El pacte, traïdor!

Dissabte es constitueixen els ajuntaments catalans. Dissabte sabrem quins batlles tindrem a casa. Dissabte es corona un dels pics que es van posar en lliça les passades eleccions municipals. Altra cosa són diputacions i consells comarcals. Qui serà alcalde a Vic? I a Olot? I a Reus? Seguim sense saber si hi haurà els grans pactes d’esquerres que facilitaran la nova política. Sembla que la nova política prefereix quedar-se a l’oposició quan té ocasió. Perquè es veu que això de governar cansa, i a més cal fer alguna cosa un cop a lloc.

En aquest sentit sembla que Ada Colau està calmant tots els dimonis. Domina les càmeres. Ahir somreia amb Pimec. Ahir feia gerent de l’Ajuntament de Barcelona a l’exregidor i excandidat a candidat socialista, Jordi Martí Grau. A nivell mediàtic, tot és meravellós. Però i el pacte? Esquerra sí, Esquerra no. Colau és prou independentista o no. Un passet endavant i dos enrere. I mentrestant en Collboni oferint-se com a enviat del capital.

On són les majories de progrés que havien de revolucionar la nostra societat? Doncs no hi són, miri al final hem pensat que era millor fer veure que ens obliguen a estar a l’oposició. Colau no ha pogut jugar a això perquè, ai las, ha estat la llista més votada, i la política al final també és qüestió de responsabilitat. I a Badalona? Qui diu si s’ha votat canvi? Els ciutadans sembla que no. Sembla que depèn dels socialistes: uns volen sumar-se al pacte de progrés per foragitar Albiol i d’altres creuen que això és donar ales a l’independentisme. El PSC també té un bon “cacao maravillao“.

Fora de Barcelona i àrea, on hi ha vida i vida molt intel·ligent, trobem diversos ajuntaments on les forces més votades (habitualment Convergència i Unió) està tenint problemes per formar govern. I normalment els problemes els troba sobretot amb Esquerra. Però, no hi havia un pacte entre el president Mas i Oriol Junqueras per sumar majories a favor de la sobirania plena? Doncs sí, però sembla que només la punteta. Vic i Olot són dos casos on gairebé CiU, llargament més votada, ha estat a punt de quedar fora. Deu ser que Junqueras no deu trobar prou de confiança el president Mas. Que els pactes no ens facin traïdors?

I com es fan els pactes? Com les lleis i les salsitxes, millor no saber-ho. Hi ha un consell comarcal on dues forces es partiran la presidència. Fins aquí mira, rar però tira. Però és que un dels que serà president per dos anys té només dos regidors a la seva vila. I no és del PP per entendre’ns. Ai.

La política és pactar, però potser no tant.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Vida (intel·ligent) lluny de Barcelona

Som els nostres pitjors enemics; els catalans, vull dir. Sempre trobem on ensopegar. Que tenim a tocar un país nou?. Doncs ens entretenim en si el volem més taronja o més groguet. Que volem sortir de la crisi?. Doncs busquem com complicar-nos la vida amb impostos i permisos. Però vivim en un país increïble, tot sovint malgrat nosaltres.
I una altra cosa és la cultura catalana, la que ens fa catalans, la que ens explica i la que ens interroga. Fa poc, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va atorgar un dels deu Premis Nacionals de Cultura al grup de les Terres de l’Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Artur Gaya va destacar que “els premis sempre són una satisfacció i una alegria molt gran perquè són una empenta al fet de treballar per la cultura”. I en això, Quico el Célio té molta raó. Ara bé, sempre hi ha un però: “A ningú dels guardonats crec que siga cap cosa descobrir-li que no és gens fàcil treballar per la cultura i tampoc ho és en un lloc com les Terres de l’Ebre, allunyat dels llocs on es prenen les decisions importants i, per tant, aquests premis t’ajuden a tirar endavant”. Doncs que visquen aquests premis ansiolítics i motivadors!.
Doncs sí, entre el riu Sénia i Riba-roja, entre Arnes i l’Ampolla hi ha un territori ric. Malgrat que molts no el coneguen, aquest territori és més que ric, és esplèndid!. Però la ignorància ja se sap que és atrevida i no sempre sap valorar. Hi ha gent creativa a les Terres de l’Ebre, professionals de renom i paisatges de portada. I les Terres de l’Ebre són part fonamental de la cultura nacional (i quan dic nacional vull dir catalana, esclar). Però no estic d’acord amb Artur Gaya (i que Déu em perdone) en que el fet d’estar lluny de Barcelona -o lloc on es “prenen decisions importants”- ho faça tot tan difícil.
Seguim. “Cal el coratge de matar els propis/ fills amb un coltell. Salvar de mil imatges una imatge”. Aquests són versos de Gerard Vergés, el poeta sensual, un doctor en farmàcia que ens va regalar una poesia europea i reposada en un moment en què tothom tenia pressa. Sí, lluny de Barcelona. Andreu Carranza ha estat guardonat amb el premi Josep Pla 2015 ja fa uns mesos, sí, però continua sent un senyor premi. També lluny de Barcelona.
Dada a tindre en compte: el Gremi de Llibreters ha donat a conèixer les dades finals del dia de Sant Jordi. La venda de llibres en català repunta fins al 54%. El català interessa i en català també, si us plau. Parlant de Sant Jordi, a la llista dels més venuts en categoria de no ficció, al número tres apareix No ens calia estudiar tant (Sembra), de Marta Rojals. Sí, també lluny de Barcelona.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

Pirineu 2022, la traïció de Barcelona?

Sembla que no tindrem Jocs Olímpics d’Hivern a Barcelona-Pirineu. Bé, que no ens hi presentarem. En tot cas no és definitiu, ni si ni no, però sembla que no. Tot plegat un invent de l’alcalde Jordi Hereu que ningú sap com tractar.Sembla que s’estava convertint en un problema polític per l’alcalde Xavier Trias, que prou mal de caps pateix. Però era un símbol. Era la manera de que Barcelona actués de capital del país. Era la manera d’encendre reformes al Pirineu, un 1% de població i un 20% de territori de Catalunya. Hagués estat bo només sent-ne candidat. Però això sembla que no ha comptat. Trias diu que no perquè el Comitè Olímpic Internacional no s’ho acaba de creure del tot, com si aquí sí que ens ho creguéssim.

Ara bé, no tot és tan senzill. He parlat en els darrers dies amb dues persones molt intel·ligents de l’Alt Urgell i ben coneixedores del pa que s’hi dóna. Per una banda, em diuen que uns Jocs Olímpics no és el que cal al Pirineu. Que no està preparat per oferir consum massiu d’esports de neu. Que hauria de diversificar l’oferta del territori, proposar turisme de qualitat, dinamitzar la gastronomia. En definitiva, que cal un model previ i que això no vindrà per uns Jocs d’Hivern, per molt que porti inversions en infraestructures, endarrerides i necessàries. I per altra banda, quasi amb un punt maquiavèlic, hi ha qui em diu que aquesta manca de compromís amb el Pirineu sempre serà un greuge. Així doncs, serviria per demanar més atenció i inversió de part de la resta del país. Victimisme o tàctica negociadora? No me l’esperava aquesta. No crec que Barcelona hagi traït al Pirineu, sí crec que ha marejat una mica la perdiu.

M’agradaria que Catalunya tingués uns Jocs Olímpics d’Hivern, però potser no toca ara ni avui. Ja veurem. En tot cas, l’alcalde de La Seu d’Urgell i diputat, Albert Batalla, ja ha dit que pensa seguir amb la idea. Tant de bo se’n pugui sortir.

Com a post-data i com a definició de que no sabem ben bé on som, aquest parell de tuits:

 

 

Contra els «quinquis» del Baix

Sóc nat a Barcelona i barceloní d’acció i pensament, però des de fa uns anys visc molt content a Sant Feliu de Llobregat, capital tímida d’una de les comarques més poblades, dinàmiques i significatives d’aquest país. Sovint el reduccionisme de les informacions de premsa o el maximalisme de la política partidista han portat a situar el Baix Llobregat com a una espècie de territori on la gent va pel carrer amb braçalets del PSC o d’ICV-EUiA, i on no es parla català. Quina ximpleria! El “cinturó roig” ja ha passat a la història, poc o molt. Però el Baix Llobregat, se’m dirà, és l’únic lloc on el PSC encara manté el tipus. Bé, és la “taca vermella” en el mapa blau convergent de les comarques de Catalunya. Sovint per això, també, i sense voler entendre la sociologia canviant del Baix Llobregat s’ha preferit fer la caricatura: els “quinquis” del Baix.

Doncs ja n’hi ha prou. No ho dic jo, ho diuen els fets. Per començar, òbviament, cal dir que el fet de que PSC i ICV s’hagin repartit el “pastís” polític de l’àrea metropolitana de Barcelona durant tres dècades no vol dir res: i molt menys els converteix en “quinquis”. Altra cosa són les pràctiques clientelars a nivell comarcal. Per dir-ho ràpid: si qui governa el consell comarcal és d’un color i l’ajuntament X és d’un altre color doncs tindrà menys beques menjador que les que té un altre ajuntament Y però que és del color dels primers. S’entén, oi? Però això no converteix el Baix Llobregat en terra de “quinquis”. Aquí no hi ha l’operació Pokemón o el Terres Cavades per dir alguna cosa i sense assenyalar a ningú.

Ara al Baix Llobregat entra una (altra) bafarada d’aire fresc. El proper 11 d’abril Molins de Rei, al cor comercial i cultural del Baix Llobregat, tindrà un alcalde de Convergència i Unió, en Joan Ramon Casals. A veure, no és el primer alcalde de CiU al Baix Llobregat. Per exemple, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, és alcalde de Martorell. Però, Molins de Rei era un dels extrems del cinturó roig, el del PSUC (i després ICV): Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, i d’altres… I ara CiU puja a tots aquests municipis, i governarà a Molins. Tot està canviant. Als Estats Units la comunitat negra votà per George W. Bush perquè la sociologia ha canviat en les darreres dècades. I ara a Catalunya també, i els canvis van en tots sentits i direccions, alerta general.

Sobre el cas particular de Molins de Rei val a dir que els seus ciutadans tenen molta sort i han escollit bé. Jove, extremadament preparat i responsable de política municipal de Convergència en tres mandats: un autèntic crack que no és cap “quinqui”. I sí, del Baix Llobregat.

(Publicat a Nació Digital)