Menteix la Primavera?

Els catalans som gent agraïda. Perquè tenim poca memòria i perquè no fem les preguntes adequades. Aquest passat cap de setmana es va acabar la celebració del festival musical Primavera Sound amb gran èxit. No només per la xifra de públic espaterrant que hi va assistir (i va poder fer cues extraordinàries) i va disfrutar d’Antònia Font o de Beck sinó perquè ha renovat el seu compromís amb Barcelona fins al 2027. Visca! Tots contents. I és que semblava que la cosa perillava. Perquè fa poc, hores abans de començar l’edició d’enguany, un dels directors del festival no ho veia gens clar i va lamentar que “Barcelona no ens estima”, en relació amb els grups del govern municipal, que sembla que no acaben d’ajudar. La lògica feia dir que l’Ajuntament d’Ada Colau i Jaume Collboni hauria de fer mans i mànigues per retenir aquest esdeveniment 100% barceloní. I més tenint en compte que l’estimació d’impacte econòmic a Barcelona del Primavera Sound és de 349 milions d’euros, cosa que el converteix en el festival amb més impacte a la ciutat,  just rere del Mobile World Congress.

El Primavera Sound i la polèmica sobre la seva permanència o no és un gran exemple del que ens passa com a país. No tinc cap problema ni amb el festival ni amb els productors, crec que és un esdeveniment important per la ciutat però que cal pensar i repensar el seu impacte en el circuit musical i cultural del país i també en la resta de la indústria del sarau. Per exemple, aquest cap de setmana passat per poder contractar una barra i uns barrils de cervesa amb una coneguda marca de cervesa molt barcelonina per una petita festa al Baix Llobregat calia anar a llogar al País Valencià. O també saber que des que va començar el Primavera Sound, durant aquests dies, “ha costat molt trobar tovallons de paper o personal de seguretat”, asseguren fonts del gremi. Deia que aquesta polèmica és metafòrica de Catalunya i de la cosa nostra. És un festival total, grandiós i integrat a la zona urbana, per molt que molesti a l’ajuntament de Sant Adrià del Besòs.

I aquesta polèmica d’on venia? Per què teníem por de perdre aquesta joia nostrada? Doncs perquè el febrer d’enguany vam saber que l’edició del 2023 recuperava el format de dos caps de setmana, vella reivindicació de la promotora. “Però en aquesta ocasió, se celebrarà en dues ciutats espanyoles diferents: els dies 1, 2 i 3 de juny tindrà lloc, com ja és habitual, al Parc del Fòrum de Barcelona-Sant Adrià del Besòs, i el 8, 9 i 10 a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rey, a Madrid”, diu el web oficial. Ah, ja estem al cap del carrer. El Madrid liberaloide de Martínez-Almeida i Díaz Ayuso sempre preparat per acollir als catalans blasmats i incompresos. O sigui que la cosa era fer dos caps de setmana -a Barcelona ha passat enguany- i a la “villa y corte” se’ls hi deu tenir més carinyo, que és una manera de dir que no hi ha tants interlocutors i requeriments fastiguejadors. Ara que s’ha renovat fins a 2027 el mateix director del festival assegura que hi ha entesa 100% amb l’alcaldessa Colau i que hi ha “confiança”. Per cert, el cartell serà igual a Barcelona i a Madrid, una gesta de programació impressionant que ajuda a entendre com és d’important aquest festival.

Agraïts estem perquè es queden, però com deia el mestre Capri: l’amor se’n va però ella es queda. Seguim amb la metàfora perquè quants emprenedors o joves han de marxar a Madrid per trobar oportunitats, no ja carinyo, en aquests temps que corren. I les preguntes. Sabem ben bé què vol el Primavera Sound? Més enllà dels titulars, de l’amor no correspost i de si Madrid o de si des del Fòrum es provoca un soroll terrible en dos cap de setmana terribles pel veïns. Sembla un joc de poder. De fet, ho és. Ningú ha mentit gaire, però no s’ha dit tota la veritat perquè fa com coseta. I com diuen els Mishima “Ara ens acompanyen com fantasmes / Que no obliden ni perdonen / Sé que no us descobreixo res, / Però és així com ens menteix / La primavera”. I la banda de Barcelona, com tantes d’altres, actuarà aquest estiu en molts altres festivals que també són estupendos i fan indústria: Random, Vida, Istiu, Begur, Vallviva… i al FIB. Llàstima que no actuïn al Sonar.

Article publicat a Nació Digital

De diàleg en diàleg fins que res tingui sentit

Semblava bona idea reunir quatre polítics catalans a la Biblioteca Francesca Bonnemaison per tractar la relació entre diàleg i reforma en política, elements que semblen més gastats que dir “bon dia” quan entres en una botiga. Amb l’acord del català a l’escola de frontispici, Marta Vilalta (ERC), Josep Rius (Junts), Alícia Romero (PSC) i Jéssica Albiach (En Comú) han mantingut un diàleg respectuós –quasi carinyós– i no massa pesat, per fer palès que s’han difuminat les trinxeres del procés sobiranista. Amb el president Montilla de cos present a l’auditori semblava important mantenir el bon humor després d’haver signat un acord sobre la llengua entre quatre, haver-lo desfet al cap de poques hores i haver-lo refet dedicant dos mesos a buscar sinònims (vehicular/curricular). Potser, però, no s’han difuminat tant les trinxeres si tenim en compte que l’acord es va acabar presentant sense foto i amb cada part explicant que el pacte era tal o qual. És molt difícil ser català…

L’associació Portes Obertes del Catalanisme, que va néixer la tardor del 2016 perquè el moment era el que era, havia convocat l’acte per tractar el tema del mentrestant amb el suggerent títol I ara què? Diàleg sí, reformes també, com si entre dialogar i reformar hi hagués un abisme difícil de superar. Els quatre ponents han defensat amb solvència les previsibles línies dels seus respectius partits: la taula de diàleg d’ERC (encara que sempre estigui buida), la confrontació total de Junts (sense sortir del Govern), el diàleg i les reformes del PSC (amb el 35% d’execució de les inversions) i el compte que el PP és pitjor que els comuns.

Un debat fraternal

La portaveu Albiach, que té “molt de carinyo” per Rius, ha exposat que la recepta per un món millor passa per “la federalització i democratització de l’Estat i té com a eina la taula del diàleg”. Però, malgrat tot, la recepta no acaba de tenir els ingredients adequats perquè “hi ha tres elefants a l’habitació: el cas Pegasus, els greuges històrics en inversions i la judicialització de la política”. Vaja, ara que ja gairebé ho teníem. Del seu discurs en podríem arribar a pensar que Podem no és al govern espanyol i que tot és culpa del PP. Però no tot està perdut perquè Alícia Romero ha dibuixat tot seguit una Espanya “on hi ha molts federalistes i reformistes, com Ximo Puig i Francina Armengol”, obviant que prediquen en el desert progressista.

Per si les estructures de l’Estat no són suficients, encara queden les persones. “L’acord pel català semblava impossible i ho va ser per la voluntat de les persones que estàvem negociant”, ha ressaltat Vilalta. El diàleg és com l’amor, ho pot tot. O gairebé tot, perquè segons la mateixa portaveu d’Esquerra “no sabem si Espanya es vol reformar”. El típic cas d’amor no correspost. Com el que de vegades sembla que hi hagi entre ERC i Junts, que segueix blasfemant de la taula de diàleg, tot i que el diputat Rius s’hagi apuntat la paternitat “de la taula genuïna de diàleg”. El dirigent de Junts i home de Puigdemont ha recordat que “abans de l’1 d’octubre es va demanar diàleg fins a 18 vegades perquè volíem consultar el poble de Catalunya”.

“Perdoneu, que us estimo molt, però demostrem ara que podem fer les coses abans de ser independents, no siguem infantils”, ha acabat dient Romero als seus companys de diàleg. S’ha evidenciat que tots quatre sortien d’un acord molt recent. Tot plegat ha estat molt fraternal, i potser alguna cosa més, però com en una aplicació de cites: molta aparença i poca concreció.

Article publicat al diari Ara

Aquest any toca tenir alcaldessa

Beneïts siguin els anys electorals. Més promeses que en les primeres cites. Més esperances que quan comences una feina nova. I tots sabem que qui dia passa, any empeny, i que bàsicament votarem a qui ens caigui més simpàtic o qui representi més o menys unes idees de les que un dia ens vam enamorar. Amor i odi, som això. Perquè per poder prometre també has d’estar preparat, has de guanyar credibilitat diguem-ne. Ens arreglem per les cites, ens motivem per les feines i ens convencem per votar. L’Ajuntament de Barcelona, preocupat per aquest estiu on tot tornarà a esclatar, està reforçant la presència policial. Bé. I per començar enfortirà la unitat antiavalots de la Guàrdia Urbana. D’això, però no l’havien desmuntat? Sí, el govern d’Ada Colau va desfer l’anomenada Unitat de Suport Policial (USP) dos mesos abans de les eleccions de 2019. Va complir una promesa feta. Però no. No et pots refiar dels amics ni dels amants. Perquè la USP va perdre el nom però els antiavalots -ara uns 179 agents en actiu- van passar a anomenar-se Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat (UREP). El nom sona molt millor, suposo.

Amb tot plegat aquest estiu hi haurà noves places i nous vehicles a la UREP aquest estiu. Bona notícia, la seguretat és una de les principals polítiques públiques de benestar. Que el cos de la Guàrdia Urbana compti amb una unitat així és positiu. Però a la banda dels comuns del govern municipal això és combregar amb rodes de molí. Costa d’empassar i per això no en parlen. Però quan governes, quan tens responsabilitats la broma s’acaba. I està bé. El realisme que impregna la gestió del dia a dia ha anat fent forat en el colauisme, malgrat els estirabots d’alguns dels seus regidors. I no ho volen dir, i sí que cal dir-ho: no només hi ha antiavalots amb Colau, n’hi haurà més. Benvingut l’any electoral que provoca que els alcaldes facin coses, ni que sigui projectes de superilles amb poc consens o bé encarar-se amb la indústria turística de la ciutat.

Les alcaldies no es guanyen, es perden.Aquesta màxima de la política municipal que va ser aplicada salvatgement sobre Jordi Hereu i Xavier Trias, per dir algun nom, és ben present en el llibret de Colau. L’alcaldessa va detectar problemes i els hi està dedicant la seva preuada atenció. El desinterès per la seguretat pot tenir cert origen en el dogmatisme ideològic, però i la qüestió de la neteja? La capital catalana està bruta i ha estat molt bruta, fins i tot en època pandèmica, però això s’ha acabat. Si una enquesta veu un problema, l’alcaldessa t’ho arregla. Barcelona comptarà amb Els Hombres de Harrelson de la neteja. L’Ajuntament ha anunciat fa pocs dies que destinarà 40 milions d’euros a la neteja i el manteniment de l’espai públic fins al final del mandat, el pròxim any, vaja (el pressupost per 2022 en aquest apartat és de 470 milions). Anem al detall de què farà aquest Equipo A de les escombres: Seran més de 3.100 actuacions de millora als carrers, parcs i places de la ciutat que s’emmarquen en el pla anomenat Cuidem Barcelona. Es veu que fins ara, ni els set anys anteriors, no era una cosa que preocupés. El famós pla també compta amb la creació d’una brigada de manteniment que se suma a les 10 ja existents, una per districte. Servirà per reforçar-ne el servei i serà més flexible i d’intervenció ràpida, en menys de 24 hores. A favor de la neteja. Sobretot en el país del “ni un paper a terra”.

L’alcaldessa Colau, que és una de les polítiques més hàbils d’aquest país sense cap mena de dubte, va indicar en una entrevista recent que les properes eleccions no van de “Colau sí o no”, que cal parlar de projectes. Se m’escapa el riure. Tots som fruit de les nostres contradiccions. Però amb l’alcaldessa de Barcelona la fruita ja és molt madura, tantíssim que es presenta per tercer cop. Òbviament, seran unes eleccions de Colau sí o no, sobretot perquè les tres forces majoritàries -comuns, PSC i ERC- tenen molt complicat explicar projectes diferents quan porten tres anys ballant la sardana. Tot el que faci l’alcaldessa Colau és criticable i lloable, és qüestió de política pública i s’ha de valorar. Però ara també tenim, de nou, la candidata Colau. Ella ha estat qui ha encès la precampanya per les eleccions de maig de 2023, i tothom hi va darrere. En política la gestió dels temps és molt important, i potser ella sap coses que no sabem la resta de mortals, però aquests propers dotze mesos seran molt llargs. De moment, que segueixi fent promeses i creant millores per la ciutat, això és bo per tothom, hauria d’estar sempre en any electoral. Més neteja i més seguretat, gràcies, candidata Colau.

Article publicat a Nació Digital

Chanel i la nostra estupidesa

Gran alegria. Perquè Chanel ens posa davant del mirall. I no pas Coco Chanel, paradigma de l’elegància i accelerador necessari per trencar arquetips femenins rònecs. Parlo de Chanel Terrero, o tan sols Chanel. Dissabte passat va quedar tercera al mediàtic festival d’Eurovisió. Des de 1995 cap artista espanyol arribava al top 3. L’alegria no és perquè aquesta catalano-cubana hagi triomfat internacionalment sinó perquè ha provocat la reacció pròpia d’una comunitat nacional tímida i curta de mires com és massa sovint la catalana. Més enllà d’Olesa de Montserrat, municipi que la va veure créixer quan va arribar al nostre país de l’Havana, no hi ha hagut programes especials als mitjans (més enllà de seccions especialitzades) ni tan sols cap dels nostres polítics muntant una recepció per la reconeguda artista. Chanel no va amb nosaltres.

Quan va guanyar el concurs de Benidorm -que dona accés a Eurovisió– fa uns mesos contra tot pronòstic no se la va trobar adequada des de molts sectors que avui l’entronitzen com una mare de Déu perduda. Això són els crítics i els mitjans direm, potser sí. Però crec que per molts, per massa, ciutadans d’aquest país Chanel no és una cosa pròpia. I no pretenc que seguir Eurovisió sigui obligatori o preceptiu. Però comparant-ho amb esportistes -no tothom segueix el futbol o el bàsquet o les motos–, d’altres artistes o fins i tot científics -que han estat de moda per motius complicats-, trobo que s’ha foragitat a l’olesana de l’interès general perquè tenim aquesta espècie d’anticòs a allò que pugui semblar una mica massa espanyol.

El nacionalisme català, com a mínim el modern perquè ni se m’acut pensar com Enric Pratde la Riba, en el món actual no té cap sentit si és tancat i intolerant. I no hi ha cosa més salvatgement intolerant que ignorar o eludir una qüestió o persona. Chanel és incòmoda per part de la societat catalana? No, tan sols l’òbvia. Perquè és massa espanyola. Ah sí? És com estar contra les curses de braus perquè és un esdeveniment massa espanyol i no pas estar-hi en contra pel que té de tortura animal.

Bona part del nostre país viu en una Arcàdia feliç on tot és com en uns episodis de Les Teresines, però sense ironia ni intel·ligència. Un món de dues dimensions on la immersió lingüística és un fet incontrovertible, un dogma de fe, i tots els nens fa dècades que surten de l’escola no només parlant un català com el que parlaria Enric Calpena sinó que a més no dubten en anar al cinema en versió doblada al català o implicar-se en la cultura popular. Tenim massa unicorns, massa reis que van nus, i molt poques ganes de saber qui som i per on anem.

L’artista més internacional i reconeguda que té aquest país és Rosalía. De Sant Esteve Sesrovires. També del Baix Llobregat, com Chanel, que no només també és Catalunya: sobretot és Catalunya. Perquè un país de mosaic està molt bé, però un país de trencadís no és un país ni res que mereixi aquest nom, només és un mirall per a estúpids i frustrats.

A mi Eurovisió m’interessa d’aquella manera, la cançó de Chanel no m’entusiasma, però quan una catalana surt al món i triomfa a mi m’alegra una mica la vida, el meu cor batega amb una mica més de sentit. Carla Simón o Paula Badosa són referents a nivell nacional. No sé què voten, ni quin idioma parlen a casa, però com deia Mariano Rajoy: “hacen cosas”. I tal com està la crisi de lideratge a Catalunya no es poden deixar perdre referents, i menys femenins. És de país miop i mediocre obviar els actius del present que poden millorar el futur basant-se en no sé quin precepte del passat. Menystenir Chanel -en aquest cas- per no sé quina puresa com a excusa no és només agafar-se-la amb paper de fumar, és realment tenir molt poca substància i molta por.

Article publicat a Nació Digital

Omeprazol per l’esquerra de debò

Inflació econòmica i depressió política. La desconfiança rega el debat públic, a Catalunya, a Espanya i al món sencer. A França fa poc vam veure com la ultradreta es quedava a les portes de l’Elisi, i no desapareix, s’ha instal·lat en la política europea. L’amor se’n va, però ella es queda, que deia el mestre. Però la qüestió de fons no és la desafecció tan sols sinó la falta de relat, o de romanços, o com a mínim de cap història que tingui una mínima credibilitat. Ara ens escandalitzem amb Pegasus, el Catalangate i l’Estat-Estat vigilant el govern espanyol per si de cas. Demanem explicacions i reclamem “responsabilitats polítiques” quan una dimissió no arregla res. El Congrés està encès per flames d’indignació, més o menys dissimulada, i veu com té pinso per setmanes. Els partits catalans demanen que no es confiï en aquesta cortina de fum, que no és tal, i que s’investiguin les clavegueres de l’Estat. I els més purs, sempre les esquerres, fan giragonses, però donen encara aire al govern espanyol, que és del PSOE, per molt que Podem hi tingui ministres.

El grup parlamentari d’Esquerra Republicana va votar en contra del decret de mesures extraordinàries per la guerra a Ucraïna. Una rebequeria. Perquè el que es votava era tan sols oferir una mica d’aire a allò que queda de classe mitjana d’aquest país i va tirar endavant amb els vots de Batasuna. I Podem? Doncs bé, formen part del govern Sánchez. Ara bé, com que sabem que s’ha espiat al president i alguns ministres (tot això anirà sortint i arribarà a nivells insospitats) sembla que els comuns poden estar tranquils. No passa res nois, que ens estan espiant a tots. Doncs no, sí que passa, i molt. Espanya o bé té un govern que no controla l’Estat ni els seus aparells de seguretat, o bé sí que els manega i els han enganxat amb la carn d’olla a mig fer. Espanya no funciona. En essència, qualsevol partit democràtic ha d’estar escandalitzat per tot plegat: vulneració de drets fonamentals, persecució política, descontrol de policia i exèrcit. A la pràctica ningú ho hauria d’estar perquè ja som grandets i sabem el pa que s’hi dona. Però el PSOE haurà de serrar les dents perquè si prova d’anar massa ràpid tancarà en fals aquest escàndol que és d’aquells que es pot endur a qualsevol per davant, per molt que en pugui ser una víctima, més o menys.

Però Esquerra i Podem s’ho poden empassar això? D’aquella manera. Perquè el vot en contra d’ERC al decret de fa uns dies és poca cosa quan mantens la taula de diàleg, que ja la podrien anar desmuntant. I Podem què farà quan surtin noms del seu àmbit? Quan el fang taca als independentistes resulta que no són tan exquisits amb la democràtica i els drets civils fonamentals. Quina casualitat, oi? Cap ni una perquè l’esquerra de debò no només s’ho empassa sinó que ho digereix, de manera lenta, rumiant. I ja pot anar encarregant Omeprazol -marca comercial d’un protector d’estómac- i tones de sal de fruites. Perquè això serà llarg. I seguiran engolint tots plegats. El PSOE és el veritable partit d’Estat, el PP té molts integrants de l’Estat dintre de la seva organització, però els socialistes són l’autèntic partit natural d’Espanya. Qui més pot fer i qui més farà pel projecte espanyol. A banda, a nivell tàctic: a Catalunya és necessari per crear majories (siguin a favor o en contra) i a Espanya, si Feijóo no es torna molt torero, és l’única opció per frenar Vox.

Margarita Robles ha de comparèixer ara pròximament en la comissió de Defensa del Congrés. Poques novetats podrà aportar, tot esperant que també digui la seva hores després la directora del Centre Nacional d’Intel·ligencia (CNI). Robles, servidora de l’Estat de totes totes i un cervell privilegiat, només farà que justificar que hi ha espionatge bo i espionatge dolent. El bo és el que es fa per espiar independentistes que volen trencar Espanya i amb mandat judicial -a Espanya, el país de la separació de poders prèmium-, i el dolent és el que t’espia a tu. Com s’atreveixen. És com si espiessin a James Bond i el mític agent de sa majestat sortís en públic queixant-se que no l’estimen. Doncs seguirem engolint i patint per no fer més el ridícul.

Article publicat a Nació Digital