El nostre cotxe

Sé que parlar d’una empresa o d’una altra està mal vist si ho fem els periodistes. El periodisme econòmic, quan parla d’empreses, sempre és sospitós. Quan li deuen pagar? A qui li deu un favor aquest ara? Però ho haig de fer. Les empreses les fan les persones, sembla obvi però cal recordar l’esforç i il·lusió que hi ha darrere d’un nom. Mentre hem estat durant mesos llançant-nos empreses que marxen o no de Catalunya hi ha quelcom que jo sempre he valorat: els que han fet feina sense aixecar massa la veu. Cal recordar quina és una de les fàbriques més importants del país, i el que representa: la SEAT.

I és que el president de SEAT, Luca de Meo, va assegurar que l’empresa automobilística, amb seu a Martorell, no té previst marxar de Catalunya encara que aquest territori mantingui l’objectiu de la independència. Es tracta d’un directiu italià d’una empresa amb matriu alemanya. Negocis són negocis. I és clar. Martorell funciona com un coet i els SEAT són cotxes catalans, per mi sempre ho han estat per molt que els models portin noms ibèrics.

Sempre m’he considerat liberal diguem-ne, però fa temps que em miro amb més carinyo les empreses catalanes a l’hora d’escollir proveïdor. Perdoneu els anuncis però tan Somenergia o Factor Energia són opcions, o Parlem, o l’aigua de Ribes o d’altres noms que us vindran al cap. Això a França en diuen xovinisme, però crec que potser en comptes de mirar-nos el melic potser hauríem de fixar-nos en la butxaca, i en la del nostre veí. Perquè vivim en xarxa, i no amb Austràlia i el Canadà només, també amb Tarragona i Torelló, per entendre’ns. Doncs sí, SEAT és el nostre cotxe.

Article publicat al Ripollès

Anuncis

La capital (real) de comarca

Vull provocar justet, una miqueta. Durant els meus sovintejats i agraïts viatges per Catalunya coincideixo amb molts municipis que em sorprenen, perquè els desconeixia i perquè el barcelocentrisme dels mitjans de comunicació generalistes no perden el seu temps valuós explicant res que ja no se sàpiga. Sí, allò que en diuen “comarques”. Al final donarem la raó als animals de Tabàrnia i Tractòria. No hi ha res més fàcil que dividir els catalans. Ho posem senzillet, eh. Doncs vinga, com que ens hem menjat això de “comarques” ara toca riure’s de les comarques.

Només qui viu a comarques pot entendre què és un consell comarcal i per què és vital. No li demaneu a un diputat de Ciutadans perquè no sabrà de què li parleu. Vivim a Matrix. Les comarques són les cèl·lules del nostre país. La C-16 podria ser una espina dorsal diguem-ne, però sense comarques no som res. Altra cosa és la identitat de cadascú, cadascú és de casa seva, per entendre’ns.

 

Un artista del Bages fill d’una pedania em deia que viu a un poble perquè malgrat no tenir alcalde té bar, església i una bústia. Doncs té tota la raó. És poble qui fa de poble, com és capital qui fa de capital. Els municipis també tenen actitud. I el nom no fa la cosa. És capital qui té un hospital o qui té un institut? Aquesta actitud no ve de pedres, rius o esglésies. Ve dels de sempre, de la gent i dels qui la gent escull: alcaldes, regidors i tots aquells que “fan poble”, ja m’enteneu.

Per això mateix insisteixo que no crec que s’hagi de canviar qui és capital de cada comarca. De fet hi ha algu- nes comarques que estan condemnades amb el nom. Si es diu Foguetès ja s’enten que la capital és Foguet. Però això no és gaire meritocràtic. I hi ha llocs on les presumptes segones o terceres ciutats són les que tiren del carro. Podríem parlar d’un model de capital a l’holandesa: capital política La Haia i capital real Amsterdam.

 

No vull ofendre ningú, però com diuen “si pica és que cura”. La Catalunya que vull és la que té equilibri territorial, la que no et penalitza per ser d’Oliana o de Vilatenim, però tampoc t’embota el cap per ser de l’Hospitalet o de Reus. Aquest tipus de debats reals sobre el territori, sobre com fem el nostre país, ja des de la porta de casa, haurien de ser importants. Perquè tot i que vivim en la urgència no podem ser miops, no tenim tant de marge. Siguem realistes, i actuem tots com de capital.

Article publicat a El 9 Nou Magazín

El 9 NOU magazín 180202

D’on venim

Els catalans som gent reservada. Som d’anar cap a dins. Potser els de costa menys, però vaja, som molt nostres. Vivim en un petit país que el que té és història. Passat, present i futur. I molta documentació. Historiadors de primer ordre i estrangers enamorats del que som i serem. Tenim una situació geoestratègica diabòlica. Enmig del nord i del sud tota la vida. Som poc xovinistes malgrat que sempre ens acusin de nacionalistes. Som crítics en excés i sarcàstics fins a la malaltia. Amb tot, ens cal saber com érem per entendre com som. Amb aquest propòsit el 27 de desembre a les 22.00 s’estrena Comtes a les teles locals i Movistar+ (canal 159). Per fi, anar més enllà del Dragui.

 
Es tracta d’una docusèrie dirigida per Carles Porta i escrita conjuntament amb Albert Sánchez Pinyol sobre l’origen de la nació catalana, als segles IX i X, amb la pugna entre els comtes de la Marca Hispànica i els reis francs. Entre Espanya i la UE dirà algú. Entre el 27 i el 30 de desembre, un cop comenci la treva nadalenca, cada nit podreu veure a la tele (sigui VOTV o sigui Vallès Visió) un dels quatre capítols trepidants sobre els quatre primers comtes de la nissaga de Barcelona. Si no us agrada la història ni els comtes ni el Sànchez Pinyol també us agradarà. No és una producció basada en la èpica o el romanticisme d’uns comtes tipus Robin Hood. Ni de la cosa de Guifré i les quatre barres.

 

Els primers comtes (Guifé, Guifré Borrell, Sunyer i Borrell) són homes del seu temps que són una mica antisistema. Són personatges complets, amb força drama a la seva vida, però molt conscients del seu compromís. És una pulsió humana: protegir la teva família, i als teus. Quan vaig estudiar Història em vaig meravellar (contra tot pronòstic) amb la Medieval, on a més treia molt bones notes (contra tot pronòstic). És una època denostada, amb mala premsa, com els moderats. Però és un espai de transformació espectacular i, en qüestions socials, més avançat del que es pugui creure. És per això que Comtes ens explica d’on venim. Del fort component visigòtic que té la nostra cultura, les nostres lleis i costums i de la construcció de la base de la nació social que som i que capa a capa, durant segles, s’ha anat construint.

Marqueu-vos-ho a l’agenda. Comtes ho petarà. Perquè és entretinguda, perquè té un color propi, perquè és catalana i sobretot perquè ens posa davant del mirall sense apriorismes. De vegades no agrada, però és la única manera de saber quina cara fem.

Publicat a El 9 NOU VOR 171215

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat

La puta pluralitat

La llista de paraules que estem pervertint comença a ser vergonyant: “consens”, “moment històric”, “procés” i per sobre de tots els mots violentats hi trobem “pluralitat”. Pluralitat vol dir ser més d’un. Sí, perdoneu per anar subratllant obvietats però vivim moments atrafegats i estúpids i cal fer-ho i és de justícia. Prou de ser plurals! L’eufemisme de no tenir criteri ni opinió. No tots pensem igual, no cal laboratori. Dos catalans junts fem tres opinions. “Jo només faig de transmissor del què pensen altres”, ens diuen els periodistes avui en dia. Bé, em refereixo a espais d’opinió o el gran caos que en aquest país anomenen tertúlies.

La tertúlia tot ho pot. És barat. Però mai com fins ara el cost i el valor havien anat tant de la mà. Opinió exprés i prejutjada. Una cosa és la broma de portar expolítics a la ràdio (Terribas) i altra cosa és ja institucionalitzar exconsellers (curiosament del tripartit d’esquerres) en programes de la Corpo. Ei, que són persones. I que saber què pensa sobre fets d’actualitat qualsevol membre més o menys actiu de la nostra classe política està la mar de bé. Però prou de fer passar bou per bèstia grossa. No tots pensem igual. No cal que ens ho facin empassar com si fos el xarop de la tos. Ja decidiré jo!

Sí, a Catalunya som més plurals que a Madrid. Fantàstic. Abracem-nos! Som collonuts, però tant posar aigua al vi, al final, no hi ha qui es begui el cataplasma. Al diccionari la segona veu per la paraula “pluralitat” vol dir majoria. No vol dir tothom. Cal sentir què pensa tothom? Sí, segur. Però no tots a la vegada. Ja fa anys que els professors de les anomenades facultats de Comunicació adverteixen del soroll. Doncs a casa, molt soroll per a res.

La puta pluralitat és l’escut de la nostra covardia. Sí, puta, perquè és una actitud mesella i venuda. En el moment més transcendent de la història política d’aquest país (sigui per la independència si sou “indepes”, sigui per la revolució social si sou “colauistes” o “cupaires”) cal saber l’opinió dels periodistes i de les empreses també. Mulleu-vos! Estic en contra de l’objectivitat.

“Tele 5 és la televisió més plural de Catalunya”. Aquesta frase tan inexacta no té ni una setmana i no la va dir Paolo Vasile o Xavier García Albiol. No. La va dir David Pérez, diputat del PSC (partit que fins a 2010 era hegemònic al nostre país) i veterà de la cosa. És avui encara més un desig que una realitat, però parem compte. Cal recordar que TV-3 i Catalunya Ràdio basaven (en passat) el seu lideratge en la qualitat. Cal recordar als nostres polítics que cal dotar d’instruments (del tipus que calgui) a la ràdio i tele pública. Perquè ni som ni serem un país normal.

La borratxera de pluralitat que tenim és esgotadora i embafant. És extemporani pretendre jugar amb la baralla de cartes de l’oasi català quan som al món real del segle XXI de Twitter. Al món de les xarxes socials i en el que els noms propis tenen cada cop més importància, a la vegada que moviments que pugen tan ràpid com s’estimben. Ser plurals hauria de ser poder fer fotografies crítiques de la realitat i no pas col·leccionar fotos de carnet.

Article publicat a Nació Digital