11 de setembre, 1-O i 4 de juliol

Els Estats Units són un país meravellós. Que sí, que Trump i la bogeria de les armes. D’acord, però no hi ha un altre indret on la llibertat sigui tan ben entesa i tan valorada. I a més, si tens sort i pots viatjar-hi ben acompanyat és un dels millors llocs del nostre planeta. Doncs bé, fa poc que ha passat el 4 de juliol, dia nacional allà. A la primavera de 1775, després de més d’una dècada d’agitació contra les polítiques angleses i les primeres batalles de la Guerra de la Independència, les 13 colònies nord-americanes van enviar representants al primer Congrés Continental celebrat a Filadèlfia. Després de molt debat sobre tallar els vincles amb el Regne Unit, els representants (que molts d’ells surten encara avui als bitllets) van votar unànimement per la independència el 2 de juliol de 1776.

Recordeu que no hi havia Twitter, ni 3/24, ni tan sols Televisió del Ripollès. Doncs dos dies després de la seva important votació, el Congrés va aprovar la Declaració d’Independència (un dels textos més ben escrits a la Història) i va enviar còpies a tot el país. La declaració estava datada el 4 de juliol, que es va adoptar com el Dia de la Independència. A Catalunya, pels volts de l’11 de setembre, Diada Nacional, és recorrent replantejar si està bé o no commemorar un derrota. I cada any tornem-hi. Hi ha qui vol celebrar l’1 d’octubre, que fou una victòria democràtica de primer ordre però que algú avui pot entendre com una derrota.

Som catalans de fa molt, i sempre sumant capes. Deixa l’11 de setembre. I recorda que la nostra bandera és la de les quatre barres. Ara toca l’estelada, però quan siguem un país normal, tocarà fer coses normals.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Què us passa amb Tarragona?

Els catalans són com alumnes d’autoescola, o frenem de cop o ens passem de llarg. La nostra idiosincràcia, farcida de llatinismes i actituds hebrees, ens fa ser sovint miserables en la nostra crítica. Sempre serà més verd el jardí del veí, però sovint tenim moltes ganes (és que es nota) de que el jardí del veí s’inundi i se l’endugui un huracà. Després de penes i treballs tenim ara els Jocs del Mediterrani a Tarragona. I se’ls esperava amb ganes. A la capital romana perquè fa anys que s’hi estan posant i perquè porten un curs sencer en pròrroga per acabar els equipaments i donar una bona imatge de ciutat. I els de la resta de Catalunya -altra tema és Reus que ja és tràgic- anar mirant de tant en tant a veure què feien aquesta colla de bojos que fan castells en un pavelló.

I pam! Que si ve el Rei d’Espanya, que si el president Torra, que si el president Sánchez, que si les entrades, que si un paracaigudista, que si no hi ha aparcament, que si fa massa calor,… A veure nois, que no és un esdeveniment que passa a Catalunya? Què no som tots catalans, fins i tot els de Tarragona? Doncs no, fot-li. Si fossim una mica més civilitzats esperaríem al 2 de juliol, un cop tot recollit, i llavors ens posaríem a demanar responsabilitats i, si calgués, a felicitar a qui fos. Però no, nosaltres no fem això. Tots som un entrenador del Barça, un president de la Generalitat i un alcalde. Tot a la vegada. Som tan collonuts…

A veure, què us passa amb Tarragona? Parlem-ne catalans. No us agrada prou sembla. Parlen com nosaltres. Pensen com nosaltres, fins i tot pateixen com nosaltres. Com deia el clàssic: i si els punxem no surt sang? No escric tot plegat per defensar a l’organització, ni a l’Ajuntament, ni molt menys al govern espanyol, però quan noto acarnissament el sentit aràcnid se m’activa. No ho puc evitar. És injust i gratuït, i, com totes aquestes actituds estomacals, és fatal pels interessos de Catalunya.

Que sí, que molt mal efecte l’estadi mig ple a la inauguració, que mare de Déu això dels espanyols i les entrades, que si no hi ha La Marsellesa, que si Mireia Belmonte posant medalles, que si els àrbitres fan vaga,… Però, i què? No podem sortir com a rates, esperem el torn. Ser ciutadà comporta drets i obligacions. I per mi és una obligació donar suport i escalf a les iniciatives que poden promoure la meva ciutat i el meu país. Sóc un català de Barcelona que no he anat mai al Mobile World Congress, però sé perfectament que és quelcom boníssim per la ciutat i per Catalunya. Que si m’emprenyen els turistes? No ho sabeu prou. Però si és bo per tu, Tarragona, és bo per mi, i per tu.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180629

Humiliadors humiliats (va, home, va!)

Vivim temps molt absurds, i per tant molt preocupants. Una època en que la velocitat de les tonteries i de les barrabassades és supersònica. Una rere l’altra. I no ens adonem de com n’estem de pressionats i maltractats. Sí, l’administració de l’Estat espanyol maltracta als ciutadans de Catalunya. No banalitzo la violència domèstica, autèntica plaga social, si no que dic que hi ha una institució -molt important- que no fa el que ha de fer. I si no ho fa bé, és que ho fa malament. Un exemple: La Fiscalia ha denunciat nou professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca per “humiliar”, segons afirma, alumnes que són fills de guàrdies civils. A Sant Andreu hi ha una caserna de la Benemérita.

Recapitulem. Els fets ‘humiliants’ es van produir després de l’episodi de violència policial viscut l’1 d’octubre, quan vam fer el referèndum d’independència, en què diversos punts de Catalunya van patir la repressió del cos armat, que tenia per objectiu impedir la votació, a instàncies del govern espanyol. La novel·la segueix. Els professors van declarar a principis d’any, per haver suposadament violentat alguns fills d’agents, quan es van realitzar “debats a la classe” sobre els fets que acabaven de passar, i que també sortien per Antena 3. Segons van denunciar algunes famílies, als debats es van escoltar comentaris “despectius” contra la policia arran de les càrregues de l’1 d’octubre, motiu pel qual 18 famílies van dirigir-se a l’ajuntament per mostrar el seu malestar. I és que no es pot fer això d’anar parlant de coses a les escoles, home! I l’alcalde, a un any de les eleccions, va fer una tocada de violí tipus Juan Tamariz i va enviar la pilota cap a la Generalitat, que són molt de llacets grocs. Ja veurem com acaba.

Per augmentar la qualitat de la convivència l’altre dia va dir la seva l’inefable portaveu del Partido Popular al Congreso: Rafael Hernando. Va titllar de “covards” els pobres professors de Sant Andreu per “haver humiliat” els fills de guàrdies civils. Segons Hernando, el que seria “lògic” és que els professors denunciats -encara no condemnats, diguem-ne- “reconeguessin el que han fet, els seus errors, que haguessin demanat perdó, i no ho han fet, un símptoma més de la covardia d’aquests fanàtics que quan s’han d’enfrontar a la responsabilitat dels seus actes o acaben mentint, o fugen o s’obliden del que han fet”. Així, amb tot plegat i una mica de sort, potser no se’ls cremaria en aquesta Inquisició del segle XXI espanyol. Després del lamentable episodi de la retirada de samarretes i pancartes de la final de la Copa del Rey de futbol, no serà que el PP i la Guàrdia Civil (quasi la mateixa cosa) creuen que a Sant Andreu les classes les donen vestits de groc?

Article publicat a El 9 Magazín.

Captura de pantalla 2018-05-02 a les 18.55.43

El nostre cotxe

Sé que parlar d’una empresa o d’una altra està mal vist si ho fem els periodistes. El periodisme econòmic, quan parla d’empreses, sempre és sospitós. Quan li deuen pagar? A qui li deu un favor aquest ara? Però ho haig de fer. Les empreses les fan les persones, sembla obvi però cal recordar l’esforç i il·lusió que hi ha darrere d’un nom. Mentre hem estat durant mesos llançant-nos empreses que marxen o no de Catalunya hi ha quelcom que jo sempre he valorat: els que han fet feina sense aixecar massa la veu. Cal recordar quina és una de les fàbriques més importants del país, i el que representa: la SEAT.

I és que el president de SEAT, Luca de Meo, va assegurar que l’empresa automobilística, amb seu a Martorell, no té previst marxar de Catalunya encara que aquest territori mantingui l’objectiu de la independència. Es tracta d’un directiu italià d’una empresa amb matriu alemanya. Negocis són negocis. I és clar. Martorell funciona com un coet i els SEAT són cotxes catalans, per mi sempre ho han estat per molt que els models portin noms ibèrics.

Sempre m’he considerat liberal diguem-ne, però fa temps que em miro amb més carinyo les empreses catalanes a l’hora d’escollir proveïdor. Perdoneu els anuncis però tan Somenergia o Factor Energia són opcions, o Parlem, o l’aigua de Ribes o d’altres noms que us vindran al cap. Això a França en diuen xovinisme, però crec que potser en comptes de mirar-nos el melic potser hauríem de fixar-nos en la butxaca, i en la del nostre veí. Perquè vivim en xarxa, i no amb Austràlia i el Canadà només, també amb Tarragona i Torelló, per entendre’ns. Doncs sí, SEAT és el nostre cotxe.

Article publicat al Ripollès

La capital (real) de comarca

Vull provocar justet, una miqueta. Durant els meus sovintejats i agraïts viatges per Catalunya coincideixo amb molts municipis que em sorprenen, perquè els desconeixia i perquè el barcelocentrisme dels mitjans de comunicació generalistes no perden el seu temps valuós explicant res que ja no se sàpiga. Sí, allò que en diuen “comarques”. Al final donarem la raó als animals de Tabàrnia i Tractòria. No hi ha res més fàcil que dividir els catalans. Ho posem senzillet, eh. Doncs vinga, com que ens hem menjat això de “comarques” ara toca riure’s de les comarques.

Només qui viu a comarques pot entendre què és un consell comarcal i per què és vital. No li demaneu a un diputat de Ciutadans perquè no sabrà de què li parleu. Vivim a Matrix. Les comarques són les cèl·lules del nostre país. La C-16 podria ser una espina dorsal diguem-ne, però sense comarques no som res. Altra cosa és la identitat de cadascú, cadascú és de casa seva, per entendre’ns.

 

Un artista del Bages fill d’una pedania em deia que viu a un poble perquè malgrat no tenir alcalde té bar, església i una bústia. Doncs té tota la raó. És poble qui fa de poble, com és capital qui fa de capital. Els municipis també tenen actitud. I el nom no fa la cosa. És capital qui té un hospital o qui té un institut? Aquesta actitud no ve de pedres, rius o esglésies. Ve dels de sempre, de la gent i dels qui la gent escull: alcaldes, regidors i tots aquells que “fan poble”, ja m’enteneu.

Per això mateix insisteixo que no crec que s’hagi de canviar qui és capital de cada comarca. De fet hi ha algu- nes comarques que estan condemnades amb el nom. Si es diu Foguetès ja s’enten que la capital és Foguet. Però això no és gaire meritocràtic. I hi ha llocs on les presumptes segones o terceres ciutats són les que tiren del carro. Podríem parlar d’un model de capital a l’holandesa: capital política La Haia i capital real Amsterdam.

 

No vull ofendre ningú, però com diuen “si pica és que cura”. La Catalunya que vull és la que té equilibri territorial, la que no et penalitza per ser d’Oliana o de Vilatenim, però tampoc t’embota el cap per ser de l’Hospitalet o de Reus. Aquest tipus de debats reals sobre el territori, sobre com fem el nostre país, ja des de la porta de casa, haurien de ser importants. Perquè tot i que vivim en la urgència no podem ser miops, no tenim tant de marge. Siguem realistes, i actuem tots com de capital.

Article publicat a El 9 Nou Magazín

El 9 NOU magazín 180202