La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Aprofitem que som desconfiats

Vivim en un món ple de fets irrellevants que, afortunadament, ens donen oxigen i ens compliquen la vida. Més de 12.000 morts a Catalunya i només tenim al cap si ja han obert la terrasseta aquella on ens fa tanta il·lusió fer la canya. La darrera xifra d’atur és la més alta des de l’abril del 2016 i només pensem a fer vacances després de dues quarantenes a casa. Indignats amb el salvatge assassinat racista de George Floyd a Minneapolis i bé, això dels temporers a Lleida ja ho mirarem un altre dia. No he entès mai si som més cínics que estúpids o a l’inrevés, no saber la resposta és una probable resposta. Però ja ens va bé.

Hi ha qui ha d’anar a treballar com si no hi hagués demà perquè té més feina que mai, d’altres hi van a mig gas, alleugerits per no aguantar la mateixa família, d’altres seguim enganxats a ordinador i mòbil mentre volem aprendre a cuinar i sabem que no ens en sortirem, i molts encara esperen cobrar l’atur i sobretot no veuen horitzó ni amb virus ni sense. Vivim de sigles. Hem après què és un EPI i a preguntar per si estem o no en ERTO o si el que ve és un ERO. Hem après a què quan parla el Govern espanyol hem d’esperar uns dies per veure si s’acomplirà res del que diu perquè fins que no surti al BOE o al Telediario és que no és bo. No ens refiem de gaire cosa. Com a mínim ja no diem que “tot anirà bé” i que després d’aquesta crisi tot canviarà i l’ésser humà deixarà de ser-ho per convertir-se en una espècie de monjo del ‘mindfulness’ marinat amb sant Francesc d’Assís.

Som menys crèduls. O a l’inrevés, som més desconfiats. Ai, la desconfiança, el primer ingredient per la recança. No voler compartir el present per així poder trencar el futur. Mentre parlem de sèries en línia i de les ganes que tenim de posar els peus en remull a la platja ens anem endurint, som pedra. No ens adonem però som golems de granit. Estem amagant el cap, les potes i la cua dins de la closca. Primer els de casa, els de casa meva, els meus. Tu i jo. I no és cap sorpresa. Així ha de ser. I és una forma d’estar en pau amb nosaltres, entenent per fi les nostres expectatives. Però no vinguem amb parides.

El president Puigdemont fa poc -de fet fa molt que ho diu- va dir que sense unitat no sembla fàcil que hi hagi independència. Tots els que estàvem desperts l’1 d’octubre de 2017 segur que hi estem d’acord. Ja hem vist què ha passat després per corroborar-ho. Però fa poc afegia que si no hi ha unitat, caldrà explicar que no hi haurà independència. Doncs és el moment. Oficialment: no hi haurà república demà, i és culpa nostra. Ara que estem més autoafirmats que mai. Hem fet una pausa. Toca prendre aire, però per a què? Catalunya -potser una mica més que la resta del món- té davant un escenari urgent de reconstrucció, d’actualització. I val la pena posar el coll perquè tenim moltíssimes eines favorables. Com quan te la fots a la vida, cal tornar-hi amb la millor versió d’un mateix.

Article publicat a Nació Digital

La Catalunya desconeguda ja és aquí

Aclariment previ. El títol de l’article no va sobre cap programa del professor Sebastià Darbó. En aquestes setmanes de confinament i teletreball hem tingut ocasió de recordar què eren aquells blocs de paper que fan pols als estants i que la gent critica quan els veu de fons en una videoconferència. I també ens hem abocat a la televisió i a veure sèries i pel·lícules com si fóssim en Toni de la Torre o en Toni Vall. Francament, sóc una rata de Netflix i d’altres plataformes en línia, i sóc d’aquells a qui la gent demana per si sé d’alguna sèrie interessant per començar. L’article no va de sèries ni de Sebastià Darbó, però sí, per deixar-ho clar. Perquè vivim en la Catalunya desconeguda (música de misteri).

La Catalunya desconeguda, com a la sèrie Stranger Things (traducció lliure: coses estranyes o desconegudes), és un indret on tot sembla avorrit i, per tant, normal. Normal segons ens hem acostumat, després de 10.000 morts i d’anar amb morrió per comprar al supermercat o passejar pel carrer. Però tot passa per sota, literalment, del nostre nas. L’Estat espanyol, és igual qui governi, ha centralitzat competències que li eren molt desconegudes com el cas del sistema sanitari i ha centrifugat responsabilitats. Un dia diu una cosa i després diu l’altra, o ‘xuleja’ als comerciants i segueix cobrant IVA i autònoms. Qui té la llufa de la mala gestió no és només el ministre Salvador Illa (Déu el tingui a la seva glòria), sinó els responsables de Salut i de Serveis Socials. De les poques coses bones de la Catalunya desconeguda és que de moment no ens traiem els ulls tirant-nos morts i culpes pel cap, però tot arribarà.

A la Catalunya desconeguda ara valorem l’escola i els mestres i professors, aplaudim els sanitaris portin la bata del color que sigui, ens recordem del nom de les caixeres del supermercat, i -això ja és molt gros- creiem que l’ajuntament fa les coses bé. Un país estrany per als catalans, acostumats a la brega, al nyi-nyi, i a la crítica per la crítica. Sort dels missatges que passem pel mòbil amb enterradors de Ghana al final de tot. Tot ens fa gràcia. Com en tots els contextos de pandèmia estem desenvolupant una brutal i humana tolerància al morbo, la mort i la desgràcia. Em fa pensar en la Dansa de la Mort de Verges, el poble de l’Empordà, no la consellera Vergés, malpensats.

Seguim on érem. Seny i rauxa. Arrencada de cavall i parada de burro. Els Mossos d’Esquadra van haver de denunciar diumenge passat dos homes per volar ultralleugers al Bages infringint les mesures de confinament de l’estat d’alarma. Per terra, mar i aire. Tenim el que ens mereixem? Que respongui un altre.

Però volem ser alliberats. La Catalunya desconeguda frisa per sortir i fer el vermut, per omplir les terrasses del país amb cerveses i nens jugant amb pilotes i patinets. Això no és res de nou. L’angoixa per sortir potser sí. Valgui la imatge de diumenge passat de l’Hospital del Mar de Barcelona quan sortien dotzenes de sanitaris després de torns draconians amb el morrió i els guants mentre al passeig de la Barceloneta els donaven la benvinguda centenars d’esportistes i passejadors delerosos de sol i platja. La màxima ironia sempre ens despulla l’ànima.

La Catalunya desconeguda no existeix. És la Catalunya de sempre. Un país amb una societat capaç dels esforços més ingents i de l’estafa més miserable. Som així. Creure que el futur ens farà més forts o més solidaris o més intel·ligents és només qüestió de fe, a l’altura de la Santíssima Trinitat o del taoisme. Aquest serà un any dolent? Potser sí, però el que no podem pensar és que el proper serà millor perquè sí. El futur és per qui se’l treballa.

Article publicat a Nació Digital

Borratxos relatius

Aquest és un article que serà avorrit per pamfletari. Parlaré de l’alcohol perquè cal fer-ho –és el pa nostre de cada dia– i perquè ara es notícia per un estudi que ens explica que un de cada cinc joves catalans s’han emborratxat en el darrer mes. A banda, cal recordar que un 10% de les persones entre 15 i 64 anys beu cada dia. És el mateix fer una canya per dinar que engatar-te cada cap de setmana, o no?

Tornem-hi. Un de cada cinc joves s’han emborratxat l’últim mes. Ho alerta el Departament de Salut, que vol conscienciar tota la societat del paper que cadascú té per prevenir l’alcoholisme amb la campanya “L’alcohol és responsabilitat de tothom”. I fan santament. És un problema de tothom, una qüestió esfèrica, toca per tot i a tothom. I les dades, sempre avorrides i sempre lluminoses, són palmàries. El Sistema d’Emergències Mèdiques atén 79 joves cada cap de setmana per culpa de les borratxeres. De fet, 50 persones necessiten cada dia, de mitjana, assistència mèdica per haver begut massa.

El consum d’alcohol al món va causar la mort de 3 milions de persones el 2016, ja fos per accidents o per malalties digestives, cardiovasculars, infeccioses i càncer. Serà per la nostra cultura o per la nostra moral hedonista, però a Catalunya l’alcohol és present. El 9,8% de les persones entre 15 i 64 anys (16% en homes i 3,5% en dones) beuen alcohol cada dia i només el 9,1% (7% en homes i 11% en dones) es declara abstemi. A més, gairebé el 6% de la població en aquesta franja d’edat (7,3% en homes; 4,6% en dones) afirma haver-se emborratxat alguna vegada en els trenta últims dies i el 15% (19,8% en homes; 10,3% en dones) ha tingut almenys en l’últim mes un episodi de binge drinking –quina paraulota– o ingesta elevada de begudes alcohòliques (cinc o més en el cas d’homes i quatre o més en les dones) en un període de dues hores en una mateixa ocasió de consum. Una bufa mensual, és poc o molt? Quan era més jove crec que era més sovint. En tot cas, 50 persones ateses al dia de mitjana per intoxicacions d’alcohol semblen massa. Som uns borratxos relatius, i no vull relativitzar.

Les dades per si mateixes espanten una mica: el 21,1% (19,5% en homes; 22,8% en dones) s’ha emborratxat, especialment durant el cap de setmana, i el 27,4% (28,2% homes; 15,9% dones) ha tingut almenys un episodi de binge drinking durant l’últim mes. A més, en aquests episodis de consum intensiu d’alcohol, sovint es consumeixen també altres substàncies, especialment el cànnabis.

L’última dada que pot espantar, i que segur que fa pensar és aquesta: l’alcohol és la substància amb més demandes de tractament –per part de 5.952 persones, el 43,39% del total– en els Centres d’Atenció i Seguiment a les drogodependències (CAS) i també la que causa més danys a tercers. Ser responsables de les nostres accions és el tema principal, també amb l’alcohol, o amb la conducció. Estar informats és una obligació que seguim com podem, tenir por no és una opció intel·ligent. Viure és prendre partit, patir el risc. Que el seny ens acompanyi, amb moderació.

Article publicat a El 9 Magazín

8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat