Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital

​Sou uns desagraïts

A casa t’ho deien: “dóna les gràcies”, cal ser agraït, saluda, digues adéu. És igual que pensis, d’esquerres, de més esquerres (que és el que diuen la majoria de catalans quan els pregunten) o de dretes: creiem que si fem les coses bé doncs tot anirà bé. Diga-li karma, diga-li equilibri de la força, diga-li Déu Nostre Senyor. Sense posar-se transcendental. Si mires al teu voltant es poden donar les gràcies per tantes coses. Per ser agraït cal ser humil, i aquí la cosa comença a anar pel pedregar. I en política s’ha de ser agraït, no ja per noblesa ni per l’efecte papallona, perquè sí, per imperatiu categòric.

Fa unes setmanes que he estat engolit per un revival. Es tracta dels companys (i sobretot companyes) de l’institut que, per culpa de les xarxes socials, han muntat un sopar… pel setembre! Bona previsió, res de la República per demà. Ja s’ha muntat una prèvia per abril, una altra per final de mes i ja fa setmanes que hem recuperat el contacte i com si fóssim nanos de disset anys anem prenent cafès i cervesetes. I francament, des que he reconnectat amb aquesta gent tinc una sensació diàfana d’agraïment i de franquesa total.

Som tots iguals, humilitat i no prendre’s massa seriosament la part regular de la vida. Tots sobre la quarantena, parlem de tot i de res, de nens i de gintònics i de com de mals estudiants érem. I som d’una generació on podem parlar de política sense enfadar-nos, estiguem un a l’Antàrtida i l’altre al Pol Nord. I de les converses noto que no hi ha l’odi als polítics i a la política que en principi els mitjans i els “experts” ens diuen que ens ofega. Això sí, el que noto és que volen professionals, lideratges i solucions.

“Crec en la professionalitat, però tocar no és una feina. Has d’estar agraït per tenir l’oportunitat de tocar”, va dir en una ocasió el virtuós trompetista Wynton Marsalis. La política, la vocació de servei públic, o com li vulgueu dir, és quelcom que enganxa i que té un punt d’artístic. És un sacerdoci, com ho és la cuina, el periodisme o qualsevol feina sense horaris i sense horitzó a llarg termini. Ja m’enteneu. I els polítics han de ser professionals. Perdó, han d’acabar sent professionals. Des de la societat civil a la política? Perfecte, això només fa que sumar.

Ara bé, després organització i organització, perquè parafrasejant Gramsci, sense organització no hi ha idees. I ara anem justets d’idees, com a mínim per fer-les públiques. L’independentisme vol un país millor, autogovernat, toca anar explicant i certificant el com. Sí que hi va haver qui va treballar per la República des del Govern de la Generalitat. Sí que hi ha coses dissenyades i preparades. Cal seguir. No es tindrà demà, ni demà passat. Però el camí ja s’ha començat.

Som tots uns desagraïts. Potser tu una mica més. Qui ha fet qui i per què en els darrers anys? El 9 de novembre de 2014: Convergència i Artur Mas. L’1 d’octubre de 2017: Junts pel Sí (CDC-Partit Demòcrata i Esquerra) i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Era la unitat. El gran moment de l’independentisme. Era una solució de continuïtat. I sí, l’injust maç de la justícia espanyola va esguerrar aquest projecte polític. Escapçat i desanimat. Som també presos de les contradiccions i de les desconfiances. Però com en qualsevol relació, de parella o laboral o d’associació de veïns, cal sacrifici. Ara estimem sense estar enamorats. Pot millorar, segur. Però cal dir la veritat, donar les gràcies. També demanem generositat, i tothom diu que és generós, però el que toca és cedir per poder creure, per poder avançar. Canviar no canviarem, però millorar, per què no?

Com fer-ho, la pregunta. Doncs fa temps que els catalans, quan voten, van decidir que els diferents accents del país havien de presentar-se per separat i debatre projectes diferents. I per acabar de quadrar, els catalans volen que aquests accents després s’uneixin i formin un acord esdrúixol i complex. Coi de catalans. Per això sorprèn que hi hagi qui demani o defensi un partit únic, ni de dretes ni d’esquerres. No s’entén quan tenim grans lideratges i quan es vol que la força sigui “de la gent”. Veig poc agraïment.

Article publicat a Nació Digital

CDR i pacifisme 2.0

Vagi per endavant que estic molt d’acord amb que la societat civil es manifesti amb la intensitat que calgui, sempre de manera pacífica. Dit això, a mi el nom de Comitè de Defensa de la República (CDR) em recorda als ‘soviets’ o els Comitès de Salvació Pública de Robespierre i els seus amics. És una qüestió de referents suposo. Ara bé, que cal sortir al carrer i organitzar-se doncs d’acord. Deia Gramsci que les idees necessiten organització i tenia raó. Però qui i com s’organitzen les organitzacions?

Es tallen carreteres del nord i del sud. A la costa i a la muntanya. Sí senyor. Cal veure si això es mantindrà en el temps o no. Som seny i rauxa. I com que no se sap molt bé com funcionen els CDR doncs és més fàcil saber si plourà amb l’aplicació del mòbil que saber què faran els famosos defensors de la República.

Com són els famosos CDR? Doncs de funcionament assembleari i disseminats pel territori han aflorat en un context de resistència. Van gestar-se per defensar el referèndum de l’1 d’octubre i han guanyat protagonisme a mesura que s’ha intensificat la resposta repressiva de l’Estat. Amb els empresonaments de dirigents independentistes i la detenció de Carles Puigdemont -últim president legítim, i símbol de la República declarada però no desplegada-, els CDR han tornat a actuar. I estan a cada cantonada.

D’on surten? Si no m’erro tenen un moment d’auge: La vaga general catalana de 2017 (també coneguda com a vaga 3-O) fou una vaga general convocada a Catalunya el dimarts 3 d’octubre de 2017[1] pels sindicats CGT, CNT, COS, I-CSC i IAC, així com pels diferents comitès. Són fruit de l’1 d’octubre, i aquella aturada neix després dels violents fets repressius durant la jornada electoral del referèndum sobre la independència de Catalunya. Fou llavors que la Taula per la Democràcia decidí convocar una paralització social general, sota el nom d’Aturada de país, pel mateix 3 d’octubre. I és un fet que els CDR han tret protagonisme pràctic a Assemblea i Òmnium, quasi hegemònics fins el moment. Està bé que no siguin apèndixs dels partits, però compte amb anar al seu rotllo.

Una cosa bona de l’independentisme, que ja és consubstancial, és el pacifisme. Allò de ni un paper al terra. La marxa de diumenge passat fins al consolat alemany va ser, de nou, un exemple. Seguim el pacifisme 2.0, movem-nos i no posem en compromís a les nostres forces de seguretat, que curiosament estan segrestades.
Captura de pantalla 2018-04-03 a les 11.41.39

Article publicat a El 9 Magazín