Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

La “convergentització”

Convergència i Unió (CiU) ha estat un artefacte polític esplèndid que ha funcionat durant dècades, amb mala salut de ferro. Així, Catalunya ha arribat al màxim d’autogovern i d’horitzó nacional (també gràcies a molta més gent òbviament). Poc discutible. Però a CiU feia anys que la cosa no anava bé, que ja no sortien tant i que al final ja no es parlaven, ja no tenien ganes de fer coses junts. CiU ja no existeix. Una separació amistosa diuen. Per a alguns el problema del procés era CiU i en Duran, ara ja no hi són. Suposo que ja no hi ha problema.

Crisi a la coalició que dóna suport al Govern vol dir canvis al Govern. Fet i debatut: marxen els consellers d’Unió (casualment oficialistes) i el president Mas configura un Govern convergent, a excepció de Ferran Mascarell. Comença la “convergentització”. I comença sense caretes i hauria de seguir sense excuses. Paraules del president: “El nou Govern està altament cohesionat en el seu últim objectiu nacional: que el poble de Catalunya es pugui pronunciar de manera definitiva sobre la constitució d’un Estat per a Catalunya”. CDC vol la consulta, el Govern és convergent ergo el Govern farà la consulta. O no? Jo crec que sí.

No us fieu de la premsa. Són els que deien/dèiem que no hi hauria 9-N perquè no hi hauria acord per la pregunta. Que CDC no trencaria amb Unió. Que Mas pactaria amb Rajoy. Que no hi hauria 27-S. Diuen, diuen, diuen. La realitat desmenteix sempre als periodistes. I som al cap del carrer a punt d’iniciar la campanya de les nostres vides i seguim despistats.

Munté, Ciuraneta, Borràs i Jané. Els cognoms de les noves cares del Govern. I aquestes cares diuen que actuaran com un sol home, a les ordres de Mas per assolir la consulta. No hi ha excuses. I Mas ja ha donat una ordre: Convergència ha de fer una pas enrere com a partit, però la seva gent ha de seguir empenyent i donant-ho tot. Això és el que va dir Mas a Molins de Rei. Cap segrest ni cap extorsió. El president ja sap que Esquerra farà la seva. I l’anomenada societat civil doncs farà el que cregui. Però ell no es quedarà mà sobre mà. De moment, la “convergentització” és fer de convergent, i si de cas que el mèrit se l’endugui un altre. Mas demana al partit que no faci de partit. Dur. Però els convergents faran el que toca. A tots ens cal una mica disciplina militar ara que l’hora greu s’acosta.

Aquests dies en una tertúlia radiofònica (cadascú té els seus vicis) he sentit que “la política l’han de fer els polítics” i que el president Mas no pot anar encolomant a la gent la seva responsabilitat. Més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer per dir que volíem votar. I això és fer política. Esquerra Republicana i la seva aliança volen fer política. La “convergentització” de Mas vol fer política. I tot plegat perquè la ciutadania fa política, no perquè els polítics facin de polítics. Perquè això dels tertulians de les ràdios dóna per molt, però nosaltres millor ens dediquem al país de veritat.

Article publicat a Nació Digital

Sant Feliu no vol líder

L’Ajuntament de Sant Feliu s’ha convertit en una barreja dels parlaments d’Israel i d’Itàlia. Molt fragmentat diuen els que diuen ser uns entesos. Hi ha hagut molta oferta diuen. Diuen, diuen, diuen. Les eleccions municipals han determinat que no hi ha lideratge clar a la capital (sí, sí, som la capital) del Baix Llobregat. Jo gosaria dir que no hi ha lideratges vàlids avui.
sant-feliu2_sanjose
Per una banda, el lideratge de l’alcalde Jordi San José ha quedat en entredit com a mínim. Ha perdut un regidor. Que si Podemos que si Rita la Cantaora: no és un bon resultat per l’alcalde. Aguanta? Sí, però això del Loctite no és la nova política crec. A més, en una entrevista amb periodistes a Ràdio Sant Feliu (jo hi era) l’alcalde va dir que l’objectiu era la majoria absoluta. Lloable. Però si ha guanyat 103 vots em direu. Tenint en compte l’expectativa és un brutal fracàs d’Iniciativa i de l’alcalde San José.

L’altra bufetada de la jornada (més enllà de la desfeta categòrica del PP) se la va endur Convergència i Unió. Perdre un terç dels vots respecte les anteriors eleccions no és un fet lleu, i passar de 4 regidors a la meitat és determinant a més de cruel. Dic que és cruel per poc merescut tenint en compte la tasca feta. Però la política no és justa, la política és humana. CiU ha estat al govern municipal donant la cara en plena crisi en les àrees d’Atenció a les Persones i Hisenda. No sembla que la ciutadania ho hagi valorat, i no sembla que vulguin que CiU torni a estar al govern. Altra cosa és l’aritmètica i, sobretot, entrar al gabinet si és per fer alguna cosa.

En tot cas no em puc estar de subratllar la feina colossal de na Rosa Mari Martí i d’en Manel Carrion. Ben valorats pel sector. Ben valorats pels seus rivals i inclús pel propi partit. Però mira, l’electorat sobirà i infal·lible va decidir l’altre dia que hi havia altres opcions.

El PSC ha aguantat. No ha ofert res nou i no ha tret res nou. Un autèntic partit conservador. La plataforma Veïns és un desajustament propi de la desil·lusió i de les ganes de figurar d’antics membres d’antics partits d’antigues idees. Altra cosa és Junts per Sant Feliu, que en essència és tota una altra filosofia però a la pràctica és gairebé el mateix.

I una altra notícia és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament amb tres regidors. Una candidatura jove que ha arreplegat un electorat jove i decidit a qui no li ha importat l’inexperiència dels primers llocs de la candidatura. A pesar de ser nous a l’ajuntament tots tres regidors compten amb una àmplia experiència en el que anomenem societat civil. Menció a banda té el mèrit d’Oriol Bossa que ha ressuscitat la secció local d’Esquerra després del lideratge anterior.

No hi ha dada clara sobre el nou lideratge a Sant Feliu. Però sí que hi ha una de ben clara: els partits sobiranistes el 2011 van obtenir 3.597 vots. En aquesta ocasió han sumat 4.329 suports, i ara ningú podrà dir que CiU no és sobiranista. Així doncs, en essència, Sant Feliu va endavant com a ciutat i com a país. Altra cosa és l’alcalde, que probablement haurà de gestionar amb més i autèntica humilitat.

Article publicat a Fet a Sant Feliu