«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

qYN3vWjN

Lopetegui, Huerta i el «farol indepe»

La història de la Humanitat, la part que val la pena de saber, és la que es basa en les relacions de confiança. La que tenien la reina Victòria amb el princep Albert. La que tenien Jaume I i Roger de Llúria. O la que tenien Simon i Garfunkel. Però de vegades es trenca. Com la Federació Espanyola de Futbol amb Julen Lopetegi i el Real Madrid o Pedro Sánchez amb Màxim Huerta i les seves cosetes amb Hacienda. I les relacions humanes, també, són la base de la política, o era a l’inrevés?

El tal Shakespeare deia allò de “estima a tothom, confia en uns quants i no facis mal a ningú”. La confiança és una les matèries més estranyes de la Creació. Costa molt de construir i es pot esberlar per qualsevol petit incident que pateixi. Com una final de Champions. Com una primera cita. No seria acer reforçat precisament això de la confiança. S’ha de regar, i abonar, i espurgar, i… Passa entre amics, i passa entre companys. Ara que venen diversos congressos de partits polítics recordo també un aforisme (atribuit a Giulio Andreotti, i també a Konrad Adenauer) que diu allò de que “hi ha amics, coneguts, enemics, enemics mortals,… i companys de partit”. Aquesta seria un dels companys de viatge inevitables de l’independentisme des de que s’ha convertit en un moviment polític amb vocació majoritària. Quan ets gran et passen coses de gran.

Ara bé, no entenc les deslleialtats o les contradiccions. L’exconsellera d’Educació de la Generalitat Clara Ponsatí, que va marxar a Escòcia (com d’altres companys va triar l’exili enlloc de la presó), va dir que el Govern Puigdemont “jugava a pòquer” contra el Govern espanyol i anava “de farol”. Gran alegria a la Brunette i la tercera via colauer. Ponsatí em mereix molt de respecte intel·lectual i també polític, sobretot des del moment que va fer una passa endavant i va accedir a l’oferta del president Puigdemont. Però, és possible que no sabés com estaven repartides totes les cartes? Creu que hi ha nou persones a la presó (sis d’elles companyes i companys seus del Govern) només per un error de càlcul? Sap ella si el Govern (tot l’executiu) tenia o no tenia preparat el Dia D+1? Creu que Carles Viver i Pi-Suñer es passava els matins pentinant un gat?

Vaig ser dels que tenia pressa. Encara en tinc. Però també sé que de vegades convé parar. Va bé respirar. Prendre distància. Renovar-se. Entendre les crítiques. Mirar als ulls, primers als teus, i després buscar la mirada de l’altre. Ponsatí és cèlebre per les seves posicions radicals (en el sentit positiu, de pedra picada se’n diu ara) i potser sí que no es va trobar el que es volia. Tampoc s’ha trobat el que s’esperava Màxim Huerta. Quan ets al timó tothom et mira, tothom espera, la dona del Cèsar i la camisa neta. Tothom vol que facis de consellera o de ministre, per davant i per darrere. I sovint oblidem aquell sintagma que es diu “acció política”, que sóna molt a sindicat dels setanta, però que és important. I si fas et pots equivocar. No és moment de postureig ni de deixar l’equip en el moment de començar la competició. Lopetegi serà sempre considerat un deslleial. Perquè el futbol és molt més cruel que la política. Però la política és molt més cruel que el futbol, perquè és la vida. Tranquils, tenim una segona oportunitat.

Article publicat a Nació Digital

Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

CDR i pacifisme 2.0

Vagi per endavant que estic molt d’acord amb que la societat civil es manifesti amb la intensitat que calgui, sempre de manera pacífica. Dit això, a mi el nom de Comitè de Defensa de la República (CDR) em recorda als ‘soviets’ o els Comitès de Salvació Pública de Robespierre i els seus amics. És una qüestió de referents suposo. Ara bé, que cal sortir al carrer i organitzar-se doncs d’acord. Deia Gramsci que les idees necessiten organització i tenia raó. Però qui i com s’organitzen les organitzacions?

Es tallen carreteres del nord i del sud. A la costa i a la muntanya. Sí senyor. Cal veure si això es mantindrà en el temps o no. Som seny i rauxa. I com que no se sap molt bé com funcionen els CDR doncs és més fàcil saber si plourà amb l’aplicació del mòbil que saber què faran els famosos defensors de la República.

Com són els famosos CDR? Doncs de funcionament assembleari i disseminats pel territori han aflorat en un context de resistència. Van gestar-se per defensar el referèndum de l’1 d’octubre i han guanyat protagonisme a mesura que s’ha intensificat la resposta repressiva de l’Estat. Amb els empresonaments de dirigents independentistes i la detenció de Carles Puigdemont -últim president legítim, i símbol de la República declarada però no desplegada-, els CDR han tornat a actuar. I estan a cada cantonada.

D’on surten? Si no m’erro tenen un moment d’auge: La vaga general catalana de 2017 (també coneguda com a vaga 3-O) fou una vaga general convocada a Catalunya el dimarts 3 d’octubre de 2017[1] pels sindicats CGT, CNT, COS, I-CSC i IAC, així com pels diferents comitès. Són fruit de l’1 d’octubre, i aquella aturada neix després dels violents fets repressius durant la jornada electoral del referèndum sobre la independència de Catalunya. Fou llavors que la Taula per la Democràcia decidí convocar una paralització social general, sota el nom d’Aturada de país, pel mateix 3 d’octubre. I és un fet que els CDR han tret protagonisme pràctic a Assemblea i Òmnium, quasi hegemònics fins el moment. Està bé que no siguin apèndixs dels partits, però compte amb anar al seu rotllo.

Una cosa bona de l’independentisme, que ja és consubstancial, és el pacifisme. Allò de ni un paper al terra. La marxa de diumenge passat fins al consolat alemany va ser, de nou, un exemple. Seguim el pacifisme 2.0, movem-nos i no posem en compromís a les nostres forces de seguretat, que curiosament estan segrestades.
Captura de pantalla 2018-04-03 a les 11.41.39

Article publicat a El 9 Magazín