Què ens passa amb Aguilar de Segarra?

No ens llegim. Aquesta és una línia habitual en els meus grups d’aplicacions de text si hi ha més de tres persones. I també passa en els mitjans de casa nostra. La prova és una història recurrent. Surt cada dos per tres amb els mateixos protagonistes i les mateixes dades. Diré el pecat i els pecadors. Però és una qüestió general de la professió, generalitzada i generalista. El titular és aquest: “Aguilar de Segarra: 250 habitants i més de 160 cotxes per cap”. Quines ganes de clicar! Les xifres són tan llamineres com exagerades i per tant són atractives al lector. El tema és divertit, què passa en aquest poblet del Bages?

Doncs el capitalisme salvatge i la llei de l’oferta i la demanda són els culpables de tot. Resulta que aquest és el municipi amb més cotxes per habitant de tot el país. Hi ha matriculats uns 40.000 vehicles. Doncs sí, té conyeta la cosa. Però això és novetat? És estrictament notícia? Doncs no és gaire nou. Ja fa més de deu anys, diverses empreses de lloguer de vehicles van establir aquí el seu domicili fiscal per beneficiar-se d’un impost de circulació molt baix, d’uns 18 euros. La qüestió d’aquest dumping fiscal va arribar a un punt tan boig que hi van haver fins a 60.000 vehicles registrats. Però des de 2011 cada any o dos anys es repeteix el tema. I amb el mateix títol. Mitjans catalans (El Periódico, CCMA, Nació Digital, Ara…) i mitjans espanyols (Antena 3, ABC, Cadena Ser…) caient de peus a la galleda. Qui devia vendre la història en origen? Vaja, ja som al cap del carrer.

Aquests diners dels impostos benvinguts siguin a l’acció municipal. És un poble extens i isolat, i amb molt de patrimoni. Aguilar de Segarra té dos castells medievals (un del segle IX i un altre del segle X) i una església datada a principis del segle XIII. El nom ve de molt abans que manufacturéssim les comarques. Allà, des d’aquells turons, fa molt de temps que es veu com els tòtils arriben, sigui amb cotxe o no.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

La capital (real) de comarca

Vull provocar justet, una miqueta. Durant els meus sovintejats i agraïts viatges per Catalunya coincideixo amb molts municipis que em sorprenen, perquè els desconeixia i perquè el barcelocentrisme dels mitjans de comunicació generalistes no perden el seu temps valuós explicant res que ja no se sàpiga. Sí, allò que en diuen “comarques”. Al final donarem la raó als animals de Tabàrnia i Tractòria. No hi ha res més fàcil que dividir els catalans. Ho posem senzillet, eh. Doncs vinga, com que ens hem menjat això de “comarques” ara toca riure’s de les comarques.

Només qui viu a comarques pot entendre què és un consell comarcal i per què és vital. No li demaneu a un diputat de Ciutadans perquè no sabrà de què li parleu. Vivim a Matrix. Les comarques són les cèl·lules del nostre país. La C-16 podria ser una espina dorsal diguem-ne, però sense comarques no som res. Altra cosa és la identitat de cadascú, cadascú és de casa seva, per entendre’ns.

 

Un artista del Bages fill d’una pedania em deia que viu a un poble perquè malgrat no tenir alcalde té bar, església i una bústia. Doncs té tota la raó. És poble qui fa de poble, com és capital qui fa de capital. Els municipis també tenen actitud. I el nom no fa la cosa. És capital qui té un hospital o qui té un institut? Aquesta actitud no ve de pedres, rius o esglésies. Ve dels de sempre, de la gent i dels qui la gent escull: alcaldes, regidors i tots aquells que “fan poble”, ja m’enteneu.

Per això mateix insisteixo que no crec que s’hagi de canviar qui és capital de cada comarca. De fet hi ha algu- nes comarques que estan condemnades amb el nom. Si es diu Foguetès ja s’enten que la capital és Foguet. Però això no és gaire meritocràtic. I hi ha llocs on les presumptes segones o terceres ciutats són les que tiren del carro. Podríem parlar d’un model de capital a l’holandesa: capital política La Haia i capital real Amsterdam.

 

No vull ofendre ningú, però com diuen “si pica és que cura”. La Catalunya que vull és la que té equilibri territorial, la que no et penalitza per ser d’Oliana o de Vilatenim, però tampoc t’embota el cap per ser de l’Hospitalet o de Reus. Aquest tipus de debats reals sobre el territori, sobre com fem el nostre país, ja des de la porta de casa, haurien de ser importants. Perquè tot i que vivim en la urgència no podem ser miops, no tenim tant de marge. Siguem realistes, i actuem tots com de capital.

Article publicat a El 9 Nou Magazín

El 9 NOU magazín 180202