Només cal perseguir els polítics? Amb tant de Watergate, tant de tremendisme i de manca de confiança estem portant el país a un penya-segat. Comparen la situació actual tan de Catalunya com d’Espanya amb la de la d’Itàlia a meitat de la dècada de 1990. Doncs cal mirar com va acabar allò: Silvio Berlusconi. Mans netes i transparència al màxim, rigor tot el del món, exigència màxima, però no vulguem ser els més llestos perquè potser ens acabarem disparant una bala al peu. I això costa curar-ho.