Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre
Anuncis

Blancaneu/Blancanieves, un èxit català?

Ja s’han donat els premis Goya, el guardons del cinema espanyol. Enguany, i com estava previst, ha triomfat Blancanieves (o Blancaneu) de Pablo Berger. S’ha endut deu premis, que van des de millor pel·lícula a millor disseny de vestuari, passant per millor cançó original.  Un èxit per a una producció catalana. Home, però si es veu que parlen en castellà, em direu. Sí, és una pel·lícula muda i si llegeixes els llavis sembla que parlin castellà. I què? Què no es pot fer cinema català en castellà? Qui diu això és un cretí. Aquesta cosa que he sentit dir a gent intel·ligent és paradoxal. Critiquen que Juan Marsé no anés a la Fira de Frankfurt anys enrere perquè es va decidir que hi acudia la literatura en català i no la catalana. I això es pot debatre, i tant! Però ai las, si la producció catalana amb actors castellans es premia a Espanya llavors no és cinema català. Català i en català no és el mateix, tot i que podria ser-ho, ja m’enteneu.

Imatge

Si hom repassa el palmarés històric d’aquests premis es trobaran alguna pel·lícula catalana en català com és el cas de Pa Negre el 2011. També cintes catalanes que no són ni en català ni en castellà com La vida secreta de las palabras d’Isabel Coixet que guanyà el 2006. I d’això no se’n parla?

Els catalans som diferents o se’ns tracta diferent? La cultura, com el futbol, té molt de representació política, d’identitat sobretot, però no hauria de ser mai una cosa tancada. Ho dic per Catalunya i per Espanya i per tots. Ahir es van poder veure catalans reivindicatius i catalans agraïts. Alguns, com Juan Antonio Bayona, guanyador al Goya per la millor direcció amb Lo Imposible (una cinta catalana amb Ewan McGregor? doncs sí), va animar als seus companys de professió. Està claríssim que va ser una nit amb accent català, sigui aquest accent mut o sonor. Un èxit.