La seriositat de l’humor

Deia l’actor, guionista i director Mel Brooks que “l’humor és tan sols una altra defensa contra l’univers”. Perquè l’univers, francament, porta una temporadeta que no para d’atacar-nos. Portem la vida que portem, pandèmia i precarietat, i cada cop costa més riure i encara més riure’s d’un mateix. Ara que és època de mercato mediàtic, qui fitxen, qui marxa, qui renova… Llegeixo que  TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes després de l’obertura per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “d’un període d’informació prèvia d’expedient sancionador al constatar un incompliment d’emplaçament de producte en diversos capítols de l’espai”.

Per si de cas, fora. Es tracta d’un programa que va fer la mili a Internet i on Peyu i Jair Domínguez ofereixen un petit show surrealista i absurd que fa riure perquè, com deia, fa que ens riguem de nosaltres mateixos, quelcom necessari i ara diria que obligatori.

Seguint amb les cites recordo que el poeta T.S. Eliot digué allò de què “l’humor és una altra manera seriosa de dir les coses”. I per això és important que hi hagi espai per l’esparracada i la crítica. A molta gent no els hi agrada el que fan Peyu i Jair Domínguez, que tenen un espai nocturn a Catalunya Ràdio: El búnquer.

Estrenat el setembre passat, aquest projecte d’humor amb el segell Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, seguirà un any més a la graella de Catalunya Ràdio segons ha informat la mateixa emissora pública. Com que el càlcul de l’audiència és la ciència menys científica que hi ha, mirem alguna dada com que a YouTube, ja suma 1.800.000 reproduccions, en directe i a la carta a catradio.cat des de la seva estrena.

Perquè si anem a l’EGM, trobem que aquest programa que ha rebut fa poc el Premi RAC al “Millor programa de Ràdio de 2021”, on Peyu va oferir un discurs d’agraïment que es va fer viral, però sembla que ha perdut la meitat de la seva audiència, passant de 70.000 oients el setembre del 2020 a 38.000 a l’onada de l’EGM del primer trimestre del 2021. I què? Ja no és tan bon programa? Segur que no és el Saturday Night Live, ni Jair Domínguez és Jimmy Fallon, i segur que no ho vol ser.

Des d’alguns mitjans contraris no només a l’independentisme sinó al catalanisme o a la mateixa existència de mitjans públics catalans i en català lamenten que el cost d’aquest programa per la CCMA arribi a gairebé 140.000 euros, produït per El Corral de l’Humor, empresa a través de la qual factura els seus treballs l’humorista osonenc Peyu. És poc o és molt? Per què la sospita? Si no fos un programa d’humor, que sempre té més marge per la crítica, hi hauria tanta vigilància? Si el CAC ha trobat que hi ha un emplaçament publicitari se’ls ha de sancionar. És clar que sí, ara bé com a tothom. L’humor té pocs límits. Perquè el bon gust és sui generis, per això tenim lleis, per això hi ha deontologia ben entesa. El límit sempre el poses tu mateix i ha de ser el d’acceptar el que no t’agrada, sobretot quan se’n foten de tu.

L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat social. Molta part de la nostra ciutadania s’ha informat mitjançant Xavier Sardà o Andreu Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia –també sempre criticat– molta gent no sabria dir ni el nom de dos consellers del Govern de la Generalitat. El famosíssim còmic i presentador de televisió Milton Berle va deixar gravat allò que “riure és com anar-se’n de vacances a l’instant”. Necessitem riure. Però fem-ho bé, és una cosa molt seriosa.

Article publicat a Media.cat

Superar el trauma és cosa nostra

Cap intenció de posar el país al divan. Poden seguir llegint. He sentit fa poc que quan una persona passa -quan el passem, que l’articulista també és humà- per un trauma, és el pitjor testimoni del mateix fet. T’atropellen i el que recordes de per on venia l’altre i com vas caure sembla que és esbiaixat. Entrem en un túnel de memòria, en diuen, i ens fa perdre lògicament la perspectiva. El trauma per definició és un fet que et sobrepassa, i et remou les emocions i a més, per fer-ho més entretingut, provoca dificultats d’adaptació a la nova situació. Una joieta el trauma, sí. I efectivament he mentit i volia parlar de Catalunya com a subjecte d’un trauma: l’octubre de 2017.

És la millor manera d’entendre-ho, sobretot ara que els presos polítics han estat indultats. Sobretot ara que l’atzucac de l’independentisme és suprem. I sobretot ara que tenim el país com si fos un burro donant voltes a una sínia. El primer pas és admetre-ho. No passa res. Ja sé que hi ha esquadres grogues que et titllen de traïdor a la primera de canvi. Però jo ja soc grandet i només m’ofèn qui jo permeto que m’ofengui, no sé si se m’interpreta. Vull insistir en el fet que si tots plegats, o com a mínim una majoria, acceptem que el moment va passar, que no vam calibrar bé la situació i que, mira escolti, cal tornar a posar-se en forma per poder tornar-hi. Renúncia? Cap. Ningú ha deixat de ser independentista, oi? Ara bé, paciència. Menys enamorament i més pau, ciència i tranquil·litat. Que ja som grandets i no és la primera aventura on ens posem. Reconeguem-nos, sense mentides, sense inflar, només la veritat, ni que sigui la punteta

Tot plegat demana voluntat. Tot plegat reclama responsabilitat. Tot plegat vol que deixem de parlar amb la boca petita. I la política catalana ha de poder tenir un espai de no confrontació. No dic de suma ni d’això que ara en diuen transversalitat, només trobar un indret feliç on no hi hagi agressió ni es visqui de la bogeria de la rèplica i contrarèplica. Que la societat catalana ara mateix té d’altres prioritats i l’independentisme ha de tornar a ser percebut com una solució sí, però sobretot ho hauria de ser. I per això és important que tingui accents, en la moderació i la radicalitat, per la dreta i per l’esquerra, per amunt i per avall. Som un país d’emprenyats, nyerros i cadells, un país que cansa.

Faria bé l’administració actual de la Generalitat de bastir un projecte més nacional que republicà. Per una banda tot el que té a veure amb la urgència de la pandèmia, i per altra el reconeixement de la Catalunya d’avui, amb els seus deures i deutes. Perquè si no és així no podrem superar el trauma. Podem caure en l’infantilisme i, pitjor encara, en la somnolència que provoca donar-se la raó entre uns mateixos, endogàmia perillosa. Correm cap al passat quan no ens agrada el futur i no entenem el present.

I no hi ha ajuda farmacològica per la, diguem-ne, moral d’un país. Potser a algú li va anar bé això dels pegats de nicotina per deixar de fumar: jo ho vaig fer d’un dia per un altre. Només patint s’aconsegueixen certes coses, sobretot les importants. No cal el calvari de Jesucrist, però una miqueta de penitència no ens anirà malament. La falta de tremp de Catalunya ve per la son i no pas per la falta d’idees. Superem el trauma, i tornem a fer, llavors podrem fer i refer. Ja hem desfet prou. 

Article publicat a Nació Digital

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital

La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Aprofitem que som desconfiats

Vivim en un món ple de fets irrellevants que, afortunadament, ens donen oxigen i ens compliquen la vida. Més de 12.000 morts a Catalunya i només tenim al cap si ja han obert la terrasseta aquella on ens fa tanta il·lusió fer la canya. La darrera xifra d’atur és la més alta des de l’abril del 2016 i només pensem a fer vacances després de dues quarantenes a casa. Indignats amb el salvatge assassinat racista de George Floyd a Minneapolis i bé, això dels temporers a Lleida ja ho mirarem un altre dia. No he entès mai si som més cínics que estúpids o a l’inrevés, no saber la resposta és una probable resposta. Però ja ens va bé.

Hi ha qui ha d’anar a treballar com si no hi hagués demà perquè té més feina que mai, d’altres hi van a mig gas, alleugerits per no aguantar la mateixa família, d’altres seguim enganxats a ordinador i mòbil mentre volem aprendre a cuinar i sabem que no ens en sortirem, i molts encara esperen cobrar l’atur i sobretot no veuen horitzó ni amb virus ni sense. Vivim de sigles. Hem après què és un EPI i a preguntar per si estem o no en ERTO o si el que ve és un ERO. Hem après a què quan parla el Govern espanyol hem d’esperar uns dies per veure si s’acomplirà res del que diu perquè fins que no surti al BOE o al Telediario és que no és bo. No ens refiem de gaire cosa. Com a mínim ja no diem que “tot anirà bé” i que després d’aquesta crisi tot canviarà i l’ésser humà deixarà de ser-ho per convertir-se en una espècie de monjo del ‘mindfulness’ marinat amb sant Francesc d’Assís.

Som menys crèduls. O a l’inrevés, som més desconfiats. Ai, la desconfiança, el primer ingredient per la recança. No voler compartir el present per així poder trencar el futur. Mentre parlem de sèries en línia i de les ganes que tenim de posar els peus en remull a la platja ens anem endurint, som pedra. No ens adonem però som golems de granit. Estem amagant el cap, les potes i la cua dins de la closca. Primer els de casa, els de casa meva, els meus. Tu i jo. I no és cap sorpresa. Així ha de ser. I és una forma d’estar en pau amb nosaltres, entenent per fi les nostres expectatives. Però no vinguem amb parides.

El president Puigdemont fa poc -de fet fa molt que ho diu- va dir que sense unitat no sembla fàcil que hi hagi independència. Tots els que estàvem desperts l’1 d’octubre de 2017 segur que hi estem d’acord. Ja hem vist què ha passat després per corroborar-ho. Però fa poc afegia que si no hi ha unitat, caldrà explicar que no hi haurà independència. Doncs és el moment. Oficialment: no hi haurà república demà, i és culpa nostra. Ara que estem més autoafirmats que mai. Hem fet una pausa. Toca prendre aire, però per a què? Catalunya -potser una mica més que la resta del món- té davant un escenari urgent de reconstrucció, d’actualització. I val la pena posar el coll perquè tenim moltíssimes eines favorables. Com quan te la fots a la vida, cal tornar-hi amb la millor versió d’un mateix.

Article publicat a Nació Digital