Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Narcís Serra, legalitat i barra

Els fets: Narcís Serra i Adolf Todó, expresident i exdirector general de Catalunya Caixa, respectivament, han hagut de declarar davant del jutge com a imputats (vídeo). Han hagut d’explicar per què van aprovar sobresous per a l’equip directiu el 2010 quan l’entitat ja s’havia vist obligada a demanar ajuts públics. Modestament, vaig escriure un reportatge a l’anuari Media.cat on tractava de posar llum sobre com s’ha esberlat el model de caixes català i vaig voler atorgar un merescut protagonisme al senyor Serra.

Caixa Catalunya (avui integrada en Catalunya Caixa) va esdevenir una entitat agressiva sota el seu mandat, sobretot en el mercat immobiliari. Una de les característiques d’aquest tipus de gestió acostuma a ser premiar la guàrdia pretoriana, el consell, amb sous importants. Els d’aquesta entitat amb ànima social eren escandalosos. Però per Serra tot s’ajustava a preus de mercat i tot es va fer bé. Em frapa aquest tall de Narcís Serra: “crec que he aclarit que la meva actuació i la tot el Consell d’administració va ser legal, lleial inclús diligent respecte dels problemes als quals la Caixa s’havia d’enfrontar”. El senyor Todó a més apunta que el Frob (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria) va donar suport als seus sous. Qui vigila al vigilant, oi?

Tot sovint ens apareix el mateix debat sobre la legalitat i l’ètica. Les lleis són un cos, un camí marcat per on podem caminar. Altra cosa és com anem per aquest recorregut que en teoría és vàlid, acceptat per tots. El que va passar a Caixa Catalunya té més relació amb la pornografia que amb la legalitat. Va ser un exemple, entre d’altres, de què ens ha portat a aquesta crisi que vivim. No sóc jurista ni economista, però sospito que aquest ‘respecte’ per la legalitat farà que ni Serra ni Todó hagin de pagar massa responsabilitats per la gestió apocalíptica de Caixa Catalunya. Hi ha qui creu que Serra hauria d’anar a la presó perquè hi ha risc de que destruexi proves. El cas és complicat en formes. Sóc un ferm defensor de l’Estat de Dret, m’agradaria que funcionés més i millor. Segurament les nostres lleis però, que no estan preparades per tant de cinisme, no podran arribar més enllà en l’afer de Serra i Todó. Una cosa és la legalitat i altra cosa la barra, i aquí ja costa més.