Cal ser-ne més, i més sexis

De la mateixa manera que no és el mateix la censura que no et publiquin un article en un diari, no és el mateix ser independentista que ser un miop intolerant. Fa pocs dies el president Puigdemont, en el dia del seu aniversari, va escriure que la celebració del proper seria a casa. Torna Puigdemont? Només d’aparèixer la idea ja es va crear la nuvolosa habitual de descrèdit, dubte i por. De moment estem com estem i el Govern ha de seguir fent del mentrestant un projecte de creixement. Que la república no ens faci perdre la nació, ja m’enteneu. L’independentisme del dia a dia s’ha d’espolsar els tabús i la vigilància creuada: si el país funciona, la resta anirà venint.


Comptem que no som prou. El president de la Generalitat que va liderar l’1 d’octubre és a Waterloo perquè a Espanya seria detingut i ja sabem com seria jutjat. La presidència de la Generalitat no mereix aquest tracte. A partir d’aquí facin política. Tots, també des de Madrid. I llençar-se pel cap la figura de Puigdemont, s’hi estigui en contra o a favor, és irresponsable i ridícul. I lesiu per l’independentisme. Cal ser conscients que l’empat etern de la societat catalana, i el mateix empat del sobiranisme, només es pot superar de manera lateral. No es pot fer saltant la paret, potser es pot mirar de fer petits trossets el mur amb un martell com a cadena perpètua o bé de donar-hi la volta. En tot cas cal ser-ne més, i més sexis. Presidir la Generalitat no és ser voluntari de l’Assemblea, ens hem de posar seriosos. Que et diguin autonomista mentre fas que el país s’acosti a la sobirania real és un preu molt petit a pagar. I si així, en el mentrestant, es millora la vida de tota la ciutadania, et voti o no, millor, molt millor.
 
Cada vegada que algú li diu a l’altre que no és prou pur la política s’enfonsa una mica més, i ja fa temps. No admetre la diferència com element de creixement és terrible, és preferir l’hemorroide. Perquè ara sembla que la política no interessa tant com quan teníem el Carrusel Deportivo dels indepes contra els espanyolistes i amb els de la tercera via intentant entrar a la UEFA. D’acord que el 2016 i el 2017 estàvem encigalats, la bromera ens cavalcava a nosaltres. I ara? Les idees no són bones o dolentes depenent si estan més o menys de moda.

El món canvia, la teva mirada també, però no pots trair el que has estimat. Sovint no s’entén que estimis algú que t’ha fet mal o que t’ha abandonat, tanmateix les persones i les idees som molt similars. Cal treballar-les, cal cuidar-les, cal creure en elles. Res ve donat, res està assegurat, res s’ho val tot, però quan reps doncs tot et multiplica.

Som hereus de la nostra melangia i de l’eufòria que vam gaudir. Sabíem que hi havia una factura a pagar. Vam viure de crèdit durant molt de temps i toca refer-se. No vol dir aturar-se, més aviat anar amb una altra marxa perquè fa pujada. I no ens podem permetre estar parats ni estimbar-nos. Tot suma. Cal estar pendents de si torna el president Puigdemont a Catalunya i tot el que això permetria, cal seguir de prop el gradualisme d’Esquerra i de la taula de diàleg i cal també creure que una oferta que sumi com pot ser el nou partit Centrem i tot el que significa el PDECat són ingredients d’un mateix còctel.

Amb whisky, vermut vermell i angostura es fa el Manhattan. Separadament, tenen vida per si mateixos, però un cop mesclats amb mestratge provoquen un nou gust, una nova textura, una nova vivència. I hem vingut aquí a viure, a apostar, i a perdre tot sovint perquè així cada cop som més a prop de guanyar. Malgrat que sigui poc, tot i que no és mai el que vam preveure.

Publicat a Nació Digital.

La separació (convergent)

Artur Mas i tot el que aquesta declaració significa: “No vull acabar la meva trajectòria política avalant una separació. No dic que sigui això el que ha passat ja, aquest és el meu espai polític, però el risc de la separació hi és, i davant d’aquest risc no vull fer el pas que podria consumar la separació”.

Són paraules del 14 de setembre. El president Mas, un dels polítics més criticats de la història d’aquest país i un dels que més lluny l’ha portat, va explicar que es mantenia al Partit Demòcrata -partit que va fundar i presidir- i que no faria cap pas per integrar-se a la formació auspiciada pel president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, per “no avalar una separació”.

En tot cas considerava i considera que hi ha espai per una reconciliació en l’anomenat espai postconvergent, o entre el Partit Demòcrata i el partit Junts. Malgrat informacions periodístiques diabòliques i interpretacions més o menys interessades cal sempre seguir fil per randa les paraules de Mas, perquè són pensades i voler entendre-les.

Per als que no s’hi han trobat (encara) en el món de la separació: la separació matrimonial no posa fi al matrimoni, i tots dos cònjuges seguiran sent considerats com tal. Estar separats, però amb aquest vincle actiu, implica que cap d’ells podrà tornar a casar-se, ni entre ells ni amb terceres persones. És el divorci que posa fi al matrimoni de forma definitiva.

En el món real, una separació fa més fàcils els tràmits, des de tots els punts de vista (també l’econòmic, ja que es tornarà a crear la societat, encara que en règim de separació de béns llevat que s’estableixi el contrari), per tornar a estar junts. És el divorci el que posa fi al matrimoni de forma definitiva. Aquesta classe bàsica i gratuïta de Dret de Família ve a tomb perquè les paraules pesen molt però de vegades, poques, poden portar esperança. Per cert, hi ha molts més divorcis que separacions, molts més.

Ja fa temps que la separació és un fet en això de “l’espai”, sobretot des que s’ha trencat la convivència diguem-ne. Però el respecte entre els presidents Mas i Puigdemont és d’agrair i pot ser un dels elements que permeti construir en un futur. És bo que com va expressar el 129è president de la Generalitat es tingui en compte que els expresidents del país són “un patrimoni comú del conjunt del poble de Catalunya, més enllà de si ens han votat o no”.

Si mantenim les institucions, i la presidència de la Generalitat ho és, com a referències podem tenir uns fars enmig de la tempesta, duri el que duri. No vol dir que la separació postconvergent no acabi en divorci, però així no es trenquen ponts importants per al país, i pel sobiranisme, però sobretot pel país. Com diu el poeta: “tot clama i res no dura, tot calla i res no mor”.

Una separació (i un divorci) és quelcom dolorós i sovint fútil, perquè molts pensen que serà alliberador i que la seva vida millorarà exponencialment. Potser sí. La pregunta que es fa la gent és ‘per què’ quan la qüestió és ‘des de quan’. I és quan es poden trobar els motius i les causes, i potser fins i tot els protagonistes i causants: no eren ells, ets tu. I llavors la cosa es complica, davant del mirall tots tenim desgràcies. En política també, per construir (per construir-te) és millor ser sincer amb un mateix per créixer i sobretot cal ser coherent amb allò que ets, fins i tot quan no hi estàs d’acord.

Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital

Aprofitem que som desconfiats

Vivim en un món ple de fets irrellevants que, afortunadament, ens donen oxigen i ens compliquen la vida. Més de 12.000 morts a Catalunya i només tenim al cap si ja han obert la terrasseta aquella on ens fa tanta il·lusió fer la canya. La darrera xifra d’atur és la més alta des de l’abril del 2016 i només pensem a fer vacances després de dues quarantenes a casa. Indignats amb el salvatge assassinat racista de George Floyd a Minneapolis i bé, això dels temporers a Lleida ja ho mirarem un altre dia. No he entès mai si som més cínics que estúpids o a l’inrevés, no saber la resposta és una probable resposta. Però ja ens va bé.

Hi ha qui ha d’anar a treballar com si no hi hagués demà perquè té més feina que mai, d’altres hi van a mig gas, alleugerits per no aguantar la mateixa família, d’altres seguim enganxats a ordinador i mòbil mentre volem aprendre a cuinar i sabem que no ens en sortirem, i molts encara esperen cobrar l’atur i sobretot no veuen horitzó ni amb virus ni sense. Vivim de sigles. Hem après què és un EPI i a preguntar per si estem o no en ERTO o si el que ve és un ERO. Hem après a què quan parla el Govern espanyol hem d’esperar uns dies per veure si s’acomplirà res del que diu perquè fins que no surti al BOE o al Telediario és que no és bo. No ens refiem de gaire cosa. Com a mínim ja no diem que “tot anirà bé” i que després d’aquesta crisi tot canviarà i l’ésser humà deixarà de ser-ho per convertir-se en una espècie de monjo del ‘mindfulness’ marinat amb sant Francesc d’Assís.

Som menys crèduls. O a l’inrevés, som més desconfiats. Ai, la desconfiança, el primer ingredient per la recança. No voler compartir el present per així poder trencar el futur. Mentre parlem de sèries en línia i de les ganes que tenim de posar els peus en remull a la platja ens anem endurint, som pedra. No ens adonem però som golems de granit. Estem amagant el cap, les potes i la cua dins de la closca. Primer els de casa, els de casa meva, els meus. Tu i jo. I no és cap sorpresa. Així ha de ser. I és una forma d’estar en pau amb nosaltres, entenent per fi les nostres expectatives. Però no vinguem amb parides.

El president Puigdemont fa poc -de fet fa molt que ho diu- va dir que sense unitat no sembla fàcil que hi hagi independència. Tots els que estàvem desperts l’1 d’octubre de 2017 segur que hi estem d’acord. Ja hem vist què ha passat després per corroborar-ho. Però fa poc afegia que si no hi ha unitat, caldrà explicar que no hi haurà independència. Doncs és el moment. Oficialment: no hi haurà república demà, i és culpa nostra. Ara que estem més autoafirmats que mai. Hem fet una pausa. Toca prendre aire, però per a què? Catalunya -potser una mica més que la resta del món- té davant un escenari urgent de reconstrucció, d’actualització. I val la pena posar el coll perquè tenim moltíssimes eines favorables. Com quan te la fots a la vida, cal tornar-hi amb la millor versió d’un mateix.

Article publicat a Nació Digital

Romàntic sí, idiota no

Dissabte a l’hora de dinar més de cent mil persones (segurament el doble) érem a Perpinyà escoltant al president Puigdemont, als eurodiputats Ponsatí i Comín, i també -per persona interposada- les paraules dels presos i exiliats. Va ser un acte de contingut moral. De reafirmació política, però sobretot de constatació moral: l’independentisme té dret a existir, i perviurà. Potser no va ser tan lluït com alguns voldrien i molt més vigorós del que d’altres desitjarien. No crec en la contraposició de l’independentisme d’acció davant l’anomenat independentisme pragmàtic. Són maneres d’arribar al mateix objectiu, combinables, la suma del tu i jo. Romàntics i clàssics, modernistes i noucentistes, rock i pop, dualitats que són la mateixa cosa, com pensar i sentir si aconsegueixes fer-ho bé.

El gran romàntic, en el millor dels sentits, fou Goethe que deixà escrit allò de: “Saber no és suficient; hem d’aplicar. Voler no és suficient; hem de fer”. Tenim la idea que ens hem de preparar. Benvinguda la idea. Quan es parla d’horitzons es vol ridiculitzar l’independentisme i se’l titlla de màgic. La millor manera de desfer aquest tel de dubte és precisament el de l’acció. I de moment és al Govern on es pot fer de manera concreta.

Molt interessant el concepte (no sé com aplicar-lo) que proposa el president Mas quant a bifurcar l’acció independentista més lligada a drets civils i denúncia internacional per una banda i per l’altra l’acció de govern. Per què és important? Doncs perquè si el projecte independentista vol créixer, primer ha de seguir guanyant eleccions. I els ciutadans, la majoria dels quals no estava a Perpinyà ni ho va veure per la tele, han de poder copsar la utilitat del seu vot. I sobretot els que avui estan fora del taulell de joc “indepe”. Persones que avui no comparteixen el projecte. No sé si arribarem a la Catalunya del 80 per cent, però on ens podem conformar (perquè no som així) amb un país a meitats.

Hi ha un professor i diputat que parla de sobiranisme laic com a base per construir els temps que ens cal viure. Ser asèptic en les formes però gens escèptic en el fons. El fer república és el fer país. No faci por mantenir marcs mentals. El catalanisme és la font de l’independentisme, no se’n pot renegar. I aquest sobiranisme laic ha de fugir dels apriorismes i sobretot dels dogmes, i encara més dels que hem demostrat que han fracassat. Volem ser república, actuem com a país: hem de créixer en el debat, sigui del model d’escola, sigui del paper de pimes i autònoms o abordant què fer amb el medi ambient o el drama migratori del Mediterrani. Ja ho deia Goethe, “hem de fer”.

Sit and talk no pot ser Wait and see“, va dir el president Puigdemont després de l’acte. I té tota la raó. Però alerta: l’exigència no pot ser intransigència. Segur que qualsevol independentista entén que el diàleg amb l’Estat és la via més poderosa per la reivindicació nacional real. I havent estat un seguidor del “tenim pressa” ja fa temps que admeto que no ho podem vetllar d’aquesta manera. Tranquil·litat sí, apriorismes cap. Estic fart de llegir enquestes. Pot ser que comencem pel començament, no des de zero. I s’equivoca Gabriel Rufián quan assegura que “està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà, però el repte és que t’aplaudeixin a Cornellà” perquè oblida que és una mateixa cosa. A banda, Baix Llobregat estant no sé molt bé què vol dir. En qualsevol cas ell és esclau de les seves paraules, i sobretot dels seus fets, com a mínim dels darrers 155.

Goethe va triomfar amb el seu best-seller Els sofriments del jove Werther, però també va tenir com a efecte més de dos mil suïcidis de joves enamorats a la seva època. Ser un romàntic, somiar llarg és una gran cosa, és necessari. Voler viure intensament és una obligació. Voler sentir tots els moments com si fossin el darrer és absurd i et porta a la frustració més terrible, una espècie de mort en vida. A poc a poc, i de moment Sit and talk (si pot ser nivell prèmium) i el que convingui. Un projecte clar i creure en nosaltres mateixos. Amb romanticisme, si es vol, però sense fer massa l’idiota.

Article publicat a Nació Digital